Joan Fuster i “una altra història” del vi (I)

Joan Fuster va escriure al diari La Vanguardia, els dies 13, 20 i 27 de juny de 1976, dins la secció Tribuna de La Vanguardia, una sèrie de tres articles sota l’avant-títol: “Per a la història del vi“. El primer article el va titular “Un fons de testimonis”; el segon, “Estils i normes de beure”; i el tercer, “Sobre ‘lo beure català'”. Es poden consultar dins el material periodístic digitalitzat i aplegat al Centre de Documentació de l’Espai Joan Fuster, una web de l’Ajuntament de Sueca que també aplega informació sobre la Càtedra Joan Fuster, el Museu Joan Fuster, una ruta literària, un programa cultural…

Tal com s’indica, el Centre de Documentació Joan Fuster “conserva, gestiona i amplia el fons de l’escriptor, format per cinc col·leccions de naturalesa cultural, que va reunir al llarg de la seua vida: arxiu documental, biblioteca, hemeroteca, arxiu fotogràfic i col·lecció d’art. Un conjunt de béns culturals amb valor històric i artístic, testimoni dels més de cinquanta anys de treball intel·lectual de l’assagista valencià, donat per ell en el seu testament, l’any 1974, al poble de Sueca, amb una finalitat d’interès públic”.

La troballa atrapa, perquè Fuster és Fuster i sempre interessa. I ara que se’n parla tant perquè se’n celebra el centenari, encara ve més de gust de compartir una mirada seva al voltant de la idea del vi. D’entrada, al primer article, “Un fons de testimonis”, explica la raó de triar aquesta temàtica: Joan Fuster va ser a Vilafranca del Penedès convidat per l’Acadèmia de Tastavins Sant Humbert, que, tot coincidint amb el desè aniversari de la seva fundació, el va fer membre d’honor. És amb motiu d’aquesta experiència que va escriure la sèrie de tres articles, que són escrits en espanyol –en fem una traducció d’urgència.

D’entrada, ens ofereix la seva visió general sobre el vi: “El vi, qualsevol vi bo, i no cal que sigui car, és una cosa molt important: sempre. De fet, el vi és una ‘forma de cultura’, –no parlo de ‘cultiu’: de ‘cultura’, com la poesia, les matemàtiques, la pintura, la filosofia, la comoditat, la religió, la física atòmica, la música…–, i la seva tergiversació sobrepassa les fronteres de la mera economia.”

Després, Fuster explica que en l’acte de l’Acadèmia de Tastavins va pronunciar “unes paraules” –ell, diu, no és home de discursos– del món del llibre i la literatura, que és el seu, per parlar d’una altra “història” del vi català, que vol dir una altra “història” del vi dels Països Catalans.

Defensa que per parlar del vi, així com de qualsevol altre aspecte de la vida, cal entrar en la “petita història”, fet que diu que –en aquell moment, a mitjan anys setanta del segle XX– és un aspecte històric desdenyat, un desdeny de “proporcions deshonestes”. Per a compensar-ho, Fuster se serveix de la literatura. I aleshores ens fa saber que fa temps que recopila dades per elaborar un petit llibre que es podria titular A la taula i al llit, a partir de la dita “A la taula i al llit al primer crit”. Diu: “La ‘taula’ abraçaria les referències al menjar i a la beguda; i, el ‘llit’, les variants de l’embolic sexual-familiar.” I afegia: “Tenim a la nostra disposició un fons preciós de testimonis, una veritable mina poc explotada. Començant per Ramon Llull, seguint per Bernat Metge i Anselm Turmeda, per Sant Vicent Ferrer, i arribant al Tirant, a l’Espill, al Cançoner satíric que va publicar Miquel i Planas i aprofitant llegats com el que va exhumar Joaquim Miret i Sans, els recursos són abundants, explícits, divertits. Si afegim allò altre, la part de l’amor excels, com els cançoners, i Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi, i la resta, quina fantàstica Tardor de l’Edat Mitjana local que es podria confeccionar [referint-se a l’obra La tardor de l’edat mitjana (1919) de Johan Huizinga].”

I, tot recuperant el fil de l’altra història del vi català, explica: “Tal com és de suposar, en uns paratges com els que habitem, el vi ha estat un gran protagonista de les ‘costums’. Entre els desitjos biològics més ferms, la set, la set alcohòlica, és un dels més venerables.” I ací pren la Bíblia per exposar que aquesta set es remunta a Noè, Lot, Salomó… i que recorda que van ser els frares medievals que van enterbolir el fet.

Fuster acaba aquest primer article així: “No tindré remordiments de consciència per ocupar un espai del diari amb un tema que no té res a veure amb la ‘política’. El fustigament polític ara frenètic, molt comprensible després de la llarga quaresma patida, s’acosta a una saturació terrible d’esgotament i estupidesa.” Davant de tanta xerrameca, Fuster creu que l’opció del vi i els aiguardents no és menyspreable.

I així: “Viva il vino spumeggiante… I el claret de taverna. I els licors densos. El jesuïta Masdeu –exiliat per Carlos III– sostenia en els seus doctes llibrots que l’aiguardent va ser una invenció catalana. […] Avui aguantem la ira mèdica i administrativa contra el vi i el seu esperit. L’excusa és evitar-nos una cirrosi o un accident de carretera. El projecte mereix la màxima gratitud. Però… Què voleu que us digui! La perspectiva d’un Matusalem –i continua la Bíblia– abstemi no entusiasma ningú. Si més no, a mi.”