Isabel-Clara Simó: una celebració de la llibertat

«La Isabel va haver d'aprendre a ser dona, que no era gens senzill, a ser d'esquerres i a ser valenciana de nació catalana. I va saber fer d'aquella xiqueta nascuda en el franquisme fosc una persona lliure i d'una lluminositat esclatant»

Vicent Partal
Vicent Partal
13.01.2020 - 20:54
Actualització: 13.01.2020 - 21:54
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

No sé si ningú de nosaltres, fora dels qui hi van nàixer, és clar, seria capaç d’imaginar-se avui què devia ser viure, nàixer, a Alcoi l’any 1943. Qui diu Alcoi, diu Sabadell, tant se val; Llucmajor o Vall-de-roures. Però avui, perquè ens va faltar ahir, parle sobretot d’Isabel-Clara Simó i per tant posaré d’exemple Alcoi, el centre del seu món, la brúixola de la seua vida. Tanmateix, estic segur que la imatge valdria per a totes les poblacions del país sotmeses a l’estat espanyol i sotmeses, concretament, aquell dia que la Isabel va nàixer al carrer de Sant Jordi, al cim del poder dictatorial de Franco.

Per això mateix no sé, i ho dic gairebé de manera retòrica perquè la resposta és òbvia, si ningú de nosaltres és capaç avui, des de la nostra comoditat, d’entendre i valorar com cal el camí costerut, el camí intens i llarguíssim, que una dona com la Isabel va haver de recórrer per ser allò que en definitiva ha estat. Per regalar-nos aquesta autèntica celebració de la llibertat que ha estat la seua vida.

Certament, Alcoi no és qualsevol lloc. És una ciutat única, orgullosa d’una gran tradició obrera i lluitadora. I és evident que el seu passat l’ha marcat fins i tot en els moments més difícils –que no és senzill, caram, que aparega del no-res, com si fos per art de màgia, un trio d’amics de la vàlua, el compromís humà i social i la creativitat desbordada d’Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó i Antoni Miró.

Però fins i tot reconeixent que Alcoi és molt Alcoi la realitat és que parlem, parle, d’una dona que va haver de plantar cara com a xiqueta i des de xiqueta al franquisme més dur i salvatge, al poder més anorreador i genocida que el nostre poble haja vist mai. I se’n va sortir. La Isabel va haver d’aprendre a ser dona, que no era gens senzill, a ser d’esquerres i a ser valenciana de nació catalana. I va saber fer d’aquella xiqueta nascuda en el franquisme fosc una persona lliure i d’una lluminositat esclatant. Res no era fàcil ni en aquell Alcoi ni en aquella València. Però tot era possible encara si hi havia voluntat. I ella la tenia tota.

A voltes la gent del Principat no acaba d’entendre fins a quin punt els valencians ens hem esforçat dels anys seixanta ençà a redescobrir-nos i a retrobar-nos en aquesta nació comuna que Isabel i Xavier Dalfó van concretar amb tanta valentia a Canigó, aquella revista que maldava per donar la veu, per primera vegada com a iguals, al conjunt dels Països Catalans. A ella la va convèncer ni més ni menys que Joan Fuster, quan era molt joveneta i acabava d’entrar a la Facultat de Lletres de València. I ella ha seguit la feina del seu mestre, l’ha eixamplada de manera incansable i ha convençut amb els seus llibres, amb els seus articles, amb la seua militància política, amb el seu exemple vital, tanta gent com ha pogut en aquests setanta-sis fructífers anys de vida.

Els subscriptors de VilaWeb podeu descarregar el VilaWeb Paper.

Nosaltres no som un país institucionalment potent, capaç de dedicar grans recursos públics a res. Ni ens podem permetre de balafiar esforços. Però sabem que tenim raons i tenim passió, sabem que la voluntat no ens ha fallat mai i sabem que la capacitat personal, aquesta cosa que la Isabel regalava a mans plenes, pot arribar a suplir fins i tot amb èxit l’escassetat d’infrastructures potents. No tan sols això: obligats per Espanya a viure en una repressió gairebé eterna, siga als anys quaranta del segle passat quan la Isabel va nàixer o als vint de l’actual quan la Isabel ha mort, hem après a la força –com ahir es va veure perfectament a Estrasburg, com es veu cada dia per tants llocs de la nostra geografia– que la vida, en definitiva, és lluitar i que tenir por és un luxe que potser uns altres pobles es poden permetre, no ho sé, però que nosaltres no podem ni tan sols imaginar.

Potser per això, d’una manera ben encertada, la Isabel ens va recordar en el seu discurs de recepció del 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, al costat de Jordi Cuixart, que el gat d’Alícia en terra de meravelles, quan li demanen la manera d’eixir del laberint, respon que per a eixir-ne has de saber primer on vas. I ella, coherent sempre amb allò que ha estat la seua vida, no va dubtar a marcar la fita, a reconèixer com a destinació la llibertat. Sense cap més adjectiu. La llibertat completa. I la llibertat per a tots.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Adrià Arboix
Adrià Arboix
13.01.2020  ·  22:04

Una editorial preciosa. Un homenatge merescut.

Josep Usó
Josep Usó
13.01.2020  ·  22:07

Una gran escriptora i una gran dona. Molt més amb el franquisme; però en general, les dones sempre ho tenen més difícil. Hem perdut un altre referent.

Griselda Manejas
Griselda Manejas
13.01.2020  ·  22:25

Una dedicatoria molt bonica i emotiva Sr.Partal.

MIQUEL FIGUERAS
MIQUEL FIGUERAS
13.01.2020  ·  22:28

Són moltes les coses que em recorden la Isabel-Clara. El Canigó, la revista que també es deia així i la llegia amb il. lusió de fer país, Verdaguer, Figueres, la muntanya del Mont, els llibres que li he llegit. La trobaré a faltar molt i serà inoblidable. Una abraçada ben forta als seus faniliars amics.

Mercè Pàmies
Mercè Pàmies
13.01.2020  ·  22:38

Molt ben escrit i molt merescut.

joan rovira
joan rovira
13.01.2020  ·  22:57

Si amb una dècima part d’estany l’aliatge amb el coure esdevé bronze amb un pla, la visió compartida del Primer d’Octubre de Catalunya, està prenent forma al cor d’Europa.

Sense aquests referents que d’una manera tan especial ens relliga l’editorial en memòria de l’escriptora Isabel-Clara Simó i del que representa no hauríem arribat on som.

Cap racó de la nació catalana no ha format part voluntàriament d’Espanya. Són els ciutadans d’Europa i d’arreu si persistim que ens en reconeixeran pel que fem.

Cada dia sobtarà més que fan els diputats espanyols que empresonen i persegueixen, com en la dictadura franquista, electes catalans asseguts a l’Assemblea d’Europa.

Ricard Pons
Ricard Pons
13.01.2020  ·  23:05

Gràcies Vicent, per aquesta glossa emocionant de la nostre, i dic nostre, perquè la sentim nostre arreu de la nació sencera, jo que he tingut l’honor de coneixer-la personalment i sentir-la i disfrutant llegint-la, sento una tristesa d’haver perdut una gran dona, una gran mare i escriptora, una gran lluitadora i encara més activista per els drets de les dones i de la nostre autodeterminacio. Ens sentim una mica més orfes, però ens queden els seus escrits. De nou gracies Vicent, m’he emocionant llegin-te i he recordat com vaig plorar (i ploro molt poc) amb la entrevista del Suplement de la Sílvia Coppolo a TV3, anticipant el que ha passat avui. Descansi en Pau.

Ramon Perera
Ramon Perera
13.01.2020  ·  23:16

Sabia d’ella d’ençà que vaig comprar el meu primer Canigó, ara fa uns 35 anys. Una gran pèrdua!

Encarnació Parets
Encarnació Parets
13.01.2020  ·  23:34

Gràcies director, hui calia parlar de la gran dona d’Alcoi. Al meu poble, del Serpis sempre n’hem dit el riu d’Alcoi. D’allí baixava la bravura que ens ha fet perdurar com a poble. Mica en mica els anem perdent, poc a poc anem entenent. Bon viatge, Isabel.

Jordi Pruneda
Jordi Pruneda
14.01.2020  ·  00:30

Per a quant la denúncia per prevaricaciò de Marchena?

Secundí Mollà
Secundí Mollà
14.01.2020  ·  02:52

Isabel-Clara Simó. Tants i tan bons escriptors com tenim a la literatura catalana i mai no hem tingut un premi Nobel. Per què?
De vegades en les preguntes estan les respostes.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
14.01.2020  ·  03:42

Gràcies per aquest editorial, Vicent.

Jordi Quinquilla
Jordi Quinquilla
14.01.2020  ·  04:51

Com homenatge a la determinació i compromís d’Isabel-Clara Simó valgui -entre tants de possibles- aquest exemple que ara us explico: per tal de poder exercir el seu dret de vot el Primer d’Octubre, va esperar pacientment asseguda durant hores que recuperéssim la connexió a l’escola on vaig tenir l’honor de presidir una taula. Ferma com una roca, estava clar d’entrada que no pensava anar-se’n del col·legi sense haver votat abans. Bravissima, Isabel-Clara Simó.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
14.01.2020  ·  05:01

Jo també sóc de la dècada dels 40 com la Isabel Clara Simó que en pau descansi i també em va obrir els ulls en Joan Fuster. Salut.

Albert Miret
Albert Miret
14.01.2020  ·  06:22

Sóc dels anys quaranta, del quaranta-nou per a ser més precís, i he hagut de viure la vida com la Isabel-Clara Simó i com tants i tantes altres companyes, esquivant sempre la repressió a què aquest pervers país veí m’obligava i encara m’obliga a viure. Per tant, encara que sense haver-te pogut conèixer mai i perquè et reconec i t’admiro com a companya del mateix combat, et vull dir adéu Isabel i gràcies per la teva lluita. Que descansis en pau.

jaume alcacer
jaume alcacer
14.01.2020  ·  06:29

Gracies Vicent, quan ens deixa algu estimat ,el parentesis es obligat.

JOAN FERRAN
JOAN FERRAN
14.01.2020  ·  07:00

Gràcies Isabel.

Quim Paredes
Quim Paredes
14.01.2020  ·  07:18

Gràcies, amb admiració.

Roser Giner
Roser Giner
14.01.2020  ·  08:06

Gràcies Vicent. Avui la teva editorial havia de ser aquesta que has escrit de forma meravellosa.

ENRIC MASIP
ENRIC MASIP
14.01.2020  ·  08:12

Gràcies per tot Isabel. Com tu també sóc del 43. Descansa en pau.

MARIA CONCEPCIO GAYA
MARIA CONCEPCIO GAYA
14.01.2020  ·  08:15

Ha marxat massa aviat. Trobaré a faltar el seu somriure i la seva fermesa. Per sort, ens queden els seus llibres.

Pep Agulló
Pep Agulló
14.01.2020  ·  08:21

També soc dels que he combatut al franquisme com ella. Res era fàcil enlloc. Li hem de retre doble homenatge com a escriptora i com a resistent al feixisme en nom la llibertat dels països catalans.

Serà com ella deia, i sembla que Vicent ho comparteix, que els-les d’Alcoi tenen un plus…

Magda Pié
Magda Pié
14.01.2020  ·  08:25

Un referent, la Clara. També seguim lluitant com a conseqüència d’haver-la llegida.
Una editorial molt entranyable!

Ignasi de
Ignasi de
14.01.2020  ·  08:46

Amén.

Josep Salart
Josep Salart
14.01.2020  ·  08:58

La recordo un dia a la rambla de Girona amb en Modest Prats al costat, em va dir: no paris xiquet ¡¡ i en Modest va respondre: Noooo ¡¡¡

Sempre amb nosaltres..

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
14.01.2020  ·  09:16

El Canigó, la revista que també es deia així i de la qual jo n’era suscriptor tenia les seves oficines en un edifici a tocar a la Pça Gal.la Placidia, molt a l’avora del Barri Barceloni de Gràcia descansin en pau en Xavier Delfòs i la”Canigona”. Com tants d’altres NO veuran el final

El Canigó va intentar de ser Diari, peró no va reexir

Agnès Buscart
Agnès Buscart
14.01.2020  ·  09:37

No ho hem fet…som-hi doncs i reconeguem el Regne de València començant per la Clara Simó.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
14.01.2020  ·  09:40

Em sap molt greu haver-la perdut i m’ha agradat molt l’article.

Josep Marrasé
Josep Marrasé
14.01.2020  ·  10:02

Una gran pèrdua per als Paisos Catalans. Gran dona i gran intel.lectual, va lluitar contra la intolerància dels enemics del nostre poble . Moltes gracies Isabel Clara, descansa en pau.

Vicenç Alay
Vicenç Alay
14.01.2020  ·  10:42

Gracies Isabel i gracies Vicent per aquest escrit. Trista la seva mort i molt emotiu el teu recordatori. Gracies.

Jordi Alou
Jordi Alou
14.01.2020  ·  10:46

Homenatge record de Isabel-Clara Simó. Escriptora en la foscor del Franquisme, va ser capaç de no arrugarse davant de la colla de censors i maldestres de la cultura . Mantenir els seus valors de Valenciana i Catalana li hem d´agrair

humbert roma
humbert roma
14.01.2020  ·  10:49

Se’ns n’ha anat una dona íntegra, valenciana, combativa, indomable en la seva defensa de les llibertats individuals i nacionals als Països Catalans que tant va defensar i estimar. “Canigó” –on vaig col·laborar un temps– em va donar mesura inesborrable de la seva qualitat humana i professional. I és testimoni d’una època en què poques publicacions defensaven aquells objectius amb tant de rigor i constància. Una dona independentista i d’esquerres de pedra picada. La seva prolífica obra literària, d’una persona sempre sempre fidel a la seva llengua sense concessions ni ambigüïtats, deixa una petja profunda com una de les grans de la història contemporània de la literatura catalana. Cada novel·la que li vaig llegir em va deixar un pòsit entranyable, una de les qualitats qued més valoro en una obra de creació.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
14.01.2020  ·  11:00

Perquè els catalans del Principat vivim tan d’esquenes al País Valencià? -també de les illes- . Hi ha un país molt ric culturalment, que conserva les seves tradicions i que és insubornable però, a ulls d’un català de Barcelona, desinformat històricament i amb poques vies de connecció amb els nostres veïns, no el descobreix, i encara amb dificultat, si no hi va expressament. Aquest País Valencià que és germà, que parla la mateixa llengua, la mateixa sensibilitat, que menja el mateix i que riu del mateix que nosaltres està en una capa profunda de la seba. Perquè?. Des d’aquí es té la sensació que a València hi ha molts fatxes i fins i tot que són majoria. És veritat?. Fa anys, al barri del Carme de València, vaig entrar en una botiga de betes i fils a comprar “cierres” (és una marca i són aquelles cosetes de metall que es cusen a la roba per tancar), el venedor -potser va notar el meu accent central- em va corregir, deus voler dir tanques. Vaig pensar, ignorant, que encara hi havia gent del país. Potser és la influència de Barcelona, amb tot el que significa, que fa que el vector d’allà cap aquí sigui molt més potent. En una altre ocasió, a Xàbia, parlant amb un company músic d’una formació de ball tradicional i de recuperació de la memòria -la Romàntica del Saladar- em deia que tenien molts més “bolos” a Catalunya que al País Valencià. Una altre curiositat, potser equivocada: perquè el triangle que va de la Vall d’Albaida a Dènia al nord fins Alacant al sud, abraçant la serra de Mariola i amb quatre ciutats rellevants, Ontinyent, Alcoi, Xàbia i la Vila Joiosa aquesta capa cultural identitària és molt més superficial, més fàcil de copsar, que a la resta del país?. Isabel Clara Simó ha estat d’aquelles persones necessàries -no n’hi ha gaires- que il·luminen el camí perquè els demés hi puguem passar sense perdre’ns, com ho és l’inoblidable Ovidi Montllor. Són gent nostre.

Claudi Bombardó
Claudi Bombardó
14.01.2020  ·  12:03

La Isabel Clara Simó em recorda l’empenta i treball de dones de la seva generació que amb el seu talent i voluntat com la meva pròpia mare sempre han lluitat per la llibertat, la propia i la dels altres, les trobem a faltar
Gràcies

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
14.01.2020  ·  17:31

Bona tarda! Sr. Partal.
Moltes gràcies pel seu article.

La Sra. Isabel Clara Simó va ser una gran persona, professora, escriptora, lluitadora vers les dones i els Països Catalans.
Descansi en pau.

Roser Caminals
Roser Caminals
14.01.2020  ·  19:24

La vaig conéixer a Washington, fa molts anys. Una bona escriptora i lluitadora per la nostra cultura. Portava els èxits amb autenticitat, modèstia i sentit de l’humor.
Deixa un gran buit.

Antoni López
Antoni López
14.01.2020  ·  23:37

Quin tros de dona!

Vaig tenir la sort que em dedicara un llibre fa relativament poc, al dia del llibre a Alacant, i quin encant. Tot un orgull que les meues xiquetes pugueren donar-li un parell de besets.

Fins sempre Clara!
🙁

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies