La irritant lleugeresa dels partits independentistes

«Hem arribat a un punt, després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en què es pot revertir el dolor d'aquests dos anys llargs amb victòries molt importants i decisives. I per això ara més que mai la gent no es mereix tanta lleugeresa dels partits»

Vicent Partal
08.01.2020 - 20:51
Actualització: 08.01.2020 - 21:20
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Faig servir ‘lleugeresa’, en aquest text i avui, com a sinònim de ‘frivolitat’ però també, i ja sé que és estirar molt la semàntica, com a substitut de ‘poca consistència’. I ho faig servir per a expressar la irritació que sent amb els dos partits independentistes que avui comparteixen el govern, en vista dels jocs partidistes que han començat a jugar aquestes darreres hores, en relació amb la situació del vice-president Oriol Junqueras i de la maniobra per a inhabilitar el president Quim Torra.

Aquestes darreres hores, uns i altres han pres o han anunciat decisions delicades sense consultar l’altre soci ni respectar-ne la voluntat. I això, encara que haja estat una pràctica habitual d’ençà del 2015, i més encara d’ençà del 2018, simplement no és correcte. Especialment en un moment tan transcendental com aquest. Ni el president del parlament no hauria de prendre decisions que afecten la defensa del president Torra sense comunicar-ho ni la consellera de la Presidència hauria d’anunciar coses que afecten els drets i la defensa del vice-president Junqueras sense parlar-ne amb ell o els seus advocats. Simplement no és seriós.

Que la unitat independentista és fictícia i forçada ho sabem tots. I la prova més decebedora és que els dos partits ni tan sols han estat capaços de posar-se d’acord en les línies de defensa dels presos. Els presos polítics catalans –i em referesc tan sols als del judici del Suprem– han pogut ser durant aquests dos anys companys de cel·la, han pogut compartir situacions difícils i humanament terribles, però no han compartit cap estratègia i massa sovint s’han dividit voluntàriament seguint la línia partidista. Una imatge trista i difícil d’assumir per aquells que volem la llibertat dels presoners, porten l’etiqueta que porten i hagen traçat l’estratègia que hagen traçat.

En la defensa dels presos i els exiliats hi ha dues línies bàsiques que s’han enfrontat i que corresponen a dos projectes polítics de futur diferenciats, és cert. No és ben bé que els dos partits siguen homogenis, com ja no ho eren l’octubre del 2017, però, per entendre’s i simplificant molt la cosa, la manera d’encarar el conflicte de Carles Puigdemont i la d’Oriol Junqueras són evidentment diferents. A partir del primer minut. Perquè anar-se’n a cercar la justícia europea o acceptar la justícia espanyola té implicacions. Implicacions a l’hora de la defensa personal de cada cas, però també implicacions a l’hora d’orientar un projecte polític coherent amb la situació creada.

Jo no em considere neutral, en aquest debat: sempre he estat convençut, i ara més que mai, que l’estratègia de continuar acorralant l’estat espanyol a l’espai lliure europeu, a Bèlgica, Escòcia, Suïssa, Alemanya i finalment a les institucions de la Unió, és l’estratègia més coherent amb els objectius republicans i la que dóna i pot donar els millors fruits. Però aquesta consideració no em durà mai a menystenir o a entrebancar, en definitiva no em farà mai combatre com si fos un enemic, els esforços d’aquells altres independentistes que creuen que la millor opció possible, ara mateix, és trobar alguna fórmula de relació amb l’estat que supere les conseqüències de la situació creada el 2017 per la proclamació d’independència.

I és per això que no puc entendre de cap manera que entre ells, precisament entre ells, es dediquen a fer-se travetes com uns irresponsables, mentre dilluns hi ha una sessió clau del Parlament Europeu i mentre la presidència de la Generalitat es troba sotmesa a un assetjament polític com no s’havia vist mai.

Hem arribat a un punt, després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en què es pot revertir el dolor d’aquests dos anys llargs amb victòries molt importants i decisives. I per això ara més que mai la gent no es mereix tanta lleugeresa dels partits. No se la mereix aquesta gent que no ha fallat mai, no la gent que ha sostingut el procés d’independència al carrer i a les urnes, no la gent que va viatjar a Brussel·les, a Madrid i a Estrasburg, no la gent que va votar i els va fer guanyar el 21-D el 28-A, el 26-M i el 10-N, no la gent que va anar a peu a l’aeroport, no els xics d’Urquinaona, no els de totes les manifestacions i diades, no la gent de l’ANC, d’Òmnium, els CDR i tots els altres grups i associacions, no els que tallen cada dia la Meridiana i els de la Cruïlla Gironina, no tots els qui a qualsevol racó dels Països Catalans continuen passejant-se, continuem passejant-nos, cada dia amb un llaç groc a la solapa.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Joan Coll
Joan Coll
08.01.2020  ·  22:09

I què se n’ha fet, del Tsunami?

francesc felip
francesc felip
08.01.2020  ·  22:20

Aquest conflicte entre partits independentistes tots sabem que no te solució. Cap. I davant d’aixó em pregunto – doncs ja dura massa -, si no seria millor d’acceptar-ho com quelcom inevitable i concentrar-nos més en el que ens pot ser més útil politicament en el futur, com per exemple, el Consell per la República.

Josep Usó
Josep Usó
08.01.2020  ·  22:22

La major part dels polítics catalans d’aquests partits encara no han entès on s’ha arribat. Entre altres coses, no n’acaben d’entendre dues: La primera, que aconseguir la independència és incompatible amb mantindre tots els seus culs a les cadires que actualment ocupen. La segona, que és la gent, qui ha vist la independència a tocar. I com ja cantava fa molts anys el mestre Raimon, “qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”. Justament, continuarà sent la gent, qui els deixarà enrere. Com ja ho ha fet amb molts altres. Els temps han canviat i el partit ja no es juga dins del regne d’Espanya.

Lluís Giberga
Lluís Giberga
08.01.2020  ·  22:24

Absolutament d’acord amb tot, especialment amb el que indiqueu en el darrer paràgraf de l’editorial.

Només una cosa: estic una mica tip que pràcticament hàgim oblidat entre tots plegats que les vulneracions de drets fonamentals dels electes empresonats o exiliats es projecten -i, per tant, es multipliquen per centenars de milers- per a cadascun dels seus electors.

Joan Ventura
Joan Ventura
08.01.2020  ·  22:29

Jo crec que els unics que volem la independència som el poble,i crec que em donem mostres cada dia.Pero els dirigents dels partits busquen sol-sement el viure de la política,la veritat em dol per no dir una cosa mes forte.Pero que pensin que el pobla mai els i perdonaran aquest fet.

Marià Puig
Marià Puig
08.01.2020  ·  22:29

Es que vostè, Sr. Partal, ho veu des de la perspectiva d’una persona justa, responsable i totalment democràtica. I persones com vostè (que el que pensa ho sap expresar de forma que tots ho entenem), per desgràcia es poden comptar amb els dits d’una mà . Em sap molt greu , però cada dia es més evident.

Núria Coma
Núria Coma
08.01.2020  ·  22:38

És irritant i per a moltes no té sentit.
Com no el té tampoc que ens endafem cada vegada, escrivim sobre això i desitjem que no ho tornin a fer, sabent perfectament que reiteraran un cop i un altre.
Hem de ser realistes, qixò no va ni de partits, ni de dretes-esquerres, ni de res més que Puigdemont o Jnqueres.
Ells ho han volgut així, i ho han aconseguit. No són discrepàncies en matitzos el que tenen. Són estratègies antagòniques des del minut 0, i la majoria ens hem posicionat, ens han obligat, i el mal ja està fet. Deixar governar Sánchez o no, és antagònic. Exil•li o presó és antagònic….des del minut 0 fins ahir.
Així doncs, jo em declaro Puigdemoniana, i a cada desencobtre en sóc més i puc veure menys Junqueres. I als Junqueristes deuen sentir el mateix.
Ens han dividit i o ho acceptem o ens revoltem, però deixem de compadir-nos.
A mi el què més m’esgarrifa és que hi haurà el•leccions, i sincerament, uns i alres…algú veu cap dels parlamentaris que tenim, MHP de la Generaliat??? Estem ben perduts, quan ho havíem guanyat tot

Josep Salart
Josep Salart
08.01.2020  ·  22:47

Potser doncs ha arribat el moment de crear un partit on ens sentim cómodes tots els independentistes al veure que no s’infiltren polítics professionals. Sincerament, n’estem cansats de ser-ho, és tota una vida ¡¡¡.

Es podría de anar cuinant lentament per veure si tots els que s’apunten son benvinguts i acceptats i no solament fer-los ensenyar les dents, sinó saber la seva trajectória professional, política, social, etc. ho podria fer ANC o qui es decidís.
Probablement faríem una neteja de personatges dubtosos i obscurs a banda i banda i per fi ens sentiríem representats per gent que treballaría pel carrer. Un cop triats, qualsevol empresa que els vulgui corrompre, simplement que diguin al primer periodista que passi. Ep, aquest m’ha ofert això, amb veu alta i cridant. S’acabaria la tonteria.

Be, era una il.lusió i ja se sap que aquesta paraula ve de il.lús.

Mot aclaridora l’entrevista a l’advocat de la Clara Ponsatí.

Manel Rodríguez-Castelló
Manel Rodríguez-Castelló
08.01.2020  ·  22:53

Bravo, Partal!

Matilde Font
Matilde Font
08.01.2020  ·  22:56

Em sent totalment identificada amb l’editorial d’avui, Vicent. Res més a afegir. Els nostres polítics són uns irresponsables.

joan rovira
joan rovira
08.01.2020  ·  22:59

La disjuntiva hamletiana entre “ser presoner a Espanya o no ser lliure a Catalunya però si a Bèlgica”, és cabdal per entendre la fusta de les persones qui varen escollir una opció o l’altra.

Però, al meu entendre, hi ha una prèvia que és oblidar que eren perseguits en tant que polítics del govern democràticament escollit pel poble i, en conseqüència, la responsabilitat del personatge polític s’anteposava a l’elecció personal de la disjuntiva hamletiana.

Malauradament, aquesta circumstància cabdal no va ser tinguda en compte per la majoria del periodisme català que va disminuir la importància tant de l’agressió de l’estat com la tolerància cap a justificacions subjectives, personalistes o partidistes.

Aquest no saber actuar com a govern unit, atès que se’ls esperava tots a Brussel•les, va començar a fila garsar la robustesa del Primer d’Octubre, amb unes defenses acceptant el marc colonial espanyol i, més tard, el trencament democràtic pel Parlament.

Cal remarcar com el camí de la llibertat emprès pel poble català està en consonància una vegada més no amb el poble espanyol, com no ho va ser tampoc en el passat, sinó amb el sentir i l’aplicació de la justícia, del benestar i la pau dels pobles d’Europa de la que formem part.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
08.01.2020  ·  23:00

Totalment d’acord amb l’editorial d’avui.

Francesc Xavier Gómez
Francesc Xavier Gómez
08.01.2020  ·  23:03

El procés d’independència va començar fora dels partits i només podrà acabar fora dels partits. No tenim més remei que votar-los, és clar – no regalarem pas la victòria als qui ens volen mal – però no hem d’esperar-ne gaire, d’ells.

De tota manera, pensem que partits, capelletes i debats estèrils, formen l’essència de qualsevol entitat catalana, des de les més properes – la comunitat de propietaris de l’escala – fins a les associacions professionals, les colles sardanistes o les agrupacions castelleres, per esmentar-ne unes quantes. La nostra incapacitat per a assumir un lideratge i enfocar-nos a un objectiu és la nostra feblesa històrica. La nostra incapacitat per a transformar les iniciatives brillants – penso, per exemple, en la via catalana – en resultats tangibles i en victòries en els moments clau té dimensions monumentals.

Si no fos per la seva dimensió tràgica, seria per fer-se un tip de riure.

jaume vall
jaume vall
08.01.2020  ·  23:03

No cal afegir massa cosa més. Bé, una. En forma de qüestió :

Què podem fer els que des de la no pertenència a un partit, estem per la sobirania?

¿Com podem revertir tant de lleugeresa, i si cal, com podem fer-los pagar la seva incompetència deslleial, sense fer-nos mal a nosaltres mateixos?

Joan Benet
Joan Benet
08.01.2020  ·  23:06

No s’adonen que si els seguim votant és perquè no tenim alternativa. Els hem votat amb la pinça al nas i aviat els votarem agafant el vot amb pinces. Deuen pensar que, quan això s’acabi, amb l’alegria de la victòria, ens oblidarem de tota la vergonya que ens han fet passar. Què s’ho treguin del cap…

Rosa Gispert
Rosa Gispert
08.01.2020  ·  23:14

Totalment d’acord amb Núria Coma. Sr Partal, es poden respectar les estratègies diferents, el que no s’ha de respectar és la guerra bruta. I curiosament sempre són els mateixos que comencen les picabaralles. Durant massa temps hem deixat passar masses coses per no malmetre la suposada unitat de l’independentisme. Nosaltres i VW també en som responsables, com a mínim per omissió.

