Featured Video Play Icon

Joan Colomo canta com qui explica un secret, com un nen amb cara innocent que explica l’entremaliadura que acaba de perpetrar. És el seu estil i l’ha mantingut d’ençà que fa cinc anys va emprendre el seu projecte personal. Per aquest motiu se li continua penjant l’etiqueta de músic underground. Ell, en canvi, sosté que fa música ‘com tothom’ perquè és impossible evitar de passar per l’adreçador. Però reconeix que si manté l’aura alternativa és gràcies al fet que fuig de la solemnitat que envolta a altres artistes. El cantant de Sant Celoni (Vallès Oriental) ha portat a l’Espai VilaWeb el seu cinquè treball, ‘Sistema’, on ha interpretat dues cançons i ens ha parlat de la seva carrera com a músic.

—Ja porteu cinc discos en solitari. Us esperàveu que cinc anys després series aquí?
—Sí, i quan m’ho pregunten encara em sorprèn que en porti cinc. No m’ho esperava. Sí que m’imaginava que cinc anys després estaria fent discs, perquè és el que he fet tota la vida. El meu projecte en solitari és més fàcil i factible per tenir una vida més o menys llarga musicalment. Els grups costen de mantenir. Però no esperava pas que el projecte es convertís en el què és ara, que tampoc és per tirar coets, però em permet dedicar-me exclusivament a això junt amb altres feines musicals.

—Se sobreviu com a músic?
—N’hi ha alguns que sí que ho fan. Altres com jo compaginem aquesta tasca de cantautor amb música per altres projectes o tocant amb altres bandes. A força de ser un pluriocupat, sí, puc sobreviure.

—Encara conserveu l’etiqueta underground. Us molesta o creieu que us dóna un contrapunt interessant?
—M’he adonat que en realitat faig un producte poc underground, el que passa és que sempre m’ha agradat viure al marge del què està establert i fora del que és convencional. Tota la vida he estat involucrat en moviments musicals com el punk i el hardcore. Però estic encantat que encara se’m pugui considerar quelcom underground, perquè a la pràctica faig coses com tothom.

—Però conserveu el mateix registre dels inicis.
—Sí, i intento fugir de la solemnitat que envolta a determinats artistes, de la figura del cantant de pop i totes les coses que se’t pressuposen. Intento fugir de tots els convencionalismes. Encara que al final, en major o menor mesura, tots acabem passant per l’adreçador.

—De què us agrada parlar a les cançons?
—Quan he estat amb altres grups sempre he tingut el mateix discurs de lluita contra el món i la realitat que m’envolta. La idea utòpica de fugir d’aquest món de misèria i crueltat en el qual vivim. Però quan vaig començar aquest projecte personal vaig començar a intentar a escriure sobre altres coses i a buscar un vessant poètic de les lletres. Parlar de coses més positives i no fer tanta crítica política.

—Però ‘A núcleo duro’ sí que hi parleu de política?
—Sí, aquesta és la cançó que he escrit una vegada i una altra. Aquesta idea utòpica de fugir del món urbà, del sistema econòmic que impera i de totes aquestes coses que em dóna la sensació que provoquen més patiment que no pas felicitat.

—En altres lletres s’hi reconeix el vostre pas per la facultat de Filosofia.
—És una de les influències més grans. Com que sóc un complet ignorant i vaig fer dos anys de la carrera de filosofia, els pocs inputs que tinc d’intel·lectualitat són conceptes filosòfics i m’agrada reflectir-los en algunes lletres.

—Per exemple?
—A la segona cançó del disc, ‘Calidoscopi’. D’una manera molt abstracta hi parlo de l’etern retorn i d’un concepte oposat d’Heràclit, que diu que tot és canviant, com si fos un riu.

—Algunes lletres són molt abstractes i a cadascú li pot remetre una història diferent, però d’altres són tant explícites com ‘Les coses’ o ‘Fruit tropical’, una oda a l’alvocat.
—Partim del problema que jo encara estic aprenent a escriure i realment no sé què faig. Em costa molt trobar temàtiques, no tinc gaire cosa a dir i no sóc molt conscient de què és el què m’agrada i què busco. Tota la vida he escoltat música en anglès que no entenia i per mi la lletra era secundària. Estic en un procés de creació com a lletrista. Com et dic, no en tinc ni idea. De mica en mica vaig aprenent mètodes. M’agrada que la gent es construeixi les seves històries mentals amb les cançons.

—Sou un lletrista en construcció.
—Sí. Espero arribar a ser lletrista algun dia. Tampoc és el meu ofici, el que passa és que he acabat fent cançons. A mi el que m’agrada és crear melodies i paisatges sonors.

—Per això feu música per anuncis. Però, és una necessitat vital més que un plaer?
—A mi m’agrada la música i fer música, llavors, també m’agrada fer música per encàrrec. Una altra cosa és que estigui d’acord amb com funciona la publicitat, que és un altre debat. El consumisme boig al qual ens sotmet la publicitat hi puc no estar d’acord. Però jo no he vingut a canviar el món i si em surten feines d’aquestes, doncs jo encantat.

—Quin jingle us hauria agradat compondre?
—La meva xicota sempre apaga la televisió quan hi ha anuncis, i a mi m’agraden! M’agrada veure com canvien les modes, observar com es copien entre anuncis. La cançó del carrer de Sants em fascina: una melodia que enganxa i una lletra senzilla. Això és la música popular, la que arriba fàcil al personal.

—Sempre alterneu el català i castellà en tots els vostres discs.
—Sí. Al primer disc fins i tot n’hi havia alguna en anglès. Sóc totalment bilingüe en el meu dia a dia i mai he tingut clar que havia de fer els discos bilingües. Em sembla que és una manera de què no siguin compactes en el conjunt. No m’agrada la gent que barreja idiomes. Però m’ho he fet meu, ho tinc molt interioritzat i a banda, és una eina que em serveix a l’hora d’escriure. De cop, una cançó que no la veig en català, en castellà em surt més fàcil. O al revés.

Heus ací el directe que Joan Colomo va fer a l’Espai VilaWeb:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb