Irantzu Varela (Portugalete, País Basc, 1974) és una de les cares més conegudes de l’activisme feminista a les xarxes. La periodista presenta un microespai al programa televisiu ‘La Tuerka‘ i col·labora en mitjans digitals com Píkara Magazine i Faktoria Lila, del qual és coordinadora. Les seves anàlisis sobre els diversos tipus de violència masclista s’han fet virals moltes vegades, especialment arran de la sentència de la Manada el passat abril. Es defineix com a feminista radical, malgrat que diu que no li agraden les etiquetes si serveixen per a expulsar persones del moviment. Aquesta setmana, ha visitat Barcelona amb motiu del 25-N, en la jornada organitzada per l’Institut Català de les Dones ‘Eines per a desmuntar la justícia patriarcal’. Amb contundència, però també amb els tocs d’humor i ironia que mostra als vídeos, ens parla del masclisme al sistema judicial, de les diferents violències contra les dones i dels objectius del feminisme actual.

Sempre parleu de ‘justícia patriarcal’ i denuncieu el masclisme del sistema judicial espanyol. Quines mesures concretes s’haurien de prendre per a despatriarcalitzar-lo?
—Per a despatriarcalitzar la justícia s’hauria de despatriarcalitzar la societat! [Riu.] Una altra solució és la formació, que, a més, és urgent. Que tots els estaments, de les forces de seguretat de l’estat fins a les jutgesses i els jutges, la fiscalia i totes les persones que participen en l’administració de justícia, tinguin formació específica en violència de gènere. Ha de ser una formació amb perspectiva de gènere; és a dir, que sàpiguen que fins ara s’ha estat legislant i aplicant justícia des de la perspectiva de menys de la meitat de la població, d’una part molt determinada, que han estat els homes blancs heterosexuals amb poder. Perquè una justícia faci justícia al seu nom, ha de tenir una perspectiva molt més àmplia, la de tota la població: les dones, les persones LGTBI, les migrants, les persones racialitzades…

Res d’això no s’aplica, és més, no sembla que hi hagi cap projecte per a aplicar-ho de manera immediata.
—És difícil d’aplicar aquestes mesures de manera puntual. La perspectiva de gènere s’ha d’aplicar a tot. Ara expliquem el món a les escoles i universitats amb una perspectiva molt limitada i concreta. Hem d’ampliar-la, i això val per a tots els àmbits. Els avenços a les lleis són importants i, de fet, la lluita feminista s’hi ha centrat durant molt de temps, però també van ser les feministes qui van dir als setanta ‘tot allò que és personal és polític’. Tu pots canviar les lleis i pots conquerir drets nominals, però fins que no es converteixin en oportunitats i realitats, no canvia res. Mentre continuem tenint el concepte que tenim d’amor romàntic, mentre continuem pensant que a les dones ens agraden les carreres de lletres, que nosaltres cuidem de franc perquè som éssers amorosos, es continuaran reproduint totes les desigualtats i les violències. Les violències necessiten la desigualtat per a existir.

Heu parlat d’amor romàntic. Hi ha molta gent que no entén la relació entre aquest concepte, que aparentment sembla positiu, i la violència masclista. Com l’explicaríeu?
—A l’estat espanyol, el 53% de les dones assassinades des de l’any 1993 han estat assassinades per la seva parella o ex-parella home. Alguna cosa fem malament amb això que anomenem ‘amor romàntic’. Hauria de ser un espai de cura i benestar, però per a moltes dones és un espai de desigualtat i de violència. Jo crec que amb l’emoció de l’amor no hi ha cap problema; és una emoció meravellosa. El problema és la ideologia i el protocol que hem construït entorn de l’emoció de l’amor, que és la de conèixer algú i que et remogui i hi hagi una barreja de química, atracció sexual, atracció personal i desig de transcendència, com diu Mari Luz Esteban. El problema és què n’hem fet: creure que aquesta emoció significa monogàmia, ‘per sempre’, compartir la convivència, la hipoteca i, per descomptat, la criança; aguantar, perdonar, no desitjar ni practicar sexe amb ningú més, perdre llibertat…

Això, a la pràctica, té conseqüències greus…
—Hem creat un mite de l’amor romàntic que té un component màgic; és a dir, tu coneixes algú i et canvia la vida i, si no et canvia, culpa teva o frustració. La teoria ja no se sosté gaire, però, a la pràctica, no funciona a la majoria de la gent. No proporciona aquella felicitat increïble que veiem als anuncis de productes per a esmorzar i llavors pensem que ens hem equivocat de persona, en comptes de qüestionar la fórmula. A més, normalment, quan les fórmules són funcionals al sistema capitalista, és perquè el sistema capitalista les ha ideades. La idea d’un home i una dona junts per sempre compartint casa, ell proveint la família i ella cuidant, va ser inventada durant la cacera de bruixes, el moment de la fundació històrica del capitalisme. Resulta que s’assembla massa a la fórmula d’ara d’una parella reproduint-se i convertint-se en una unitat de consum i de reproducció del pensament necessari perquè el sistema continuï funcionant. L’amor romàntic és, ara mateix, un espai de desigualtat per a les dones. Per a la societat, és un mecanisme de reproducció del sistema capitalista heteropatriarcal com pocs.

Però desconstruir aquest model és complicat. No tenim molt arrelades la gelosia i la possessió?
—Per això les feministes moltes vegades parlem de violència simbòlica. Cap sistema d’opressions se sosté només amb la violència directa. Cal una violència simbòlica en què les oprimides també siguin còmplices. Això ho explicava Simone de Beauvoir, no és res nou. T’acabes creient que és això, que desitges, i que coses que t’han ensenyat a sentir, com ara gelosia, possessió, desig de controlar l’autonomia de l’altra persona, no respectar la teva pròpia llibertat, etc., són pulsions. Primer, no ho són. Segon, si són pulsions però van contra la teva llibertat i autonomia, s’hauran de desmuntar. Fins i tot, la gent que predica i practica el poliamor diu que sent gelosia. La qüestió és què fas amb aquesta emoció. Si vaig passejant per la platja i veig un vaixell, sento enveja, però no considero que tingui dret de robar-lo. Hi ha emocions que sentim de manera clara, però no ens sentim legitimades a actuar en conseqüència. No obstant això, amb les que tenen a veure amb l’amor romàntic, sí. ‘Ah, és que jo sóc una persona gelosa i llavors puc imposar-te unes mesures que coarten la teva llibertat. Com que és per amor…’. Doncs no, ho sento. Normalment, les coses que diuen que es fan per amor són coses en què les dones sortim perdent. Cuidar gratis perquè cuidem per amor, aguantar que et coartin la llibertat perquè és per amor… La mateixa idea d’aguantar, d’empassar-s’ho, de dir ‘no em costa res perquè ho faig per amor’.

A Twitter, sempre feu servir l’etiqueta És una guerra. Al País Basc, però, en teniu una altra que diu ‘Aquesta no és la nostra pau’. Per què?
—Jo vaig començar a fer servir l’etiqueta #ÉsUnaGuerra inspirada per dos articles. D’una banda, un que va escriure Jule Goikoetxea, una amiga politòloga feminista i, d’una altra, un que va escriure Bilgune Feminista. Van sortir pràcticament alhora, fruit d’una reflexió col·lectiva. Anomenem pau al temps en què els homes deixen de matar-se massivament entre ells, però que a nosaltres ens violin, ens matin i visquem amb por, que convisquem cada dia amb la por i la tinguem naturalitzada, a això ho anomenem pau, funcionament normal d’una societat democràtica. L’article de Bilgune es deia ‘Hau ez da gure bakea‘ (‘Aquesta no és la nostra pau’) perquè al País Basc hem hagut de pensar i parlar molt sobre la pau, i des del feminisme basc es va entendre que teníem unes posicions molt patriarcals del seu significat. Nosaltres no vivim en pau! Totes hem de tenir sempre mesures de seguretat per a tornar a casa i per a la vida diària en general. Això no és viure en pau, i som la meitat de la gent! I hi ha moltes que ni tan sols hi deuen haver pensat, però totes tenim mesures de seguretat. I a més ho tenim naturalitzat. La construcció d’això que anomenem pau també és patriarcal, com la construcció de l’anomenada justícia. La justícia és feta per a respondre a la manera en què els homes s’agredeixen entre ells.

