En Jaume Cela (Sarrià, Barcelona, 1949) és un mestre jubilat. Ha dirigit el CEIP Escola Bellaterra durant molts anys, pertany a l’associació de mestres Rosa Sensat i a la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica i enguany ha viscut un fet singular: ha publicat quatre llibres i ha tingut tres néts. Fem broma sobre la necessitat d’anar a cavar alguns clots de figuera, en acabar l’entrevista, per anar compensant la dita. Ha publicat més d’una seixantena de títols i el 2008 li van atorgar la Creu de Sant Jordi per totes les seves aportacions. Assegura que el títol i la portada de La vida és vella (Catedral, 2017) els deu a la seva editora, que va ser ella qui els va suggerir. ‘La portada em va sorprendre molt, però en Juli Palou, a la presentació, va parlar del valor simbòlic del fang, del fet que és modelable i que no té arestes i, per tant, és un símbol de la felicitat i de la plenitud. Això em va agradar molt’. També ha publicat amb Eumo el llibre Us volia dir… Amb ell repassem els relats d’aquesta vida vella i una mica la situació de l’ensenyament a casa nostra.

—Heu construït el llibre de relats a partir de monòlegs que fan els protagonistes amb una varietat gran d’interlocutors dels quals no sabem res. Per què aquesta fórmula tan difícil però que dóna tanta unitat al volum?
—És que la gent gran normalment fem això. Ens convertim en narradors de la nostra història i necessitem algú que ens escolti. Expliquem les batalletes un cop i un altre i les repetim. La gent gran és la memòria de la humanitat, però és una memòria rosegada, fragmentada, que arriba a l’extrem fatal quan es produeixen els deterioraments cognitius.

—Una experiència que no us heu estat de retratar en el relat més breu del conjunt…
—Sí, és el més curt, perquè per experiències semblants sé que arriba un moment, després de les preguntes múltiples, en què l’altre calla, i quan passes a aquest silenci és molt difícil entrar-hi.

—En aquesta obra heu volgut remoure el lector d’alguna manera: la malaltia, la solitud, l’envelliment i la mort són els temes que hi predominen…
—És que l’etapa de la vellesa és molt interessant, però té tot un seguit de decrepituds que s’han de tenir presents. La memòria, l’oïda i la vista ja no són les mateixes d’abans i em fan mal parts del cos que ni sospitava que existien, però, alhora, a la vellesa pots viure el món amb una tendresa enorme, sobretot quan tens néts. Tot té una cara i una creu, i és cert que l’envelliment comporta una sensació de pèrdua, però no podem parlar de la vellesa en abstracte, igual que no existeix l’adolescència sinó els adolescents. Per a alguns la solitud és una llosa i per a d’altres és un moment creatiu extraordinari. Hi ha qui s’angoixa quan veu que té més passat que futur i hi ha qui això l’estimula a fer coses que no es pensava que faria. En l’obra hi ha tretze personatges singulars, amb moments més còmics i amb moments més dramàtics, perquè la vida és això, una barreja.

—Vós heu estat mestre durant tota la vida laboral, i potser les coses han canviat, però em fa la sensació que de l’envelliment no se’n parla gaire, a l’escola…
—És que tot té el seu procés. Quan jo era jove s’amagava la sexualitat; després, a poc a poc, es va anar assumint a l’escola, primer com una explicació fisiològica i després com a quelcom molt més complex en què entra en joc tot el sistema d’emocions. Ara, els temes de la mort i el dol comencen a tenir presència als centres perquè els mestres han d’acompanyar els estudiants en la descoberta del món. Els nens veuen morir mascotes, avis, i de vegades gent molt més pròxima, fins i tot amics, i ara hi ha molta reflexió que ajuda a superar el dol. Tots ens morim, és una contingència humana que ara és al currículum.

—La vellesa tampoc no ocupa un espai preferent entre els models a seguir: se’n parla als mitjans, se’n fan reportatges, però no hi ha sèries de televisió sobre la vellesa, per exemple…
—És que la vellesa moltes vegades s’associa a la decrepitud quan, en canvi, és una època molt vivencial, l’última oportunitat que et dóna la vida de fer coses. Per exemple, jo no m’he pogut desvincular mai de l’educació, continuo fent cursos de formació, explico la meva experiència docent, però hi ha molts mestres que han aprofitat la jubilació per fer altres coses. Jo he viscut l’ensenyament amb tanta intensitat que m’hi continuo dedicant, tot i que i també em dedico als meus cinc néts, que han estat un regal inesperat de la vida.

—En els relats hi ha aquest joc que plantegeu amb la memòria i, per tant, un record explícit de les relacions sexuals que, malgrat tot, cap dels personatges no manté…
—És cert, no em preguntis per què perquè no sabria què contestar-te. El record si que hi és molt present perquè la gent gran, com he dit abans, són la nostra memòria, però no n’he posat cap que mantingui relacions, és veritat. I és cert. Per exemple, també hi ha molt poques pel·lícules que parlin d’aquest fenomen, de la passió o les relacions entre la gent gran, però per descomptat que pot succeir, simplement jo no ho he plasmat en cap relat.

—Us ha estat més senzill escriure per a adults que per als més joves?
—No, jo he escrit igual que com ho faig per a nens o, millor dit, igual que com escric per a joves. No hi ha cap mena de diferència entre escriure per a joves i escriure per a adults, el que hi ha és un mercat i els joves són considerats un grup potencial, però estic convençut que un jove pot llegir qualsevol obra per a adults, tot i que en farà la seva pròpia interpretació. Per a nens sí que s’ha d’escriure de manera diferent. M’explico: quan escric per a adults no em sento responsable d’allò que escric ni d’allò que entenen els lectors i quan escric per a nens, sí. Qualsevol tema es pot treballar per a tots els públics, allò que canvia és la manera de fer-ho. Quan escrius per a nens formalment has de vigilar molt la manera com construeixes el relat. Per la forma, no pel tema, perquè jo he escrit per a nens sobre temes com el dolor, la mort o l’eutanàsia, però has de ser responsable de la seva reacció. El lector adult i el lector jove, en canvi, tenen més recursos.

—El país passa per uns temps convulsos, i sembla que l’ensenyament també. Per a vós, que encara hi dediqueu bona part del temps i de la passió, quins són la situació i els grans debats?
—Doncs mira, és veritat que és un moment molt intens i que ara hem de veure com ens adaptem a les noves realitats que apareixen. Per a mi un dels grans temes és la innovació a l’escola, però mai no hem d’oblidar que aquesta innovació sempre ha estat en diàleg amb la tradició anterior i que cal mantenir-ne les coses que funcionen millor. S’ha de veure què ha de canviar i què s’ha de mantenir per tal que l’acció educativa hi sigui. Per a mi, els grans temes ara són la innovació, la manera de fer una escola veritablement inclusiva i la manera d’establir els vincles de relació entre els adults. I després hi ha un debat molt intern, com hem d’enfrontar-nos a aquells que diuen que les escoles adoctrinen els nens, que és una cosa que no és certa en cap cas. Mai a Catalunya no hi ha hagut cap mestre que hagi adoctrinat els seus alumnes. Nosaltres no fabriquem antiespanyols.

—Sigui com sigui, és cert que els mestres hauran hagut de gestionar conflictes importants derivats de les imatges dels darrers dies. M’han comentat, per exemple, que els nens ja no volen jugar a policies perquè peguen els avis…
—Una de les coses importants que hem de tenir clara és que és bo que s’hagin vist aquestes imatges en família i que se’n parli i que aquest tema arribi a les escoles perquè els nens porten la vida als centres educatius i hi hem de fer front, no hi ha mons separats. Allò que passa és que els nens petits necessiten molta seguretat i, per això, divideixen el món entre bons i dolents de manera instintiva. A la vida això no existeix, tots som de les dues maneres i tots tenim les nostres línies vermelles. En aquestes casos, els mestres han d’acompanyar els comentaris i els debats i han d’ajudar els alumnes a ampliar les perspectives, sense deixar mai el debat tancat. És un tema molt difícil i l’arrencada d’aquest curs ha estat molt complicada perquè veníem de les imatges del terrorisme i ara hem vist aquestes altres. En el cas dels adolescents, aquestes imatges serveixen perquè s’adonin de les ambigüitats humanes. Per exemple, els mossos que protegien algunes escoles potser eren els mateixos que havien actuat a Can Vies. Han d’aprendre que el món no es divideix entre bons i dolents. Hem d’observar molt bé com juguen i aprofitar-ho. Ara, per exemple, ja n’hi ha que juguen a policies i votants, perquè els infants són molt forts i troben els seus mecanismes de defensa i les explicacions del món en el joc. Per a mi, els mestres que no volen parlar del món real s’equivoquen.

—També heu tret un altre llibre, amb Eumo, Us volia dir, que fa una reflexió sobre la paternitat…
—Sí, em vaig adonar que sempre havia escrit moltes coses a partir de la meva perspectiva com a mestre i director d’escola, i de fet, amb l’editorial havíem decidit de tornar a fer alguna cosa semblant, però els vaig explicar que tenia aquest llibre i hi van creure. Jo em pensava que volia deixar unes reflexions als meus fills sobre la paternitat –per tant, els interlocutors han estat els meus fills–, però espero que serveixi per a molta més gent. És un llibre molt personal, que té trets autobiogràfics i en què apareixen persones importants. És el llibre més íntim que he escrit, m’hi he despullat com a pare.

—D’on va venir la necessitat d’escriure aquest text?
—Una mica d’algunes coses que es parlen en família. Jo necessitava deixar-les per escrit sabent que no eren només paraules, sinó que els fills es podien posicionar sobre allò que havia fet perquè ho sabien. És un regal, una espècie d’herència: com que no els puc deixar diners ni propietats els he deixat allò que sento per ells i per la literatura i el cinema.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]