Sánchez, còmplice de la trama russa del procés: el relat ocult del jutge Aguirre

Josep Casulleras Nualart
21.06.2024 - 18:30
Actualització: 21.06.2024 - 18:58
VilaWeb

El jutge Joaquín Aguirre ha fet una cosa que no hauria d’haver fet. Ha obert una investigació per alta traïció sobre la suposada trama russa contra Carles Puigdemont, Artur Mas, Elsa Artadi, Francesc de Dalmases, Josep Lluís Alay, Gonzalo Boye i els periodistes Carles Porta i Natàlia Boronat, entre més, tot i que fa dues setmanes l’Audiència de Barcelona li va dir que no ho podia fer; i tot i que fa deu dies va entrar en vigor una llei d’amnistia que l’obliga a moure fitxa per tancar la causa definitivament.

En canvi, Aguirre presenta un escrit de mig centenar de pàgines ple de capítols estrambòtics, farcit de consideracions polítiques i personals sense cap valor jurídic, i, sense haver afegit cap element nou dels que ja fa mesos i anys que tant ell com la seva trama mediàtica han anat repetint, obre una peça separada del cas Vólkhov i encarrega noves diligències. I més: s’imbueix de la condició de destinatari d’unes resolucions discutides del Parlament Europeu sobre la ingerència russa per justificar la transgressió de la llei i de resolucions judicials i construeix un relat rocambolesc en què assenyala Pedro Sánchez com a còmplice d’una estratègia de desestabilització d’Espanya amb l’independentisme català i la intel·ligència russa com a protagonistes.

“Si en el futur a cap historiador li interessa…”

Un dels aspectes més sorprenents de la resolució del jutge Aguirre és l’assenyalament que fa del govern del PSOE com a corresponsable de la trama russa. Ho fa sense proves concloents, ni de la trama ni del paper del govern espanyol, ans desenvolupa al llarg de tota la interlocutòria, com si fos una subtrama oculta de la trama russa, un relat conspiratiu que comença així: “Si en el futur a cap historiador li interessa de fer una investigació sobre la ingerència russa en el procés com a exemple d’allò que, segons la Premsa [sic], sembla haver succeït en uns altres països d’Europa, situaria com a data d’inici real de la investigació judicial d’aquesta ingerència el dia 18 de maig de 2018, casualment el mateix dia en què es va signar la sentència del cas Gürtel, que es va notificar una setmana més tard.”

Aguirre es refereix a la sentència de l’Audiència espanyola que va condemnar els principals caps de la trama de corrupció i també el Partit Popular a títol lucratiu, i va acreditar l’existència d’una comptabilitat en negre. Aquella sentència va propiciar la moció de censura contra Mariano Rajoy que va fer que Pedro Sánchez, amb el suport dels partits independentistes, assolís la presidència del govern espanyol. Segons Aguirre, aquest fet és crucial per a entendre l’evolució de la suposada trama d’ençà d’aquesta data que assenyala: el 18 de maig de 2018, quan coincideix la sentència del cas Gürtel contra el PP amb tot un seguit d’escorcolls en relació amb un presumpte cas de subvencions il·lícites vinculades a CDC, i amb la detenció de Víctor Terradellas, l’ex-alt càrrec d’aquest partit que serveix a Aguirre per a construir tot el relat de la trama. Diu Aguirre: “Aquesta coincidència històrica marcaria l’esdevenir de la investigació judicial de la ingerència russa, tal com es veurà.”

Els passos de Víctor Terradellas

Tarda unes quantes pàgines a desenvolupar-ho, però ho fa de la següent manera: Aguirre dóna entenent que el govern espanyol va facilitar que l’independentisme pogués anar assolint els diversos passos inclosos en un document atribuït a Terradellas amb el títol “El camí cap a la República”. Era una mena de full de ruta per a aconseguir la secessió després del resultat de les eleccions del 21 de desembre de 2017, i havent vist la impossibilitat d’investir Puigdemont. En resum, aquests passos –que enumera el jutge– eren la renúncia de Puigdemont, la proclamació d’un nou president provisional amb visió autonòmica amb el consegüent aixecament del 155 per part de l’estat, l’enfortiment de Puigdemont com a president legítim, l’inici d’una campanya de confrontació que culminaria amb la reiteració de la declaració d’independència, la mobilització d’activistes i de la societat civil organitzada i de mossos lleials per a fer una defensa pacífica de la república, la proclamació de Puigdemont com a president, el retorn dels presos i els exiliats i l’establiment d’una taula de negociació bilateral amb mediació internacional.

Segons Aguirre, “observant l’actualitat política espanyola, la major part dels passos anteriors s’han complert”. I en aquest sentit, destaca el fet que Alay fos nomenat cap de l’oficina de Puigdemont, i que s’articulessin protestes contra la sentència dels CDR i del Tsunami Democràtic. Aquesta causa ja no és a les seves mans, sinó repartida entre l’Audiència espanyola i el Tribunal Suprem, que, a diferència d’ell, no han fet cap més moviment processal d’ençà de l’entrada en vigor de l’amnistia i han donat trasllat a les parts perquè al·leguin si els investigats han de ser amnistiats.

