Isatou –Aisha– Jammeh treballa en una escola d’informàtica, té vint-i-set anys i és filla d’Haruna Jammeh, detingut i desaparegut l’any 2005. Aisha i la seva família han mantingut en silenci la història durant onze anys per por de represàlies del seu oncle, el dictador gambià Yahya Jammeh. Aquesta és la segona entrevista que fa després d’anys de silenci.

A Gàmbia, al cap de vint-i-dos anys d’una dictadura fèrria, Yahya Jammeh va perdre les eleccions del desembre del 2016, que va guanyar Adama Barrow. El dictador no va acceptar el resultat, però la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO) el va pressionar i envià tropes a la frontera. Jammeh va abandonar Gàmbia el 21 de gener d’enguany. Des d’aleshores, viu a Guinea Equatorial protegit per Teodoro Obiang Nguema.

Jammeh és un dels sàtrapes del continent negre. Ha reprimit i assassinat opositors, periodistes, gais, lesbianes i suposades bruixes. Es sospitós de tràfic d’armes i de droga a escala internacional, i d’haver assassinat i haver fet desaparèixer opositors o gent incòmoda, segons la seva paranoia. Entre les salvatjades que ha comès, hi ha la pretensió de guarir la sida amb herbes, per tal que els malalts deixessin de prendre antiretrovirals, i la demonització i l’assassinat d’homosexuals, transsexuals i lesbianes, i guaridors tradicionals.
El president Adama Barrow, que va prendre possessió del càrrec el 19 de gener d’enguany, va ordenar l’alliberament dels presos polítics i de consciència i la readhesió a l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional. En un acte públic, al cap de cent dies de govern, Barrow va prometre davant Amnistia Internacional ‘tolerància zero’ amb les violacions de drets humans. Va reconèixer els avenços fets des de la seva presa de possessió, però va insistir que calia avançar molt més per superar un passat tan brutal. Calia una reforma integral del sistema judicial, legal i de les forces de seguretat, la fi de la tortura i les detencions il·legals, l’abolició de la pena de mort, garantir la llibertat d’expressió, de reunió i manifestació i investigar totes les violacions de drets humans comeses durant la dictadura.

Les peticions de justícia, veritat i reparació ja s’han activat. En només mig any de democràcia, Gàmbia sembla haver establert les bases d’una transició que vol ser veritablement modèlica i transparent. Una lliçó de veritat i justícia històrica per a estats com Espanya, que va basar la ‘modèlica transició’ en l’absolució dels crims de la dictadura i la desmemòria històrica, amb la complicitat de la immensa majoria dels partits catalans i bascs.

Gàmbia ha començat aquest mes un període d’investigació, documentació i denúncia dels crims i brutalitats de la dictadura, amb el suport i l’assessorament de les Nacions Unides, la Unió Europea, Amnistia Internacional i Associacions Africanes i Internacionals de Drets Humans. Un dels pilars del procés per la veritat, reparació i reconciliació és el Gambia Center for Victims of Human Rights Violations. Aisha Jammeh n’és fundadora i coordinadora.

Qui era el vostre pare, Haruna Jammeh, i com va desaparèixer?
—El meu pare era un germà gran de l’ex-president Yahya Jammeh. Quan eren petits el meu pare n’havia tingut cura. Sempre l’havia ajudat. El meu pare treballava d’hoteler, Jammeh el va cridar i el va fer gerent principal de les Kanilai Family Farms. El 2005 el meu pare va desaparèixer sense deixar rastre. No vam saber-ne res fins el 2013, quan un membre dels jungulers, grup paramilitar al servei de Jammeh, va confessar a la ràdio que l’havien assassinat. Així vam descobrir, vuit anys després, que l’havien mort.

La repressió del vostre oncle va afectar tota la família?
—També va matar una germana del meu pare, Masireh Jammeh, desapareguda al mateix temps. Això va trasbalsar tota la família. La va destruir. Va destruir el nostre futur. Si el meu pare fos viu, la meva vida hauria estat diferent. Sense el pare no podíem tenir accés a moltes coses. La nostra vida va haver de tornar a començar.

I la vostra mare?
—Ella va haver de lluitar perquè poguéssim anar a l’escola. Va haver de fer-nos de pare i de mare. Havia de fer els possibles perquè no patíssim. Si he tingut una educació és gràcies a ella. Aquest home ens ha fet tot això. Va matar el pare i ha fet coses similars a molta gent: els ha morts, els ha torturats, ha torturat les famílies, els ha fet desaparèixer, els ha condemnats a vides miserables. Crec que si tots nosaltres ens unim, aconseguirem la veritat i la justícia.

No s’ha trobat, el cos del vostre pare?
—No. Encara no sabem on és. El govern ha format un equip de forenses perquè es puguin fer proves i exhumacions. No es pot fer res fins que l’equip no comenci a treballar i no es puguin fer proves d’ADN per identificar els cossos. De moment, hem d’esperar.

Ni tan sols sabeu on pot ser?
—Jo sé que ells saben on han estat soterrats, però per motius de seguretat no ho volen dir a les famílies. Vivim en un període de transició. Encara hi ha gent lleial a Jammeh i a l’antic règim. El govern actual no vol cometre errors i va amb peus de plom per anar posant les coses a lloc. No pots ficar un delinqüent a la presó i portar-lo als tribunals si no tens proves suficients i clares. Si no ho són prou, el processament pot perillar. Per això, jo crec que van a poc a poc fins que no estan segurs que tenen proves prou sòlides contra aquesta gent per a poder-los portar a judici.

Com a neboda del dictador, podeu entendre’n l’evolució? Com us l’expliqueu?
—Sincerament, no la puc entendre. Ni d’una persona que no fos parent meu no podria entendre que tingués cor de fer-ho. Però ell va tenir cor per fer això. No pots creure el que diuen algunes altres persones del teu germà. És fàcil. A més, el meu pare va tenir-ne cura quan era molt jove. I ell va tenir coratge per fer el que li va fer. No havia de pensar-s’ho dues vegades per donar l’ordre. Li era ben fàcil. Si s’escaigués que me’l trobés, li demanaria: on és el teu germà? Voldria que em mirés a la cara i em digués on és el meu pare..

La lluita dels familiars dels desapareguts d’una dictadura és fonamental, tal com s’ha vist a Xile i a l’Argentina.
—Sí. És com una passió. Quan el meu pare va desaparèixer jo volia dir-ho públicament, però la meva mare tenia por. Deia que era perillós, que ho havíem de mantenir en secret. No vaig dir res durant onze anys. No ho vam denunciar mai. Ni tan sols en parlàvem. Jo, a dintre meu, sempre vaig creure que arribaria un dia que hauria de fer alguna cosa. Quan Jammeh va fugir, vam fundar el Centre de Víctimes. M’apassionava la idea. I no solament per a fer justícia al meu pare, sinó que també volia ajudar més gent afectada pel règim. Estimo la humanitat. No vull que es vulnerin els drets humans de les persones. Vivim en un món lliure i ningú no pot fer mal a ningú. És anormal agafar una persona, endur-te-la al bosc i matar-la com van fer amb el meu pare. Això no s’hauria de fer ni a un animal.

Devia ser molt difícil de mantenir el silenci durant onze anys.
—La nostra mare ens va fer jurar que no diríem mai ni una paraula. Ni als familiars de més a prop. La gent ni ho veia reflectit en la meva cara. Ni les meves millors amigues de l’escola no en sabien res. Jo tenia por. Si ho explicava a algú, em podien detenir i no sabria mai qui m’havia delatat.

Com la vau viure, la fi de Jammeh?
—Durant el procés electoral, resava cada dia, com havia fet durant anys, perquè aquell home deixés en pau aquest país i poguéssim començar una nova vida. Resava perquè algú altre guanyés, i gràcies a Déu va ser així. Naixia una nova Gàmbia. Tothom estava content perquè Jammeh se n’havia d’anar.

Quan i com ho vau decidir, d’explicar la història del pare?
—Quan Jammeh ja havia fugit del país, vam concedir una entrevista de ràdio i una de premsa. Era la primera vegada que en parlàvem. La gent es va sorprendre molt. Els qui coneixien el meu pare trucaven a la ràdio plorant, per explicar-ne coses.

I què explicaven?
—Que el meu pare anava en contra de la injustícia. Ajudava els més febles de la societat, com ara els qui no podien pagar l’escola dels seus fills. L’entrevista es va fer viral. Va ser un moment molt emotiu. Després de tants anys de silenci, la gent començava a preocupar-se per nosaltres. Va ser un moment nou. Succeïa per primera vegada. Més tard, va néixer el Centre de Víctimes.

N’hi ha gaires, de casos com el del vostre pare?
—Hi ha molts i molts casos ja registrats al Centre. Hi ha casos de torturats, desapareguts, violacions, requisament de propietats, etc. A banda el cas del meu pare, entre els més significatius hi ha els del Chief Ebrina Manneh, Daba Marena, Solo Sandeng, Deyda Hydara, Lt. Ebon Lowe, Cap Njanga Jangne, Kanyiba Kanyi, Jaja Nyass, Saul Ndow, Lt. Basiron Barrow…, els supervivents de la matança estudiantil de l’abril del 2000 i les famílies dels catorze que van matar. I molts més.

Com treballeu i quins objectius principals teniu?
—El principal objectiu és fer justícia per a les nostres famílies i tancar-ho emocionalment. Volem saber quin va ser el final dels nostres éssers estimats. La majoria de nosaltres ignorem on els van soterrar. No sabem per què els van matar. No sabem la veritat. Jo encara no puc explicar què va fer el meu pare fins que no el van matar, i molta altra gent no pot ni explicar-te el darrer dia que van veure el seu familiar estimat abans que el matessin… Volem saber tota la veritat, tancar la ferida. I també volem que es faci justícia.

Un dels vostres lemes és ‘Veritat i justícia abans que la reconciliació’. És possible la reconciliació?
—Volem reconciliació, però ara no podem parlar-ne. Primer, que se sàpiga tota la veritat del que va succeir, després podrem parlar de si ens podem reconciliar o no.

Què en penseu de l’actitud del govern d’Adama Barrow i de tot allò que ha fet per les víctimes aquests primers set mesos d’exercir el poder?
—Ho fa bé per dur a terme el procés pacíficament. És difícil quan un nou govern puja al poder. Li cal temps. Ho fan tan bé com poden per treballar amb nosaltres i investigar tot el que va passar. Ja han creat un comitè tècnic: la Comissió de la Veritat, Reconciliació i Reparacions, que el 14 d’agost va començar un recorregut per tot el país per sensibilitzar la gent sobre la feina de la Comissió de la Veritat: què és i com treballarà. I garantir que totes les víctimes que vulguin sortir a la llum puguin registrar els seus casos al Centre.

Una dictadura mor, però la por de la gent continua viva.
—Sí. És per això que al GCVHRV volem encoratjar la gent a explicar els seus casos, cal que surtin a la llum més víctimes. Jo crec que si tots ens unim, la nostra causa serà molt més forta; tot el que volem (veritat, justícia) serà més valuós que no si ho fem individualment.

Què feu perquè la gent superi la por?
—Informar i sensibilitzar. Per exemple, hem fet una campanya en vídeo explicant que nosaltres sabem quanta gent hi ha que ha estat víctima, però té por de dir-ho públicament, perquè es pensen que encara hi ha gent lleial a l’antic règim que els poden fer mal. Vam fer la campanya perquè la gent sàpiga que poden explicar què els ha passat. Jo mateixa he pres aquesta decisió. Jo sóc una Jammeh. Jammeh és el meu oncle. Jammeh va matar el meu pare. Crec que la meva missió és sortir públicament i parlar amb la gent que encara te por de denunciar.

Sabeu quanta gent podria haver-hi afectada per la repressió?
—Encara no. Ara n’anem registrant els casos. No podem tenir conclusions sobre la xifra total. A més, hi ha gent que ja s’ha mort, n’hi ha que s’ha exiliat o que viu en llocs aïllats de Gàmbia. Tant nosaltres com el govern treballem per saber-ho.

Compteu amb prou suport de la comunitat internacional?
—Ens ha donat molt suport. Hem fet reunions amb responsables de desaparicions de les Nacions Unides. Els vam explicar les nostres preocupacions i els familiars de gent desapareguda van obtenir-ne respostes. Ens van donar moltes explicacions. També ens han ajudat algunes altres organitzacions internacionals.

Creieu que serà mai possible de fer justícia?
—Sí. Ho espero. Sé que el camí cap a la justícia no és fàcil, però, eventualment, nosaltres continuarem lluitant. Volem fer les coses ben fetes. Posar-les coses a lloc, sense presses, i que es faci justícia.

El govern vol demanar un dia l’extradició de Yahya Jammeh i jutjar-lo?
—Sé que ho faran quan tinguin prou proves concretes i clares contra ell. Però si no en tenen, serà difícil. Potser algunes de les proves s’hauran destruït. Volen estar segurs que si el fan tornar no poden fallar. Ha de ser un processament sòlid.

L’any passat Hissène Habré, ex-president del Txad, jutjat a Dakar, va ser condemnat a perpetuïtat per crims contra la humanitat, vint-i-cinc anys després. És la primera vegada que un dirigent africà és jutjat a l’Àfrica per jutges africans. Seria possible de jutjar Jammeh, també?
—Sí.

Teniu relació amb més associacions de víctimes de dictadors africans?
—Sí. Vam fer una reunió amb les víctimes d’Habré. Vam bescanviar experiències. Ara cerquem una fórmula per a col·laborar conjuntament i veure com ens pot ajudar la seva manera d’actuar.

Què en podeu aprendre?
—Hem viscut la mateixa experiència. Però per a ells el temps d’espera ha estat molt llarg. Vint-i-cinc anys. Jo voldria que nosaltres anéssim més de pressa. Si algú ha matat el teu pare i has de veure que és viu, feliç, tan tranquil…, això es destrueix la vida. L’única cosa que vols és que es faci justícia, que el jutgin, que confessi els crims. Vols que digui: ‘Sí. Ho he fet.’ No és just veure’l fent vida normal.

De moment, el protegeix Teodoro Obiang a Guinea Equatorial. I allà la justícia internacional no hi pot actuar.
—Sí, però crec que arribarà un moment que aquesta relació es trencarà. No pot durar perquè dues persones del mateix caràcter no poden tenir una amistat gaire llarga ni duradora. L’un no acceptarà el que diu l’altre o a la inversa. Se les tindran. N’estic segura.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb