Jo sóc singular, tu també… Tots som singulars!

Com tenim el finançament singular? Doncs, mireu, passen els dies i ens ofeguem en una mar de paraules buides, repetides. Ara que ja no sabem si s’ha pactat un concert o una singularitat, i si la cafetera acabarà rajant per a tots, el següent pas és fer-nos veure que el camí que exigeix l’objectiu del pacte és molt llarg i cal superar molts entrebancs. Aquest paràgraf l’escrivia a la píndola del 6 de setembre, “el finançament català, dins un núvol de fum creixent”, quan el president espanyol i el català havien parlat sobre aquest punt concret. Malauradament, penso que, després de dos mesos i després del 41è congrés del PSOE, la cosa s’ha complicat, perquè hi ha més fum que llavors.

Llegint les frases de l’acord sobre el tema que hi ha hagut al congrés del PSOE, tinc la sensació que juguem el joc dels disbarats, aquell que tots jugàvem de petits, en què ens assèiem en una rotllana i ens passàvem una frase a cau d’orella i la repetíem al veí del costat. I resultava que, al final, allò que el darrer de la colla deia que havia entès tenia poc o res a veure amb allò que havia dit el primer. D’un en un, la frase primera anava descafeïnant-se. Ací passa igual. Però no fa riure.

Ho apuntava ahir el secretari general de Junts, Jordi Turull, quan deia: “Pel que fa al finançament de Catalunya, el PSOE ha fet un exercici de trilerisme polític, perquè no es pot ser bilateral i multilateral a la vegada, no es pot ser singular per a un i singular per a tots al mateix temps. I aquí el president Illa, en comptes de reivindicar un acord polític i reivindicar les demandes de Catalunya, ha volgut agradar al PSOE i a Pedro Sánchez.”

Només el president Illa sap què va pactar amb ERC i què va dir i va callar la setmana passada a Sevilla. Sigui com sigui, cal assenyalar que l’exercici que van fer els redactors dels acords finals del PSOE va ser d’una finor extrema, perquè van fer encabir diferents conceptes oposats dins un mateix fil del relat.

Vet ací què es va acordar: “La reforma del sistema de finançament autonòmic haurà de garantir més recursos per a totes les comunitats autònomes, tot reforçant els serveis públics i reconeixent les singularitats i les diferents variables determinants en el seu cost, de manera que garanteixi la igualtat de drets en l’accés als serveis públics independentment del territori en què es visqui […]. Aquest model serà aprovat de manera multilateral en el si del Consell de Política Fiscal i Financera, sense perjudici de la relació bilateral de l’estat amb cada comunitat autònoma en funció d’allò que recullin els diferents estatuts.” Cal llegir-ho amb calma. I sí, Catalunya no surt enlloc, per exemple. Això vol dir que la cafetera tornarà a rajar per a tots, amb l’aquiescència per unanimitat dels barons del partit, fins i tot d’aquells que més escridassaven i amenaçaven a tort i a dret fa només tres mesos.

Evidentment, el congrés del PSOE no deu haver estat cap bassa d’oli. Catalunya continua essent un gra que molesta molt, malgrat el suc que li treuen, i el pacte del PSC amb ERC ha creat una pressió que ha obligat el president espanyol a haver d’incloure aquesta qüestió en la pròxima conferència de presidents del dia 13 de desembre. Les crítiques no sols procedeixen dels grups de l’oposició, sinó també de dins el PSOE. El pacte amb ERC no ha deixat de generar tensions internes.

El president de Castella-la Manxa, Emiliano García Page, ha estat el més crític, però no l’únic. Per exemple, ha criticat que no s’hagi sotmès a discussió l’acord entre el PSC i ERC perquè Catalunya surti del règim comú de finançament: “És una cosa que ha signat el PSC, però el PSOE no el reafirmarà, no el validarà. Això no és previst. Ni el PSC mateix no ha presentat esmenes en matèria de finançament”, ha dit. A Andalusia, l’executiu de Juanma Moreno ha criticat que el PSOE no defensava ara allò que l’actual vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, exigia quan era al capdavant de la Conselleria d’Hisenda. Però el cas és que el to de les protestes dels dos mandataris ja no és igual fa tres mesos, en nombre de decibels.

El PSC ha fet la seva feina. En realitat, ha tingut un pes important en la comissió, tot provant que l’acord final dissimulés que el seu compromís amb Esquerra quedava encara més aigualit, i per això havia insistit molt a aconseguir un text de consens, en què fossin compatibles conceptes com el respecte a la multilateralitat i a les relacions bilaterals o les singularitats de cada territori. I sembla que ho ha aconseguit. Finalment, els socialistes han acordat per unanimitat un model de finançament al gust de tots els barons i amb el qual totes les parts, tant el PSC com la resta de federacions, salven la cara, aparentment.

En definitiva, el PSOE ha fet un pas important, que és el de pacificar la seva parròquia, a còpia d’ajuntar en una mateixa frase un sí amb un no sobre un fet concret. Així, tothom es tranquil·litza, menys qui no hauria de fer-ho, que és el PSC, defensor, sobre el paper, del finançament singular per a Catalunya. Si llegiu l’acord del congrés dels socialistes, us adonareu que qualsevol cosa que decideixin a partir d’ara quedarà dins el marc aprovat. Tant si és blanc com si és negre, perquè hi ha una frase clau, que és: “Aquest model [de finançament] serà aprovat de manera multilateral en el si del Consell de Política Fiscal i Financera.” I en això sí que no hi tenim res a fer.

No esperava més del PSC, però sí que algú d’ERC digués alguna cosa. Ja sé que van molt atrafegats amb les eleccions internes, però que vegin com els “socis” amb els qui han signat l’acord van abocant aigua al vi, i mantinguin el silenci més absolut, no em sembla bé, per qualificar-ho d’alguna manera. Al capdavall, és com si s’haguessin oblidat de moltes coses que, fins fa un temps, asseguraven que eren cabdals per al nostre futur.

No crec que a la Generalitat actual hi hagi gaires queixes sobre l’infrafinançament, mentre mani el PSOE a Madrid, i que molesti que es vagi allargant el procés. Però que tota la protesta independentista hagin estat les paraules de Jordi Turull, “pescat” mentre visitava la Fira Avícola del Prat de Llobregat, m’entristeix. Continuo pensant, com el primer dia, que aquest pacte del finançament singular per a Catalunya, que va permetre col·locar el senyor Illa a la presidència catalana, és un camí que no porta enlloc, en termes de beneficis reals per al nostre país. I cada nou pas, sembla que va per ací.