09.03.2025 - 21:40
The Washington Post · Gerry Shih, Miriam Berger, Heidi Levine i Claire Parker
Tulkarm, Cisjordània. Els soldats israelians han destruït illes senceres de la ciutat, tot arrasant una casa rere una altra. Els drons han disparat contra cotxes i edificis on es creu que es refugien militants. Els tancs i franctiradors monitoren els barris ara deserts on fins fa poc vivien milers de civils.
No es tracta de Gaza, sinó del nou front de la guerra d’Israel: Cisjordània.
Més d’un any després de l’atac del 7 d’octubre del 2023 contra Israel, que desencadenà la guerra a Gaza, l’exèrcit israelià ha redirigit atenció i esforços a un altre territori palestí. Les autoritats israelianes afirmen que l’ofensiva a la Cisjordània ocupada –l’operació militar més important al territori en dècades– és imprescindible per a contrarestar el poder creixent dels militants en ciutats com ara Jenin, Tulkarm i Nablus, tot assenyalant l’augment d’atacs contra la població civil a Israel –que inclou apunyalaments, tirotejos i un presumpte atac amb bomba contra un grup d’autobusos buits als afores de Tel-Aviv, el mes passat– com a prova de la intensificació de l’amenaça terrorista.
Però molts palestins, i alguns analistes israelians, afirmen que l’escala i la intensitat de l’operació –que, segons els grups humanitaris, ha desplaçat gairebé 40.000 residents palestins en tan sols dos mesos– no són proporcionals a l’amenaça a què diu fer front. Aquests observadors veuen una campanya impulsada no tan sols per preocupacions de seguretat, sinó també –en els tempos, tàctiques i la promoció que el govern n’ha fet– per les motivacions polítiques i ideològiques del primer ministre, Benjamin Netanyahu, i l’extrema dreta israeliana, com més va més poderosa.
“És una barreja entre les necessitats militars i les motivacions polítiques dels colons”, explica Ilan Paz, general israelià retirat i ex-cap de l’administració civil a Cisjordània, l’òrgan de govern israelià que opera en aquest territori palestí.
“La pregunta no és si tenim prou motius per a atacar els terroristes a Cisjordània, sinó com hem d’atacar-los”, afegeix Paz. “Hem vist camps de refugiats buidats de palestins. Hem vist operacions militars amb excavadores blindades. Hem vist com el govern israelià menysté repetidament l’autoritat palestina. Tot això forma part de l’estratègia política de Netanyahu, i el resultat que acabarem veient serà molt semblant al de Gaza.”
Les Forces de Defensa d’Israel (IDF) van començar l’operació militar a Cisjordània el 21 de gener, tan sols dos dies després de l’entrada en vigor l’alto-el-foc. Bezalel Smotrich, ministre del govern israelià i cap del moviment de colons d’extrema dreta, va felicitar aquell mateix dia l’exèrcit en un comunicat, en què també suggerí que havia votat a favor de l’alto-el-foc a Gaza amb la condició que les operacions a Cisjordània s’afegissin als objectius de guerra d’Israel. Tot i controlar tan sols sis escons dels 120 del parlament israelià, el partit de Smotrich exerceix una gran influència sobre el govern de Netanyahu, que perdria la majoria absoluta sense el seu suport.
El mes passat, Smotrich va advertir els palestins de Cisjordània que, si cometien actes terroristes, tindrien “el mateix destí que Gaza”. “També seran reduïdes a runa”, digué Smotrich sobre les ciutats de Cisjordània, tot esmentant específicament Tulkarm i Jenin. “Els seus habitants es veuran obligats a emigrar i cercar una vida nova en un altre país”, afegí.
Els camps de refugiats són atacats
Del 2022 ençà, les forces israelianes han fet batudes i atacs aeris a Cisjordània per matar i detenir presumptes militants afiliats a Hamàs i la Gihad Islàmica, dos grups militants que propugnen la lluita armada contra Israel. Les autoritats israelianes afirmen que hi ha centenars de militants –o més, fins i tot– que s’amaguen en els camps de refugiats de Cisjordània, densament poblats i propers a les grans ciutats del territori.
El desembre, forces pertanyents a l’autoritat palestina, l’òrgan de govern de Cisjordània que sovint es coordina amb les FDI, van llançar una operació per a expulsar els militants del camp de refugiats de Jenin. Segons que explica l’oficial militar israelià, que parla des de l’anonimat perquè dóna informació confidencial, el campament –d’unes 40 hectàrees– acollia 200 militants que rebien suport directe del govern iranià.
Setmanes més tard, el 21 de gener, l’exèrcit israelià va posar en marxa l’operació: una escalada significativa en comparació amb atacs anteriors.
Les IDF van desplegar més de 30 batallons a Cisjordània. Les excavadores van destrossar les carreteres del territori, tot erigint barreres per impedir l’accés a les ciutats. El subministrament d’aigua i electricitat en els camps de refugiats de Jenin i Tulkarm va ser tallat poc després de l’arribada de les tropes israelianes, cosa que va obligar els residents a marxar. Una volta buidats els camps de refugiats, segons que expliquen els residents, els soldats israelians van fer saltar pels aires algunes cases per ampliar les carreteres circumdants. Tanmateix, molts d’aquests enderrocs es van fer sense cap objectiu aparent.
Les FDI afirmen que van evacuar els civils per garantir-ne seguretat, i que van destruir carreteres per impedir que els militants hi col·loquessin artefactes explosius improvisats. Els talls d’aigua i electricitat van ser accidentals, segons que explica un responsable militar israelià.
D’ençà del començament de l’ofensiva, 55 palestins, pel cap baix, i tres soldats israelians han mort a les províncies de Jenin, Tulkarm i Tubes, segons l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris de les Nacions Unides. En el cas de les víctimes palestines, l’oficina no distingeix entre militants i civils.
Un missatge contundent
Durant les darreres setmanes, Netanyahu sovint ha provat de projectar una imatge de força i de duresa.
Poc després de desplegar tancs a Cisjordània per primera volta en dècades, Netanyahu –equipat amb una armilla antibales– va plantar-se en un carrer de Tulkarm i va pronunciar un discurs en què assegurà: “Hem entrat als bastions del terrorisme, tot arrasant-ne els carrers i les llars, eliminant-los a ells i als seus comandants.” L’aparició de Netanyahu a Tulkarm trencà un precedent molt arrelat: fins aleshores, cap primer ministre israelià no havia visitat la ciutat, que es troba en una zona administrada exclusivament per l’autoritat palestina en virtut dels Acords d’Oslo, signats el 1993.
“L’objectiu de la visita era d’enviar un missatge contundent a la dreta radical i si, per casualitat, va fer que l’autoritat palestina se sentís menyspreada o ofesa, doncs què hi farem”, diu Itamar Rabinovich, ex-ambaixador israelià a Washington. Una de les grans claus per a entendre l’operació militar són les dotzenes de posicions de reconeixement que els colons israelians han construït Cisjordània aquests mesos, afegeix Rabinovich. “Tot apunta en la mateixa direcció”, diu.
Per a l’autoritat palestina, l’operació de les FDI ha estat una humiliació en tota regla. En un moment en què l’autoritat intenta demostrar que compta amb el suport popular i la capacitat per a governar tant Cisjordània com una Gaza de postguerra, les accions israelianes han demostrat que continua essent incapaç de mantenir a ratlla els militants palestins i d’impedir l’agressió israeliana al seu territori.
Abdal·là Kmeil, governador de Tulkarm, explica que ha preguntat als funcionaris palestins si Israel estaria disposada a aturar la campanya en cas que l’autoritat palestina aconseguís de detenir els militants que Israel cerca. La resposta, diu, fou negativa. “L’operació de les FDI és una qüestió política; això ens van dir”, explica Kmeil, visiblement frustrat.
El governador denuncia que l’operació ha desfermat una crisi humanitària i ha fet minvar el suport popular a l’autoritat palestina moderada. “Això no ajuda: al contrari, augmentarà la radicalització de la societat palestina”, diu.
Divendres al matí, a Jenin, les excavadores blindades israelianes retrunyien vora l’entrada del camp de refugiats mentre hi construïen barreres amb terra excavada. Els soldats israelians han advertit els residents que corrien el risc de ser disparats en cas d’apropar-se al camp, però molts residents, presos per la desesperació, han continuat tornant-hi per recuperar les seves pertinences o bé, en el cas d’aquells que encara hi eren, fugir.
Tant sortir del camp com entrar-hi ha esdevingut un gran risc, segons que asseguren els residents, que expliquen que fa dues setmanes una dona va rebre un tret a la cama mentre fugia perquè els soldats havien ordenat d’evacuar.
Ibrahim Mustafa Shalabi, acompanyat dels seus tres fills, diu que no porta roba de recanvi ni menjar. “Ni tan sols duc un xéquel a sobre”, diu.
“On hem de dormir? Al carrer, amb els meus fills?”, crida.
Minuts després, Orieb Abu Ali salta la barricada de terra. És la segona vegada que es veu obligada a desplaçar-se en poques setmanes, explica.
El campament, que fins fa poc acollia 20.000 residents, ha esdevingut ara una ciutat fantasma, segons que explica. “Som els últims de sortir-ne”, sospira.
Sufian Taha i Lior Soroka han contribuït en aquest reportatge.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