De fet, ni tan sols les presons han estat pensades per a dones…
—Tenir un mínim de coneixement de la realitat de les dones que són preses és saber que la majoria de presons són pensades per a homes i que quan queden velles i petites, les fan per a dones. Com tot el món. Això també ho explicava Simone de Beauvoir: el món és fet per i per als homes. I la justícia i la pau, també.

A banda els feminicidis, l’altra gran qüestió del 25-N són les violacions. Aquests últims mesos han estat notícia molts casos de violacions múltiples i entre menors. Alguns col·lectius feministes ho relacionen amb el lliure accés a la pornografia. Hi esteu d’acord?
—Quan parlem de porno, sempre parlem del mateix tipus, el comercial o mainstream. Aquest porno, efectivament, cada vegada incorpora més pràctiques denigrants i violentes i que a mi em sembla que han de ser dures per a les actrius. Però hi ha molts altres pornos que no necessàriament impliquen violència. Al final, només és una eina audiovisual per a posar-se calent, i hi ha moltes altres maneres de fer-ho. A més, les dones també veiem porno, i no violem. Jo crec que, en les violacions, és clau la manca d’educació sexual. Generalitzada, no solament a les escoles. Allò que entenem per sexe a la nostra societat normalment implica una erecció, una penetració i acaba amb una ejaculació. Això és un horror heteronormatiu. Anomenem sexe a una cosa que és coitocèntrica i heteronormativa a nivells del segle XIX. No hi ha educació sexual per als joves i, per tant, s’eduquen sexualment amb la pornografia més accessible, que és el porno comercial. Però aquí és clau la masculinitat, perquè les dones tenen el mateix accés al porno i no violen. Jo crec que s’ha d’abolir la masculinitat hegemònica.

Es parla més d’aquestes qüestions des de la sentència de la Manada, que va indignar molt. Però no sembla que hagi canviat res. Teniu esperances en cap reforma del codi penal o en els canvis que pugui fer un govern que es defineix com a feminista?
—Jo crec que sí que passen coses. El món no l’ha canviat la gent que canvia les lleis. El món l’ha canviat la gent que diu ‘prou, ara canviaran les coses’. Jo crec que fa temps que som en aquest moment, i ho vam deixar molt clar el 8 de març i ho vam tornar a deixar molt clar a l’abril, quan va sortir la sentència de la Manada. Les dones, i també part dels homes, hem decidit que ja n’hi ha prou, d’aquesta justícia patriarcal. Arran d’aquest cas, molta gent es va adonar que vivim en un sistema que permet la violència contra les dones. Tant de bo algun dia puguem reparar a aquesta dona la injustícia que s’ha comès amb ella, però ha estat un punt d’inflexió. Hi ha canvis socials, i són aquests els realment transformadors. Els governs no tindran més remei que respondre a les demandes de la ciutadania, però que no s’enduguin els mèrits. Això és una lluita de dècades del moviment feminista. Els governs hauran de canviar… Això és imparable.

Precisament arran del 8-M, moltes feministes han alertat dels perills que el feminisme es torni mainstream. Què en penseu?
—Jo no crec que el feminisme s’hagi posat de moda, crec que s’ha posat d’actualitat. Hem aconseguit d’introduir les nostres propostes i debats en l’agenda. Això em sembla positiu. Que té perills? Sí. Per exemple, que hi hagi gent que consideri que el feminisme és un club en què pots entrar i fer fora la gent. També hi ha gent que considera que és una religió perquè no sé qui va dir no sé què fa anys. I no, el feminisme és un pensament polític que té segles d’història i pensadores que han parlat de qüestions molt diverses i han tingut diferents opinions. Sobretot, el feminisme és una pràctica política. Ara és el moviment social més potent i transformador del món perquè ha sabut adaptar-se als temps i als contextos, ha fet autocrítica i ha incorporat els seus aprenentatges. El feminisme de les sufragistes no té res a veure amb el d’ara per molt que siguin les nostres referents. Pel camí hem après coses com la interseccionalitat, per exemple. Tots els moments històrics del feminisme han aportat alguna cosa. Les coses que fem ara les haurem de fer com hem fet sempre, amb solidaritat entre nosaltres, incorporant la lluita contra totes les formes d’opressió i no creient que la nostra és la més important i prioritària. Sempre hi ha una altra dona travessada per l’opressió de gènere i alhora per altres opressions que potser a tu no et travessen. També hem de debatre entre nosaltres i lluitar amb les que no pensen igual contra l’enemic comú. Per això hem sobreviscut, perquè malgrat les discrepàncies en qüestions concretes, s’ha tingut clar quina era l’anàlisi i qui era l’enemic.

No obstant això, no us fa l’efecte que a vegades hi ha massa lluites internes? Feministes radicals contra feministes liberals, les pro i contra de la teoria queer
—Jo aquestes coses només les veig a Twitter. A Twitter no es milita ni es debat. A Twitter es posen opinions de 280 caràcters o enllaços. Es milita de manera col·lectiva, buscant estratègies col·lectives de lluita. I això es fa al carrer i amb altres situacions reals, físiques. De debats oberts n’hi ha, n’hi haurà, alguns dels tancats es tornaran a obrir, i alguns es tancaran. Les polèmiques a Twitter em preocupen, però quan baixo al carrer i estic amb les companyes que militen, malgrat la diversitat d’opinions en moltes coses, sempre hi ha espai per al debat. El feministòmetre el vam enterrar als vuitanta, ja. A mi em fa mandra desenterrar-lo. Que la gent es posi etiquetes em sembla genial si se sent còmode, però no si les utilitza per a fer fora les altres.

És el vostre cas. Us poseu l’etiqueta de ‘feminista radical’ i entenc que no la considereu excloent.
—En absolut. Si he après res essent feminista és a aprendre de les altres. Jo parlo de feminisme radical pel punt d’inflexió que em sembla que hi va haver en el feminisme quan es va començar a defensar que no era qüestió de conquerir la igualtat formal o lluitar per igualtats en les institucions, les lleis i els drets, sinó aquella gran idea de Kate Millett de ‘les coses personals són polítiques’, que s’ha de fer una crítica política de les nostres pràctiques i els hàbits diaris, de la nostra vida sexual, de la nostra vida emocional, de les nostres relacions… Radical en el sentit que les polítiques només canvien situacions puntuals, però que no eliminarem la desigualtat fins que no canviem l’estructura, i per canviar-la s’ha d’anar a l’arrel dels problemes. La violència és un símptoma que té una arrel, que és la desigualtat de les dones. Jo sóc feminista radical en el sentit d’anar a l’arrel. Però a mi feminista i excloent em sembla un oxímoron.

Hi ha qui diu que no ets feminista radical si no defenses l’abolició del porno i la prostitució…
—Sí. Hi ha gent que agafa les etiquetes i se les enganxa sense responsabilitat. El feminisme té una genealogia i nosaltres en som hereves. Per descomptat que hem de ser crítiques, generar nous conceptes i adaptar els discursos als temps, però no val crear etiquetes i fer fora la gent. A mi em pot semblar que Kate Millett va dir coses brutals com la que he comentat, o tot el que va dir sobre política sexual, però en altres coses no m’agrada. Hi ha coses d’Angela Davis que crec que hauríem d’esculpir-les en pedra, però també dirà coses intranscendents o que jo no comparteixo. I així, amb totes. El feminisme és trencar amb la idea de lideratges individuals, la idea de gurus i ídols. Hi ha dones que, amb la seva conceptualització o la seva vida, han aportat coses que s’haurien de lloar, però sense perdre la perspectiva que són humanes i que hem d’aprendre de la seva experiència i els seus missatges sense convertir-les en deesses, perquè el feminisme ha de ser politeista. Per necessitat.

Si no ho és, esclaten polèmiques com la que ha esclatat entorn de Leticia Dolera?
—Sí, jo he escrit un article solidaritzar-me amb ella per la qüestió del linxament. Tenim dret d’equivocar-nos. Jo crec que s’ha equivocat per moltes raons, però no podem enaltir la gent i després lapidar-la. Hi ha dones que són feministes, amb una visibilitat pública que aprofiten per parlar de feminisme i que paguen un preu. Evidentment, això significa que has de ser escrupolosa amb la teva pràctica i que quan no siguis coherent, et criticarem, però amb respecte. L’altre dia li escrivia que tenia dret a ser criticada amb justícia i respecte, no a convertir-se en l’enemiga número u, perquè tots els empresaris que acomiaden embarassades es freguen les mans, i tots els qui diuen que som quatre boges barallades entre nosaltres, també.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.