Però aquest jutge va més enllà a l’hora d’assenyalar el govern de Pedro Sánchez. Utilitza una conversa intervinguda l’octubre del 2020 entre Xavier Vendrell i el periodista Carles Cuní (de qui diu erròniament que era director de l’Agència Catalana de Notícies). Aguirre explica que van enregistrar la conversa mitjançant la instal·lació d’un dispositiu dins el cotxe de Vendrell, l’endemà d’haver estat detingut per ordre d’Aguirre mateix en el marc d’aquesta causa.

El jutge parla del “rebombori” que hi va haver per aquelles detencions “en l’àmbit independentista, el qual permetia de mantenir en el poder el president Pedro Sánchez.” I com a exemple d’aquest rebombori esmenta la conversa interceptada entre Vendrell i Cuní, en què el periodista el felicita per haver quedat en llibertat i, segons la transcripció de la conversa que fa Aguirre, li diu: “Jo em pensava que això ja ho teníem arreglat, que aquests paios no ho fotrien, això, perquè això ja formaria part de l’acord, del pacte, del tracte, del no ens fem més mal i tal, i és que aquests paios van per lliure…” I Vendrell, suposadament, li va respondre: “És que encara que tu ho pactessis amb l’estat, que això no està pactat, però encara que ho pactessis amb l’estat, el govern no és l’estat.”

Però no tan sols deixa anar la insinuació que el govern de Pedro Sánchez podia tenir tractes amb els independentistes per a tapar aquesta suposada trama, sinó que, tot seguit, retreu al govern espanyol que traslladés “a una altra destinació de caràcter més burocràtic” l’oficial de la Guàrdia Civil responsable d’haver fet aquells escorcolls i detencions de l’octubre del 2020. De manera que “l’impuls policíac de la investigació de la ingerència russa va decaure notablement”. Afegeix que per a ell això va ser “una catàstrofe”, i que es va veure obligat a fer ell mateix les anàlisis dels dispositius intervinguts als investigats i la consulta de “fonts obertes, com notícies de premsa”.

La trama mediàtica d’Aguirre

I aquest darrer aspecte és important, perquè sense aquestes “notícies de premsa” no es pot entendre aquesta investigació prospectiva del jutge Aguirre contra dirigents independentistes durant anys i sense proves, fins al punt que l’Audiència de Barcelona el va obligar fa poc a aturar-la per la vulneració de drets que podia significar envers les persones afectades.

El cas és que el jutge fonamenta la causa no tan sols en els mòbils i en la declaració de Víctor Terradellas (aquella en què l’investigat i el jutge feien befa de Puigdemont) sinó també en retalls de premsa. Gonzalo Boye, com a advocat d’Alay, ja va advertir a començament d’any d’un pla d’incriminació prèviament traçat en el cas Vólkhov, amb la participació de periodistes en conxorxa amb Aguirre.

Un pla que consistiria en la filtració del contingut dels mòbils d’un dels investigats, Víctor Terradellas, al consorci de periodistes al qual pertany El Periódico i que va servir per a divulgar informació sobre una suposada trama russa relacionada amb el procés. Una informació que, posteriorment, va arribar dues vegades en forma de retalls inclosos en sengles cartes anònimes adreçades al jutjat i que servien a Aguirre de justificació per a obrir, primer, la causa Vólkhov el 2020, i per a reactivar-la, després, el mes de gener d’enguany.

El jutge diu ara que encara cal analitzar “una gran quantitat de dades”, i que “és processalment necessari que alguna força de seguretat de l’estat o aquest mateix magistrat comprovi la veracitat de les dades publicades a la premsa i obtingudes de documents i que es revisin i es comprovin els telèfons dels investigats per si apareixen més dades rellevants que permetin d’obtenir indicis relatius al suport que pot haver donat Rússia a les activitats concretes que els investigats haurien fet.”

I l’Audiència de Barcelona li va dir que no ho podia fer, això, d’ençà del juliol del 2023, que ja n’hi havia prou. Ara Aguirre s’ha empescat una argúcia processal consistent a obrir una nova peça separada de la macrocausa Vólkhov per a continuar investigant; i ho fa invocant una suposada connexitat amb una altra peça encara oberta que no té a veure amb la trama russa sinó amb un suposat desviament de fons públics. El jutge vol continuar-la tant sí com no, i quan avanci més la instrucció demanarà que l’assumeixi el Suprem espanyol (tot i que hauria de ser el TSJC, arribat el cas) quant a Carles Puigdemont i a Francesc de Dalmases, que, com a parlamentaris, són aforats.

I, com si fos de passada, com una darrera nosa de tràmit, dóna dos dies hàbils a les parts perquè diguin si les investigacions per malversació i per delictes de traïció són amnistiables. Els afectats –si més no, alguns– no tan sols preparen les al·legacions a aquesta darrera pregunta, sinó que preparen una resposta contundent contra Aguirre: un contraatac a un moviment que, com a mínim, és manifestament prevaricador.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor