Joan Maragall, el besavi dels periodistes catalans

“Si Joan Maragall hagués estat el bon noi de Sant Gervasi, l’home serè i d’una sola peça que la tradició ens ha retratat, no hauria escrit res del que va escriure. La seva obra s’explica pel pols entre el seu esperit anàrquic i la necessitat de trobar un sistema al qual adherir-se.” Ho escrivia l’any 2013 l’escriptora i periodista Anna Punsoda al volum antològic de texts maragallians Llum al braç i força als ulls, que formava part de la malaguanyada Biblioteca del Catalanisme, editada per la Magrana, que qui sap on para. Recordo perfectament l’enlluernament d’aquest inici de pròleg, llegit en esborranys inicials i en l’edició definitiva. Hi vaig tornar a pensar dimecres al carrer d’Alfons XII, 79, seu de l’Arxiu Maragall i casa-museu de l’escriptor, que la perfecta consciència familiar del valor del seu il·lustre estadant ha fet mantenir en un estat de conservació exquisit. Allunyats de la temptació de modernitzar les estances que Joan Maragall i Clara Noble van començar a ocupar l’any 1899, i marmessors del seu llegat literari, avui encara podem tafanejar el rebedor, el saló noble, el menjador, el despatx –on el poeta rebia els visitants– i dos dormitoris d’un dels espais literaris més mítics de la cultura catalana.

Allà van ressonar de nou paraules que ens alertaven contra els tòpics i llocs comuns. Sí, érem convocats en una casa burgesa de Sant Gervasi, però, alto, que el seu propietari no va ser ben bé com alguns pietosos i benpensants han anat repetint: la imatge perfecta d’un espòs exemplar i pare de família, defensor dels interessos de classe de la burgesia i ben relacionat amb les grans dignitats de l’Església del moment –com el bisbe Torres i Bages–, catalanista conservador i autor de versos que tothom coneix de cor, com La vaca cega o La fageda d’en Jordà. Fins i tot Gabriel Ferrater, que l’havia llegit i estudiat i el considerava el primer poeta modern de la nostra literatura, no s’havia pogut estar de la temptació frasista i havia amollat aquella coneguda sentència: “El senyor Joan Maragall era traductor de Nietzsche, però vivia en una torreta a Sant Gervasi, i pesava més la torreta que Nietzsche.” Que Maragall era molt més que això ho deixen cristal·linament clar Lluís Quintana i Ignasi Moreta, responsables de l’edició crítica dels tres volums de Prosa (Ed. 62) que conformen, amb el volum Poesia, publicat l’any nefast de 2020, i el que ha de venir de Traducció, a cura de Francesco Ardolino, l’obra completa maragalliana.

Periodista i referent moral

Joan Maragall és, a banda del poeta per tots conegut, un periodista. I un periodista amb consciència del valor i la influència de les seves opinions, i, per tant, tant llegit i seguit com censurat i perseguit. No és, doncs, cronològicament, el primer periodista català, però sí que és l’autor d’alguns dels articles més importants de la prosa periodística catalana. El patriarca del periodisme literari. El pare dels periodistes catalans de la generació daurada dels anys vint i trenta –Josep Pla sempre el va tenir per referent, sobre el qual va escriure obsessivament–, i el nostre besavi, per dir-ho així. I això que, com asseguren Quintana i Moreta, Maragall va començar a intervenir en premsa relativament tard, a trenta anys. L’ensulsiada del negoci del pare, fabricant, el va fer prendre les regnes de la seva vida contra el projecte d’hereu i de comoditat que duia fins llavors. Entre el 1890 i el 1901 va exercir de secretari de redacció del Diario de Barcelona i secretari del director. Allò que escriu en aquell temps l’home granat que és Maragall són gasetilles, petites peces informatives sense signar, que s’apleguen en el tercer volum de Prosa com a obra inèdita. Hi veiem un Maragall reporter d’espectacles o bé encarregat de la crònica judicial. “El drama en tres actos titulado el crédito del vicio”, “El concierto de anoche en el Tívoli”, “La Festa modernista” o “Samuel Willié ante el jurado” són ben bé el retrat d’una època de la Barcelona vuitcentista. Per poder-les atribuir, el tàndem Quintana-Moreta han exhumat referències a la correspondència maragalliana, en què el reporter explica que ha hagut d’anar al teatre a fer tal crònica o bé que segueix un procés criminal a l’Audiència.

Però la cosa més llaminera són els articles que el van situar com a referència moral i intel·lectual del país. Fins i tot enfrontant-se o rebent represàlies dels sectors integristes catòlics, que el titllaven de pornògraf o d’heretge, o dels catalanistes conservadors, com el seu amic Enric Prat de la Riba, que no li publicà a la Veu de Catalunya “La ciutat del perdó”, escrit contra l’onada repressiva de la Setmana Tràgica, i en què denunciava el paper galdós de la burgesia, per no haver fet caure el govern espanyol del mallorquí Antoni Maura, de qui s’esperava que impulsés l’autonomia administrativa que havia de cristal·litzar amb la Mancomunitat. Però la clarividència ja s’observa en el primer article signat, l’octubre del 1902, titulat “El Paraguay”, escrit després de llegir el llibre Pinceladas historicas de Ricard Monner Sans, català establert a l’Argentina, sobre les missions de la Companyia de Jesús en aquell país, les anomenades reduccions guaranís. La lectura de la història d’aquest projecte utòpic d’autogovern de les comunitats indígenes portat a terme pels jesuïtes –que alguns han comparat amb les idees comunistes o anarquistes– i que durant més de cent anys es va mantenir als confins del Paraguai, l’Argentina i el Brasil –el final d’aquest projecte és explicat al film La missió, de Roland Joffé, amb Jeremy Irons i Robert De Niro i l’extraordinària banda sonora del mestre Ennio Morricone– el fa pensar en el present actual, els conflictes socials dels països industrialitzats, però també la realitat de les repúbliques americanes, quatre-cents anys després de la conquesta i poques dècades després de la independència, que sembla que anticipi la realitat del populisme actual: “O revolució o despotisme; i els homes polítics passen successivament de revolucionaris a dèspotes, i de dèspotes a revolucionaris, mentre el poble camina a les palpentes elevant-ne uns, enderrocant-ne uns altres, patint el jou de tots, sense veritable fe en cap, sense nord fix, perseguint uns fantasmes de llibertat i beatitud universals…”

Entre “escolta, Espanya” i “adéu, Espanya”

El catalanisme, justament, dóna la benvinguda al segon volum de l’articulisme maragallià, amb texts tan coneguts com “L’alçament”, escrit els dies febrils de les eleccions de Solidaritat Catalana. Maragall s’havia format en el regionalisme del seu mestre, Joan Mañé i Flaquer, de qui el tercer volum també recull una conversa en els escrits diversos i la biografia que va restar inèdita a la mort prematura de Maragall. Liberal conservador, però –o potser per això– antiromàntic, Mañé llevava importància a la seva magistratura dins el periodisme, que el va convertir en oracle com a orientador del Brusi, esdevinguda, com en el cas del deixeble, pel fet d’haver-se de guanyar la vida després de la fallida paterna: “Què vocació ni voluntat! La necessitat, vet-li aquí la vocació. I la força de voluntat. A mi quan me diuen si he arribat aquí o allà com a periodista, sempre responc: ‘Perquè m’he proposat fer-ho bé i he estudiat i treballat per arribar-hi.’ Si la sort m’hagués decantat a ser cansalader, crec que hauria arribat a fer les botifarres molt bones i que hauria agafat molta anomenada.” Però d’aquell esperit provincial de via estreta d’un Mañé que, tanmateix, ja es regira contra les agressions de l’Espanya castellana i proclama que no som catalans perquè parlem català, sinó que parlem català perquè som catalans, Maragall arribaria a la dicotomia entre el platonisme ibèric compartit amb el seu corresponsal Miguel de Unamuno i el pessimisme que li fa creure necessari tallar els llaços amb “La morta”, aquella imatge tan gràfica amb la qual identifica aquella Espanya abatuda per la crisi del 98. Entre l’“escolta” i l’“adéu” de l’“Oda a Espanya”.

No ens ha d’estranyar que restés inèdit l’article “La independència de Catalunya”, on proclama que “el pensament espanyol és mort” i on ja s’adona de la capacitat d’adular els nostres escriptors i artistes, “aprofitant-se de la seva susceptibilitat per qualsevol mortificació o desengany que hagin rebut en la terra pròpia”. I si convé excitant els interessos més pràctics, per endur-se’ls cap a la “Villa y Corte” amb l’excusa que Catalunya és massa petita i tancada, a la qual contesta: “Avui per avui no som prou forts per invadir res ni per dominar res; nosaltres no serem mai l’Espanya intel·lectual, perquè an aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició literària que en compte de dominar-la ens dominaria a nosaltres.” Així, la independència que proposa Maragall no és ben bé política, sinó encara més important i, avui dia, encara més necessària que mai: “Pensem que el dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i de la d’aquí que encara es faci a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa.” Llegint-lo en les pàgines d’aquesta obra completa, m’adonava que, si afegim al teatre i la premsa tot allò que ha anat venint després, ben bé podria passar per un article publicat avui en aquest diari mateix.