Joan Llinares: “Un funcionari a qui regalen la plaça serà un càncer dins l’administració”

  • Entrevista al director de l'Agència Valenciana Antifrau

VilaWeb
Esperança Camps Barber
08.12.2022 - 21:40
Actualització: 08.12.2022 - 21:56

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’any 2003 les Nacions Unides van declarar el 9 de desembre com a Dia Internacional contra la Corrupció. Segons l’organització, és un dia per a frenar a tots els països membres els actes de corrupció. És a dir, per a evitar que persones amb responsabilitats públiques s’aprofiten del càrrec per enriquir-se o afavorir els seus amics. En aquest context, entrevistem Joan Llinares, que ja fa cinc anys i mig que és el director de l’Agència Valenciana Antifrau i Corrupció. Fem un repàs als casos que més han destacat aquests darrers temps, i parla amb amargor i tristesa del Palau de la Música. Però també parlem d’una de les potes importants en la lluita contra la corrupció, que és la prevenció. Això fa que a l’agència sempre hi haja feina, diu.

I en aquest sentit, aprofita per demanar que citem expressament la tasca de la cinquantena de funcionaris que treballen a l’agència. Diu que són un equip molt bo i cohesionat, que treballen tots en la mateixa direcció. Quant a l’exterior, admet que estan sotmesos a pressió. “Qui està lliure que es carregue contra ell amb infàmies o calúmnies quan té responsabilitats? Hem de ser conseqüents amb uns valors, però eixos sorolls no ens poden frenar, perquè és el que voldrien, que ho deixàrem”, diu.

Segons Joan Llinares, l’estat espanyol és pràcticament a la cua dels estats membres de la Unió Europea quant a la implantació de plans antifrau. Tampoc no ha avançat gens en una qüestió que considera fonamental, la protecció dels denunciants de corrupció. L’arribada dels fons europeus de reconstrucció post-covid fa necessaris aquests plans, perquè la Unió els vincula.

El dia Internacional contra la Corrupció, ja és un dia més, com el de la bandereta, o el dia contra el càncer…
—Una mica hem contribuït a fer que parega com un dia més de tants dies internacionals que hi ha. Quan els organismes internacionals proclamen un dia sobre alguna cosa és perquè volen que es reflexione sobre eixa qüestió. Gràcies al fet que hi ha un dia internacional, es parla que la corrupció és un problema.

No correm el risc que es convertesca en una cosa molt mecànica?
—Que es banalitze, sí. Hi ha eixe risc. Passa amb les coses més greus i més terribles. I sempre són aquells que veuen perillar els seus privilegis o que es descobresquen les seues conductes els que volen banalitzar.

Fa cinc anys i mig que dirigiu l’agència, una entitat que alguns partits polítics van qualificar de guingueta.
—Sí. Aquells que més havien de callar. Perquè mira que hem vist coses. Fundacions creades per a robar, empreses en mans d’incompetents, que robaven a tort i a dret. Tenim les sentències. Què havien de dir? Que bé, una agència antifrau per a evitar que continue passant allò que va passar mentre nosaltres manàvem? Però l’agència és una institució consolidada i respectada perquè hem aconseguit de mantenir uns principis que són fonamentals en qualsevol organisme de control, la independència, la imparcialitat i el rigor.

Com responen, les administracions, quan els feu algun toc?
—Hem tingut respostes molt positives. El 2021 vam fer setanta-cinc recomanacions, i se n’han complides setanta. Només cinc s’hi han resistit. I ja s’ho faran. Ara ja se sap quines són i per què ho fan.

La ciutadania encara percep la corrupció com un dels grans problemes de la societat?
—Hem tingut uns altres problemes. La covid ho ha desplaçat pràcticament tot. I en aquest context, sí que s’ha reduït la percepció de la corrupció com a problema. Ho diu una enquesta que hem fet per a aquesta diada, i tenim més indicadors, com ara els informes que fa cada tres o quatre anys l’institut sobre qualitat governamental de la universitat de Göteborg per encàrrec de la Unió Europea. L’any 2017, en el penúltim informe, dels disset territoris de l’estat espanyol, el País Valencià era al lloc catorze. A l’estudi publicat enguany, el País Valencià és en sisè lloc. Això és un canvi substancial, tenint en compte que els territoris que hi ha davant són relativament menys poblats, com ara La Rioja, Astúries, Navarra i el País Basc. No dic que l’agència haja estat determinant, però sí que hi ha un canvi substancial.

Consuelo Císcar reconeix que va robar a l’IVAM per facilitar la carrera del seu fill

El vostre paper en el cas IVAM va ser determinant, però veient sentències, com ara l’absolució de Consuelo Císcar pel cas de les escultures, no penseu que la ciutadania se’n pot desentendre?
—El judici del cas IVAM ens dóna moltes dades. Primer, que la gent es pensa que la van absoldre.


—Hi ha una sentència absolutòria en una peça, però la gent no sap que va haver-hi una sentència condemnatòria perquè es va fer de conformitat i en el mes d’agost. No puc dir què en pense perquè seria una visió subjectiva i parle com a director d’una agència antifrau. Quan es dicta una sentència, ens agrade o no, hem de reconèixer que forma part del nostre sistema democràtic.

No esteu decebut, doncs, després d’haver aixecat les estores de l’IVAM?
—Hi ha una sentència condemnatòria en què la senyora Consuelo Císcar reconeix que va robar a l’IVAM per facilitar la carrera artística del seu fill. I hi ha una responsabilitat que ella admet, que des del meu punt de vista, i ho he de dir, 75.000 euros de responsabilitat patrimonial no és el que eixia a l’informe d’auditoria. La gent desconeix que la van condemnar i es pensa que l’absolgueren pel cas de les escultures de Gerardo Rueda. Un tema en què els experts, com ara el màxim estudiós de l’obra de Gerardo Rueda, Alfonso de la Torre, i un dels màxims exponents de l’art contemporani, Vicent Todolí, consideraven que eixes escultures no eren originals de Gerardo Rueda, i que no valien els tres milions i escaig d’euros, fets deu anys després de la seua mort. El tribunal va preferir d’acceptar les tesis d’uns altres. Bé, doncs els judicis són això. El tribunal acaba decidint, en una anàlisi contradictòria d’evidències i de proves… Coincidisc més amb la línia de Todolí. I d’Alfonso de la Torre.

Quina sensació hi ha?
—La sensació que queda és la de “no ho tornarem a fer perquè quasi ens han agafat”. Aquesta és la meua percepció. Ací, en feines de l’agència, hem tingut sentències absolutòries. Per exemple, una filtració d’un examen a l’oposició de la Generalitat del grup A1 en què una senyora que va ser directora general li filtra les preguntes a una opositora. Una cuidadora ho veu. Això arriba a l’agència perquè ningú no hi va fer res. El tribunal que havia d’haver pres mesures no les va prendre. Arriba a l’agència perquè l’administració no fa la feina que li toca, i acaba judicialitzant-se quan amb el codi penal és molt difícil de perseguir. Tal com ens esperàvem, la sentència és absolutòria, però la sentència diu: “Remeten les interlocutòries a l’Agència Valenciana Antifrau perquè continue el procediment.” És a dir, aquesta persona no crec que torne a filtrar preguntes. Uns altres que podrien fer-ho, dubte que ho facen. Saben que els poden enxampar i que tindran un expedient disciplinari que pot acabar amb la pèrdua de la condició de funcionari.

En el cas de les oposicions a l’Ajuntament de Benidorm, la sentència també és absolutòria.
—Però el tribunal reconeix que s’havien filtrat els exàmens. Què ens diuen, aquestes sentències? Que el nostre sistema de reclutament del funcionariat és en fallida. Fallen moltes coses i, per tant, s’ha de revisar tot. No pot passar que persones que esmercen anys preparant-se una oposició, sacrificant la seua vida personal, vegen que a algú li filtren els exàmens, aprova i passa a formar part del funcionariat. Eixa persona serà un servidor públic? Eixa persona serà un venut a qui han filtrat les preguntes! Eixe serà un càncer dins l’administració. Estarà al servei d’aquells que li han regalat un lloc de funcionari, que és un sou per a tota la vida. Per això l’agència entra en aquest terreny. Ja hem aconseguit que les lleis de funció pública separen els polítics dels processos de selecció del personal. Però ara cal que aquesta tecnoestructura que decideix aquests processos tampoc no caiga en la corrupció. El problema de la corrupció no és si ets en política o no, si eres d’esquerra o de dreta. El problema és que és innata al poder. Quan tens poder i no eres una persona alineada amb els valors de la integritat pública, la temptació pot acabar podent més.

En el cas del Palau de la Música, sempre es parla dels diners, però no del mal reputacional

Un altre cas on vàreu tenir un paper destacat és el del saqueig del Palau de la Música. De moment s’han recuperat dotze milions d’euros, però acusen Millet i Montull d’amagar ingressos per evitar de pagar les multes.
—El cas Palau em perseguirà tota la vida. Vaig ser un gestor cultural fins que em vaig trobar amb el cas Palau. Aquest cas és a l’origen que ara siga director de l’Agència Valenciana Antifrau. I continue seguint-lo. No solament en l’aspecte truculent del cas Millet, sinó també en l’evolució de la institució en tots els seus àmbits. Com ha fet salts qualitatius en l’àmbit musical, tant de l’Orfeó, com del cor jove… Continue sent soci de l’Orfeó Català! Això ja ho diu tot. El mal que fa Millet i tota aquella trama… Cada vegada que apareix alguna cosa que es burlen de la justícia, per exemple, torna a involucrar-se una institució que és centenària com és el Palau de la Música. El mal reputacional ja està fet.

No s’ha superat el mal?
—Ningú no entra mai en eixe mal. Sempre parlem de diners. El mal reputacional a l’IVAM és tremend! Que es puga tornar a enganxar a la xarxa internacional de museus com a la primera època és dificilíssim. Puc entendre la directora actual. Construir una reputació és enormement costós, i per a carregar-te-la només necessites una mala persona que ho faça. Els diners evidentment que s’han de recuperar. En la instrucció del cas Millet es van cometre moltíssims errors. Entrar tres anys després en sa casa… Tres anys després! Quan s’hi hauria d’haver entrat l’endemà d’haver entrat al Palau de la Música. Tots aquests errors, per què han passat? Com s’accepta després que canvien la seu de CiU del carrer de Còrsega, que era embargada judicialment i amb un valor taxat per la responsabilitat dels sis milions rebuts fraudulentament a través del Palau, per setze localets repartits per tot Catalunya? Per què es va permetre? Des del meu punt de vista, això són errors enormes de la instrucció. I molts més, que no sé si l’entrevista és per a això.

Als lectors de VilaWeb segur que els interessa.
—En qualsevol cas, al palau continuaven havent-hi situacions que eren difícils de justificar. Quan hi torne, representant l’Ajuntament de Barcelona, en 2015, em trobe amb unes discussions bizantines. Es discutia si s’havia de tornar a la personació contra Convergència o no. Una de les primeres decisions que es va prendre en el palau, quan jo en vaig marxar, va ser desentendre’s de la personació. Eren sis milions d’euros, els diners vinculats a aquest partit. I em trobe allí un senyor David Madí dient-me que havia tornat al Palau de la Música a polititzar-lo. Com es pot tenir la cara tan dura de dir-me que he tornat al Palau de la Música? He estat sempre un professional de l’administració pública, no he estat en cap partit polític, i aquest senyor, que ha estat la mà dreta dels que ha estat, i que s’ha dedicat a allò que s’ha dedicat, dir-me a mi que anava a polititzar? Em va resultar molt trist. Finalment, i gràcies al fet que Esquerra ho imposà en el govern, el palau tornà a plantejar l’acusació, però ja era fora de termini. Per tant, des del meu punt de vista, l’òrgan de govern del Palau de la Música, en eixe temps, va estar jugant, com diuen allà, a la puta i la Ramoneta.

Un altre cas que té la gent despistada és el dels constants arxivaments o absolucions de Francisco Camps. Solament manca el judici de Fitur, que comença al gener.
—Hi ha hagut més arxius que absolucions. Hi ha un arxiu que encara cueja que és el de la Fórmula 1. S’arxiva perquè les instàncies econòmiques i fiscalitzadores de la Generalitat diuen que no hi ha perjudicis econòmics, però tenim un projecte que costà prop de cent milions d’euros, quaranta dels quals la Generalitat no ha recuperat perquè li toca a l’ajuntament d’abonar-los per un conveni que es va signar en aquella època. Aquests milions, l’ajuntament els ha de cobrar dels propietaris del PAI per on van crear el circuit de Fórmula 1. Hi ha quaranta milions que ningú no ha vist i la Generalitat ha de reclamar-los.

Un altre motiu per al desànim.
—Els que tenim motius per a desil·lusionar-nos davant aquests arxius o d’aquestes sentències seríem les persones que treballem en la lluita contra la corrupció, però no ens desanimem, perquè sabem que encara que s’arxiven, serà molt difícil que tornen a passar coses com aquestes. Ens pot desagradar que els que han balafiat tants milions no reben el càstig que es mereixen, perquè quan esclata la crisi econòmica del 2008, ací és molt més dura que en uns altres llocs. Ací hem perdut tot el nostre sistema financer centenari, Bancaixa, la CAM, el Banc de València. Tot això se n’ha anat, i darrere de tot això hi havia decisions polítiques. No ha passat res. Però crec que la memòria social sí que en té referències. Tenim molt a fer en l’àmbit de la justícia i de la millora de les lleis. Fem suggeriments en eixos àmbits. També t’he de dir que ens fan poc de cas, però tot són passos… Per a alguns, el podi de la competició seria una sentència exemplar ferma. Però en el procés s’ha vist tot el que s’ha vist, hem conegut el rerefons de totes aquestes qüestions, doncs, mira, ens quedem en el dos o en el tres, però hem avançat. Sobretot en allò del refrany tan clàssic de l’avís als navegants. Alerta, aquests se n’han lliurat, això no obstant, a la següent, potser ja no te’n lliures.

Quan s’arxiven casos de corrupció, no ens desanimem perquè sabem que serà molt difícil que tornen a passar coses semblants

Els darrers mesos heu investigat les compres de material durant la covid. Què heu detectat?
—La covid va ser una catàstrofe planetària. Tothom a casa, inclosos els funcionaris, durant un temps en què la gent es moria sense saber com es podia evitar. Les administracions van reaccionar com van poder. Teníem precedents com l’Ebola i una covid a la Xina l’any 2004. Era quan jo feia de gerent del Museu Nacional d’Art de Catalunya i teníem una exposició vinculada al Fòrum amb escultures del Museu d’Història de Xangai. Hi havia intercanvis de personal i posàrem totes les alertes. Ho férem nosaltres, perquè ningú no ens deia res. A pesar dels precedents, la pandèmia de covid ens va agafar com ens va agafar. Sense que a cada ambulatori, en cada hospital, els metges, les infermeres, el personal de la neteja tingueren equips que els protegiren? Ha estat una imprudència generada per una manca de previsió, i l’administració hi cau massa vegades. Arribat el mal, vam haver de posar mecanismes per a pal·liar aquests dèficits, mascaretes, EPI, respiradors… I el món s’havia convertit en un desori de tràfic, de mercat, de compra-venda, de tot… Dit tot això, i sense pretendre justificar determinades coses que arribarem a veure, entre el que hem detectat hi ha el fet que s’ha recorregut a empreses sense plantejar-se si tenien capacitat per a fer-ho o no. Ningú no demanava papers. No es va mirar que determinats productes els podíem tenir en una empresa que els fabricava i hem anat a un intermediari generant-li beneficis molt per damunt del que seria normal. També que es va abaixar la guàrdia quant a la fiscalització i, sobretot, en la construcció dels expedients que s’han de fer una vegada passa el període d’emergència. Legalment, pots fer adjudicacions de manera verbal, però després ho has de convertir en documents perquè es puga fiscalitzar bé. L’emergència no eximeix de complir formalitats, però retarda el moment de fer-les. I una altra de les qüestions que hem detectat és que, temps després d’haver passat la situació d’emergència, es continuava utilitzant la figura que la llei de contractes del sector públic autoritza per a fer contractes d’emergència. Pràcticament, totes les recomanacions que s’han plantejat han tingut una resposta positiva per part de la Generalitat.

Això són errades administratives, no es pot considerar frau?
—No. No hem detectat conductes dirigides a enganyar, a beneficiar algú en perjudici d’algú altre, que seria frau i corrupció. També ens correspon d’analitzar les males pràctiques, allò que no és cap infracció ni cap delicte, però que és millorable. I en eixe àmbit, parlem de recomanacions.

Hi ha el perill de posar-ho tot en el mateix sac.
—Nosaltres ja no controlem eixe aspecte, però anem amb molta cura de no ser usats. Qualsevol organisme fiscalitzador és susceptible de ser utilitzat políticament i en som conscients. M’interessa que quan la corrupció arriba al terreny polític, tots ens hi manifestem en contra, però no sols de la corrupció dels altres, sinó de tota. Que eixe pacte contra la corrupció que he demanat moltes vegades siga un pacte compartit entre tots. Però emprar la corrupció per a atacar a l’altre i amagar la teua no és el millor aprenentatge per a la ciutadania.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Es fan bé, les coses, en el cas que afecta el germà del president de la Generalitat?
—Tot allò que afecta els familiars dels polítics en exercici té mal plantejament des d’un punt de vista mediàtic. Hauríem de deixar que actuen els òrgans i saber que un germà pot ser un magnífic polític i l’altre germà ser una persona que no tinga les coses clares als seus negocis. Es tendeix, per regla general, a unir-ho. Però això no ho podem evitar.

Heu seguit el judici del cas Cursach?
—Tinc curiositat perquè m’ho expliquen a fons. M’ha sorprès que haja durat tants anys una instrucció que després acaba amb un fiscal retirant tots els càrrecs, i d’una manera emocional a què no estem acostumats, i que això passe en els jutjats. Totes aquestes experiències ens serveixen als altres.

Amb el cas Assut hem vist com la corrupció a vegades uneix polítics de diferents partits. En aquest cas, del PP i del PSOE.
—No en puc parlar perquè funcionaris de l’agència són pèrits en aquest cas. Solament et puc dir que la corrupció durant molts anys ha format part de la normalitat. Fins que no esclata la crisi i la gent pren consciència que hi ha un 25% de desocupació i que ací hi havia pocavergonyes que s’emportaven milions, que van col·locar els més inútils de les seues famílies en les administracions públiques i que es van omplir les butxaques. Fins aquell moment, s’assumia perfectament, fins i tot en l’àmbit de la justícia. Es feien adjudicacions directes sense concurrència, s’han tirat subvencions al fem, s’han fet campanyes en forma de paella. Aquesta cultura, com diu el magistrat Joaquim Bosch, ve de la dictadura. I de molt abans, com ha estudiat Borja de Riquer en la magnífica obra sobre la corrupció a Espanya. El segle XIX, amb Alfons XIII fent negoci amb la guerra d’Àfrica. Al poble espanyol no li han ensenyat que la corrupció genera pobresa i misèria i que destrueix la democràcia. Imagina’t un senyor que cada dos per tres ha de regularitzar les declaracions de renda perquè quan no l’enxampen matant elefants a l’Àfrica, l’enxampen de tabola. Qui dóna exemple, ací?

Hi ha una certa tendència que els partits polítics creen fundacions per a prestar-se serveis a si mateixos. Us preocupa?
—Es va fer una llei de partits prou avançada, però no s’entra en l’àmbit de les fundacions. I ja hi tornem a ser. De tota manera, només s’ha de veure com han canviat les campanyes electorals en comparació a com eren fa dotze anys, amb tota aquella despesa que ho inundava tot de propaganda. De manera callada, hi ha qüestions que canvien.

Fins que no va esclatar la crisi, s’havia assumit que els pocavergonyes s’ompliren les butxaques amb diners públics

Què en penseu, de la reforma del delicte de malversació al codi penal espanyol?
—A nosaltres ens significaria que hauríem de canviar conceptes que guien el nostre funcionament. Definim la corrupció com aquell que aprofita el poder públic que ostenta, i no diferenciem entre si és polític o si és funcionarial, per a benefici propi o de tercers. A més, afegim benefici il·legítim, propi o de tercers. El polític pot ser que no s’embutxaque res, però si beneficia uns altres de manera il·legítima, es crea un perjudici. Si és econòmic, un perjudici a les arques públiques. Si és en forma de contractacions, un perjudici a les altres empreses. Per tant, despenalitzar o introduir l’anàlisi al jutge sobre si d’una malversació s’ha embutxacat diners, o ha beneficiat un tercer i, en conseqüència, deixar sense càstig penal eixa conducta, crec que és perillós. Molt perillós. Si no és que vols buscar un equivalent que també ho penalitze.

Ara arribaran molts diners d’Europa, els fons de reconstrucció, de resiliència. Hi ha el perill que aquests diners no arriben allà on toca?
—Hem fet una guia perquè les administracions puguen fer els seus plans antifrau, però hem fet una passa més. El Ministeri d’Hisenda dicta una ordre perquè cada administració tinga un pla antifrau si vol rebre els fons europeus. Nosaltres hem anat més enllà. Per què només un pla sobre els fons europeus i no sobre totes els que gestiona una administració? Per què un ajuntament ha de tenir un pla antifrau si té dos projectes finançats amb diners europeus i la resta de la gestió, la que es fa amb els nostres impostos, no té aquest pla antifrau? Això és el que nosaltres qüestionem del pla del ministeri. A Itàlia, els plans antifrau són obligatoris a totes les administracions públiques d’ençà del 2012. Per què el govern espanyol té aquesta resistència? Si la Unió Europea no hi intervé, no fa res. Aquesta absència d’estratègia anticorrupció a l’àmbit espanyol el patim moltíssim ací. Hi ha lleis que s’han de modificar, com ara l’estatut bàsic del funcionari públic, per poder establir la figura de la protecció als denunciants.

Al País Valencià ja funciona, aquesta protecció?
—Una de les coses que hem demanat al Ministeri de Justícia espanyol és que tinga en compte que hi ha ordenaments legals a set territoris de l’estat on ja hem legislat sobre la protecció de les persones que denuncien o comuniquen corrupteles o irregularitats. Ara el govern espanyol ha entrat amb presses i corregudes una llei al congrés perquè la Unió Europea l’empeny perquè adapte la directiva 2019-1937 coneguda com a directiva Whistleblowing, que fa referència als alertadors o als denunciants. Ja són fora de temps. Volem que la llei estatal reconega les autoritats territorials que ja lluiten contra la corrupció de molt abans que l’estat es plantejara de fer un projecte de llei obligat per la Unió Europea. En el primer grup de treball no es va convidar cap agència antifrau de l’estat espanyol. El projecte és millorable, però veurem si els diputats decideixen d’escoltar les autoritats territorials que fa anys que hi treballem. En qualsevol cas, no deixa de ser una contradicció que jo haja anat a Brussel·les la setmana passada a explicar als representants dels vint-i-set estats membres la nostra experiència amb la bústia de denúncies, i la plasmació de la directiva europea al País Valencià, i que l’estat espanyol ignore què fem ací.

Segons la memòria del 2021, pràcticament totes les denúncies ja entren per aquest mecanisme de la bústia. Esteu satisfet del funcionament?
—Pràcticament el 90% de les informacions ens arriben per aquest mecanisme. L’hem feta molt senzilla i fins i tot hi ha un tutorial que explica com entrar documentació o quins camps són importants que s’omplin. Enguany haurem rebut més de quatre-centes informacions per aquest sistema. La meitat és anònima. En aquest cas, com que la presumpció d’innocència és molt important, les indagacions que es fan per comprovar que allò que ens diu una persona anònima és verídic són molt estrictes. Li diem anàlisi de versemblança. Fet això, si no hi ha aquesta versemblança, s’arxiva.

Hi ha el perill que s’empre com a mètode d’ajustar comptes.
—No ho pots descartar. Alguns es pensen que la denúncia anònima és una cosa nova, però ha existit sempre. Amb una diferència. A l’agència, qui analitza les denúncies són persones expertes i l’anàlisi no ix mai d’ací. Amb els sistemes antics, les denúncies entraven al registre de l’ajuntament i es passejaven per tots els despatxos sense cap mena de mesura. Fer mal, la maldat, igual que la corrupció, és un fet humà. Hi ha gent que potser no és corrupta, però fa una maldat per enveges, per competències polítiques o en la carrera funcionarial. En som molt conscients.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes