Perspectiva: ajudar a investir Pedro Sánchez és ajudar Espanya

  • «Qualsevol cosa que no siga un vot clarament negatiu a la investidura de Pedro Sánchez ara no farà sinó reforçar Espanya en el moment en què és més feble»

Vicent Partal
30.06.2019 - 21:50
Actualització: 01.07.2019 - 08:50
VilaWeb

Quan el president Puigdemont va fer a Girona el segon i darrer discurs com a president amb la República Catalana proclamada, va al·ludir a la necessitat de tenir en compte tres P: paciència, persistència i perspectiva. La paciència i la persistència són elements sempre necessaris en la política, un clàssic. La sorpresa per a mi, més encara sabent com Puigdemont mastega les paraules abans de dir-les, va ser l’aparició de la paraula ‘perspectiva’.

Tenir perspectiva sempre és difícil. Molt difícil. Perquè la perspectiva depèn sobretot de la interpretació intel·lectual que cadascú fa de la realitat. Si més no d’ençà de la famosa polèmica de Ciceró sobre el perquè de l’absència en la llengua grega d’un vocable que equivalgués al llatí ineptus, qualsevol analista honest i sensat sap que delicat i difícil que és ser categòric en res. Per això la política depèn tant de la capacitat de convèncer, i la capacitat de convèncer depèn tant de la capacitat de bombardar els individus amb imatges, amb creences, sobre què és fort i és feble, sobre què és raonable i no i, especialment, sobre què és possible i què no ho és. Si tens una capacitat infinita d’incidir sobre l’opinió pública, i encara més si tens una capacitat infinita de manipular-la, sempre tens mitja batalla guanyada. Llevat que, i ací hi ha la clau de tot, hi haja un antídot, que és precisament allò que Puigdemont posava damunt la taula: la perspectiva. La perspectiva és allò que et fa veure les coses clares fins i tot enmig de la manipulació més salvatge. Com ara. La perspectiva, personal o col·lectiva, és la clau de la victòria.

Aquest mes que ara comença en necessitarem molta, de perspectiva, amb relació a dues qüestions. La primera serà tot allò que passe al Parlament Europeu a partir de demà. I permeteu-me que aquesta qüestió la remate, ara per ara, de manera dràstica: veurem coses, potser, que no entendrem. Però recordem, tinguem perspectiva, tot allò que ja va passar amb la detenció del president Puigdemont a Alemanya i la victòria judicial posterior. Que riguen ells unes quantes hores no ens hauria d’importar –i en aquest sentit jo guarde totes les portades aquelles dient que s’havia acabat ‘la fugida’ i els visques a Alemanya per recordar-me a mi mateix com es guanyen les batalles més dures: amb discreció i mantenint la disciplina i el cap fred en el moment més complicat.

Però m’interessa el segon element en què caldria perspectiva, que hi té molta vinculació: aquesta pretensió que Espanya ja ha eixit de la crisi política, gràcies a un Pedro Sánchez reforçat que és capaç d’estabilitzar el seu país per poder derrotar, a partir d’això, l’independentisme català.

Tots vosaltres deveu haver notat el canvi de to que es deriva de l’ascens precipitat de Sánchez als altars. L’Íbex ha entès que amb Podem i Ciutadans només ha fabricat uns frankensteins i ara fa pinya, com poques voltes havíem vist, per estabilitzar el PSOE com a única força que pot mantenir Espanya funcionant i unida. I és com si, de sobte, tot fos senzill. Sánchez no té els vots per a ser president però asseguren que ja arribaran, tot indica que al final del juliol. El PSOE es mostra inusitadament valent, però alhora té uns peus de fang com mai no els hi havia vists. I les possibilitats d’unes noves eleccions espanyoles són claríssimes, malgrat l’esforç mediàtic de fer veure que no. I recauen, molt encara, en Esquerra Republicana i Junts per Catalunya.

Perquè en aquesta batalla una peça clau és l’abstenció dels independentistes, que ERC ja assumeix tot i els incipients moviments interns de protesta i que Junts per Catalunya debat encara, partida en dos blocs clarament diferents. Aquesta abstenció és una mena de vàlvula de seguretat per a Sánchez i per això els socialistes la volen incentivar amb dues premisses: el xantatge als presos del qual parlava l’altre dia, i el desànim de la població, convencent-nos que Espanya és un estat realment fort que no pot ser derrotat i que, per tant, val més que hi renunciem. Aquesta és la tàctica ara. Apartat Rajoy, Espanya torna a ser un estat fort, influent a Europa i capaç d’encarar qualsevol problema. Però parlem-ne, perquè aquesta imatge no aguanta ni la mínima anàlisi.

Agafem per referència el període que s’obre amb les eleccions del 20 de desembre de 2015; parlem, doncs, de tres anys i mig. Menys que no havia d’haver durat una legislatura. I el balanç és indiscutible: en tres anys i mig Espanya ha hagut de fer tres eleccions, hi ha hagut un govern en funcions i sense suport parlamentari durant deu mesos, per primera vegada un pacte de govern (PSOE-Ciutadans) no ha superat el tràmit parlamentari de la investidura i ha fracassat, i per primera vegada també una moció de censura (al PP) ha tombat el govern a mitja legislatura.

Més enllà de la propaganda i la unitat en la qual tots estan d’acord quant a la repressió contra Catalunya, l’estat espanyol es troba enmig d’una crisi institucional enorme i una paràlisi institucional completa. Espanya és a punt de completar per primera vegada en dècades un cicle anual sense pressupost. El Consell General del Poder Judicial, un òrgan absolutament imprescindible en un moment com aquest, és caducat quant a la composició d’ençà del desembre i no el poden renovar, igual que ho són tot de càrrecs i institucions sensibles, com ara el consell d’administració de RTVE. Compromisos internacionals sobre qüestions molt urgents no s’han pogut aprovar. Després de la cimera contra el canvi climàtic de París, Espanya es va comprometre a aprovar una llei específica. Era el desembre del 2015 i encara no existeix. Decisions àmpliament anunciades no arriben mai, de la derogació de la llei mordassa o el trasllat de Franco a l’anomenada reforma de la fiscalitat o a reformes diverses i polèmiques del codi penal, especialment respecte de les agressions sexuals. La reforma del sistema de pensions, la del finançament autonòmic, reclamada amb urgència absoluta per la Generalitat Valenciana, la del mercat de l’habitatge o aquell famós pacte per l’aigua que tant d’enrenou havia alçat han acabat completament blocats pel camí, enmig de la paràlisi. Els sindicats reclamen la derogació de la reforma laboral del 2012 i no hi ha ni tan sols ocasió de proposar-la perquè ningú no n’entoma la direcció política. I no cal dir que la reforma de la constitució o la discussió d’una nova llei electoral són objectius que en aquest marc no poden ni estudiar-se. La crisi de la monarquia és tan greu que ja penja només de la difusió de vídeos, comprometedors o no, i el conflicte institucional entre Catalunya i Espanya no solament no s’ha acabat sinó que s’ha agreujat.

Els dos partits independentistes amb representació al congrés de Madrid van decidir quan va tocar de donar suport a la moció de censura contra Rajoy i el balanç d’aquell error estratègic és bastant clar. A tot Europea es va llegir l’arribada de Sánchez al govern com una pacificació de la crisi catalana –i què havien de llegir si els independentistes i tot el votaven? I Sánchez ho ha aprofitat per intentar esborrar el Primer d’Octubre i presentar els independentistes com uns intransigents. Per això qualsevol cosa que no siga un vot clarament negatiu a la seua investidura ara no farà sinó reforçar Espanya en el moment en què és més feble i quan intenta frenar l’independentisme aparentant una força que no té i que la perspectiva permet d’avaluar molt millor que no pas el xantatge.

PS. Supose que deveu recordar el debat de Ciceró, però, per si de cas a algú li falla la memòria, l’explique. A De Oratore el filòsof es va embrancar a discutir per quin motiu en la llengua grega no existia una paraula equiparable a la llatina ineptus (entesa en el sentit de ‘impertinent’ o ‘indiscret’). Entre els seus contemporanis hom afirmava que els grecs eren tan educats que no necessitaven una paraula que definís una cosa que per a ells era impensable. Però la rèplica de Ciceró va ser genial: i si la inexistència de la paraula fos, precisament, la prova que aquest defecte és tan general entre els grecs que ni s’adonen que existeix i per tant no el poden definir? Ja ho podeu aplicar, si voleu, al nacionalisme espanyol…

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Carles Balbastre
Carles Balbastre
30.06.2019  ·  22:07

Si ERC i JxCAT donen suport a Sánchez serà una decepció de proporcions colossals. I ja ens n’han proporcionat de sobres fins ara. Vist i revist que no ens representen, caldrà trobar urgentment qui ens representi millor.

