Jaume Padrós: “No té sentit que importem la meitat de metges que necessitem i alhora posem obstacles als qui volen estudiar aquí”

Entrevista al president del Col·legi de Metges de Catalunya, Jaume Padrós, que adverteix que actualment costa de trobar metges que vulguin treballar a certes zones de Catalunya

VilaWeb
Txell Partal
05.02.2022 - 20:59
Actualització: 05.02.2022 - 21:59

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El sistema sanitari català tenia dificultats greus de fa anys, però la pandèmia l’ha acabat de deixar tocat. A més, l’horitzó és complicat. En els cinc anys vinents es jubilarà el 20% dels metges en actiu. Una xifra mai vista. I no es fa res per formar-ne de nous. Una situació que preocupa molt el Col·legi de Metges de Catalunya. En parlem amb el seu president, Jaume Padrós, que ens explica que ja costa de trobar metges que vulguin treballar en pobles allunyats de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Dos anys després de l’arribada de la pandèmia, com està, el sistema sanitari?
—Al final de la primera onada, els col·legis vam fer un document conjunt en què demanàvem al govern de Generalitat i al de l’estat que, a partir de l’experiència i d’allò que s’havia après durant aquell temps, reforcessin el sistema sanitari en uns punts concrets. Això va derivar en una comissió d’experts independents que van ser encarregats d’elaborar els trenta punts que els anys vinents havien de ser prioritaris, manés qui manés, que van ser assumits per la majoria de forces polítiques. De fet, hi ha un compromís per part de la Generalitat de Catalunya de tirar-ho endavant. Però, enmig de tot això, hem tingut cinc onades més de covid-19. I ara tenim un sistema sanitari tocat. Té molta pressió i dificultats. Anàvem justos abans de la pandèmia, imagina’t ara, després de tot això que hem viscut. La societat està cansada. Imagina’t els professionals sanitaris, que ho han donat tot. Necessitem que s’arregli el model. I, per a aconseguir-ho, necessitem molta comprensió i empatia de tothom. Hi haurà presses per a recuperar tot allò que no s’ha pogut fer per la covid-19. Però ens caldrà dirigir les prioritats.

Quines són, aquestes prioritats?
—N’hi ha moltes. Per exemple, cal canviar l’àmbit residencial. No hem de convertir les residències en hospitals. Però és obvi que necessitem uns equipaments més adequats a la realitat dels perfils que són en residències. Deixen de ser un espai substitutori de casa, són centres que necessiten un suport sanitari. Això va per llarg. I no és l’única cosa que necessitem canviar urgentment. També necessitem una estructura de salut pública més sòlida, tal com deia l’altre dia el conseller Argimon. Cal que pugui col·laborar i estar interrelacionada no solament amb estructures de l’estat sinó també en l’àmbit europeu.

Per aconseguir-ho, cal invertir més diners…
—S’ha reforçat el sistema sanitari, però no del tot. Quan es parlava de la qüestió pressupostària es deia que calia aconseguir un pressupost mínim per part de la Generalitat, i es va aconseguir. Però som conscients que hi ha uns diners condicionats a allò que faci el govern espanyol amb els fons covid. Hi ha mil quatre-cents milions que haurien de sortir-ne. Tanmateix, ara el govern de l’estat qüestiona si cal donar-los, com si la pandèmia s’hagués acabat. La pandèmia no tan sols no s’ha acabat, sinó que encara continua. I la cosa més important, part d’aquest reforç que necessitàvem per la pandèmia ha passat de ser una necessitat conjuntural a estructural. Tots aquests treballadors que s’han incorporat al sistema sanitari no desapareixeran. Els necessitem. I anar més enllà. Cal reforçar àrees com ara la salut mental i la salut pública. I una feina molt important, encara que no clínicament, és que cal reforçar tot l’engranatge burocràtic del nostre sistema sanitari. Tenim molta burocràcia, n’hi ha d’imprescindible, però n’hi ha que no. És obvi que hi ha una feina que no haurien de fer els sanitaris.

Aquests reforços no són tan sols per ara, durant la pandèmia, sinó que cal anar més enllà?
—No som al final de la pandèmia. Tal com diu el doctor Trilla, som al final del començament. Ara passem a una altra fase, que encara té moltes incerteses. Per no poder, no podem ni descartar que vingui una nova variant que sigui més mortífera. En conseqüència, no podem abaixar la guàrdia. Ara mateix tenim bones notícies, els sanitaris estem molt contents que es puguin anar retirant les restriccions. De vegades s’ha pensat que ens agrada restringir i no és veritat. No ho demanàvem per nosaltres sinó perquè érem conscients dels riscos. Calia protegir la població més vulnerable. És obvi que som davant una nova situació que comportarà un cert retorn a la normalitat. Però per això cal que els professionals es recuperin. Cal reorganitzar-nos. Sobretot s’han de fer esforços en l’atenció primària. No oblidem que és on reposa la gestió dels problemes de salut de la població. La gent està molt cansada psicològicament, però si es veuen canvis, es donen eines de gestió i, sobretot, es desburocratitza, podrem recuperar-nos.

La desburocratització no és una demanda nova. Fa molts anys que ho demaneu. I en aquesta pandèmia ha estat una de les vostres prioritats.
—Sí, de fet s’han fet passos respecte de les baixes. Però crec que cal fer coses més contundents. L’estat espanyol deu ser dels països que té més normes i contranormes. Molts dels elements de burocràcia que hi ha a les consultes no depenen de Sanitat, sinó del Ministeri de Treball. Hi ha afers que no són assistencials que bloquen les consultes. S’ha d’eliminar. Cosa important: arran de la pandèmia, sabem que es poden eliminar. Durant la primera onada es va fer. Si ens falten professionals, aquesta ha de ser la prioritat principal. Si volen que ens creiem que volen canviar el model sanitari, cal que la prioritat sigui desburocratitzar les consultes.

—Ens falten metges? Fa poc denunciàveu que els cinc anys vinents es jubilarà el 20% dels metges en actiu. Una xifra mai vista. Es formen prou professionals per a substituir-los?
—Sí, és molt preocupant. Tenim una crisi sociodemogràfica de professionals. I la cosa més greu: fa molt de temps que advertim a les administracions i no s’ha fet res. No ens han fet cas. Ara en patim les conseqüències. No tenim metges. No és veritat que se’n vagin fora. La immensa majoria no se’n va. Però no en tenim i n’importem de fora. El 2021, de les noves col·legiacions que vam fer al Col·legi de Metges, més del 50% van ser estrangers extracomunitaris. És gent que no va fer la formació de grau, ni de postgrau, a l’estat espanyol. I més enllà que això significa que no sabem quina és la seva formació prèvia, la qüestió és que la gran majoria no té una especialitat. En canvi, el nostre model té necessitats específiques de certes especialitats. Cosa que ens preocupa. Ja passa en molts centres, tant a la pública com en el sector privat. Això comporta més pressió al sistema sanitari. I, amb el temps, també fa pressiona la qualitat.

I què s’hi pot fer?
—Els cinc anys vinents seran bastant angoixants. Es jubilen i es jubilaran molts metges. Serà dramàtic. S’han de prendre mesures a curt, mitjà i llarg termini. A curt termini cal buscar fórmules per mirar d’incentivar que els qui arriben a l’edat de jubilació i són útils puguin continuar. Cal que sigui atractiu per a qui vol continuar. A mitjà termini, cal treballar en l’àmbit de les places de formació i residència, el MIR. Si comparem Catalunya amb la comunitat autònoma de Madrid, tenim pràcticament els mateixos metges, però tenim mig milió de persones més. A més, el nombre de places per a especialistes és d’un 30% menys. Per tant, és important de canviar-ho. No solucionarà res a curt termini, però sí a mitjà. Per una altra banda, solucionar la qüestió de les homologacions dels títols dels estrangers, que recau sobre l’administració del govern de l’estat, podria ajudar a pal·liar les necessitats que tenim a curt termini.

I a llarg termini?
—S’han de fabricar més metges. S’ha de repensar si cal redefinir les competències d’uns altres professionals. Però sobretot calen més places d’universitaris. Caldria avaluar també si necessitem alguna facultat més. És una contradicció que tinguem centenars d’estudiants que volen fer medicina i que els posem obstacles del punt de vista acadèmic. No té sentit que fem això, i, per una altra banda, importem la meitat dels metges que necessitem. No els formem i els hem d’importar? També cal redefinir quin és el model d’entrada a la formació del grau. Quina mena de metges necessitem. No solament la valoració d’aptitud, sinó quin perfil d’actitud necessitem per a la societat catalana del segle XXI.

Tal com dèieu, la pandèmia no s’acaba ara. Amb aquest procés de gripalització, l’atenció primària continuarà col·lapsada?
—És clar, s’ha de desbloquejar la burocratització. Avui parlava amb un company i em deia que havia tingut a una setantena de malalts. És obvi que ningú no pot visitar setanta pacients. D’aquests, una cinquantena eren mers tràmits administratius. I això què fa? Que destinem menys temps a la cosa realment important: atendre l’altra vintena de pacients. Per això, vull recordar a tots els meus companys que èticament han de prioritzar l’assistència. I que si es deixen els tràmits administratius, que se’ls deixin. No és presentable que els metges ens hàgim de dedicar hores i hores a fer justificants per a absències laborals. És un anacronisme. No és un acte mèdic. Cal que emprem els documents de responsabilitat del ciutadà. Necessitem el compromís del ciutadà. Tots aquests papers administratius no els hauria de fer un metge. Ja he demanat una anàlisi jurídica sobre aquest afer. No pot ser que els professionals assumeixin tasques que no els pertoquen. No pot ser que no ens deixin fer la nostra feina assistencial tal com toca. Per exemple, les administracions podrien fer que les baixes curtes no s’haguessin de revisar per un metge quan es dóna l’alta. Que hi hagi una declaració d’autoresponsabilitat, tal com passa en alguns països europeus. Això podria ajudar molt a descongestionar l’atenció primària.

Cal canviar el model d’atenció primària?
—És molt necessari. Cal fer-lo atractiu per als professionals. Cal que sigui més adaptable, menys rígid. Dèiem que faltaven professionals. La cosa que més em preocupa és la manca de professionals a les àrees allunyades de la metròpolis. Actualment, hi ha pobles que tenen dificultats molt grans per a trobar un metge. No solament necessitem els millors professionals a la metròpoli. Ha de poder ser igual d’atractiu treballar a Barcelona que a la Vall d’Àneu o les Terres de l’Ebre.

En una entrevista, el 2020, ens dèieu que els sanitaris no volíeu aplaudiments, que no volíeu ser herois. S’han acabat els aplaudiments. Ara, és tot el contrari? Denuncieu que ha augmentat la violència i la crispació.
—Amb una societat cansada i crispada, tots aquells aplaudiments que hi va haver en la primera onada han desaparegut. Ara hi ha un to d’exigència i crispació. En alguns casos tenen justificació, però ho paguen els professionals, que són la baula més feble de la cadena. Aquestes darreres setmanes hem detectat que aquesta crispació s’ha vinculat en forma d’amenaces, maltractaments i insults als professionals assistencials, cosa del tot intolerable. Demano a tothom una mica de seny. La tornada a la normalitat ha de ser progressiva. No podem confondre el desig amb la realitat. Encara som en pandèmia. Fem-ho progressivament. Cal que tinguem la capacitat d’empatitzar amb els que tenen cura de tots nosaltres.

Com estan, els professionals sanitaris? S’ha parlat molt de cansament, però ha arribat un punt en què s’ha convertit en enuig?
—No diria enuig. Estan esgotats. Hi ha una certa prevenció per saber si tota l’expectativa sobre el fet que hi hagi canvis és real. Hem fet un esforç inaudit. Mai no s’havia aconseguit tant de consens en el sector sanitari per posar-nos d’acord sobre quines són les prioritats per als anys vinents. Els hi hem servit un full de ruta en safata. Ara cal tirar-lo endavant. Si alguns agents polítics o socials ho bloquessin, seria una gran decepció. Per això dic que tenim una actitud preventiva. Necessitem que es facin alguns canvis. Necessitem gestos. Si no es fan els canvis, el sistema sanitari se’ns quedarà als dits. Tenim un gran sistema sanitari que no s’ha finançat adequadament. L’han maltractat, però ha resistit gràcies als professionals. I si volem que aquest sistema sanitari, tant públic com privat, es mantingui, no solament cal invertir-hi més recursos, sinó que cal canviar les fórmules organitzatives. Necessitem urgentment accions simbòliques per part de les administracions que facin que els professionals confiïn en la voluntat d’aquestes transformacions per part dels polítics i gestors. Tan sols així els professionals acabaran encapçalant aquesta transformació.

Parlant de gests. Enguany hi ha hagut estudiants que no han pogut fer el MIR perquè van sortir positius de covid-19 i no hi havia pensada una alternativa. Són estudiants a qui durant la pandèmia s’ha demanat un sobreesforç. No calia un gest?
—El ministeri ha badat. Veig molt difícil que enguany es pugui arreglar. El mètode de l’examen no permet alternatives. Va amb uns barems que han de ser iguals per a tots. No crec que es pugui arreglar. El mal ja està fet. Però, és clar, l’any passat ja va passar. No és normal que passi dos anys seguits i no hi fem res. Necessitem modificar l’examen del MIR per fer una fórmula d’avaluació que ens permeti de reaccionar en aquestes situacions. Sí, necessitem aquesta mena de gestos per part de les administracions.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies