Jordi Fernando (Barcelona, 1953) ha passat tota la vida entre llibres. Editor d’ofici i filòleg català de formació, ha treballat al servei de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, ha traduït  molt i aquests darrers vint-i-un anys l’hem pogut veure, juntament amb Dolors Sàrries, al timó de l’editorial Meteora. I tot i que ja havia escrit amb anterioritat, tot aprofitant que té més temps perquè és un d’aquests jubilats que mai no deixen del tot la feina, ara ens sorprèn amb un llibre ben interessant, La Negreta i altres veus emmudides, que aplega set relats llargs dedicats a dones en diferents moments de la història. L’ha publicat El Cep i la Nansa Edicions i és la represa de la seva carrera com a escriptor. En parlem en un d’aquests dies rúfols de novembre que li permeten de dur una de les seves sempre elegants bufandes. Amb ell voldries que la conversa no s’acabés mai i sobretot voldries que fes allò que han fet alguns grans editors del país: les seves memòries sobre l’ofici. Segur que molts les devorarien per entendre bé què dimonis és això de l’edició independent a casa nostra.

Amb aquest llibre us poseu a l’altre costat de la barrera i a la vegada feu tota una declaració d’intencions…
―És un començament. Des del moment que vaig tenir més hores lliures, per això d’aquesta jubilació camuflada que comentaves, vaig veure que les havia d’utilitzar d’alguna manera i no em volia reinventar fent una cosa de la qual no en tingués ni idea, com pugui ser la petanca o coses així. Aleshores vaig decidir que per salut mental, i també per seguretat, no m’havia de moure de l’entorn del llibre i aleshores vaig pensar que això de travessar el carrer i veure el món des de l’altra vorera també era interessant. I com que abans ja ho havia fet perquè abans de ser editor ja havia escrit alguna cosa i sobretot havia traduït molt, vaig dir: “Va, tornem-hi.” La Negreta i altres veus emmudides és el resultat del primer any de tenir aquest temps i de tenir aquestes hores per a invertir en una cosa que també m’agrada molt. No ens enganyem. Durant vint-i-un anys, com bé saps, he fet d’editor amb la Maria Dolors Sàrries, però l’escriptor no s’havia mort, era allà latent i d’alguna manera el fet d’estar vinculat amb autors, amb texts, amb llibres, em feia matar el cuquet fins que la bèstia ha ressorgit i ara he tornat a escriure de debò, que vol dir fer-ho seguit i d’una manera més o menys professional.

Tants anys estudiant el mercat editorial i resulta que el primer llibre que doneu a la impremta és un llibre de relats amb històries reals i històriques. A priori no sembla el text ideal per a guanyar molts quartos…
―L’origen de tot això és que jo em sento molt a gust amb tot allò té a veure amb la història, començant per la novel·la històrica, que és una de les meves passions com a lector. I és clar, el resultat com a escriptor no podia ser gaire diferent. Tampoc no vol dir que m’hi hagi de dedicar, senzillament he agafat aquest gènere per explicar aquestes històries. Passa que en lloc de fer una novel·la històrica dedicada a un sol personatge em va semblar més oportú de fer un petit ventall de diferents èpoques i diferents oficis o arts d’aquestes set dones, amb la intenció de mostrar el terrible buit històric que tenim en aquest aspecte. He treballat aquests relats des del punt de vista de la ficció, però basant-me, evidentment, en la documentació històrica que hi ha d’aquestes set dones. Desgraciadament, d’algunes tan sols se’n sap el nom i que van fer alguna cosa en un lloc determinat i res més. I és clar, la ficció aquí podia entrar amb més gruix. En canvi, de les més modernes hi havia més documentació i, per tant, l’aportació de ficció és menor, però la ficció sempre m’ha ajudat a completar aquest retrat de personatge que amb les dades històriques no en tenia prou.

Al capítol d’agraïments esmenteu un munt d’articles que ja fan veure que la recerca documental per al llibre no ha estat fàcil ni ràpida…
―El llibre el vaig escriure durant el 2019 i de la documentació que apareix al final del llibre n’hi ha que la vaig cercar i aconseguir durant el 2020, però molta la vaig trobar molt abans. No sé quant he trigat a fer el llibre, però la redacció ha durat nou mesos, del gener al setembre del 2019. Quan vaig començar a escriure’l, no ho sé. Hi ha moltes coses que les vaig aportar perquè ja tenia la documentació feta que m’havia aparegut tot investigant per temes laterals. I és clar, aboques tot un gruix d’informació que no l’has sabuda en aquell moment sinó que t’ha ocupat de molt abans.

És un llibre sobre dones escrit per un home…
―Sí, és que, de fet, el gran buit que hi ha des del punt de vista històric de totes les coses que han fet les dones pràcticament des del començament de la humanitat fins ara, l’hem d’omplir entre tots, indistintament de si ets home o dona i de si penses d’una manera o d’una altra. És un buit que hem d’omplir entre tots i jo no em considero tan historiador com per omplir-lo, però sí una mica per dibuixar un seguit de retrats que s’aproximin, dins la desconeixença que hi ha, a aquestes dones que, en un moment determinat de la història, van fer coses tan importants que si haguessin estat homes, els coneixeríem a tots.

I m’atreveixo a dir que una bona part de les que retrateu són a més a més de classe baixa i nació oprimida…
―Exacte, la majoria. Perquè són set dones que, sigui quina sigui l’activitat que van desenvolupar, van sofrir per fer-la, fos una feina política, artística, sanitària… I veus que van sofrir encara més pel fet de ser dones, no tan sols per què feien o per què demanaven i reivindicaven, sinó pel fet de ser dones i això és un coneixement que hem de tenir i veure si entre tots a poc a poc anem omplint aquest buit.

Vau ser un editor intervencionista. Com ha estat aquest procés editorial i com heu anat a parar a aquesta editorial en concret?
―He tingut molts problemes d’antuvi, abans de començar a oferir-me, perquè no volia que presentar el llibre a segons qui semblés que li posava una pistola al pit que l’obligava a prendre el compromís. Afortunadament, durant aquests vint-i-un anys com a editor n’he conegut molts que són companys i amics, i com que conec pràcticament tothom m’ha costat de trobar el tipus d’editorial que fos independent i que fos catalana, i que a més a més no la conegués gaire i no haguéssim treballat plegats. Finalment, va sortir l’oportunitat amb El Cep i la Nansa Edicions i ha anat tot molt bé, però no creguis que ha estat fàcil arribar a trobar l’editorial adequada.

I ells també són intervencionistes o no?
―Una persona de l’editorial va fer unes quantes correccions i suggeriments de contingut que vaig agrair moltíssim. En algunes vam estar d’acord i en unes altres no, però agraeixo moltíssim la tasca dels editors i vull que siguin intervencionistes perquè els meus ulls estan aviciats. Llegir un text moltes vegades fa perdre’n la perspectiva; en canvi, uns ulls nous i frescos et fan veure coses que tu llegiries cinquanta vegades i no les veuries, i això sempre és d’agrair.

La vostra escola abans de ser editor per compte propi va ser al servei de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, on a més a més vau coincidir amb Maria Aurèlia Capmany.
―Sí, vaig treballar a les seves ordres quan era regidora d’Edicions i Publicacions. Vaig entrar a l’Ajuntament de Barcelona el 1985, quan ella era regidora de Cultura, encara, i hi vaig tenir relació des del servei de publicacions. Treballàvem molt amb el seu equip, però després la van nomenar regidora d’Edicions i Publicacions i aleshores va ser la meva cap i vaig estar amb ella fins que desgraciadament va morir el 1991. Hi vaig aprendre molt, tot i que ja la vaig agafar una mica gran. Quan la Maria Aurèlia entrava en un lloc i es posava a parlar regnava el silenci perquè tothom sabia que diria alguna cosa interessant. I aquesta és la filosofia que em va impregnar i em va impactar de conèixer una dona amb una potència vital i intel·lectual extraordinàries.

Passen els anys i comença el nou mil·lenni i una editorial que va amb el mil·lenni, Meteora, una editorial de nom grec.
―Sí, quan vam decidir de fundar l’editorial amb la Maria Dolors Sàrries, vam fer una llista de noms cadascun. El primer que va coincidir va ser Meteora i aquest es va quedar. Volíem que tingués alguna reminiscència amb el món grec o grecollatí i va ser la primera paraula en què vam coincidir.

I què és ara, passat el temps, vista vint-i-un anys després, Meteora?
―Essencialment és un catàleg d’autors catalans que tenien moltes coses a dir i que crec que a Meteora una part ho han pogut fer. Nosaltres ens hem dedicat gairebé en exclusiva a autors del país, i quan dic del país dic del país, i no Catalunya. Hem treballat molt amb autors de les Illes, amb valencians i amb autors d’aquí, però amb la idea de tot l’àmbit lingüístic com a marc mental. Quan mires el catàleg després de tots aquests anys veus que hi ha predominança de narrativa, de novel·la especialment, d’autors nostres, que crec que és molt important i molt interessant; i després una col·lecció de poesia que, de tant en tant, em genera un cert orgull perquè hem publicat gent de molta anomenada i obres d’un cert pes.

Alguns dels vostres autors diuen que els millors llibres són els que han publicat amb vosaltres.
―Jo diria que sí, en poesia en alguns casos i en novel·la també. Ho hem sentit a dir i ens ho han dit, que d’algun autor els millors llibres són els que ha publicat amb nosaltres, i això ens omple d’orgull, perquè el fet que hagin confiat en nosaltres per publicar allò que consideren les seves millors obres no deixa de ser molt important.

I aquest catàleg, com es troba en aquests moments en què ja publiqueu molt poc?
―Del catàleg viu continuem reimprimint allò que s’acaba, perquè els llibres no faltin mai a les llibreries si en demanen. De cosa nova en fem poqueta; ara fem les novel·les de la Teresa Juvé, de qui enguany celebrem el centenari i que escriu cada dia sens falta i ho fa perquè així se sent viva i fa saber que està viva. Hem adquirit aquest compromís d’anar publicant aquestes novel·les seves i algun llibre de poesia més, i alguna cosa que reeditem de manera diferent a com la vam publicar a la primera època, perquè o bé no ens agrada o bé creiem que ara ho podem fer millor. Amb els anys se n’aprèn.

Ja no aneu a fires, a la setmana del llibre en català. A carregar caixes, perquè ens entenguem.
―I em sap greu, t’ho he de dir sincerament, perquè ara a aquestes fires hi vaig de passejant. Ja m’agrada, perquè hi pots anar a l’hora que vols i no portes pes, però encara hi ha el cuquet, aquella coseta; però tot té una època i un sentit i ara estic molt bé en aquest altre cantó de la botiga.

Hi ha relleu previst perquè aquest catàleg continuï viu quan vosaltres plegueu del tot?
―De moment, com que la feina que fa l’editorial no és excessiva i la Dolors i jo, toquem fusta, estem bé de salut, de moment ho continuarem fent nosaltres mentre puguem. Quan ja no puguem o considerem que no té el sentit que té ara, farem la fi de l’espelmeta…

Continueu rebent aquella mala fi d’originals?
―En continuem rebent, però com que ja fa un cert temps que donem l’explicació que estem jubilats, ja no en tenim una allau. Així i tot, un original el dia encara arriba, sobretot de poetes. Ara bé, abans en rebíem molts, era una cosa demencial que no es podia assumir de cap manera. Potser rebíem cinquanta originals cada setmana de tota mena, eren 2.500 originals l’any quan nosaltres publicàvem, al moment més àlgid, entre quinze títols i vint l’any; i és clar, allò era incontrolable. Depèn de com està redactat el correu electrònic i la carta de presentació, ja veus si allò pot tenir futur o no.

Els vint-i-un anys que heu estat editor a Meteora al país hi ha hagut una eclosió d’escoles d’escriptura i de màsters d’edició. Els editors i escriptors augmenten geomètricament, i els lectors de manera aritmètica, parafrasejant Malthus?
―Crec que aquest viatge de l’escriptura a l’edició és un viatge d’anada i tornada en molts aspectes i és un viatge que fa molta gent, sigui en un sentit, sigui en un altre. El fet de ser escriptor o traductor i tenir contacte amb editors fa que es creïn una mena de complicitats que permeten que et puguis veure en el paper de l’altre, i per això és tan fàcil de trobar escriptors que es passen al món de l’edició i a l’inrevés, perquè parlem de llibres, de texts que ens agraden, i de l’interès per fer-los arribar a un públic que tingui ganes de llegir. I per això des d’una frontera o des d’una altra s’arriba al mateix lloc.

De vós ja sabíem que havíeu traduït molt, ara ens heu sorprès amb aquest llibre. Cap on va la vostra nova carrera?
―La traducció dubto molt que la reprengui. Mai no es pot dir això, però ho considero una etapa passada, perquè és una etapa a més de passada, pesada. Durant molts anys ho vaig fer i vaig ser molt feliç perquè vaig traduir gent amb força renom i vaig fer molta cosa per a la televisió, films, sèries, i era tan summament esgotador, que en vaig quedar una mica tip. Va arribar un moment que aquell estrès tan constant també em va esgotar una mica i abans de muntar l’editorial ja ho havia deixat córrer. Per això difícilment hi tornaria. Ara bé, l’escriptura no la penso deixar. Vaig començar amb aquest llibre de relats de La Negreta, ja tinc una novel·la acabada que podríem qualificar de negra o que negreja molt, i ara treballo en una tercera novel·la que no és negra. M’he llançat pel tobogan i la mateixa inèrcia em fa continuar.

Havíeu arribat a organitzar els horaris de la paradeta a les fires i a la Setmana segons el calendari de partits del Barça.
―Enguany he tornat a l’estadi tres vegades o quatre perquè sóc soci d’ençà del 1967 i no em sorprèn res que puguin fer ara. Hem passat per etapes pitjors, però sap greu perquè aquests darrers quinze anys hem vist un equip que enlluernava i ara veiem uns pobres nois que persegueixen la pilota amb calça curta. No es veu un equip. Quan el Barça ha estat gran és quan ha estat un equip, que es va desfer amb el comiat del Xavi i l’Iniesta, per a mi. Ara passem un hivern nuclear. I mira, potser estaria bé tenir alguna fira per no haver d’anar al camp.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.