02.11.2018 - 21:50
És un lloc comú qualificar el cineasta Stanley Kubrick (1928–1999) d’obsés, d’obsedit de la perfecció i del control sobre la seva obra i, ben en particular, del procés de treball que permet fer un film. És un epítet que sempre em molesta quan és aplicat a un artista, un creador, un treballador conscient i enamorat del seu treball, sigui quina sigui la seva feina. Obsessió, que podem dir també ‘fixació, ‘dèria’, ‘mania’, té un component inquietant que l’apropa a les Psicopatologies de la vida quotidiana que va descriure Sigmund Freud el 1901, un any després de publicar La interpretació dels somnis. Quan resulta que el mateix Freud va deixar establert que la creació és producte precisament de convertir les manies en obres d’art, procés sense el qual no tindríem res de res en art, ni cap mà humana no s’hauria alçat per dibuixar animals i criatures a les parets de les coves prehistòriques. Dit de manera més planera, la dita francesa és precisa quan assegura que ‘les manies són la personalitat’ d’algú. Quan es tracta d’un creador, reitero, sense això que en diem massa sovint ‘obsessió’, no faria res de res. Kubrick obsés? No way, que diuen en anglès.
Era un pesat, sens dubte, això sí. Un home que no devia dormir mai, si considerem les hores que es passava al telèfon parlant amb uns i altres: guionistes, el seu productor Jan Harlan, el seu xofer i home de confiança per a tot, els actors i les actrius, i un munt de gent més; que s’ocupava fins al més mínim detall de la seva feina, però també de la cura que rebien els animals, el petit zoo que havia muntat a casa: ocells, dos rucs, gossos, gats… També té fama de misantrop, pel seu viure qualificat d’aïllament (?!) a la seva mansió anglesa i centre de producció i distribució dels seus films. Com pot ser misantrop un paio que es passa el dia parlant amb uns i altres? Que no ho fos, de misantrop, no vol dir pas que no fos un pesat. L’hauria volgut tenir de pare, posem-hi? I això, a qui importa? El meu pare també va ser un pesat i va ser també un gran treballador, no importa gens ni mica si n’hauria volgut tenir un altre, és el que vaig tenir i això és la vida.
L’altre dia, en la roda de premsa de l’exposició que ara ha arribat al CCCB, adaptada amb mestria per Jordi Costa, vaig sentir un tros d’entrevista que col·legues de la tele feien a una de les seves filles. Li havien demanat com era ser filla de Kubrick. ‘Oh, ho volia saber tot: què havia fet aquell dia, a quina hora havia tornat a casa i per què…’ Sort que no teníeu llavors això, vaig dir sumant-me a la conversa i mostrant-li el telèfon mòbil. ‘I tant, i tant, i tant’… Sort que el seu productor i amic de l’ànima Jan Harlan ho va deixar clar d’entrada: ‘L’amor és al darrere del seu perfeccionisme: l’Stan volia estimar tot el que feia i, per poder estimar-ho, havia de ser perfecte, havia de sentir que era tal com s’ho havia imaginat.’ També per sort, l’adaptació que Jordi Costa ha fet per al pas de la mostra per Barcelona inclou l’audiovisual polièdric ideat i realitzat per Manuel Huerga amb la seva proverbial honesta habilitat, on es veuen les múltiples cares de la felicitat de Kubrick parlant amb els uns i els altres fent la seva feina, promocionant-la, distribuint-la, fent-la viure en suma.
L’expo és adaptada. Això vol dir que prové d’altres llocs i que a cada ciutat on es mostra pren la forma no sols de l’espai que l’acull –en això les expos són com el teatre, s’han d’adaptar a cada sala–, sinó també d’allò que els diferents curadors volen destacar. Aquí, com deia amunt, que Kubrick no era un misantrop precisament, que potser convindria revisar aquesta impressió. Vaig tenir ocasió de veure l’estrena de l’expo, el 2004 a Berlín. Hi vaig descobrir el Kubrick fotògraf, força desconegut fins llavors per al públic cinematogràfic. Havia estat el fotògraf més jove de la revista quinzenal Look. L’expo Kubrick havia començat aquell any a la capital alemanya, produïda pel Deutsches Filminstitut i el Filmmuseum de Frankfurt, les dues institucions germàniques que custodien el seu monumental llegat arxivístic. La connexió alemanya de Kubrick és profunda: va estar casat amb l’actriu, ballarina, pintora i cantant alemanya Christiane Susanne Harlan des del 1958 i va treballar gairebé sempre amb el germà d’ella, Jan Harlan, cunyat, amic i productor.
No puc sinó recomanar amb fervor la visita a l’expo. Com és de rigor quan el cine s’exposa, no hi podem veure els films. És així, no hi ha res a fer. Tampoc estaria bé, seria impensable, que els passessin per vídeo. Per veure’ls hem d’anar a la Filmoteca, que està programant el cicle ‘Stanley Kubrick, un gegant’.
Fa cinquanta anys de l’estrena del film potser més enlluernador del cineasta, 2001: A Space Odissey. L’he tornat a veure fa poc, l’aniré a veure a la Filmo ara al desembre. És un dels poemes visuals més intensos i visionaris del cine modern. No us el perdeu. Ni el film ni l’expo.