Beatriu Fuentes
Beatriu Fuentes
30.06.2019  ·  22:27

Tiucuco fantastic article

Antoni Oller
Antoni Oller
30.06.2019  ·  22:29

Es elogiable l’editorial d’avui, però em temo molt que absolutament ineficaç: tota ERC i la meitat de JxCat ja tenen decidit fer Sánchez president. Per què?, a canvi de què? No ho sabrem mai, o tardarem anys a saber-ho. Pel que fa a Waterloo i Estrasburg, ja fa dies que detecto en els dos mitjans que llegeixo (aquest i El Nacional) que ens estan preparant per a males notícies. I jo no podré sobreviure si no és “comprant” a la desesperada la idea de la “perspectiva” que ens ofereix avui Partal com a darrer salvavides.

Núria Riba
Núria Riba
30.06.2019  ·  22:29

Només el President Puigdemont mereix representar al poble. Li cal un partit propi, DESLLIGAT del Pdecat

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
30.06.2019  ·  22:34

El meu parer personal és que s’ha de votar en contra de fer a Pedro Sánchez president del govern espanyol, anar a noves eleccions ens afavoreix més a nosaltres que no pas a ells.

Sens dubtar-ho vot en contra.

Maria del Mar Serra
Maria del Mar Serra
30.06.2019  ·  22:36

Fa por només de pensar-ho! Que algú els avisi!
PERSPECTIVA!
Amb els tres partits rancis ja sabem què passaria. Parlen simplement clar.
El PSOE actua amb aire intel·lectualoide i sembla capaç d’enganyar el més llest.
Però el llest o llestos sembla que han perdut la PERSPECTIVA.

Josep Usó
Josep Usó
30.06.2019  ·  22:54

Molt d’acord amb l’editorial. En qualsevol cas, si ERC investeix Sánchez, només cal veure en perspectiva com, tots els partits que hi havia a Catalunya fa deu anys, han desaparegut o s’han hagut de canviar de cap a peus. Tots menys un. De moment.

joan rovira
joan rovira
30.06.2019  ·  23:15

1/ Ens hem autodeterminat però no descolonitzat.
2/ Cal deixar que el Regne continuï la seva implosió tot sol.
3/ No hem de repetir els errors de les generacions del 1931 i del 1976.
4/ Hem de continuar el 2017 amb la descolonització.
5/ Tot l’altre és perllongar la presó, l’exili i el genocidi de Catalunya.

jaume vall
jaume vall
30.06.2019  ·  23:18

M’ha encantat l’editorial, i agraeixo profundament una mirada llarga, amb la perspectiva puigdemontiana de pensar en guanyar la guerra, més que no pas en guanyar una batalla. Confesso que vull fer-me meva aquesta dosi de resiliència i de convenciment en la persistència tossuda.

Ara bé, abans de llegir el text complet, jo havia estat escrivint la meva aportació sobre el tema. No coincideix amb el diagnòstic d’en Partal. Com que no tinc tant de persipicàcia com el Molt Honorable President, ni tampoc tant d’informació com el Director de Vilaweb, he de deduir que potser no tinc raó en la proposta.
Tot i així, passo a exposar-la, intentant de reblar el clau, també, en la importància del missatge que l’independentisme ha de donar. Allò que es diu el relat. La narrativa ha de ser-nos favorable, i hi ha indicis de que no ho hem sabut fer bé.

Són temps dolents per a la idea de progrés social, benestar generalitzat, i compliment de drest humans. No cal posar exemples. Però, encara que remant contracorrent, no ens queda d’altra que continuar amb el que millor sabem fer com a societat, treballar per al progrés global. Per tal de que la narració ens sigui favorable, hem d’apropar-nos i fusionar-nos amb altres moviments que també lluitin per ampliar drets fonamentals. Hem de mentalitzar qui ens escolti que aconseguir la plena autodeterminació, és a dir, votar per decidir el futur va inextricablement unit a lluitar per altres causes, com el feminisme, drets de minories, reducció de l’abisme econòmic entre rics i pobres, aposta per una classe mitjana poderosa, acollida –exigent- d’immigrants, etcètera. És així que semblantment que tothom accepta que un membre de la parella es pugui divorciar civilitzadament del cònjuge amb qui ja no es sent respectat, Catalunya ha de poder independitzar-se de l’estat espanyol, si és que la majoria ho desitja. S’.ha de respondre cada cop que els unionistes ens defineixin com a separatistes (matís negatiu) . Si el relat és important, l’estem perdent. Si som secessionistes i separatistes sembla que vulguem trencar les regles de joc. Si ens definim i volem ser definits com a sobiranistes, no volem trencar cap estat, ni aïllar-nos de res, sinó ben a l’inrevés, volem integrar-nos a la Unió Europea des de la nostra llibertat política.