Jo només em fio del Govern a l’exili. Ells no podran tornar, fins que Catalunya sigui lliure, per tant la seva lluita va en la mateixa direcció que jo vull anar.

Maria Rosa Guasch
Maria Rosa Guasch
08.01.2020  ·  23:35

Moltes gràcies, Vicent, per parlar tant clar en l’editorial d’avui. N’estem tipes de tot aquest joc de cadires i hauríem de fer foc nou d’aquests partits! Tots…. Només el poble salva el poble.

rosa casas
rosa casas
08.01.2020  ·  23:39

Costa molt d’entendre, vist des de el carrer. Ja ho van fer durant l’octubre del 2017 i abans i sempre, sols que abans no en fèiem tant de cas. Jo els dono per perduts, davant fets gravíssims, comportaments de”mascle Alfa”. Tenim memòria i no oblidarem el que estan fent. I els personatges tòxics que viuen dins dels partits FORA, no els volem en el nostre futur Estat. Lo trist és que no hi han més partits que els seus, quan es tracta de votar.
I efectivament la gent del carrer no s’ho mereix.

Joan Vives
Joan Vives
08.01.2020  ·  23:41

Potser arribes tard al anàlisi. Això ve donant-se des del mateix 27-O. Només calia veure les cares de Junqueres, Puigdemont i Forcadell. Sincerament, alguna cosa no havia anat bé. I des de aleshores JxCat i ERC no s’ha entès en res. Tenen raó i part de culpa. El cas es que la jugada a ERC noli va sortir bé el 21-D, perquè aleshores es creia en la conveniència de la unitat i la proposta de JXcat semblava més unitària. Però no ho podia ser, perquè ERC ja ho va descartar i a hores d’ara ho segueix descartant. Mentre tot això passava, tot i l’esperit crític de molts catalans que preferien una acció unitària, tot s’ha anat desfent. També pot veure’s les diferents estratègies de defensa… legítimes, però deslleial les unes amb les altres. I a tot això ni Junqueres ha acabat de dir la seva, ni Puigdemont ha publicat (sembla que serà de cara a Sant Jordi) les seves impressions de tot plegat. Un joc de despropòsits que entre tots hem anat tapant. Vilaweb també. I VP ha anat cosint un relat positivista, però poc realista de tot plegat. I ara ens trobem davant d’una legislatura al parlament de l’estat, que durarà poquíssim i en la que decididament farem el paper de la trista figura, com ja vam fer amb l’estatut ara fa quasi 10 anys., si no els ha fet ja. Tot plegat una mica decebedor. Sort que per l’altre costat, al marge de l’aparell poderós d’un estat, tampoc en saben gaire. I així continua el joc… Potser en els propers dies tenim alguna sorpresa judicial positiva (faci el que faci Ñ), però caldrà veure si la sabem aprofitar… Ara més que mai, ens calen veus noves i una certa renovació de polítics… El problema és que no és tan fàcil com alguns crítics amb els polítics els sembla.
Sí, ja sé que el Jordi Cuixart no va per a polític, però el seu lideratge seria creïble. Sí, ja sé que Puigdemont està tocadet, però el seu lideratge, fins al desacord amb Junqueres va ser magnífic. I no vull oblidar-me de Jordi Turull, l’adoro… I si voleu que us digui la veritat, entre l’Aragonés, massa possibilista, i la Borràs, que sincerament no sé com definir, em crec més el lideratge de la Borràs… M’equivoco? Segur que sí!

Antoni Soy
Antoni Soy
08.01.2020  ·  23:42

Estic d’acord amb el contingut, no amb el titular. Menystenir que hi ha, com a mínim, un altre partit/moviment independentista, l’únic, per cert, que té sempre en compte la totalitat del país, els PPCC, també em sembla una “lleugeresa”.

Santiago Bosch
Santiago Bosch
08.01.2020  ·  23:53

Senyor Partal, és o deu haver de ser políticament correcte.
Bé !
I no vol criticar l’estratègia de no sé quin partit.
A aquestes alçades s’ha fet diàfan qui vol i qui no vol avançar cap a la independència.
A aquestes alçades, pot ser també, ja es pot considerar “enemic” qui posa pals a les rodes.
I els estrategs que han analitzat les diferències d’estratègia dels qui varen “confiar” en les justícies espanyola i europea ja han emès la seva opinió sobre quina ha estat la més profitosa.
El més dolorós pels independentistes és que ens vulgin fer pagar a tots per un error de càlcul en l’estratègia, actuant amb una gelosia malaltissa envers els altres.
A aquestes alçades, l’enemic no és només Ebre enllà.
Pel que a mi respecta faig extensiu als qui vostè no esmenta allò que tant hem repetit mirant als veïns: “Ni oblit, ni perdó !”

Montserrat Alsina
Montserrat Alsina
08.01.2020  ·  23:54

En efecte, la gent no ens mereixem aquesta lleugeresa ni que ens vulguin vendre un cert “relat”, ni que sigui de manera inconscient (fet encara més preocupant, ja que la Montse B. Em mereix tot el meu respecte). Però si us plau, no s’hi val a comprar-ho tot!

Si el PSOE són també botxins, no és pas ‘perquè és a les seves mans fer i canviar les lleis’. Això equival a dir 2 coses: que per deixar de ser-ho havien d’haver canviat la llei o fer lleis noves; que els represaliats s’havien saltat en efecte la llei i per tant la repressió és legal.

No, per més que ho repeteixin, no podem “comprar” aquest relat que ens volen imposar, no el podem normalitzar i incloure’l als nostres discursos. La repressió que estem patint no està avalada per la llei; el judici va ser ple d’irregularitats i vulneracions; les detencions del 23S no eren per fer complir la llei, eren per tenir ostatges a Madrid; els exiliats no estan fora de la llei, i per llei els tres eurodiputats votats havien d’haver estat al Parlament Europeu des de l’estiu. Ha passat la intensitat de la tardor, però aquest hivern es convertirà en primavera. No oblidem que els drets que tenim, que defensem i volem exercir, son dins de la llei. Tenim la força de la raó, no només la força del dolor.

JOSEP AMILCAR ALBERT
JOSEP AMILCAR ALBERT
09.01.2020  ·  00:09

Així és. S’estan convertint en estructures desfasades i desconnectades de la gent. Sols mirant per interessos del partit.

Enric Mauri
Enric Mauri
09.01.2020  ·  00:33

Totalment d’acord amb Núria Gispert … “Totalment d’acord amb Núria Coma. Sr Partal, es poden respectar les estratègies diferents, el que no s’ha de respectar és la guerra bruta. I curiosament sempre són els mateixos que comencen les picabaralles. Durant massa temps hem deixat passar masses coses per no malmetre la suposada unitat de l’independentisme. Nosaltres i VW també en som responsables, com a mínim per omissió.”

Totalment d’acord amb Joan Vives … “Això ve donant-se des del mateix 27-O. Només calia veure les cares de Junqueres, Puigdemont i Forcadell. Sincerament, alguna cosa no havia anat bé. I des de aleshores JxCat i ERC no s’ha entès en res. Tenen raó i part de culpa. El cas es que la jugada a ERC noli va sortir bé el 21-D, perquè aleshores es creia en la conveniència de la unitat i la proposta de JXcat semblava més unitària. Però no ho podia ser, perquè ERC ja ho va descartar i a hores d’ara ho segueix descartant.” / “Un joc de despropòsits que entre tots hem anat tapant. Vilaweb també. I VP ha anat cosint un relat positivista, però poc realista de tot plegat.”

Totalment d’acord amb Santiago Bosch … “Senyor Partal, és o deu haver de ser políticament correcte.
Bé !
I no vol criticar l’estratègia de no sé quin partit.
A aquestes alçades s’ha fet diàfan qui vol i qui no vol avançar cap a la independència.
A aquestes alçades, pot ser també, ja es pot considerar “enemic” qui posa pals a les rodes.
I els estrategs que han analitzat les diferències d’estratègia dels qui varen “confiar” en les justícies espanyola i europea ja han emès la seva opinió sobre quina ha estat la més profitosa.
El més dolorós pels independentistes és que ens vulgin fer pagar a tots per un error de càlcul en l’estratègia, actuant amb una gelosia malaltissa envers els altres.
A aquestes alçades, l’enemic no és només Ebre enllà.”
LLEVAT en que, encara que comparteixo el sentit conceptual però no el formal, en lloc d’ “enemic” jo diria “adversari”, i que discrepo profundament de l’expressió “Ebre enllà” i similars … Ebre enllà hi ha part del Baix Ebre, tot el Montsià, part de la Terra Alta, tot el Matarranya, i tot el País Valencià.

Antoni López
Antoni López
09.01.2020  ·  01:08

…..com si fossin uns irresponsables. SON UNS IRRESPONSABLES. La politiqueta es un joc però la POLITICA ,no. A les properes els votarà sa tia.
Ara entenc el que em deia mon pare: no ajudis a cap embriac perquè s’els gastarà en vi.

Esteve Freixa Baqué
Esteve Freixa Baqué
09.01.2020  ·  01:44

Quina raó que tens, Vicent!

Carles Serra
Carles Serra
09.01.2020  ·  05:42

Gràcies Partal per aquesta editorial; per això el llargs d’aquest 300 anys de colonització per part d’aquesta espanya FRANQUISTE i colonial, al final no ha fraguat res de totes les mobilitzacions del poble català,,les misèries partidistes de partit amb pogut més que la defensa del País i la seva gent; que trist

Mercè Viladrich
Mercè Viladrich
09.01.2020  ·  06:00

Jo voto la tria del Sr. Joan Vives, amb qui estic molt d’acord: Turull, Cuixart i Borràs i el tàndem Puigdemont-Ponsatí a Europa.

Domingo Jurado
Domingo Jurado
09.01.2020  ·  06:12

Primer de tot, jo vull agraïr la forma que tens de trobar quelcom positiu Vicens, encara que a vegades sigui massa optimista, perque la veritat és que moltes vegades engegaries a tothom a pastar.

En segon lloc, crec que tothom més o menys estem d’acord que els principals partits independentistes fa temps que no ens els creiem, encara que tinguem més afinitat per uns que per altres.

La qüestió que jo em faig és que podem fer endreçar això?

L’experiencia de les Primàries ens va mostrar que si l’ANC/Omnium mou fitxa a la política, els partits es posaran d’acord, en això sí, per minimitzar-la, aillar-la i destruir-la. Sense un líder molt potent, molt probablement els resultats només conduirien a una segmentació del vot.

A nivel de moviment, Tsunami sembla que va al ritme que marquen els partits per lo que només es faran coses quan els interessi. Molt decebedor.

Llavors només queda persistir, restar movilitzat, eliminar el marc mental partidista i apretar a tots els partits per dir-lis que independentment de qui hagi al poder, el poble demana ser escoltat i que farem el que calgui.

Jordi Torruella
Jordi Torruella
09.01.2020  ·  06:37

És tan difícil acceptar que la teva estratègia ha fallat… Sols els savis ho accepten i re adrecen el rumb. La resta, persisteixen en el seu error. Per norma general, la política es nodreix de persones mediocres i per això ens trobem en aquesta situació. Algú, a aquestes alcaldes creu que acceptarà que l’altre tenia raó? I si les estratègies són bones però per objectius diferents? Uns, per la república catalana i els altres, per la república espanyola? Almenys així ho sembla… El poble acabarà decidint.

Albert Miret
Albert Miret
09.01.2020  ·  06:53

No aprofitar un moment en què els polítics espanyols estan en plena crisi, dividits, absolutament febles i mig indefensos no només davant d’Europa sinó de la Unió europea que teníem completament en contra com no havia passat mai, no és només ser uns irresponsables, sinó ser una colla de burros i d’incultes que menystenen al poble que els va votar jugant-s’ho tot per un “ego” estúpid i pudent. Més que políticament, es comporten com a fidels posseïts per una secta diabòlica que els obliga a autodestruir-se i destruir a aquells que representen afavorint només al contrari, i vergonyosament d’aquesta secta se’n diu quelcom tan senzill com “poltrona”, com “poder” o com a “bon sou”. Ens estem acostant a dies en els que haurem guanyat una batalla important, i val la pena que passem d’ells i gaudim d’aquests triomfs amb dignitat i orgull de la feina feta.

Jordi T.
Jordi T.
09.01.2020  ·  07:44

Jo no crec que els polítics dels partits independentistes no vulguin la independència com algú diu, ni tant sols crec que només busquin la cadira i el sou, doncs podrien accedir a llocs de treball més tranquils i igual o més remunerats.
Per tant, d’entrada agraeixo la dedicació d’aquestes persones a la feixuga tasca de la política.

De totes maneres, sí que penso que quan et deixen tocar o tant sols olorar poder, molts s’embriaguen i veuen la realitat diferent, des d’un altre punt de vista. I sobretot, crec que el problema sobretot rau en que els polítics de partit es converteixen en “hooligans” del partit, i avant posen els interessos del partit i la seva supervivència als interessos del país. Passa a molts partits i a tots els països. Conversant amb polítics de diferents nivells i ideologies (fins i tot unionistes), he pogut copsar aquesta embriaguesa de poder i el hooliganisme de partit.

Quina podria ser la solució: partits polítics creats per a cada situació politica, sense arrossegar història i dirigents “elefants”, incorporant persones independents de forma temporal, nutrint-se d’experiència de persones expertes i sàvies, especialment de gent gran i experimentada, liderades per persones madures i amb un lideratge fort, consistent i coherent, i a ser possible, formant tandems i equips motor per evitar excessiu personalisme.

JxCat va ser una bona proposta, però manté massa lligams amb el PDECat que, en realitat, és la mateixa CDC canviant el nom i el NIF.

Els lideratges de Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i Lluís Llach són molt bons per la seva independència. També Puigdemont, Rull i Turull, Laura Borràs, Artadi i Puig els veig disposats a trencar amb el PDECat i formar agrupacions polítiques transversals, compartint lideratges. Junqueras i també Rufian van entrar a ERC com a independents. Junqueras ha exercit un molt bon lideratge, i el podria continuar exercint i integrar-se en un partit transversal amb un lideratge també compartit. Però amb el temps, crec que el hooliganisme d’ERC l’ha absorbit i és incapaç de compartir projecte i estratègies.

Perquè crec que d’estratègia guanyadora segurament només n’hi pot haver una de viable. Que pot passar per l’exili i també la presó, que necessita ampliar la base, que necessita exercir un govern fort i efectiu de la Generalitat, que cal internacionalitzar el conflicte, que cal mantenir el diàleg amb el govern Espanyol però a la vegada forçar-lo a acceptar el referèndum, allunyant-nos d’una negociació autonomista, que cal mantenir-se ferms i acceptar si cal més repressió. En definitiva, una estratègia amb components tant dels supòsits defensats per JxCat com per ERC. Però COORDINADA.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
09.01.2020  ·  07:59

Suposem que tots van de bona fe. D’acord. Però costa molt de païr que per assolir els objectius compartits, mediats o immediats, calgui traïr els aliats. Això sí, ha passat sempre que dues visions antagòniques han hagut de col·laborar circumstancialment. L’exemple històric més clar és l’aliança USA-URSS contra Hitler. Ja eren enemics abans de la guerra, i cap al final de la guerra van deixar de compartir objectius per afermar les respectives hegemonies. Però al menys van esperar que Alemanya fos clarament vençuda.

Els nostres partidets de fireta ni això. Des que l’oferta solemne de cooperació nacional catalana de Carod fou desdenyosament refusada al Parlament per un President Pujol que basculava entre els suports de la dreta (PP) i de la sociovergència del PSC, les successives direccions d’ERC, més anticonvergents que republicanes, han fomentat dos tripartits, s’han oposat a l’Estatut de Maragall, han flirtejat amb els comuns i han intentat convertir-se en el pal de paller que la difunta CDC va deixar vacant. Per la seva banda, després de la desfeta (per suicidi) de Convergència, els orfes del pujolisme han fugit en totes direccions, tot mirant de reagrupar-se sota estructures pretesament noves de noms en canvi permanent (avui PdCat) i amb líders interiors visibles de poca projecció que tampoc no han durat gaire.

Cal acabar la guerra ERC-CDC (sí, ja sé que CDC ja no hi és, però la guerra no s’ha acabat). Si no es decideixen a col·laborar lleialment entre ells, els hem de deixar clar que no els votarem mai més. Encara que ens faci mal, hem de promoure votar forces alternatives (o l’abstenció activa) abans que votar els qui sabem que faran servir la força contra els companys, no contra l’adversari. Una possibilitat és la CUP. Una altra és el Consell per la República. O l’abstenció crítica.

Blanca Anguera
Blanca Anguera
09.01.2020  ·  08:09

Tots els partits tenen el mateix objectiu: que el SEU guanyi front els altres. Per tant, els partits parteixen. Només que els “militants” de partits s’alliberin i optin per votar persones, la cosa canvia.

Moltes gràcies Vicent Partal per l’article i tota la seva feina.

Toni Arregui
Toni Arregui
09.01.2020  ·  08:13

El Tsunami ja va fent la seva feina: desmobilitzar-nos fent que l’esperem. El Tsunami és el gran eng any del stablishment.

Àngela López
Àngela López
09.01.2020  ·  08:22

Dons si tens molta rao.
Estan fen feina diariament per tots el que son a la preso i a l’exili
Hem canviat el vot segons les necessitats del moment nomes amb un unic objectiu i ells no poden comportarse units amb un unic objectiu.
Esta clar a de pendre les riendes la gent .
Ells no son capaços ni de entendres per aconseguir la independencia o fins i tot per canviar la forma de fer politica en aquest pais
Com treurem els liders socials que tenim a la preso, aixo no ho tindrien que oblidar mai estem lluitan diariament per tots

AMADO CARRION
AMADO CARRION
09.01.2020  ·  08:32

Calen mes proves que cap dels partits que creiem independentistes ho son?

Pepita Carlos
Pepita Carlos
09.01.2020  ·  08:33

Totalment d’acord Sr. Partal, i agrair-li tota la seva coarencia i sinceritat

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
09.01.2020  ·  08:36

Bravo Partal! Es pot dir més alt però no més clar. Ja n’hi ha prou dce partidisme d’estar per casa! Els soferts ciutadans partidaris de la independència i la democràcia no ens ho mnereixem, certament. Però tots plegats hem de ser conscients que la independència és i serà una revolució, o no serà. I els partits politics no s’han fet per fer cap revolució sinó per guanyar poder, que és molt diferent. I mantenir-lo com sigui. Les revolucions les ha fet i les farà sempre la gent i les seves associacions lliures. Per tant és molt oportú que de tant en tant renyem als partits per3què si no ho fem seran un obstacle més per la revolució que volem.

Carles Amela
Carles Amela
09.01.2020  ·  09:07

Mercès per explicar-ho tant bé, Sr. Partal.
Irresponsables: aquesta és la paraula!
Què farà, el poble, davant de tot aquest desgavell? Jo, a l’hora de votar, enlloc de pensar en quina pot ser la millor opció política pel país, ja pense en com puc utilitzar el meu vot en clau de càstig. És penòs!
Visca Catalunya lliure (sobretot de mals governs propis)!!!

josep soler
josep soler
09.01.2020  ·  09:27

Només hi ha una solució, fer un partit nou.

Un partit transversal amb candidats que acceptin que molt provablement els ambargaran les propietats i hauran d’acabar escollint presó o exili. Un partit que el seu objectiu no sigui el sou de 3000 o 4000 càrrecs electes i per tant no els faci por el 155.

Podríem començar per fer una llista de ciutadans disposats. A molts els sembla que ni som prous. Que es preguntin perquè fa 80 anys mulers de catalans van agafar el fusell per anar a l’Ebre. I ara no ens disparen bombes, les seves armes només són les mentides.

Pere Grau
Pere Grau
09.01.2020  ·  09:35

D’acord amb en Francesc Felip (22,20). Els que estem tips de tanta miopia de tants politiquets nostres, concentrem-nos en el Consell per la República. I encara que aquest tingui uns començaments difícils, donem-hi la confiança que Puigdemont ha demostrat de sobres que es mereix. Els que des de fora fem tot el que podem per la nostra terra, no ho fem pas pels polítics que duen ulleres de sol a mitja nit, sinó per la nostra gent que no defalleix encara que de vegades ens en vingui la temptació. Ara a veure què passa dilluns amb Junqueras. El retenen i provoquen una reacció europea més forta que fins ara? El deixen marxar amb una escolta de Policia que l’acompanyi fins i tot a can Felip? Tenen un os dur de rosegar, i això pot trasbalsar algunes de les “estratègies” que segueixen alguns fins ara. Ai, per què no hi ha més Partals als nostres partits…?

JOSEFA IGARTUA
JOSEFA IGARTUA
09.01.2020  ·  09:41

Totalment d’acord amb amb el que escriu i pense sr. Partal. I que fem??? Ara esperar les trucades entre Madrid i Barna, les reunions que es faran eternas?. I els que tenim la força segons diuen que som els que votem, que fem???. El TsunamiD on ès???

Pep Agulló
Pep Agulló
09.01.2020  ·  09:52

EL PARTIDISME S’ALIMENTA DE LA NOSTRA FEBLESA

M’estimo el meu país. Ja sé que hem avançat molt amb la lluita al carrer, amb el tsunami, amb la batalla d’Urquinaona, l’ocupació de l’aeroport, el bloqueig de l’autopista…però ens falta la força per aguantar el pols, per aguditzar la crisi dels governs, de l’Estat, fins aconseguir convertir els nostres objectius amb victòries. Ens cal un nostre Maidán, ens cal ser tan persistents i contundents com els vaguistes francesos, etc. Però sense la conjuntura adequada res es pot improvisar. Tenim una història al darrere. Deixem només d’exigir a fora i comencem a autoexigir-nos. Els polítics són part de la nostra societat.

La queixa estèril contra els polítics expressa la nostra incapacitat per superar el partidisme. Què els demanem als partits, que no facin de partit? Si som la força, si al carrer no ens preguntem de quin partit som, ja tenim la clau. La clau som nosaltres qui hem d’imposar l’estratègia unitària guanyadora.

I si no, pregunteu-vos amb quins vots s’ha investit Sánchez, si no amb una bona part de l’independentisme?

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Agnès Buscart
Agnès Buscart
09.01.2020  ·  09:53

Tristesa…i no se la mereixen tampoc cap dels detinguts, processats, empresonats o exiliats…
tristesa perquè la raó quan va contra la veritat vivim en la malaltia social que només es cura si fem un exercici individual de coratge per la veritat universal.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!111

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
09.01.2020  ·  09:59

Opino com en Joan Coll

I què se n’ha fet, del Tsunami?

francesc felip

Aquest conflicte entre partits independentistes tots sabem que no te solució. Cap. I davant d’aixó em pregunto – doncs ja dura massa -, si no seria millor d’acceptar-ho com quelcom inevitable i concentrar-nos més en el que ens pot ser més útil politicament en el futur, com per exemple, el Consell per la República.

Josep Albà
Josep Albà
09.01.2020  ·  10:06

D’acord, un motiu més de decepció. Un més entre molts, moltíssims.

Però jo voldria saber perquè malgrat tots aquests motius, ben contundents i demostratius, seguim qualificant d’independentistes als dos partits del Govern?

Perquè?

Salvador Aregall
Salvador Aregall
09.01.2020  ·  10:23

ERC situa la independència de Catalunya com a objectiu de partit l’any 1991. L’any 2012, en el congrés de Reus, CiU va aprovar la independència com a objectiu polític. 21 anys després d’ERC. Durant aquests anys CDC ha patit un procés progressiu de descomposició que s’inicia 1996 amb el pacte del Magestic, que continuà amb la crisi econòmica, les retallades del govern Mas, la corrupció, el cas Pujol i finalment el rebuig de Rajoy a un pacte fiscal que va sol·licitar Mas com a darrer recurs quan les bases del seu partit ja empenyien fortament cap el sobiranisme. No cal dir que la sentència de l’Estatut va ser la darrera gota que va fer vessar el got i, a partir d’aleshores, ja va ser impossible pel món nacionalista posar-se d’esquenes a un moviment que va passar per sobre els partits. Durant aquests anys ERC ha maldat per ser la primera força independentista i portar el timó de la nau tota sola. Per aconseguir-ho calia derrotar CDC, del tot legítim. L’estratègia d’ERC ha estat intentar portar al seu terreny votants provinents del què en diuen “cinturó roig de Barcelona”, l’àrea metropolitana i les grans ciutats de l’eix del Llobregat. Podem entendre el tripartit i la presidència de Montilla dintre d’aquests paràmetres com la irrupció de Súmate o la política tan particular de Rufian i finalment també s’entén, amb aquesta lògica -del tot legítima- el pacte que ha signat amb el PSOE per l’abstenció en la votació de la investidura de Sánchez. Els problemes de relació -en el marc de la política- entre convergents i republicans, que ha provocat aquests procés ha estat devastador i això ha passat, desgraciadament, quan el País inicia un camí d’alliberament pacífic i tan determinant que no té precedents a la UE. Per això crec que els polítics i els partits actuals estan massa contaminats i és impossible que es desprenguin de tan llast per arribar a posar per davant el País al partit. La unitat és imprescindible per això estic convençut que aquests viatge no clourà sense un canvi de paradigma, sense uns nous líders nets i descontaminats.

Robert Mora
Robert Mora
09.01.2020  ·  10:27

Els partits independentistes s’han convertit en el principal problema per assolir la independència.
M’agradaria desdir-me d’aquesta afirmació però com més hi pense més difícil em resulta. Son estructures de poder amb una lògica “de poder” interna que difícilment es subordina a l’objectiu final que diu defensar.
En realitat ara ens trobem en un moment en què cap dels 2+1 partits independentistes tenen cap estratègia ni cap full de ruta, reconeixible per assolir la independencia. Es la justicia Europea L’única força que està APARENTMENT fent trontollar el poder espanyol, perquè en realitat està enfortint-se. Només cal que l’actual executiu abandonem l’estratègia forassenyada d’enfrontament amb la UE per tornar a enfortir i prestigiar l’Estat Espanyol. Els grans aliats de l’independentisme són els tres partits de dreta i els aparells judicials que ells controlen i el jacobinisme socialista més o menys disfressat (com el que ara s’albira) i reforçat pels partits “sobiranistes-federalistes” l’enemic més insidiós de la independència.

Rosa Masot
Rosa Masot
09.01.2020  ·  10:29

Totalment d’acord amb aquest editorial.

Victor Serra
Victor Serra
09.01.2020  ·  10:48

Doncs seria una pena que, quan les coses comencen a anar bé de veritat i es donen les condicions per fer avenços reals, no fóssim capaços de posar-nos d’acord en una estratègia conjunta i intel.ligent. Aprofitar el marc Europeu, que ara és molt favorable, i aconseguir avenços amb el nou govern espanyol requerirà fer les coses molt bé i no fer-se travetes inútils.
L’ultradreta espanyola atacarà amb totes les seves forces. Nosaltres, junt amb el nou govern també ho hem de fer. Hem de passar comptes amb Llarena, Marchena, el fiscal Zaragoza, Lamela, el tinent coronel Baena, responsables de policia, Guardia Civil, patronal madrilenya, gent que ha finançat el partit de l’odi (Ciudadanos), jutges i secretaris del 13, Grups de comunicació que manipulen cada dia i preparen el terreny al feixisme, i finalment, amb Felip VI. Molta feina per anar perdent el temps en batalletes.

Joan Aguilà
Joan Aguilà
09.01.2020  ·  10:48

Ens fa falta un Partit Nacional Català a imatge del Scottish National Party, que tingui com a únic objectiu la independència de Catalunya. En el món economic d’avui en dia parlar de dretes i esquerres no té gaire sentit. El que necessitem és una administració pública neta i eficaç per quan el país deixi de ser una colònia espanyola. Penso que la majoria de catalans ja estem tips dels actuals partits polítics i de les seves batusses i contradiccions internes. Crec que seria una bona iniciativa que l’ANC impulsés una candidatura nova, amb professionals que no fossin vividors de la política.

Teresa Martorell
Teresa Martorell
09.01.2020  ·  10:52

Sr. Partal, totalment d’acord. Més que lleugeresa són interessos de partits i fins i tot particulars. La independència ha quedat reduïda a la llibertat d’un sol polític, l’Oriol Junqueras. És molt trist però és així. Els polítics no volen la independència i només ens queda castigar-los a les urnes però això implica que el procés s’haurà refredat per no dir que s’haurà acabat. Hem de ser realistes.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
09.01.2020  ·  10:56

I eleccions, quan?

Federico Ruiz
Federico Ruiz
09.01.2020  ·  11:22

Estant al cent per cent d’acord amb l’editorial de Partal, em ha cridat l’atenció el primer comentari, el del senyor Coll sobre el tsunami democratic. I m’ha despertat la sospita de que aquesta organització, nebulosa però sens dubte amb important participació dels grans partits, no té la funció, tot i que sigui entre d’altres, de controlar i fins i tot neutralitzar els CDRs.

David Mascarella
David Mascarella
09.01.2020  ·  11:42

“Això ve donant-se des del mateix 27-O. Només calia veure les cares de Junqueres, Puigdemont i Forcadell. Sincerament, alguna cosa no havia anat bé.

Jordi Alou
Jordi Alou
09.01.2020  ·  12:03

Ni oblit ni perdo. Aquest crit es majoritari. Els polítics de l´independentisme haurien de recollir aquest crit i formar d´una punyetera vegada una unió amb l´objectiu de fer front a la ferocitat de l´Estat Ñ

Jordi Buïl
Jordi Buïl
09.01.2020  ·  12:04

La meva opinió.

Els nostres dirigents no són independentistes. Potser no n’hi ha cap.

El 2012, el president Mas –Convergència–, es posa a davant del moviment independentista per aturar-lo, per anar-li fent perdre temps, i de passada continuar manant.

Esquerra, presentant-se com el partit més independentista de tots –tot i no ser-ne–, prova així de vèncer Convergència, per poder arribar a manar.

Els dirigents de l’Estat, que saben que els nostres dirigents no són independentistes, no cedeixen en res.

El poble agafa per la paraula el president Puigdemont, fa un referèndum d’independència de debò i el guanya.

Els nostres dirigents –espantats– fugen d’estudi, fan una declaració d’independència sense ànima, i pleguen.

La majoria es lliuren al poder judicial de l’Estat –l’únic Estat en què creuen. I al judici es defensen dient que només volien forçar l’Estat a fer concessions –i en això són sincers.

I ara volen fer creure que la independència ens vindrà d’Europa, quan el que n’esperen és només que forci un progressiu canvi de mentalitat a Espanya –cosa impossible, perquè als dirigents de l’Estat no els convé.

I així estem.

Els nostres dirigents no tenen mentalitat d’estat. Trobar-se al capdavant del país havent de construir-hi un estat de debò els fa verdadera por. No sabrien ni per on començar.

Ho han demostrat.

Els és molt més còmode estar al capdavant d’una autonomia dient contínuament com de malament ho fa l’Estat i com de bé ho farien ells si fóssim independents.

I, és clar, es barallen entre ells. Així tenen l’excusa perfecta per a no fer el que tenen l’obligació de fer.

I heus-ho aquí.

david graupere
david graupere
09.01.2020  ·  12:30

No m’estaré de dir una volta rere una altra que hem de salvar la política dels partits polítics:

A fi d’avançar cap a l’estat català cal una estructura suprapartidista… que obligui els partits a mantenir-se dessota el paraigua comú.

Altrament els partits acabaran viciant la iniciativa política de la societat.

Angels Linares
Angels Linares
09.01.2020  ·  12:51

Sobscric l’opinió del Sr.Jordi Buíl i la del Sr. David Graupera em sembla d’obligat compliment. Gràcies.

Joan Begue
Joan Begue
09.01.2020  ·  12:52

El procés constituent l’hem de fer cada un a casa seva. Quin són els objectius principals de voler l’independència això és un deure que ens hem de resoldre particularment, no el que vol a o b.
Dins el sistema on es desenvolupa aquesta història preval un comú denominador i la resta és fer volar coloms. El comú és Don Diner, principal aglutinador social.
O juguem la partida amb el seu sistema O hem d’esperar a que es regularitzi l’entorn per a seguir igual o per estructurar unes altres regles del joc.
Deia un personatge que les darreres revolucions han estat burgeses, doncs haurem de valorar per a quan n’esperen la propera.
Insisteixo hem d’esperar (que no vol dir, braços creuats) que la inèrcia del corrent dels diners ens afecti més aprop, la resta no és tant unificador.
De moment

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
09.01.2020  ·  13:15

D’acord amb Nuria Coma i Nuria Gispert.
A tots els que han intervingut demanant un partit estil SNP, dir-los que des de l’exili s’havia intentat fer JxCat amb aquest objectiu però podeu endevinar qui va dir que no.
D’acord amb els qui denuncien el pecat d’omissió de la gent i de VilaWeb.
L’unica estratègia que funciona es troba a l’exili. Es de suicidi no parlar del Consell per la Republica. Hauriem de llegir articles, entrevistes, explicacions, ajornaments i promocions CADA DIA. Repeteixo: cada dia.

Crec que en Vicent Partal ha trobat una bona excusa per no parlar del Consell per la Republica. En l’article ens ho diu clarament:
“Però aquesta consideració no em durà mai a menystenir o a entrebancar, en definitiva no em farà mai combatre com si fos un enemic, els esforços d’aquells altres independentistes que creuen que la millor opció possible, ara mateix, és trobar alguna fórmula de relació amb l’estat que supere les conseqüències de la situació creada el 2017 per la proclamació d’independència”.

I amb aquesta excusa, no parlem del Consell … que els altres s’ofenen.
Jo nomès em pregunto: si el Consell l’hagués promogut en Junqueras hi hauria el mateix silenci? Callarien tots per no ofendre els altres?

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
09.01.2020  ·  13:18

Els ‘nostres’ polítics NO SON patriotes ni estimen Catalunya.. mentre els del PSOE, PP i VOX són bons patriotes espanyols i estimen España.
Això és tot.

Am l’excepció de J Cuixart, mai els hem vist massa engrescats en alliberar Catalunya dels botxins de Castella.

Ni volen defensar Catalunya amb ferma resolució.

Pobra País nostre!!

Narcís Clavell
Narcís Clavell
09.01.2020  ·  13:46

Una editorial per emmarcar. És molt decebedor, el distanciament dels independentistes

Miquel Urquizu
Miquel Urquizu
09.01.2020  ·  17:46

La situació és completament surrealista. Però si la màxima autoritat judicial europea diu que Oriol Junqueras té immunitat, però el Sr. Llarena no ho ha entès bé pel tema de que la condemna ja és ferma. No costa tan aclarir-ho, amb un Whatsup, en aquest cas la Generalitat té l’obligació d’obeir TJUE i assegurar que Oriol el dilluns sigui a Estrasburg.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
09.01.2020  ·  18:07

Hoy, escuchando una emisión de Catalunya Ràdio sobre Samuel Beckett y su “Esperant Godot” me han venido a la cabeza, de repente, una cascada de ideas al hilo de las sempiternas preguntas que nos torturan desde hace dos años, Com hem arribat fins ací? i Ara què fem?

En primer lugar he pensado que deberíamos tomarnos la cosa con espíritu beckettiano que no es sino el del observador curado de espanto que abre la puerta al humor, no al humor cínico, sino el humor que sana, el que cura las heridas porque las observa con distancia, con mucha distancia, con tanta distancia que las trasciende y puede así plantear las preguntas de verdad, las que podrían tener respuestas y sacarnos de lo que ya no es un atolladero sino un bucle, una espiral interminable.

Según se mire, toda esta tortura a la que nos someten nuestros supuestamente representantes políticos, día sí y día también, es de auténtico chiste. Es un chiste de partirse de la risa. Riámonos. Quizás en la risa encontremos un arma para sanarnos y para ridiculizarlos hasta que ellos mismos se den cuenta de que nos reímos de ellos. Eso supone cambiar de marco mental. El cambio es de una sencillez que incluso un niño de teta podría entenderlo: “El 2020 y hasta la consecución de la República de Catalunya yo ya no pienso en términos de ideología de (mi) partido político, pienso en términos de independencia”.

“Esperant Godot”

Godot no arriba mai, ho va dir Samuel Beckett i, la independència tampoc, perquè la independència no és un autobús i menys dins del Regne de Espanya.

“Esperant Godot”

O esperando a que el Conde de Godó, es decir el establishment español-catalán (i dins el segon molts catalans independentistes de “boquilla”) nos dé el placet y el nihil obstat permitiéndonos culminar nuestros anhelos y derechos.

Pero claro, uno no es un happyflower y sabe perfectamente cómo funciona el tan cacareado sistema democrático. Funciona si cortas bacalao dentro del sistema.

Es ahí donde el cuarto poder, y ahí señalo a Vilaweb y a su director el Sr. Vicent Partal, tiene mucho que jugar, apoyando inequívocamente a la corriente de catalanes independentistas que piden, como lluvia de mayo, una opción política a la que votar que, inequívocamente, tenga como objetivo la independencia de Catalunya (ni autonomismo revisado, ni pactos fiscales, ni liberación de presos políticos a cambio de callarse la boca durante un buen tiempo).

Necesitamos alternativas políticas en el marco de las próximas elecciones al Parlament.

Sin ello, seguiremos Esperant Godot y al conde de Godó.

Vilaweb, sean ustedes valientes en estos momentos cruciales.

Roser Caminals
Roser Caminals
09.01.2020  ·  19:02

Molt d’acord amb Frances Felip i Rosa Gispert. No malbaratem més energies lamentant la divisió dels partits a dintre casa i aboquem-les a enfortir la unitat de Waterloo. L’exili és l’únic espai productiu i capaç d’avançar.

Elsa Bassa
Elsa Bassa
09.01.2020  ·  21:50

Gran editorial Sr Partal! Absolutament d acord amb tot!! Certament, som molts els qui ens sentim profundament decebuts amb com s estan comportant els partits en aquests moments transcendentals.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes