Mentre la democràcia funcione amb els condicionants que funciona, per desgràcia, les eleccions seran bàsicament un exercici d’exageració de les posicions de cadascú, més aviat a la contra, un exercici que tinc seriosos dubtes que siga eficaç en termes de país, de societat.

Hi ha alguns països que, de manera incipient i especialment per mitjans electrònics, comencen a qüestionar el model representatiu imperfecte que tenim. Ara cada quatre anys, o cada quan toca, atorguem el nostre vot a una persona, en realitat a una candidatura, que ens representarà a partir d’aleshores i tindrà carta blanca per a fer ús del nostre vot com vulga fins a les següents eleccions. El mètode, molt resumit, és aquest. I és així de trist. Encara més, tenint en compte la llarga llista d’imperfeccions que poden fer créixer el drama: les llistes de partit són pitjor que votar persones, i les llistes tancades sota el control absolut del partit són el mal dels mals.

La conseqüència és, cada dia més, que votes el mal menor i sense gaire entusiasme. Molt sovint, més per impedir que mane un altre que pas per la il·lusió que et pot arribar a fer que mane el teu. I aquest format fa inevitables campanyes com la que veiem, consistents a exagerar les diferències. Com siga. A cercar sobretot el titular gros, l’escàndol i, especialment, l’anatemització de l’adversari. Es tracta de penjar llufes a qualsevol preu, i les patètiques i tan molestes campanyes dels trols partidistes a les xarxes socials tenen aquesta tasca com a principal. Qualsevol detall, per petit i insignificant que siga, es magnifica i es converteix en un ariet contra l’altre. Perquè la cosa tracta d’això. D’atacar l’altre més que no d’explicar-te tu. Fa anys que les nostres campanyes electorals, en comptes de presentar projectes sobre els quals discutir, miren d’evitar que pares atenció a algú diferent. Fixeu-vos on hem arribat que, de fet, si ho demaneu a la majoria dels militants dels partits, us diran que si no voteu el seu partit, és millor que us abstingueu. Més i tot: com més propers políticament, i per tant més adversaris potencials, més odi. Una pena.

I el més curiós de tot, com a tesi general, és que les eleccions en realitat solen acabar-hi pintant poc. La campanya, vull dir. Perquè, després dels anys, la gent ja té una imatge prèvia fixada de cada partit o polític, una imatge que és molt difícil de canviar amb declaracions o debats. Tot i que hi ha casos, com les actuals eleccions catalanes, en què el nombre d’indecisos és important, raó per la qual els aparells dels partits se centren especialment a marcar les diferències. Fins i tot, amb el risc de relliscades –quantes eleccions s’han perdut per culpa d’una idea aparentment brillant que, llançada sota pressió, ha acabat errant el tret!

La situació que retrata la gran majoria dels sondatges, amb un empat entre ERC, Junts i PSC i amb aquests dos darrers partits pujant, ha activat els nervis de tothom –d’alguns més que d’altres, és veritat, però al cap i a la fi de tothom. I són aquests nervis que podrien explicar, però no justificar, desqualificacions poc sensates i declaracions pujades de to com les que vam sentir ahir i que, al capdavall, reflecteixen la inseguretat sobre el resultat. Però estaria bé, especialment en el cas dels partits independentistes, que no es deixaren portar només per les urgències i pensaren, abans de dir segons què, que el 15 de febrer hauran de seure a negociar la formació d’un govern, si hi ha condicions i voluntat de formar govern, i formar-lo, si és que és possible. I, per dir-ho de manera gràfica que estic segur que tothom entendrà, és molt més difícil de seure amb l’esquena plena de punyals, especialment si al costat hi tens qui fa quatre dies t’apunyalava. No sembla bé que ho diga precisament jo, però un poc de moderació no els faria pas mal.