John Banville, escriptor irlandès nascut el 1945, un dels autors de llengua anglesa més valorats de la literatura actual, ha passat per Barcelona. Les seves obres –signant John Banville o signant Benjamin Black per a les novel·les de gènere negre– fa uns quants anys que, en català, les publica l’editorial Bromera. Ara acaba d’aparèixer ‘La guitarra blava‘ i Banville ha vingut al nostre país a promocionar-la.

Per a vós, fer literatura és ser capaç de mirar l’estranyesa del món i de l’home i tenir la capacitat de plasmar-la?
—Sí, a mi el món em sembla molt estrany. No m’hi acostumaré mai. Avui el trobo tan estrany com si hi acabés d’arribar. M’és tan nou ara com quan era infant. I trobo que l’artista ha de mantenir això de meravellar-se de les coses.

Així doncs, la mirada del creador ha de ser reveladora.
—Jo diria que ha de ser il·luminadora. L’artista es concentra en l’objecte i aquest s’il·lumina, s’encén. I d’aquesta manera l’art mostra extraordinari allò que considerem ordinari. Alhora, també et dóna un intens sentit de sentir-te viu.

Això és compatible amb la idea que l’art també crea distorsió, que és un desvirtuador de la vida? Vós en parleu a ‘La guitarra blava’.
—Aquesta és la font de la crisi de l’Olly, el narrador protagonista, perquè no acaba de saber casar la realitat-realitat i la realitat-art. La distància és tan gran que hi ha caigut de quatre potes. Però jo no crec que l’art desvirtuï la realitat. La il·lumina d’una manera diferent. Il·lumina parts de la realitat que passen desapercebudes. Mira, ahir a Madrid vaig anar al Museo del Prado i em van deixar entrar quinze minuts abans que obrissin les portes. I tot aquell temps vaig contemplar el quadre de ‘Las Meninas’. Admiro aquesta obra tan enigmàtica. I després d’aquell moment de contemplació de ‘Las Meninas’, et puc dir que se m’ha reajustat una mica el sentit de la vida.

Reajustar, en quin sentit?
—Una vegada un amic abstemi que tinc va voler tastar una mica de vi per saber quin gust tenia. Era la primera vegada que el tastava i em va dir: abans de beure vi tenia una versió del món. Després de tastar-lo en tinc una nova versió. La trobada amb l’art és una pseudo-intoxicació molt vital.

I què tenen aquestes ‘Meninas’ que us fascinin tant?
—Totes les grans obres d’art són tancades en elles mateixes i ens conviden a entrar-hi. La mirada de Velázquez en aquest seu autoretrat  és blanca i et diu que no esperis cap ajuda, ni d’ell ni del quadre.

I què us va dir ahir aquest quadre?
—Doncs això mateix que t’acabo de dir: no t’ajudaré. Jo sóc dels que pensen que un artista no té grans coses a dir sobre el món i tampoc sobre la política. I faig meu l’aforisme de Kafka: l’artista no té res a dir, presenta les proves, és un mer testimoni. (A vegades penso: quin rotllo que us clavo…)

La funció de l’art i l’artista és un dels grans debats i antics…
—Avui vivim en una era post-religiosa, tot i el radicalisme musulmà. Però abans, sempre teníem el capellà de torn o el xaman que ens deia quines coses fèiem malament i què havíem de fer. Eren profetes que regien les nostres vides.

Però l’art és imprescindible per a la humanitat.
—Sí però la diferència entre un artista i un profeta és que l’artista sap que no sap res i el profeta es pensa que ho sap tot.

Per això els artistes pedants són tan insuportables?
—No ho sé, suposo que té a veure amb la seva personalitat. Recorda l’ego enorme de Picasso i compara’l amb Braque. Una vegada, ja de gran, van preguntar a Braque per Picasso. Ell va respondre: ‘Abans era un grandíssim pintor. Ara només és un geni.’

John Banville.
John Banville

Sou un home ple de dualitats. La més evident, els dos noms que feu servir (John Banville i Benjamin Black) per a les vostres creacions literàries. Aquestes dualitats no deuen pas ser fruit de la casualitat.
—Home, tots tenim fantasies. Per exemple, aquella que ens imaginem que tots vam néixer bessons i sempre n’hi ha un altre. Una mica de Plató. Cercar l’altre jo en cada persona. Sóc una contradicció amb potes. I, tanmateix, ho sóc com la resta dels humans. Tothom és ple de contradiccions. Seria avorridíssim, si no.

Escolteu, com ha afectat les vostres obres la crisi econòmica?
—No puc mirar el món d’avui, he de passar pel passat, anar a l’essència de les coses. Per això m’he creat infinits universos alternatius, per no referir-me a la crisi ni als telèfons mòbils. Això de la crisi no és pas nou. Jo n’he viscudes cinc, de crisis financeres. El misteri de ser viu en aquest estrany planeta continua.

La darrera vegada que vau ser a Barcelona va ser per Sant Jordi de l’any passat. Com la vau viure, la festa? Repetireu, enguany?
—No tinc plans de venir enguany per Sant Jordi, tot i que em va encantar dedicar un dia, una festa als llibres. Necessitem festes literàries. A Irlanda ens vantem molt de ser bons lectors, que ens estimem els llibres, però no hi ha res que s’hi assembli, al Sant Jordi d’aquí. És realment una meravella i no t’ho dic per quedar bé, eh?

I com a irlandès que viu a Dublín, com veieu el procés cap a la independència de Catalunya?
—No n’estic gaire ben informat i tampoc no sóc comentarista polític. Ara, com a irlandès que ha sobreviscut a una guerra civil salvatge de trenta-cinc anys, us diria: aneu amb compte. La separació, en el cas d’Irlanda, va ser un desastre. Però no pretenc pas donar lliçons de res.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb