17.12.2024 - 20:50
|
Actualització: 18.12.2024 - 08:28
El jutge s’ho passava bé. Anava rient amb Víctor Terradellas, ex-dirigent de CDC, mentre l’interrogava en relació amb l’anomenada trama russa del procés. Joaquín Aguirre feia befa del president Carles Puigdemont a propòsit d’una expressió de Terradellas en una conversa intervinguda. “Vostè va dir que es va cagar a les calces […]. ‘Cagar-se a les calces’ referit a un home és especialment humiliant, perquè els homes no duen calces, sinó calçotets. Vol dir que és una persona dèbil, covarda…” I tots dos anaven rient.
És una petita mostra d’un interrogatori vergonyós que va fer el jutge el 2021 durant una investigació delirant que ara ha quedat tancada del tot per l’Audiència de Barcelona. Perquè els tres jutges de la secció 21 d’aquest tribunal han dit prou a les argúcies d’Aguirre, a les maniobres per a mantenir viva una causa que ells mateixos ja van liquidar per haver estat prorrogada de manera irregular: han ordenat a Aguirre que l’arxivi i l’han advertit que ha comès un frau de llei i que, si hi torna, podria cometre un delicte.
És una resolució excepcional, pel fons i pel to que té de desautorització d’un jutge que va desobeir una resolució judicial d’un òrgan superior. “Aquesta maniobra processal irregular significa de facto un incompliment d’allò que ha acordat aquesta secció 21 en la seva funció revisora en la segona instància de les resolucions de l’instructor […]. Les resolucions de l’Audiència Provincial de Barcelona són de compliment obligat, sense excuses, i sense que es puguin plantejar solucions imaginatives alternatives processals no recollides en la llei i que burlen la decisió prèvia del tribunal”, diu l’Audiència, que l’avisa que, si encara volgués continuar la investigació, acabaria fent “una investigació prospectiva prohibida per l’ordenament jurídic”, i que això vulneraria l’efectivitat de la tutela judicial sense la qual “quedarien buits de contingut el principi de legalitat i de seguretat jurídica”.
Més encara, l’adverteix que “una actuació persistent de l’instructor renuent a complir allò que ordena aquesta superioritat podria portar a l’exigència de la consegüent responsabilitat.” És a dir, que cometria un delicte de prevaricació.
El cas és que l’Audiència de Barcelona mateixa ja va tallar de soca-rel l’intent d’Aguirre de reactivar la causa sobre la suposada trama russa quan va prorrogar-ne la instrucció l’agost de l’any passat i el gener d’enguany sense que hi hagués més fonaments per a fer-ho. Es basava pràcticament de manera exclusiva en el buidatge dels telèfons mòbils d’un dels investigats, Víctor Terradellas, el company de rialles d’aquell dia d’interrogatori que feien befa de Puigdemont.
Aguirre no tenia res més, cap prova sòlida sobre un suposat complot de Puigdemont i el seu entorn per a aliar-se amb el govern rus de Putin durant la tardor del 2017 perquè donés suport a la independència de Catalunya, amb suport militar i financer.
No tenia proves, però Aguirre començava a tenir pressa i, sobretot, un anhel de protagonisme incontenible. Perquè durant la segona meitat de l’any passat es va començar a negociar una llei d’amnistia, i una de les exclusions que incorporava era per als investigats pel delicte de traïció. Bingo, va pensar Aguirre, i va donar un impuls a la causa just quan la negociació de la llei a Madrid encarava els dies més decisius. A l’Audiència espanyola, Manuel García-Castellón ja feia la feina de torpedinar la llei amb la seva investigació del Tsunami per terrorisme, però Aguirre no podia ser menys, ell era cridat a salvar la pàtria dels traïdors, dels qui van cometre traïció a Espanya cercant una aliança amb la Rússia de Putin.
I amb aquest ànim va cridar la televisió alemanya, perquè li fes una entrevista parlant de la seva missió de parar els peus als secessionistes que pactaven amb els russos per desestabilitzar Espanya i tota la Unió Europea. Aguirre n’estava tan content, del seu paper, que es vantava en privat d’haver aconseguit desestabilitzar el govern de Pedro Sánchez quan la primera votació del text de la llei al congrés va fracassar per les desavinences amb Junts. “Em diuen que, ahir, la llei d’amnistia es va tombar per mi […]. Al govern [espanyol], li queden dos telenotícies alemanys. Dos. I ja està. A prendre pel sac. Llavors, hi ha gent que ja se situa. Ha pres partit, i el partit sóc jo”, remugava en unes converses difoses pel Diario Red.
Però uns mesos més tard, al maig, l’Audiència de Barcelona va anul·lar la pròrroga de la instrucció de l’agost de l’any passat i totes les actuacions posteriors. Al juny, amb la llei d’amnistia acabada de promulgar, Aguirre no tan sols no va amnistiar els investigats sinó que es va treure de la màniga una peça separada de la causa per traïció i malversació relacionada amb la trama russa. Hi va implicar, a més de Puigdemont i Terradellas, el president Artur Mas, el diputat Francesc de Dalmases, Josep Lluís Alay, Gonzalo Boye, Elsa Artadi, Aleksander Dimitrenko, Jordi Sardà, Miquel Casals i Zeus Borrell. I, també, els periodistes Carles Porta i Natàlia Boronat.
Ho va fer per esquivar l’ordre de l’Audiència de Barcelona i continuar la investigació. “Un subterfugi processal”, en diu l’Audiència, que es fa creus de “les divagacions sobre qüestions polítiques i filosòfiques i l’exposició de dades biogràfiques d’alguns investigats, tot plegat esquitxat d’opinions purament personals de l’instructor i la seva visió sobre l’evolució històrica del denominat procés, que manca de rellevància”.
Aguirre va signar una interlocutòria estrambòtica, amb un relat rocambolesc en què assenyalava Pedro Sánchez com a còmplice d’una estratègia de desestabilització d’Espanya amb l’independentisme català i la intel·ligència russa com a protagonistes. La fiscalia anticorrupció, que va avalar totes aquestes maniobres d’Aguirre, ara ha quedat en molt mal lloc, perquè va donar per bo “el frau de llei” que ara l’Audiència de Barcelona diu que va cometre el jutge.
I com que els jutges de l’Audiència que signen la resolució, María Isabel Delgado Pérez, Joan Ràfols Llach i Raquel Piquero Sanz, no es refien gens ni mica de Joaquín Aguirre, acaben prenent una darrera decisió: comunicaran l’arxivament de la causa al Tribunal Suprem espanyol, que tenia pendent de resoldre l’exposició raonada que li va elevar Aguirre perquè assumís la part de la causa relacionada amb el president Carles Puigdemont. “Per a més agilitat processal”. El Suprem no tindrà pas més remei que tancar també aquest procediment, i la causa judicial de la trama russa serà història.
És possible que Joaquín Aguirre ho veiés venir, perquè pocs dies després d’haver fet aquell salt endavant per a esquivar l’Audiència i fer avançar la causa, va comunicar la seva intenció de jubilar-se anticipadament el 15 de gener propvinent. És possible que volgués deixar un testament enverinat a qui el substituís en el jutjat, però li ha vingut d’un mes, i ha acabat rebent una reprimenda antològica. Aquelles rialles amb Víctor Terradellas no han dut enlloc, tan sols fou un capítol més d’una de les persecucions més ignominioses que han vist els jutjats d’aquest país.
