Conversa de vidus al restaurant

—El mes de març em van visitar al CAP de L. Hi havia molts immigrants. Ens atenia una dona d’uns quaranta-set anys, que em va comunicar molta pau interior. Volia saber més sobre ella. En deu dies vaig aconseguir treure-li una conversa personal. És molt religiosa, sóc disset anys més gran. Té un fill de sis i s’acaba de separar. Vam començar a sortir. D’entrada li dic que el que busco és aparellar-me. Ens avenim molt. Els motius de la seva separació són, en part, deguts al fet que el seu ex-marit pertany a l’Obra. […] A mi, com a català, no em guanya ningú. I mira que jo no sóc racista, però els de dintre hem de menjar els primers… Tots aquests manters que la Colau els deixa vendre productes falsificats…

—Ja m’agradaria, ja, aparellar-me. Hi crec molt, en la casualitat, molts amics i amigues ben intencionats em propicien trobades amb solteres i/o separades, però gent amb carrera i això. Jo m’estimaria més algú que em cuidés, no que fos beneita, no, però aquesta gent amb professió no estan mai del tot per tu. A més, la majoria estan molt fetes malbé. I, és clar, què volem? Almenys, la teva ja ho saps. Del futur, no en podem dir res. A mi, el que més m’espanta és la gent que ha anat amb molts, picotejant. Nosaltres som vidus, hem estat casats molts anys, i apreciem la bona companyia. Si tu dius una cosa, vols que t’entengui, que et correspongui. Hem d’entendre que tenim uns quants anys i volem estimar encara. Jo ja havia tingut cosetes després de perdre l’A. Però no duraven gens. Ara, vaig a totes. Tinc seixanta-sis anys i no puc anar jugant. […] El Sánchez no ho fa tan malament. És dialogant…

 

Conversa de dues dones d’uns trenta-cinc anys al restaurant

—Jo no he estat mai gelosa, en tota la meva vida… Però ara em truca i em diu després dubtar una mica: ‘Bé, avui no et vindré a buscar.’ I quan penja penso: ‘Ha quedat! Si no, no diria tan aviat…’ Segur, perquè hi ha dues o tres paies d’aquelles que follen als cotxes que el ronden, però a mi que no m’enredi, perquè és un d’aquells carallots que volen anar a l’Àfrica a ajudar una ONG… A bona hora aniria jo a sacrificar les meves vacances per a res… Però, a mi, se m’ha de portar amb honestedat, perquè jo la cosa que més valoro d’un paio són els valors, que sigui ètic, cony… Jo sóc de la radicalitat de l’amor! A mi tant me fot de què penqui. Publicitat, els mitjans… Ja se sap, les mamades que han de fer o si t’han de donar pel cul per fer alguna cosa en aquests sectors. […] Això de reivindicar les teves idees amb una vaga de fam, quan hi ha tanta gent passant-les putes de debò, és una collonada…

—L’Asnar té raó… El Sanches ha estat un tou amb els supremacistes victimistes i només el temps podrà minimitzar els danys. […] De manera que ell va i em diu que se’n va a Madrid, i que s’hi passarà un parell de mesos o tres, que li han demanat que treballi a la sucursal de l’empresa que tenen allà, i que ja li va bé, que li és igual, que el que voldria és anar-se’n una altra temporadeta a Londres, que li agrada molt… I a mi m’és ben igual, perquè jo sé que aquí, a Barcelona, ​​no m’hi estaré pas sempre, que potser em vindria de gust estar-me una altra temporadeta a Brussel·les, o què sé jo… Veure’ns o no veure’ns tant me fa, i a ell igual… Ja saps que jo em continuo relacionant amb dos o tres antics amants, que van i vénen, i ens anem veient, sempre que aterren per Barcelona es queden a casa… Follar, follar, bé, ja ho saps, si toca, toca, no són desconeguts… Sí, és clar, és una mica que avui ets aquí i demà no… Segur que a tu també t’agradaria agafar una feina millor i anar-te’n una temporada, ja sé, ja sé que no és fàcil… Nosaltres és que estem com repartides pertot arreu una mica, no? Jo conec gent a Madrid, a Londres, a Brussel·les… Em moc, tinc com possibilitats, entens? Ja sé que per a tu és una murga pensar a veure on et ficaries. […] Sí, potser, però és que tant és on sigui ell, la mateixa merda pertot arreu… I veus que la gent salta d’un lloc a un altre i no para i tampoc no va pas malament, és igual, les coses són com són. Però, bé, que potser d’aquí a un parell de setmanes me’n vaig amb ell a Madrid uns dies i després ja veuré. No, dona, no, la cosa amb ell no anava de debò… És que no va de debò, però passa que hi ha alguna possibilitat que, a l’empresa on treballa, que té sucursals per tot el món, em pugui interessar alguna cosa a mi… Si no, el que més em tira, de moment, és tornar a Brussel·les. […] He d’estalviar per passar almenys un mes o dos d’estiu a l’Argentina, per a la tardor d’aquí, ja veurem… Com que tu també pensaves a venir a Madrid? Per un parell o tres de mesos? I per què has trigat tant a dir-m’ho, recony de merdosa? Jo et traspasso aquesta possibilitat d’un lloc de treball i punt. Que sí, reina, que totes som intercanviables, no fotis!

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb