Llegint l’apassionant novel·la d’Elena Vavilova El secret de la clandestina, tope amb un passatge en què l’autora atribueix a Plini el Vell la frase “tot és impossible fins el dia que passa”. Jo sempre l’havia atribuïda a Nelson Mandela però ara puc imaginar, sabent la sòlida formació clàssica del dirigent sud-africà, que és manllevada. Vavilova és novel·lista i espia del KGB; i la seua vida clandestina va inspirar l’aclamada sèrie The Americans. De manera que done per fet que sap de què parla quan esmenta l’escriptor, naturalista i militar romà. Tant hi fa, però, qui la diu o fins i tot si és pura coincidència. Importa sobretot que és ben certa, la frase. Tant, que val igual per a autors separats per denou segles d’història. Efectivament, tot és impossible fins el dia que passa.

Això, per una altra banda, ho hem comprovat tots per poc que tinguem una mínima edat i capacitat de discernir. En tots els terrenys. Amb la tecnologia avui fem coses cada dia que fa no res eren impossibles. I en la vida acceptem situacions que eren impossibles fa temps amb una normalitat esborronadora. Que l’amor no depenga del sexe de les persones per a ser reconegut, per exemple. O que la fe, si en tens, no haja de ser la dels teus pares. En política, també, els impossibles s’han fet realitat i es fan realitat constantment. Que Mandela mateix, el pitjor terrorista de la història segons els seus carcellers racistes, haja estat president de la nova Sud-àfrica dels mil colors. Per exemple.

És tot possible, doncs? No. Tan sols és possible allò que els humans fem possible. I és així que el món funciona i avança perquè hi ha gent que el mou i perquè aquesta gent supera, quan pot, la gent que voldria frenar-lo. O que vol deixar-lo com està; que no és igual però si fa no fa. Els conservadors, i entre ells encara més els reaccionaris, només poden guanyar o poden mantenir-se a còpia de fer creïble a la gent que les coses no poden canviar mai. Que és impossible. I per això el seu discurs sol limitar-se a repetir amb tantes variacions com poden l’advertiment contra el canvi, contra la possibilitat que els canvis es facen reals. S’omplen la boca parlant de realisme i d’adequar-se a la realitat, tot intentant fer creure que la realitat és una caixa que és tan sols on ells volen que siga i en el moment que ells volen que siga. Com si en fossen els amos.

Tanmateix, passa sovint que quan les coses es comencen a moure ells mateixos resten obturats i han de començar a fer contorsions en cerca d’uns arguments que –com més va més intensament, per força i perquè no tenen cap més remei que escapar de la lògica– esdevenen més grotescs. Aquest cap de setmana, per exemple, he llegit que “fa basarda que a algú se li acudeixi parlar d’un nou embat contra l’estat”, si el 94,76% de la població de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) té un batlle no independentista… Un argument que intenta dir que, mentre això no canvie, jo, per posar un exemple, hauria de deixar de proclamar que és possible d’aconseguir la llibertat de Catalunya tant si Espanya diu o fa una cosa com si en diu o en fa una altra. I sobre la basarda, res a dir, que cadascú té el cos que nostre senyor Darwin li ha donat…

Ara deixaré de banda aquesta afecció que els ha agafat a adoptar alegrement els motius de Ciutadans, afecció que sembla haver envaït de sobte tot un sector intel·lectual i militant de l’independentisme, cohesionat bàsicament entorn d’unes quantes figures destacades d’Esquerra Republicana. Ens acusen de nacionalistes, com si això fos cap acusació. Ens parlen de cognoms i xenofòbia, tot i que no ens han importat mai els cognoms ni d’on ve la gent. Invoquen constantment Tabàrnia solament que canviant-ne el nom. Reprenen el discurs més tronat sobre les categories socials, decidint ells sempre, i ací hi ha la trampa, qui és una cosa i qui n’és una altra. O gesticulen excitats repetint aquell famós “¿qué pone en tu DNI?, ¿eh?, ¿qué pone en tu DNI?” tan bon punt veuen aparèixer en l’horitzó la Identitat Digital Republicana.

I deixaré de banda també la cosa aquesta, tan estimada i encoratjada pels neocons, de fer servir la matemàtica recreativa i la xifra tòtem –que tothom amb un mínim de cultura matemàtica sap que sempre trobaràs una xifra que abone el teu argument, per més aberrant que siga aquesta xifra i per més il·lògic que siga el teu argument. Que el 94,76% de la població de l’AMB té un batlle no independentista és una dada. Indiscutible. Com també és una dada que el 100% dels portaveus d’Esquerra Republicana en la comissió d’investigació relativa a l’accident del vol JK 5022 de Spanair al congrés espanyol han jurat davant un jutge que el 2017 van fer tant com pogueren per impedir la independència de Catalunya. Una altra dada. Indiscutible, també.

I les deixaré de banda, totes dues coses, perquè puc entendre molt bé –això ja m’ho van ensenyar de xiquet– que el mètode erroni sols pot dur a conclusions errònies. He après com ha estat històricament el problema central de la dreta conservadora, per exemple, quan per a protegir els seus privilegis ha hagut d’emboirar-se ella mateixa la visió de la societat. Però ho deixaré de banda finalment, perquè també hi juga la sort.

I sobre això no deixa de ser, diguem-ne, inoportú que el mateix dia, el mateix dia, des de l’altra banda de l’Atlàntic ens arribe la notícia que la llei 99 de l’Assemblea Nacional del Quebec ha estat considerada plenament constitucional, gràcies a una decisió jurídica que deixa clar que, en l’exercici del dret d’autodeterminació del Quebec, amb el 50% dels vots més un, més el vot d’un ciutadà més, n’hi ha prou. I en vista d’aquesta decisió, la reacció de Paul Saint-Pierre Plamondon, cap del Partit Quebequès, ha estat de dir que troba deplorable que “haja calgut una llei específica i dues sentències judicials perquè siga reconeguda jurídicament una regla democràtica tan universalment establerta com aquesta: que amb el 50% dels vots més un n’hi ha prou”. I hi ha afegit: “Una regla que simplement no es pot posar mai en dubte en una democràcia normal, sense posar en dubte els fonaments de la nostra societat”.

Ve-t’ho ací.

 

PS1. Parlant d’impossibles fets realitat. Avui us expliquem l’epopeia, molt instructiva, del passaport Rumessen. És la història d’un grup de ciutadans de l’Estònia soviètica que va establir un cens propi, un document d’identitat no reconegut per l’estat i una assemblea parlamentària al marge de l’oficial. I fou així que, tres anys després de ser ja independents, el nou estat estonià va acabar acceptant que aquella identitat, que aquell carnet de què les autoritats anteriors s’havien burlat tant, era en realitat el que valia.

PS2. Dimecres, de set a vuit del vespre, els subscriptors de VilaWeb podran participar en un debat amb Toni Comín, precisament per a parlar, en principi, de les darreres novetats del Consell per la República. Dic “en principi” perquè en aquest diari tothom parla sempre d’allò que vol. Gràcies a Déu, si és que un ateu com jo ho pot dir així…

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.