Milers de persones atrapades en camps de concentració a Europa –ara anomenats amb l’eufemisme ‘camps de refugiats’–, milers de cadàvers a la mar Mediterrània, partits polítics d’extrema dreta cada vegada amb més poder als límits d’Europa (Polònia, Suècia, Àustria, Hongria, Itàlia) i ciutadans d’extrema dreta cada vegada més violents vagarejant pels carrers. Atemptats amb motivació religiosa al cor d’aquesta Europa, París, Londres, Madrid, Barcelona, Marsella, Brussel·les, Amsterdam… i un gran desencís i unes ganes inevitables d’explicar el món i de prendre partit. Amb tots aquests elements és inevitable que comencin a aparèixer les primeres grans novel·les amb els refugiats com a tema central. Primer van ser els llibres testimoni i després els assaigs que miraven de donar respostes múltiples i polièdriques a un problema que s’ha convertit en un dels més importants d’aquests darrers temps. Ara arriba el torn dels novel·listes i Jenny Erpenbenk (1967) acaba de presentar Les formes del verb anar (Angle Editorial), on ens explica la història d’en Richard, un professor universitari alemany retirat de poc i que ocupa el temps lliure ajudant en un camp de refugiats de Berlín.

L’autora, que ha estat traduïda a més de quinze idiomes i que és una de les veus narratives més poderoses de la nova fornada d’escriptors alemanys, decideix de col·locar-se així davant un dels grans envits que encara l’Europa coetània i molt especialment la societat alemanya, on l’arribada dels immigrants ha significat un ressorgiment molt important de l’extrema dreta, un dels principals fantasmes que ha d’entomar un país que encara arrossega el trauma del nazisme, la Segona Guerra Mundial i l’extermini de milions d’éssers humans.

Precisament per això esdevé encara més contundent la frase que deixa anar amb tota la seva duresa: ‘Deixar que les persones s’ofeguin a la Mediterrània no és gaire lluny d’Auschwitz.’ La presentació del llibre a la premsa a Barcelona serveix perquè deixi clara la seva posició sobre la política migratòria europea. ‘Confio –diu– que la cancellera Angela Merkel no cedeixi a les pressions dels partits nacionalistes i trobi un camí compatible amb les seves creences cristianes. Ella és filla d’un pastor luterà i va ser educada a l’est d’Alemanya sota l’esperit de la solidaritat.’

Certament, els refugiats són uns dels grans protagonistes del llibre, però també en Richard, el professor que encara la vellesa i la jubilació, dos dels temes que apareixen igualment a l’obra. La solitud i el desig sexual són dues curolles més a les quals haurà de fer cara aquest professor que va haver de fugir de Polònia durant la Segona Guerra Mundial. Potser aquest fet l’ajuda a avenir-se molt més amb els africans que va coneixent al camp de refugiats. Richard es qüestiona també per què alguns països europeus responen d’una manera tan tèbia a la problemàtica vinculada als refugiats i no comprèn com pot haver-hi aquestes lleis fetes a mida de cada estat, tan poc solidàries amb aquells que fugen de guerres no tan diferents de les que han viscut els europeus.

Per Erpenbeck la Unió Europea no pot deixar que siguin només els països més afectats pel problema –com Itàlia, Grècia i l’estat espanyol– que encarin la crisi dels immigrants, ara convertits en personatges de la seva obra. ‘Són joves que han travessat la Mediterrània per fugir de la guerra i de la misèria i se senten ciutadans de segona, tal com se sent d’alguna manera en Richard a l’Alemanya reunificada.’ Sap bé de què parla, perquè ella va néixer a Berlín Est i fins el 1990 no va emprendre la seva trajectòria d’escriptora.

La major part dels personatges africans de la seva obra són inspirats en casos reals, que ella ha conegut: ‘Vaig entrar en la seva vida quotidiana i vaig ser-hi present quan visitaven els seus advocats per mirar d’obtenir els papers. Els he acompanyats en més d’una manifestació. Sentia que havia d’explicar aquests relats perquè moltes persones els ignoren.’ I el tarannà de l’autora esdevé rebel quan afegeix: ‘És indignant que, tot i les morts de milenars de persones, a la mar ningú no digui res, i encara ho és més quan molta gent fuig dels països d’origen sense poder triar cap altra opció, com podria passar a qualsevol de nosaltres i com va passar a molts dels nostres avantpassats.’

Un dels fets que més indignen l’escriptora és que hi hagi tantes traves per a acollir aquests refugiats i que, precisament, es pretengui fer-ne una selecció basada en les oportunitats i els estudis, de manera que només aquells qui tenen una bona formació puguin arribar a Europa. ‘Si tenim un problema greu, que és que ningú no vol aprendre oficis, i la major part dels immigrants sí que estan disposats a aprendre’ls per poder treballar, no entenc per què no poden venir.’ Tot i que sí que ho entén: el problema està en la presència creixent de neonazis i l’augment del poder de la dreta radical, que posa tantes traves com pot a aquestes persones perquè puguin arribar a establir-se dignament a Europa. Precisament, aquesta espera és una altra font de conflictes: hi ha els qui esperen poder entrar a l’Europa, on creuen que podran fer foc nou i que és el continent on anhelen poder acomplir els seus somnis. I també hi ha els qui esperen als països d’origen els diners que hi puguin arribar d’aquí estant per a sobreviure-hi sense haver de començar l’èxode. ‘I aquesta espera no és bona per a ningú, perquè hi ha gent molt interessada a aprofitar-se’n per crear el màxim desconcert possible i la màxima radicalització de les parts.’

La novel·la s’ha publicat en català amb traducció de Marta Pera Cucurell i és la primera de l’autora que es tradueix a la nostra llengua. Ha guanyat el premi Strega Europeu, un dels màxims guardons literaris que s’atorguen a Itàlia, i ha estat finalista del premi al Millor Llibre Alemany, dos premis més que s’ajunten a la llarga llista d’èxits que ha assolit Jenny Erpenbenk durant la seva trajectòria.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb