‘Reflexos sobre el llac George’, de Georgia O’Keeffe, 1921-1922

En un interessant article recent, l’escultor basc Txomin Badiola (Bilbao, 1962), deixeble del gran Jorge Oteiza, de qui ha catalogat i raonat l’obra escultòrica, un treball que no li agrairem mai prou, parlava de l’amistat dels artistes. És un tema fonamental massa sovint desapercebut i sobre el qual ens podríem estendre sense aturador. Però el que aquí vull retreure és un aspecte que encara es presta a majors confusions i perversions, i és el centre del text de Badiola. M’encurioseix saber què l’ha mogut a escriure’l, a posar negre sobre blanc un fet ben cert: l’art no existeix. Ell ho diu així: ‘Hi ha art perquè hi ha artistes.’

Més contundent encara, menys inequívoc encara és l’historiador Ernst Gombrich, britànic d’origen austríac (Viena 1909 – Londres 2001), jueu emigrat dels nazis, un dels grans, rigorosos i amens divulgadors de les obres d’art i els artistes, un home que no podem considerar pas un radical ni tampoc un seguidor de modes: ‘L’art no existeix, només hi ha artistes.’ O no n’hi ha, m’agrada d’afegir, per allò de reblar el clau ben reblat.

En una línia similar s’expressa Luis Buñuel respecte del surrealisme: ‘El surrealisme no existeix, hi ha surrealistes.’ O no, afegeixo per les mateixes raons d’abans. (Entre parèntesis: és un insult a la intel·ligència sentir dir tan sovint ‘surrealista’ a tota mena de gent per parlar de tota mena de coses i de fets, quan haurien de parlar de manera més concreta; els surrealistes no van venir al món ni hi són per a camuflar precisament el que no es gosa dir. El judici contra el procés no és surrealista, per exemple, és ben bé tota una altra cosa; i aquest és només un exemple.)

Per raons similars, en els preliminars d’aquest 8-M, amb tots els mitjans matxucant i proclamant el feminisme, és el torn de considerar el següent: el feminisme no existeix, hi ha feministes (de tots els gèneres que es fan i es desfan). O no n’hi ha.

La majoria de vegades, amb franquesa, no n’hi ha, de feministes. I quan n’hi ha, quan hi ha feministes, hi són tant si ho proclamen els mitjans com si no.

Mirem el cas de la Bonne. Situada al carrer de Sant Pere Més Baix, la Bonne és un centre de dones que fa quinze anys més de vuitanta associacions feministes van aconseguir d’arrencar del pressupost de la Diputació de Barcelona, propietària del local. És al mateix edifici de la Biblioteca Francesca Bonnemaison, que porta el nom de la impulsora, fa més de cent anys, el 1909 (quan a Viena naixia el nen Gombrich), de la primera biblioteca pública de dones d’Europa. L’any següent, les promotores creen l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, que s’avança gairebé vint anys a altres projectes similars com la londinenca Women’s Library creada el 1926. Com va costar, fa quinze anys, que la Diputació barcelonina accedís a cedir espais a les feministes només elles s’ho saben. Per fi es va fer el Centre de Cultura de les Dones Francesca Bonnemaison. Des de llavors ha anat treballant amb més o menys fortuna, sense aturar-se, recorrent el joc de les generacions. Les feministes joves –de quaranta-pocs en avall– l’han revitalitzat i convertit en lloc de referència ciutadà i cultural, han escurçat el nom del centre com havien començat a fer de jovenetes i ara és la Bonne.

I, ves per on, ara, quan la Bonne ha esbandit els rigorismes dialèctics de les feministes de final de segle, i en plena efervescència d’allò que els mitjans no tenen més remei que acceptar des del gloriós 8-M de l’any passat, va i a la Diputació no se li acut res més que anunciar que només renovarà el contracte de la Bonne dos anys més i prou.

Res de quinze anys més de coll a la Bonne. Res de res. Tampoc no li fa res, a la Dipu, que el govern vulgui regular els lloguers fins a deu anys i tot (de pisos particulars, ho sé, però permeteu-me la comparativa del context), no li fa res.

Que el feminisme existeix? Segur? Hi ha art perquè hi ha artistes. Hi ha feminisme perquè hi ha feministes. Si no hi ha feministes, no hi ha feminisme de cap de les maneres. És el camí que sembla haver emprès la Diputació de Barcelona. Va bé, molt bé: i tant que sí. Sort que, de feministes, sí que n’hi ha.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb