Avui, 30 de juliol de 2021, fa cent anys del naixement de Joan Triadú i Font al carrer del Balandrau, pertanyent a la colònia tèxtil Recolons de Ribes de Freser on d’ençà d’uns anys abans treballava el seu pare, que provenia, com la seva muller, de la zona d’Olot. S’espera festa grossa tant avui com demà i si tot va segons el programa previst, a les set del vespre es descobrirà una placa a la façana de la casa on va nàixer per a recordar l’efemèride. Serà la manera més directa de copsar la dimensió veritable d’aquell “vinc de baix” amb què Triadú solia definir-se quan li demanaven pels seus orígens. L’orgull de pertànyer a una família treballadora que patia des de primera línia els alts i baixos de la indústria de l’època.

Uns alts i baixos que en el cas dels Triadú varen comportar, l’any 1924, el trasllat forçós a una fàbrica de Barcelona, primer del pare i després de la mare i del minyó Joan –era fill únic–, que es van instal·lar definitivament al carreró de les Carolines, a tocar de la Casa Vicens d’Antoni Gaudí, al barri de Gràcia, en un habitatge construït al terrat de la fàbrica en què el pare Triadú treballava de porter i d’home dels encàrrecs.

El record dels anys viscuts a Ribes amb els amics i la família que hi va romandre va ser una referència a la qual el jove Triadú sempre va ser fidel. La seva formació escolar, ja a Barcelona, va coincidir amb els avatars històrics del moment: eren els anys de la dictadura del general Primo de Rivera, de l’expulsió del Borbó i de la proclamació de la República espanyola; i poc després, el 1936, de la rebel·lió militar contra el govern espanyol legítim i, com a conseqüència, la guerra del 1936-1939.

Aquell context bèl·lic es traduïa, entre moltes altres coses, en el fet que els mestres eren destinats tard o d’hora al front, cosa que creava una gran necessitat de cobrir les places vacants. Per aquest motiu, a final de 1937, la Generalitat va convocar un concurs per als nois i noies que tenien el títol de batxillerat per a incorporar-los com a mestres a les escoles que els necessitaven, amb la condició que durant el 1938 es presentessin a un examen de coneixements de català per a poder consolidar la plaça.

Gràcies a això, Joan Triadú va ser destinat a l’escola Ferrer i Guàrdia de Granollers el gener de 1938 i passat l’estiu d’aquell mateix any va presentar-se a l’examen de català del qual va sortir amb un títol signat per Pompeu Fabra. De tot aquell període, en tenim un document d’un valor immens perquè és de primera mà. Em refereixo al diari que d’ençà del dia que va començar a fer classe Joan Triadú es va proposar d’escriure i que, seixanta-tres anys després, va veure la llum en forma de llibre amb el títol Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent (Proa, 2001).

És precisament gràcies a la lectura atenta d’aquests escrits primerencs que podem veure un munt de coses que ens ajuden a dibuixar encara millor els contorns de la figura de Triadú. Per exemple, la seva estima per Granollers i el record inesborrable dels estius feliços viscuts a Ribes de Freser. Però no tan sols això: el diari que escriu entre els setze anys i els dinou ens permet de copsar la personalitat d’un adolescent que, lluny de casa i amb una situació cada vegada més paralitzant –el bombardament brutal de Granollers, els últims mesos de la guerra, la represa dels estudis en una Barcelona grisa i amarada de feixisme…–, explica i s’explica els descobriments que la seva percepció d’allò que viu li posa davant dels ulls.

Coses que va descobrint com ara la vocació de mestre –”Dins de classe sóc feliç”, escriu quan fa tot just deu mesos que exerceix–, la passió per la literatura i la intuïció de la necessitat de comunicar el plaer com a lector –”No sé llegir sense pensar, i voldria comunicar-ho”–, les primeres mostres de la seva proverbial exigència en poesia –”Allò que he escrit, a la fi ho estripo. M’agrada massa la poesia de debò”–, però també el descobriment del sentiment religiós, sobre el qual fins aleshores s’havia mantingut indiferent, i els primers indicis de la malaltia que li va respectar el temps de fer la carrera a la universitat, però que va esclatar amb tota cruesa el 1942, quinze dies després d’haver-la acabat. I les relacions amb els pares, potser una de les actituds més genuïnament adolescents de les que viu aquells anys.

En els diaris de 1938-1940, descobrim un Joan Triadú que assumeix, a setze anys, una responsabilitat que l’obliga a fer d’adult sense ser-ho i que, de retruc, demostra també que la seva llarga “vida escrita” no comença el 1946 amb la publicació del primer article de crítica literària a Ariel, sinó que es remunta vuit anys enrere, al diari que comença a Granollers. Per tant, la dècada dels quaranta, en què Joan Triadú es fa com a intel·lectual, té uns episodis previs ben dignes de remarca que demostren que aquell noi que venia de baix, d’una família que les passava primes i sense cap tradició artística o cultural, ja portava “de sèrie” (tal com es diu ara) un repertori d’aptituds i conviccions bàsiques que el converteixen en un cas excepcional. És a dir, dels que n’hi ha molt pocs a cada generació.

L’evolució del Triadú mestre i adolescent dóna joc a un estudi més extens del que crec que avui, que el que toca és celebrar-ne el centenari, li puc dedicar. Sortosament, l’Any Joan Triadú té encara molt recorregut per endavant i no faltarà l’ocasió per tornar-hi amb l’extensió que el tema requereix.

I ara que parlo de l’Any que dediquem a la figura de Triadú, no vull acabar sense esmentar un fet que m’ha cridat l’atenció en aquests darrers mesos i que em sembla significatiu: la petja inesborrable que ha deixat en els alumnes que varen passar per les seves classes. La meva feina de comissari de l’Any Joan Triadú m’ha permès d’entrar en contacte amb uns quants d’aquests antics alumnes i en tots els casos puc dir que he copsat la profunda petja que han deixat: “Aquelles classes del senyor Triadú en què durant una hora ens parlava d’un llibre o d’un autor i durant les quals el silenci era absolut i la impressió era que, portes enllà, el món s’havia aturat per no molestar” (cita textual d’un dels testimonis que m’han arribat).

No sóc pedagog, però no em costa gaire de suposar que per a una persona que sent la vocació d’ensenyar, un comentari com aquest que acabo de reproduir deu ser molt més reconfortant que tota una llista de premis, condecoracions, reconeixements o llibres publicats.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.