‘La bellesa és al carrer’: cartells i pintades del Maig del 68

Els cartells polítics del Maig del 68 van tenir una dimensió particular tant per la quantitat (se n’han comptat cinc-cents de diferents) com per l’originalitat, la ironia i la contundència. També iconogràficament el Maig del 68 va deixar un símbol que s’ha mantingut en l’imaginari de la lluita obrera: la fàbrica amb la xemeneia i les tres naus en punta (sovint també representada amb un puny).

Els estudiants universitaris que lluitaven contra el sistema establert veien com el govern controlava els mitjans de comunicació perquè no parlessin d’ells. La premsa ocultava o tergiversava la realitat. De manera que van decidir d’explicar la seva realitat. Com relata Patricia Badenes, autora del llibre La estética en las barricadas. El mayo del 68 y la creación artística (Publicacions de la Universitat Jaume I), els cartells es feien servir ‘com un mitjà de comunicació entre ells per lluitar en contra dels mitjans que, segons ells, estaven intoxicats’. Va sorgir d’una necessitat de comunicació, ‘d’omplir aquest silenci que deixaven els mitjans de comunicació oficials’. I també ‘d’animar a la revolució, perquè eren frases curtes com “la lluita continua” que donaven ànims per a continuar endavant’.

Tot va començar, segons Badenes, en una de les assemblees de la Sorbona, quan un grup d’estudiants de belles arts van decidir de contribuir a la revolució amb el que tenien: el seu talent artístic. Van ocupar l’Escola de Belles Arts i van convertir el taller Brianchon en l’Atelier Populaire, epicentre de molts dels cartells. La idea dels cartells era sobretot un treball col·lectiu i anònim. ‘Es reunien i decidien el tema més important del dia, com plasmar-lo, i votaven democràticament les diverses opcions’, i si bé és cert que molts artistes també s’hi van implicar i alguns van signar, la voluntat era ‘de crear una obra col·lectiva, amb un missatge al servei de la revolució’.

‘L’èxit va ser tan gran’, explica Badenes, ‘que es van acabar repartint fulls volants a les fàbriques que explicaven com funcionava la serigrafia per tal que els obrers fossin capaços de fer-se els seus cartells quan a l’Atelier Populaire ja estaven desbordats’.

El poder de la paraula
Els cartells amb missatges clars i directes i, en especial, les pintades, més fàcils de fer, van tatuar els carrers. ‘Van contribuir a transformar les ciutats en un poema col·lectiu i en un teatre de la llibertat’, escrivia l’artista Jean-Jacques Lebel el 1988.

‘Si fer un cartell era senzill, fer una pintada encara ho era més’, diu Badenes. ‘Eren missatges clars i directes amb la voluntat d’arribar a tantes persones com fos possible.’ I afegeix: ‘Quan hi ha alguna revolta es recorre a aquest estil de la frase breu i contundent; amb poc, diu molt.’ Moltes d’aquestes frases curtes i contundents han passat a la història, com ara ‘prohibit prohibir’, ‘sigues realista, demana l’impossible’ o ‘sota les llambordes, la platja’. La majoria, anònimes. Però també hi havia, segons Badenes, una certa influència situacionista ‘sobretot en la crítica al capitalisme i a la societat de consum’. Per exemple, ‘una màxima situacionista era “viure sense temps morts, gaudir sense límits”, que va convertir-se ràpidament en pintada’.

El ‘desgavell’ de De Gaulle

‘Figura tutelar del poder polític, imatge del pare i símbol d’una època passada, el general De Gaulle encarna per als joves enfadats el “mal” contra qui lluitar i és al centre de totes les crítiques i caricatures.’ Així presenta el president de la República Francesa l’exposició de la Biblioteca Nacional de França ‘Esprit(s) de mai 68. Tracts, affiches, photographies, journaux‘, comissariada per Frédéric Manfrin, conservador del departament de filosofia, història i ciències de l’home de la biblioteca francesa. La imatge era una silueta amb el nas prominent i un barret militar. La gestió que va fer De Gaulle de la revolució no va ser afortunada, sobretot per l’ús del cos policíac, i això va fer que cresqués la reacció en forma de cartells de protesta.

Destaquen els cartells, en dues versions, amb un De Gaulle com a eix d’uns engranatges que els autors conviden a ‘trencar’, els engranatges de la ‘vella política’. Però si hi ha una frase que es repetia, sobretot, era ‘El desgavell és ell’. Exemple de l’ús mordaç de la ironia en els cartells, la frase va ser molt estesa després de la valoració del consell de ministres difosa als mitjans de comunicació: ‘La reforma sí, el desgavell no.’ ‘La paraula utilitzada en francès chienlit (desgavell) estava molt en desús i va ser perfecta per a fer-ne escarn’, comenta Badenes.

L’excés policíac: CRS-SS

Un altre dels eslògans i cartells més repetits és el de ‘CRS-SS’, en referència als policies antiavalots de la CRS (Companyia Republicana de Seguretat). Per Badenes, el motiu va ser ‘la seva manca d’escrúpols a l’hora de reprimir les mobilitzacions estudiantils i obreres’ i això ‘va fer córrer litres i litres de tinta’ i va convertir els CRS en el símbol de la repressió. Un dels motius que més es va serigrafiar va ser el que els equiparava amb les SS, la policia nazi.

Les topades amb els CRS també protagonitzen fotografies ben conegudes del Maig del 68, com és aquesta on es veu Daniel Cohn-Bendit (que durant la revolta seria conegut com a ‘Dani el Roig’) encarant-se amb un agent antiavalot. A banda de ser una instantània famosa, també va servir de plantilla per a un altre cartell molt conegut, un dels pocs que van tenir una fotografia de base, perquè era molt més senzill de fer un dibuix.

Mitjans de comunicació en el punt de mira

Els mitjans de comunicació van esdevenir un dels punts de mira de l’escarn i la denúncia dels manifestants. La majoria de crítiques les va rebre la radiotelevisió pública, l’ORTF (Oficina de Ràdio i Televisió Francesa), que, ‘per a molts es considera una eina de propaganda del govern a les ones’, com s’afirma a ‘Esperit(s) de Mai 68’.

De fet, el 17 de maig de 1968, els treballadors de l’ORTF van decidir de fer vaga, que va allargar-se cinc setmanes. Les demandes de periodistes, tècnics i productors no se centraven en els drets laborals i prou (salari i jornada) sinó que exigien de poder participar en les decisions editorials i crear un ‘comitè de savis’ que vetllés per la imparcialitat i la independència de la informació. ‘El lema era simple: la possibilitat de difondre informació “imparcial, honesta i completa”.’ Així, l’ORTF també va estar ‘en lluita’, i tal com explica ‘Esperit(s) de Mai 68’, ‘aquesta lluita per la independència de la premsa és una oportunitat perquè de l’Atelier Populaire surtin alguns dels cartells més famosos del Maig del 68′.

Després del Maig del 68, altres revolucions han fet servir cartells d’estètica similar. Va passar el mateix 1968, a Mèxic i a Praga. I les frases que en aquell moment van embellir el carrer amb revolució han romàs en l’imaginari col·lectiu: des de ‘la lluita continua’ a ‘sigues realista, demana l’impossible’.

Tot seguit podeu veure més cartells i pintades del Maig del 68: