24.09.2021 - 21:50
Quan el govern va comparèixer a l’exili a Brussel·les, després de la proclamació de la independència i el cop del 155, hi va haver un parell de frases d’aquella conferència de premsa que em van sobtar. La primera, afirmava que Catalunya no volia proclamar una república basada en la sang. Crec que el president Puigdemont va dir, si no recorde malament: “La nostra república no naixerà sobre la sang de la gent.” I la segona cosa que em va sobtar va ser l’afirmació que l’exili no era per a salvar situacions personals sinó la continuació de la lluita. I que propiciaria una manera de tornar a la vesprada del 27 d’octubre, però havent desarmat Espanya –en aquest cas, la frase no va ser així de clara, però es va entendre això.
En aquell moment, recorde que vaig pensar que, si s’aconseguia, el moviment democràtic català marcaria una fita mundial, un abans i un després sobre com s’aconsegueix l’alliberament nacional. Però que, si passaven els anys i no era així, el ridícul d’aquelles paraules tan solemnes seria gros.
Han passat gairebé quatre anys d’ençà d’aleshores i crec que ja podem dir que cada batalla guanyada ens acosta més al final anunciat aquell primer dia d’exili.
El ridícul fet pel regne d’Espanya a Sardenya, davant les autoritats italianes i sobretot a escala europea, no pot ser més gran. La batalla d’Alguer, i em disculpareu que elimine l’article per fer una picada d’ullet al gran Gillo Pontecorvo, deixarà marques molt profundes i tindrà conseqüències grans. I ens acosta a una solució definitiva. Com em deia ahir un amic molt bon coneixedor de com funcionen aquestes coses: “A Europa, l’enganyen una volta, però mai dues.” Hi ha un punt final.
També perquè, de nou, l’audàcia i la determinació del president Puigdemont ha fet saltar pels aires una situació que és com més va més difícil de pair a Europa. Tindrem temps de saber en detall tot allò que ha passat, com és que va saltar l’alarma i si hi va haver gestions poc recomanables entremig o no. Però la cosa clara de l’episodi sard és que el Tribunal Suprem espanyol i el regne d’Espanya han enganyat, i es pot demostrar documentalment, les autoritats judicials europees. I aquest és un afer d’una gravetat extrema i que segur que també obrirà molts ulls en l’àmbit polític.
La base d’aquell discurs del novembre del 2017 era la següent: res d’allò que havia fet la Generalitat de Catalunya era il·legal i Espanya, en canvi, havia pervertit el sistema democràtic per frenar un procés polític amb l’ús de la violència. Per a evitar que aquella violència desemboqués en una guerra oberta o en una massacre, l’únic camí era aplicar les regles democràtiques europees també a Espanya. També en un país que s’havia escapat de la democratització continental i que representa un anacronisme perillós per la Unió Europea mateixa.
No era un missatge senzill d’explicar. Però sobretot era un missatge que calia demostrar. I calia demostrar-lo ensenyant que Espanya és un estat pària que rebutja i renega de la constitución que nos dimos entre todos i que està obligat a seguir. És a dir, del Tractat de Lisboa.
Tots els passos que s’han fet d’aleshores ençà han anat per aquest camí. Primer, la justícia alemanya va demostrar al nivell més alt que el referèndum i la proclamació de la independència no eren cap rebel·lió que pogués ser susceptible de càstig en un règim democràtic, cap sedició. Que votar i proclamar la república catalana no eren delictes. Després, Bèlgica va clarificar que som davant una persecució política contra una dissidència nacional que la democràcia europea té, en virtut de l’article 2 del Tractat de Lisboa, el deure de protegir. La victòria de Lluís Puig va ser molt determinant en aquest sentit. I ara, amb aquest darrer episodi, s’ha demostrat sense cap possibilitat d’error i sense que ningú mai més no puga adduir ignorància que Espanya és un estat que va contra la llei europea. S’havia vist clar en l’afer de provar d’impedir que els quatre diputats –Puigdemont, Comín, Junqueras i Ponsatí– prenguessen possessió dels seus escons, però això que ha passat ara a Sardenya ho posa tot en un altre nivell.
El següent pas, crec i espere, serà imposar la legalitat europea a Espanya en el sentit que els eurodiputats, però molt notablement el president Puigdemont, són lliures d’entrar i fer allò que creguen convenient a tots vint-i-set estats membres de la Unió i no pas tan sols a vint-i-sis s. I aquell serà un dia, amb tot allò que passarà i amb tot allò que comportarà, que ens posarà més a prop, uns quants passos més, encara, del final.
M’agrada especialment el final de l’editorial. Ha estat un dia molt intens en que ha sigut difícil desenganxar-se del transcòrrer dels esdeveniments. El president sobretot ens ha recordat que el país som més que el principat trinxat, mar enllà, i que ell és nostre, un patriota que tot i sabent que l’Estat estava jugant brut i que podia molt bé passar el que ha passat no s’ha quedat pas a la zona protegida sinó que ha sortit a la intempèrie a exercir aquesta responsabilitat que ha fet seva.
Avui al capdavant de l’anhel legítim de llibertat el president ens ha retornat la vitalitat, gràcies molt estimat president!!