És molt probable que l’embull semàntic del mot ‘populista’ depengui de com s’entengui  el mot ‘democràcia’. Equiparar democràcia amb estat de dret, com ho fan els defensors de l’actual règim espanyol, és deshonest. Com ho és creure que l’estat de dret es redueix a l’existència d’un sistema normatiu. En aquest sentit els estats autoritaris, incloses les dictadures, sovint es governen com  ‘estats de dret’, però això no les converteix en democràcies. I a l’inrevés, les democràcies deixen de ser governades com estats de dret quan torturen les lleis per extreure’n efectes polítics. És el que passa quan s’eximeix els individus o les corporacions de les conseqüències legals dels seus actes, o quan els mateixos tribunals sabotegen el marc jurídic. Dit d’una altra manera: quan l’estat, desdibuixant la separació de poders, revé a l’absolutisme. En aquestes circumstàncies, sols la pressió popular, el carrer, pot restituir la legitimitat d’una democràcia malmesa.

Més aclaridor que contraposar ‘populisme’ i ‘estat de dret’ és distingir entre moviments que reforcen l’estat i moviments que el superen, distinció que no recolza en l’eix dreta-esquerra.  Aquests darrers moviments serien els que veuen en l’estat ‘el més fred de tots els monstres freds’ (Nietzsche), mentre que els primers serien aquells que, amb Hegel, veuen en l’estat l’expressió definitiva d’una consciència que és lliure en la mesura que s’hi sotmet. Nietzsche i Hegel radicalitzaren les posicions dels conservadors i dels reformistes en la crítica vuitcentista de l’antic règim. Al segle XVIII era l’esquerra, és a dir, els filòsofs de la Il·lustració i els amics de la revolució, qui atacava els pilars econòmic, polític i religiós de l’estat.  Qui llavors defensava l’estat era la dreta contrarevolucionària. Edmund Burke creia que una societat que erosionés l’estat acabaria ‘disgregada en la pols de l’individualisme’, i les primeres víctimes en serien els pobres. Avui pot resultar paradoxal que un conservador defensés la fiscalitat i una cosa semblant a l’estat del benestar. Qui eren, doncs, els populistes en aquell moment auroral dels estats nació?

A l’Espanya del segle passat l’ambigüitat esdevingué el gran paradigma ideològic, prevalent per sobre de la clàssica divisió entre dretes i esquerres, que no ha estat mai efectiva. Tret de la dècada i mitja de l’experiment autàrquic, el franquisme combinà la regulació falangista de l’economia amb la tecnocràcia de l’Opus Dei. Una ficció de lliure comerç amb oportunes devaluacions de la pesseta i proteccionisme aranzelari, i amb la novetat d’unes negociacions laborals col·lectives limitades per la cotilla del sindicat vertical. És a dir, una semiliberalització de l’economia amb el trumfo autoritari a la màniga. La mateixa ambigüitat per part de l’esquerra dels anys vuitanta: liberalització del mercat acompanyada de complicitat entre empresa i poder polític, fonamentada en un enorme increment de la despesa pública. De l’etapa de Felipe González al govern, se’n podria dir sociopopulisme, precisant que es tractà essencialment d’un populisme d’elit, però d’una elit marcadament regional, que al seu feu andalús ha resistit fins el desembre de l’any passat, complint els quaranta anys prescriptius per al canvi de règim a l’Espanya dissenyada per Franco.

Quan la dreta recuperà el govern, a final dels anys noranta, s’afanyà a rebaixar impostos i privatitzar empreses públiques. Llavors el terme ‘neoliberal’, força paradoxal aplicat a la dreta franquista, esdevingué sinònim de ‘neoconservador’. Però l’oscil·lació del pèndol, passant de la teoria keynesiana dels socialistes a la de Friedman dels populars, amagava la corrupció sistèmica i supraideològica d’Espanya en el curs de la seva història. La mateixa espoliació del tresor, la mateixa explotació fraudulenta de la funció pública, els mateixos pelotazos en la contractació, les mateixes ‘jubilacions’ a les juntes de les empreses vinculades amb l’estat, la mateixa obstrucció a la investigació dels crims del franquisme, la mateixa fúria en la croada contra les minories nacionals i el mateix odi franc a tot allò que faci tuf de català. Aquesta ha estat i continua essent la vertadera estructura ideològica de l’estat, el seu populisme de masses.

L’hostilitat cap a tot allò que és català va modular la política de cap a cap del segle XX. Una vegada esvaïda la il·lusió de la modernització de l’estat, s’ha anat fent evident que Espanya no pot esdevenir una democràcia funcional fins que no hagi resolt el seu problema territorial. La crisi catalana ha obert en canal l’estat i la podridura és ben a la vista. La corrupció de les elits polítiques no és pas cap novetat, però, tret dels mateixos responsables, pocs haurien pogut imaginar, abans d’esclatar l’operació Catalunya amb la filtració de les converses entre el ministre Jorge Fernández Díaz i el director de l’oficina antifrau, Daniel de Alfonso, que l’estat provocaria una de les seves comunitats més productives i políticament rellevants a fi de justificar la privació de drets i l’enèsim intent d’assimilar-la a la força. Massa espanyols i massa europeus són inconscients de què implica per a uns i altres la regressió democràtica en un estat que empresona l’oposició i fabrica les proves de suposats delictes per tal de fonamentar la petició de penes extremes. L’actuació concertada dels partits espanyols, els tribunals i els mitjans de comunicació ha esvaït la ficció de la separació de poders i d’un estat de dret que sols existeix en les exclamacions com més va més estridents dels qui, amb vista de linx, pretenen fer veure l’admirable roba del rei fins i tot als cecs. En tot això no hi ha res de nou per als qui conserven la memòria de la dictadura, com si el temps s’hagués detingut o fins i tot hagués reculat. Però en aquest déjà vu hi ha una doble ració de cosmètica en els rituals de legitimació de la violència, començant pel discurs reial del 3 d’octubre de 2017. En aquella estampa de l’Espanya eterna es pogué veure una estranya permutació de la relació natural entre realitat i representació, en el fet que, com a la història d’Oscar Wilde, el subjecte es manté invariable mentre que la seva imatge registra cada solc i cada arruga de la decadència i descomposició del model.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb