El Centre d’Estudis d’Opinió, a més d’apujar la moral de la tropa amb l’última enquesta, ens ha donat dues dades que potser ens estan volent dir alguna cosa. Especialment la primera, segons la qual la polarització política està homogeneïtzant el vot en funció de la llengua materna. És a dir, que els catalanoparlants tendeixen a votar cada cop més independència i els castellanoparlants 155.

‘Quina bertranada’, direu. Això és el més normal del món. I tindreu raó. Qualsevol que faci la prova en un parell o tres d’entorns en què es mou habitualment ho pot comprovar sense gaire marge d’error. Allò que xoca no és que el factor llengua sigui determinant en l’adscripció identitària sinó que hi hagi qui ho consideri un mal símptoma. Què se suposa que hauria de passar per poder dir que anem bé? Que la cosa anés al 50%? La meitat dels indepes castellanoparlants i la meitat dels unionistes catalanoparlants? (Per cert, aviam quin dia ens empesquem una abreviatura eficaç per a catalanoparlant i castellanoparlant, que això és una murga.) O completament capgirada, tots els votants del SÍ castellaetcètera i els dels NO cataletcètera?

D’ençà de la mitificació del PSUC com a pare beat del catalanisme integrador, per empassar-se el relat arcadiesc de l’unsolpoble molts s’han hagut d’estrènyer ben fort la bena als ulls durant tots aquests anys. Esquerra Republicana encara ho fa, fins al punt d’haver-se apropiat pràcticament de l’eslògan, perquè considera que descriure la realitat lingüística no ajuda a ‘eixamplar la base’ (Mirella Cortès, després d’haver estat humiliada al Senat, encara va tenir l’esma de declarar que ‘tenim la sort de ser bilingües’, aplicant la consabuda consigna del partit de passar-se la sociolingüística per l’engonal).

A mi, més que un mal símptoma, em sembla un senyal de normalitat. Pretendre que l’adscripció lingüística no vagi associada a la d’ètnia, i en una segona instància a la de nació, és un vell anhel del somiatruitisme bonista. Com l’abolició de la propietat privada. Una proclama que sona molt bé però que topa frontalment contra els impulsos humans més bàsics. L’idioma és precisament un dels trets individuals amb més càrrega d’identificació, i en alguns casos (el nostro, per exemple), directament el que més. Per descomptat que, si ho passem al terreny personal, trobareu tantes excepcions com vulgueu (des del català franquista model José María Fuster Fabra a Gabriel Rufián, per posar-ne dos exemples inversos extrems), però estadísticament no són gaire rellevants. Tal com es pot veure segons el baròmetre esmentat, cada cop menys.

A mi, la polarització tampoc m’agrada, no cal dir-ho. No puc entendre com és que tants fills i néts de l’emigració espanyola s’estimen més viure sota un règim com el borbònic, que els menysprea doblement: per treballadors i per catalans (per més que ells no se’n sentin). Però la primera condició per canviar una situació és descriure-la adequadament. Si la polarització, i per extensió la tensió lingüística, s’han accentuat és perquè hi ha hagut un partit que ho ha promogut i perquè ha trobat ressò en sectors amplis d’aquella emigració. El catalanisme integrador ha fet exactament el contrari durant quaranta anys. Però no n’hi ha hagut prou. Ciutadans, el partit de l’odi i el ressentiment, va agafar la calculadora i va suposar que la majoria castellanoparlant, convenientment atiada (‘Si parles espanyol no pots voler la independència’), redundaria en una majoria política. No els ha sortit del tot bé: en un parell de generacions, una quarta part d’aquesta majoria ja s’havia passat a les files del catalanisme, o com a mínim de la catalanitat. Però amb la part que estava desmobilitzada (els qui no votaven socialista ni comuns, més els que han deixat de fer-ho) n’han tingut prou per esmicolar aquell desideràtum que corria el perill (encara llunyà, com es pot veure) de fer-se realitat.

La segona dada encara és més descarnada, perquè detalla aquesta identificació per partits. Té la virtut, a més, de revelar que el bloc sobiranista és clarament més inclusiu, ja que absorbeix aquella part de descendents de l’emigració espanyola. El bloc unionista, en canvi, no atreu catalanoparlants nadius, i no cal esforçar-se gaire a entendre per què. Sorprèn una mica, o més ben dit fa peneta, l’extrema desproporció en el PSC (8% catalanoparlants vs. 87% castellanoparlants), aquell partit que havia tingut ‘dues ànimes’. Ara, les xifres més significatives, al meu entendre, són les dels Comuns (17 vs. 77). Creuant-les amb les del gràfic del CEO ajuden força a explicar la indefinició permanent en què es mouen.

Ara com ara, doncs, l’unsolpoble continua essent una quimera. Les enquestes ho quantifiquen i la resposta histèrica a la designació de Quim Torra, un cop més, ho corrobora. O més ben dit, poder sí que en som un, però en tenim un altre dintre casa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb