Jordi Arrufat, el català que ha fet la Via Bàltica a peu

Jordi Arrufat és un ebrenc que ha caminat 700 km en senyal d’agraïment per la implicació de molts letons, lituans i estonians amb la causa catalana. El primer de maig va sortir de Tallinn (Estònia) i avui dimarts al migdia arribarà a Vílnius (Lituània), havent recorregut el llarg trajecte que fa vint-i-nou anys van omplir els participants de la Via Bàltica.

—Fa més de quatre setmanes que camineu, i sou a punt d’arribar al final. Com us trobeu?
—Millor que no em pensava. Els primers dies, fins que no agafes el ritme, costen, però després ja va tot rodat. El principal problema que m’he trobat, i que no havia previst, és la forta onada de calor que hi ha hagut el maig tant al centre com al nord d’Europa. Això fa que acabi el dia molt esgotat, però res que no es pugui solucionar amb molta aigua, protecció solar i descansar molt de nit.

—Com vau tenir la idea de recórrer la Via Bàltica a peu?
—Jo feia feina al Diplocat. Mentre esperava que ens fessin fora per l’aplicació desmesurada del 155, vaig tenir molt de temps per a pensar i vaig decidir que, abans de buscar una nova feina, faria una ruta de llarga distància. Com que durant els meus cinc anys al Diplocat vaig tenir ocasió d’organitzar uns quants actes als països bàltics per a explicar la voluntat dels catalans de votar en un referèndum, hi coneixia alguns polítics, periodistes, columnistes, acadèmics, etc. Tots havien mostrat molt d’interès per Catalunya i s’havien implicat en difondre la causa catalana als respectius països, alguns de manera discreta i anònima, i d’altres, com Otto Ozols, implicant-s’hi obertament.

—Després parlarem d’Otto Ozols. Entenc, doncs, que això que feu és una manera de retrobar-los i agrair-los les coses que han fet per Catalunya?
—Sí. Òbviament ningú no va demanar cap mena de contraprestació. Aquesta afirmació va per aquells que diuen que el Diplocat anava comprant voluntats per Europa. Que sàpiguen que hi ha uns principis i uns valors que cotitzen més que els diners. Però jo volia tornar-los d’alguna manera aquest suport desinteressat al Diplocat i a Catalunya. Al cap i a la fi, la diplomàcia pública, la que fèiem al Diplocat, no és explicar la teva narrativa als altres i prou, sinó també escoltar les preocupacions i interessos dels altres.

—I us ve al cap la Via Bàltica de 1989…
—Sí. Vaig recordar aquell gran esdeveniment que va unir els bàltics amb Catalunya l’any 2013, la gran cadena humana del 1989. Vaig pensar que caminar seguint la Via Bàltica devia ser popular a la zona, perquè en els meus viatges havia vist senyals indicatius a les carreteres. Després he vist que no era el cas i m’he hagut d’espavilar de valent, des del punt de vista logístic, per dormir en algunes zones poc habitades, especialment a Estònia i Lituània. Al final, es tracta de caminar per una causa. El Camí de Sant Jaume es fa per interès religiós i cultural, i jo recorro la Via Bàltica a peu perquè crec en la causa de la llibertat i la democràcia, tal com hi creien els bàltics fa trenta anys i hi continuen creient avui.

—Com us vau preparar? Heu fet mai el Camí de Sant Jaume?
—He fet una tercera part del Camí de Sant Jaume, des de Tortosa, la meva ciutat, fins al límit de l’Aragó amb Navarra. Aquesta experiència prèvia em va ensenyar els meus límits, sobretot que he d’evitar caminar més de 35 quilòmetres al dia. Alhora, sabia que estava preparat físicament per a una caminada de llarg recorregut. Quan vaig prendre la decisió de seguir la Via Bàltica del 1989 en lloc de reprendre el Camí de Sant Jaume allà on l’havia deixat, vaig començar a fer trajectes de més de 15 quilòmetres, plans –tenint en compte que els països bàltics ho són–, per diferents punts de Catalunya, sempre que fos possible coincidint amb dies de pluja, per acostumar-me al temps que en teoria havia de fer aquest mes de maig a la zona bàltica. Vaig recórrer, per exemple, la costa de Barcelona des de Premià de Mar fins a la Barceloneta i del Prat de Llobregat fins a la platja de Castelldefels. També vaig fer trams de les dues grans vies verdes que tenim a Catalunya, la de les Terres de l’Ebre i la de Girona.

—Abans esmentàveu Otto Ozols. L’abril del 2016, aquest periodista letó va recórrer els 400 km de la Via Catalana a peu. Heu volgut tornar-li la gesta?
—M’ha influït, per descomptat. Ell ha dedicat molt de temps a explicar Catalunya a Letònia i jo miro d’explicar els països bàltics a Catalunya i arreu. De fet, durant la meva caminada vaig entrevistant participants de la Via Bàltica, de diferents edats, i publico resums de les entrevistes en anglès al meu perfil d’Instagram. La història de la Via Bàltica i el desig dels tres països per ser lliures mereix ser escoltada i llegida, una vegada i una altra, a tot Europa. No és únicament un relat d’independència nacional, que sens dubte és el que més interès desperta entre els catalans, sinó que també és un relat de la lluita per les llibertats individuals contra un règim totalitari del qual no sabem prou a Catalunya, com és la Unió Soviètica.

—Com presentaríeu Otto Ozols a qui no el conegui?
—Ozols és un dels grans amics de Catalunya en aquella zona i, sens dubte, el més conegut de tots a Letònia. És un admirador de Lennart Meri, que va ser president d’Estònia, país que també admira. Meri va dir, i així ho creu Ozols també, que al món cada vegada hi haurà més països. És una tendència natural contra la qual, des dels països democràtics, poc es pot fer que no sigui negociar i trobar solucions imaginatives. Ozols veu la reacció d’Espanya i es posa les mans al cap, no tan sols per com actua un país suposadament democràtic, sinó també pel fet que la Unió Europea no es vulgui mullar. Per altra banda, com a letó, veu amb preocupació com Vladímir Putin prova de desestabilitzar Europa tot aprofitant-se d’aquesta doble moralitat de la Unió Europea de lloar Espanya i castigar Polònia, l’última cosa que interessa els letons i els altres bàltics.

—De moment, quina és la part més positiva de la ruta?
—La millor cosa és trobar i conèixer els protagonistes de la Via Bàltica, no únicament participants, sinó també els organitzadors. I gent que aleshores encara no havia nascut, però que d’alguna manera fa una tasca vinculada a aquells anys tan intensos. Escoltar les seves històries personals i enriquir-me amb la seva experiència és el millor record que m’emportaré.

—Com ho feu per xerrar amb la gent? És fàcil?
—No és tan fàcil com sembla! Penseu que són països amb baixa densitat demogràfica, amb molta població concentrada a les ciutats, i jo passo bona part dels meus dies caminant per camins i carreteres despoblats. A més, hi ha la barrera de l’idioma, no tothom parla anglès, que és l’idioma principal que jo faig servir. Però les xarxes socials m’ajuden i molta gent m’ha donat un cop de mà fent circular el meu article on explico per què faig la Via Bàltica. També contacto prèviament els mitjans de comunicació locals i ajuntaments dels llocs per on passaré, i molts m’ajuden a contactar amb gent que té històries per a explicar. Una cosa curiosa és que els organitzadors o participants del centre d’Estònia, per exemple, difícilment coneixien els participants del sud de Letònia o el centre de Lituània, o sigui que d’alguna manera torno a connectar punts que es van unir fa 29 anys.

—Alguna experiència negativa a destacar?
—Quan vaig començar a caminar, la meva principal preocupació era no trobar-me un dels óssos que es veuen als vídeos de les xarxes socials travessant les carreteres d’Estònia. Potser se’n fa un gra massa, però jo estava preocupat, fins que vaig veure que ningú més no ho estava i que no hi ha hagut mai cap incident amb ells. D’altra banda, pensava que la policia m’aturaria pel fet de caminar per autopistes, prop de Riga, però tampoc no ha estat el cas. El pitjor és, com ja he dit, la forta calor i la pols que hi ha a l’ambient.

—Gairebé trenta anys després de la Via Bàltica, què en queda, de l’esperit que la va impulsar? Els joves la coneixen?
—Molts dels protagonistes encara són vius i us asseguro que amb ganes de tornar a organitzar una cosa similar si arriba el cas! Ara bé, penseu que llavors el context era el que era. Ara qui no està content senzillament agafa la maleta i se’n va a viure a un altre país de l’espai econòmic europeu. Un punt agredolç que m’emporto és el fet que molts joves amb qui he parlat desconeixen la importància d’allò que els seus pares van fer per la seva llibertat. Amb algunes excepcions, com sempre, és clar.

—Acostumem a pensar que les repúbliques bàltiques miren amb simpatia el procés català. És realment així?
—Parcialment. La gran majoria desconeixen què passa a Catalunya. Això és normal. Quants de nosaltres sabem què passa ara mateix a les repúbliques bàltiques? No deixem d’estar cadascú de nosaltres al nostre racó respectiu d’Europa. Ara bé, entre els qui estan informats, que deu ser al voltant d’un 40% de la població, el suport al procés català és molt fort. No cal parlar amb ells per veure-ho, n’hi ha prou de mirar els comentaris a les notícies que es publiquen sobre Catalunya als mitjans digitals. També us diré que jo només parlo de Catalunya amb qui m’ho pregunta. Sempre em presento com a català i, al final de cada entrevista, la majoria mostra interès per saber com van les coses per Catalunya.

—Hi ha diferències entre Lituània, Letònia i Estònia en aquest aspecte?
—No m’atreviria a fer una comparativa. Sí que puc dir que a Letònia, com que Twitter es fa servir molt més que a Lituània i Estònia, el suport a Catalunya és molt més visible. Però això no vol dir que no hi hagi també suport en els altres dos països.

—Quan us entrevisten els mitjans de comunicació que comentàveu abans, què volen saber?
—A la premsa local i regional dels tres països els interessa saber per què ho faig i, sobretot, com m’organitzo i si algú m’ajuda. També es preocupen per la meva seguretat. Agraeixo molt el suport dels diferents mitjans de premsa local i regional durant el meu recorregut, m’han ajudat molt a trobar protagonistes de la Via Bàltica. Més d’un m’ha demanat també pel llaç groc que porto sempre amb mi. Quan els ho explico es queden amb la boca ben oberta.

—Recolliràs d’alguna manera les teves experiències, més enllà de les xarxes?
—De moment he aplegat les entrevistes que he fet a Twitter i Instagram amb l’etiqueta #BalticWayJordi. Quan torni m’agradaria escriure un llibre d’homenatge a aquells homes i dones que el 1989, després de més de quaranta anys de silenci, van decidir d’aixecar-se i alliberar els seus països de manera pacífica. També seria una petita guia de viatge per a qui vulgui conèixer els països bàltics més enllà de les tres capitals, que és on la major part dels visitants malauradament es queden. M’agradaria fer-ho l’any que ve, coincidint amb el trentè aniversari de la Via Bàltica, però no tinc cap experiència com a escriptor, per tant, si algú em vol donar consells, li estaré molt agraït. Serà una història que valdrà la pena de llegir, us ho asseguro!