Hem de compartir aquesta bandera amb d’altres moviments similars, des dels escocesos que volen tornar a votar per la independència del Regne Unit. També hem de solidaritzar-nos amb el vaixell Sea-Watch, i la seva capitana detinguda pel govern italià perquè salvava vides al Mediterrani. Amb ProActiva Open Arms, lluita compartida similar, les que signifiquin aconseguir una Europa més decent. Recordem Arendt quan qualificava de tragèdia la passivitat còmplice de la majoria davant l’agressió inicial duta a terme pels nazis. No siguem passius, no permetem que la ciutadania del nostre entorn sigui passiva, quan es produeix una injustícia, un fet moral abjecte.
Hem de ser conscients que tots els indicis que ens arriben sobre com serà el nou Parlament Europeu, i la nova Comissió, no inviten a l’optimisme. Els valors fundacionals estan en guaret, sinó en retirada, substituïts per l’adoració al benefici econòmic i als interessos dels poderosos, entre ells els estats. Però no sempre hauria de ser així. Que ens agafi preparats per quan (per si) canvien les tornes.

Sobre el suport al PSOE en la investidura del candidat Pedro Sánchez. No acostuma a passar que la classe política pensa amb originalitat, de manera disruptiva, “out of the box”. Per contra, gairebé totes les reaccions davant les situacions que s’esdevenen són predictibles, planes, sectàries. Potser fora el moment de no fer recaure el problema en el “sí”, el “no”, l’”abstenció” al Congreso, sinó en la narrativa que acompanyi la decisió final. En primer lloc, no imitarem la hipocresia vallsiana en assegurar que no demanarem res a canvi. Si s’ha de permetre que el mal menor governi, i acceptant que el PSOE és el mal menor per a nosaltres, que sigui enviant el missatge que ens interessa. Ho permetrem perquè l’independentisme català també vol combatre l’extrema dreta, allà on sigui, arreu del continent, també al país veí.
Ara bé, el candidat Sánchez HAURÀ DE VERBALITZAR L’AGRAÏMENT A AQUEST SUPORT, TOT AFIRMANT QUE EL SOBIRANISME CATALÀ ÉS UN MOVIMENT LEGÍTIM, DEMOCRÀTIC, ALLUNYAT DEL POPULISME. Agrairà el suport català per tal de que l’autoritarisme no pugui governar Espanya, I ACTUARÀ EN CONSEQÜÈNCIA. Replicant el compromís de fa uns quants segles, quan els consellers catalans pactaven de tu a tu amb el rei : “Si és així, sí. Si no, no.”

Josep Salart
Josep Salart
30.06.2019  ·  23:36

Si el MHP Puigdemont no es capaç de aconseguir que votin no, pleguem.

Només queden les restes putrefactes del PdCat i els sants inocents, cándits, babaus i desinformats, això sí, algun de molt interessat, d’ ERC i els de la CUP que s’estan cercant o buscant, i no es troben..

La vergonya aliena, no em deixarà viure ni un minut més aquí. Tinc casa en un altre país i ja us ho fareu. Estic acostumat a lluitar però sempre m’he trobat al meu costat, gent normal.

Núria Coma
Núria Coma
30.06.2019  ·  23:46

El què veig que persones que saben de què parlen i ho saben transmetre tan bé com el Sr. Partal, veuen clar que no s’ha d’abstenir l’independentisme, amb Sànchez. Tertulians, i molts referents de l’independentisme que vaig escoltant tb. I el poble que pensem , sentim i “decidim” sembla que igualment. Avui he respost una enquesta i en aquell moment el 97% dels enquestats deien No a Sànchez.

Llavors, potser hauríem de sortir al carrer com van fer els sociates, dient amb Rivera No, i dir clarament als polítics que hem votat, que el nostre vot és per un NO a Sànchez, que no és seu i que no tenen dret a fer el què vulguin amb ell

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
30.06.2019  ·  23:51

La capacitat dels poders fàctis espanyols per enganyar els polítics catalans és inconmensurable. Aconsegueixen fer-los creure i verure alló que no existeix i que no vegin alló que tohom veu clarissim.

Ara els tenen enganyats fent-los veure i creure que si Sánchez cau i es repeteixen eleccions guanyarà el trifachito i serà pitjor per a Catalunya.

Tothom, tret dels polítics catalans, veu clarament les dues fal·lacies que hi ha en aquest argument:

1) SI es repeteixen eleccions, potser pujaran PP i PSOE però exactament el mateix que baixaran respectivament C’s i PODEMOS de forma que el resultat final serà exactament el mateix d’ara i els partits catalans seguiran tenint la paella pel mànec. Més encara si C’s baixa prou per no sumar amb el PSOE.

2) El govern del PSOE+PODEMOS és molt pitjor per a Catalunya que el del trifachito. Contra el PSOE i PODEMOS els catalans estarem sols (el trifachito sempre donaran suport al PSOE+PODEMOS en tot el que facin contra Catalunya), contra el Trifachito encara podem esperar algun suport de PODEMOS (EL trifachito, contra nosaltres, només tindrà el suport del PSOE).

Malhauradament els ineptes que formen els equips dirigents dels partits polítics catalans en tindran prou amb que un expresident del govern espanyol insiuni en algún mitjà de comunicació que no descarta estudiar el dia que miraran si es pensen plantejar la forma de decidir si el cnsejo de ministros estudia la possiblitat d’analitzar la eventualitat de concedir un indult una vegada els presos polítics hagin estat jutjats, condemnats i hagin complert íntegrament la pena que els hagin imposat a la sentència.

Em temo molt que faran president a Sánchez i que tot el que puguem dir els votants no servirà per a res més que per a que en comptes de votar sí, s’abstinguin i amb tot el cinisme del món ens tractin d’imbècils dient-nos que ells no han votat sí a Sánchez.

Gemma R.
Gemma R.
01.07.2019  ·  00:13

Aquí novament la pressió la posarà la ciutadania. El grans partits estant massa temptats a deixar-ho córrer. I saben que la millor manera és seguir per la vía Sánchez. Lo demés ho farà sol la nostra decepció i cansament. El desgast que patirem d’ una legislatura de 4 anys de Sanchisme ón res canviarà i el règim quedarà altra vegada maquillat fronteres enllà, enfortirà les tesis demonitzadores de l’ independentisme. I poc a poc anirem abandonant la idea del ” ho tornarem a fer” o el ” guanyarem”, pel ” ho vam intentar i no va poder ser”. Nosaltres també hem de fer autocrítica, i hem seguit massa acríticament el que els partits volien que féssim, i és centrar-nos en els presos. Hem d’ abandonar aquesta batalla, és perduda fins que no tinguem la clau de les presons. I aquesta només ens la donarà esdevenir un Estat. Hem de centrar-nos en conduir els partits perquè ens obrin les portes que volem obrir. Hem de sortir a exigir-los a ells cada mesura, cada passa que creiem que s’ ha de fer o no fer. Abandonem el victimisme i passem a l’ atac. Anem a per els nostres, que ens estant venent. No penso jutjar-los com a persones, com a polítics ho sento però els seus interessos personals no m’ interessen, m’ interessa el païs i el seu devenir. Perquè el seu futur marcarà el meu i el dels meus, i el meu vot és un compromís amb tot allò que jo estimo. Si no són capaços de respectar-lo que marxin, que marxin ja. No ens podem permetre desaprofitar res, i menys la feblesa de qui ens vol anihelats, callats, amordassats, esporoguits i avergonyits. Prou. Plantem-nos.

Gerber van
Gerber van
01.07.2019  ·  00:42

La idea de la Núria Coma és molt bona perquè en aquests moments ens estem jugant el pel. Aquí veig clarament una tasca de l’ANC per organitzar (en curt termini, es a dir aquest mes de juliol!) una manifestació per pressionar els partits polítics Catalans que votin contre un govern de Pedro Sánchez si no accepta el dret d’autodeterminació dels Catalans.

Oriol Roig
Oriol Roig
01.07.2019  ·  04:05

Sincerament, crec que ERC i JxCat no només no haurien de fer president en Pedro Sánchez, sinó que haurien de fer president en Pablo Casado. Això que a primer cop d’ull pot semblar una bajanada, és el que més mal faria a España. Només fer-lo president, després no aprovar-li ni una sola llei. El PSOE té majoria absoluta al Senado, així que els presupostos tampoc no passarien. Així li ensenyarien al PSOE que l’única manera de sortir de l’entrellat és negociar amb Catalunya. El desgavell a España seria majúscul! I si el PSOE després entén que anem en sèrio i vol negociar, que presenti una moció de censura i ens hi tornarà a trobar.

Jaume Jose
Jaume Jose
01.07.2019  ·  05:23

Junts pel Sí havia de durar 18 mesos i si no hagués estat per les eleccions colonials encara hi serien. (Eleccions que no tenien cap suport legal per ser convocades). Hi hagi el Pedro Sánchez o hi hagi qui sigui, si als 4 anys de les eleccions colonials (21D 2017) el Gobierno de España no ha negociat un tractat internacional de reconeixement mutu de fronteres amb la República de Catalunya, ERC i el partit que ocupi l’espai del PDeCat+Junts x Cat tindran un problema molt gros.
Ja hi ha un 50% de votants que no vol unes altres eleccions autonòmiques espanyoles a Catalunya!
Coratge!

Jordi Canes
Jordi Canes
01.07.2019  ·  06:54

Pel que fa a la independència ens va molt millor amb el PP que amb el PSOE. El PSOE l’atura i el PP l’estimula.

Victor Serra
Victor Serra
01.07.2019  ·  07:28

Un Govern de Pedro Sánchez condicionat per Podem el PNV i els Partits independentistes, no ens assegura res, perquè Sanchez és un trampós i el PSOE un partit que vol fer el mateix que el PP però amb vaselina. Tot i així ens dona temps i ens deixa un mínim poder que podem aprofitar.
Quines són les alternatives reals ?
1-Govern PSOE-Ciudadanos ( es carregaran Rivera si cal). Terrorífic. Gran majoria al Congrés i a sobre tindran respectabilitat internacional.
2-Repetir eleccions i que Sánchez surti encara més reforçat. Pitjor que la situació actual.
3-Repetir eleccions i que guanyi el Trifachito perquè l’esquerra espanyola s’absté. Aniran a massacrar-nos, mentre ens manifestem.
4-Repetir eleccions que els debiliti el PSOE, pugi Podemos i els independentistes passem del 50%. Escenari ideal però amb poques probabilitats.
Fa dies Vicent, que repeteixes que va ser un error fer caure Rajoy i Santamaria. M’agradaria que ens expliquéssis en què creus que estariem millor si seguíssin governant.
Per altra banda, hi ha la penosa situació dels partits independentistes, que tot sembla indicar que seran incapaços de traçar una estratègia comuna i d’aprovar uns pressupostos que demostrin a la gent ( sobretot la no convençuda) que podem governar molt millor que els espanyols.
Fins que no posem les llargues, i acceptem que no hi ha cap jugada mestra que ens obri totes les portes en quatre dies, sino que això és un procés molt llarg que haurem d’anar guanyant dia a dia, poca cosa farem.

Montserrat Pagès
Montserrat Pagès
01.07.2019  ·  07:40

Gràcies, Vicent, per la teva anàlisi lúcida i intel·ligent, irònica, magnífica

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
01.07.2019  ·  07:51

D’acord amb Nuria Riba 22.29
Molt encertat el títol de Editorial

Jordi Torres
Jordi Torres
01.07.2019  ·  09:04

El PSOE actual és l’artefacte idoni per mantenir el ‘statu quo’, els poderosos ja se n’han adonat. És una síntesi cuinada amb les proporcions exactes d’esquerra de postureig, obediència al poder i fidelitat a l’unitat pàtria (per sobre de la democràcia i dels drets civils quan cal). Una amalgama de trepes a les cúpules, un líder sense esma ni projecte amb servituds internes, i tot sostingut per votants benintencionats o hereus d’una inèrcia del vot generacional d’esquerres.

L’invent de la dreta extrema espanyola, el famós ‘trifachito’, ja es veu que és inestable, són tan impresentables que els han d’amagar quan venen visites, i no oblidem que l’Ibex també té interessos fora de la ‘pell de brau’

Als poders espanyols se’ls hi haurà de reconéixer el mèrit d’haver inventat una mena de dictadura tova, amb aspecte de democràcia, que de moment està aguantant els embats de la realitat. Esperem que no ho aconsegueixin o serà un invent exportable a la resta del món.

Pep Agulló
Pep Agulló
01.07.2019  ·  09:09

CONTRADICCIONS POLÍTIQUES

En la llarga autopista de la perspectiva que ens ha de portar a un objectiu: la independència, es poden cometre molts errors polítics, contradiccions entre allò que volem conquerir i el com ho fem. Seria la normalitat. És la dinàmica de la revolta. Però hi ha contradiccions que ens allunyen conscientment o inconscientment de l’objectiu.

1/ Malfiem-nos de qui mai s’equivoca, que tragina poques contradiccions en aquest llarg trajecte de la perspectiva, això només és propi de dogmàtics. Ells ja han recorregut tota perspectiva amb les seves consignes perquè estan fora la realitat.

2/ En aquesta mirada en perspectiva, malfiem-nos també de qui tragina massa contradiccions, perquè és propi d’oportunistes *. Cometre massa “errors” sol ser una forma de camuflar la claudicació respecte de l’objectiu que tant se’n vanten.

El títol de l’editorial no deixa marge d’interpretació.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

(*) Oportunisme en política és fer allò diferent del que prediques per tal de conservar poder.

Albert Martín
Albert Martín
01.07.2019  ·  09:35

Ai, Senyor. Ni l’admirat Partal se’n salva d’allò tan espanyol de de más vale honra sin barcos que barcos sin honra.

Desprès de la rebolcada d’octubre’17, el que necessitem és temps per reorganitzar-nos i distreure el mínim d’energies en defensa. O és que ja tenim més força ara que a Octubre’17? Ja passem del 50%? Ja ens veiem capaços de controlar i defensar les institucions i els llocs bàsics del territori? Potser ja sabem com frenarem o farem cas omís del proper i més dur 155? (vols una DUI?: prepara’t per a un 155) El Baix i la petroquímica pararan dirigits pels seus sindicalistes? Els mossos es quadraran davant del President i no de la Delegada del Gobierno o del TSJC?

Menys essencialisme i simbolisme estèril i paralitzador i més realisme, govern del país que demostri que si tinguéssim més poder i recursos encara ho faríem millor, i organització per fer-nos més forts i aprofitar tots els recursos i oportunitats de què es disposa (veure Cambra de Comerç) para conseguir el efecto sin que se note el cuidado.

Que de pressa i bé, no pot ser. Com ja va quedar més que demostrat.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
01.07.2019  ·  09:35

Tant de bo els dos partits siguin conscients de la seva obligació de no-submissió.

Dic amb el Lluís Llach: “Quan em miro al mirall, sento vergonya perquè el 155 ha fet el seu efecte!”.

Robert Joan
Robert Joan
01.07.2019  ·  10:00

I si, amb el mateix raonament de l’editorial, apliquem als dirigents dels anomenats partits independentistes de Catalunya la resposta de Ciceró?

David Mascarella
David Mascarella
01.07.2019  ·  10:02

La perspectiva de tombar al PSOE és la que defensen les dretes Ñ i catalanes, i faran caure tants o més pressupostos que nosaltres, faran tot i més per evitar cap gest de ningú dels seus, si cal, donaran suport a Sánchez, el faran caure, faran els pactes que siguin , i la crisi profunda que els hi hem desencadenat històricament la reconduiran. Perquè l’obsessió d’ensorrar TV3, la Immersió, les lleis del nostre Parlament i la seva migrada competència? perquè mentre respirem tenen el problema ells. Ni pessimisme, ni síndrome d’enlloc, ni submissió: simplement que tirarem endavant com sigui! i mentre les urnes no ens siguin favorables en una gran majoria, anirem sempre endavant: ara PSOE amb abstenció? PSOE amb C’s i PP amb suport indirecte? , més eleccions?

Subscric la introducció de Jaume Vall quan diu “no tinc tant de persipicàcia com el Molt Honorable President, ni tampoc tant d’informació com el Director de Vilaweb,”. Així doncs, no vull pontificar perquè no puc, tampoc accepto posicionaments puntuals acompanyats d’incerteses. Resta doncs, obrir els sentits als temps que s’acosten amb un únic objectiu parlo per mi) l’enemic molt clar, a casa no ens entenem prou? ja arribarà, i no vull alimentar-me de la (pressumpta) culpabilitat dels altres

Pere Grau
Pere Grau
01.07.2019  ·  10:03

Sr. Albert Martin (9,35): Vol dir que no confon les coses? Jo, igual que vostè, dissenteixo dels que (i no és només la CUP) parlen d’implementar d’una vegada la República. I ho faig, com vostè, perquè no disposem de la força que es precisa contra un estat que vulnera totes les normes civilitzades de la democràcia occidental.
Però la investidura o no de Sànchez no hi té res a veure. Es tracta de no deixar-se usar com ninots. Es tracta de demostrar que no donem res a canvi de res. I no ens enganyem com sembla que fa el Sr. Aragonés d’ERC confiant que Sánchez acabarà pactant un referèndum. No té l’altura d’estadista que caldria per fer-ho. I com més li posem les coses fàcils, menys hi pensarà.

Però la investidura de Sànchez és només una petita part dels fronts on cal lluitar. I el més decissiu dels fronts no és a Madrid sinó a Waterloo. És Puigdemont qui té la perspectiva més clara i persegueix la completa internacionalització del conflicte. Perqué serà la intervenció d’Europa la que al final pot obligar Espanya a permetre la Nostra autodeterminació. I ja sabem que Europa no ho farà per amor a la democrácia o a la ètica, sinó si arriba a la conclusió que la persistència d’aquesta ferida oberta al seu flanc vacontra els interessos dels que tallen el bacallá al nostre continent. I facilitant la investidura de Sànchez ens allunyem d’aquesta fita. Tot això sembla que ho tenen més clar els espanyols que molts dels nostres polítics. No és debades que es miren el nostre president legítim Puigdemont com l’enemic públic num. 1 de l’estat Espanyol.

Carles Amela
Carles Amela
01.07.2019  ·  10:27

Totalment d’acord, Vicent!

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
01.07.2019  ·  10:36

Con la crisis de Podemos, con la crisis de Ciudadanos, con la imposibilidad de Sanchez de tener los votos para ser presidente no hay ninguna duda que España se encuentra en una situación de inestabilidad y ineptitud … No obstante esto pero es totalmente unida en su firme intención de machacar hasta acabar totalmente con el independentismo de Catalunya … Someter Catalunya, con los métodos mas sucios y nauseabundos de la represión, es el único aglutinante que tiene España para seguir unida.

Ahora si ERC y JxCat (que están entre de ellos divididos y siempre detrás de la iniciativa de España y esto a pesar de la voluntad de unión y de acción muy fuertemente expresadas por el pueblo independentista), llegarán al punto de facilitar de alguna manera la investidura de Sanchez … Entonces las categorías para clasificar los dirigentes de estos partidos independentistas ya no podrán ser limitadas a la inadecuación, a la ineptitud y a la mas evidente cobardía sino que se tendrá que convenir todos que habrán abarcado hasta la estupidez y el mas degenerado masoquismo.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
01.07.2019  ·  11:47

La situació és molt molt complexa . Per descomptat , no podem creure res del què fan veure passa a Espanya ni del què diuen ells que passa a Europa.
Cal esperar i veure què passa per a poder-ho valorar, amb l’aclariment sempre necessari del Vilaweb. Gràcies.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
01.07.2019  ·  12:21

Inepte és qui, amb pocs escons i havent de formar govern, carrega la responsabilitat als altres sens pactar ni donar res a canvi, tot esperant que el facin president per guapo.
El Jordi Torres de les 09:04, per emmarcar. I ull al Robert Joan de les 10:00

CARLES ADELL
CARLES ADELL
01.07.2019  ·  12:47

Estic totalment d’acotd amb l’opinió dels senyors Oriol Roig i Jordi Canes. Encara que pugui semblar estrany, per ampliar la base de l’independentisme cal votar al Pablo Casado del PP (només la investidura; a partir d’aquí el caos a Ñ estarà servit). Consti que aquesta estratègia no té res a veure amb allò de “com pitjor, millor”… no; d’això se’n diu actuar amb intel·ligència, o PERSPECTIVA si voleu. Els bons jugadors d’escacs saben jugar fort amb accions sorprenents i per això guanyen la partida. És tant senzill com això: reforçant el PSOE ens suicidem amb anestèsia i plàcidament; i a sobre rentem la cara a Ñ davant el món. Per tant hem d’evitar-ho tant com puguem.

JOSEP OLIVERAS
JOSEP OLIVERAS
01.07.2019  ·  13:41

Bones recullint una mica el esprit del escrit mai millor dit, aqui i veig 3 problemas, el primer el SR. PERE SANCHEZ, te un gros problema i el problema es Espanya la economía espanyola funciona pero no pas amb la velocitat que voldría el SR. SANCHEZ per generar ingresos i reuir el fort endeutament que dia rera día va creixen, el segon teme ve donat per el tema catala mica en mica sels hi va de la má per la seva manera de eeser no que no ha evolucionat seguieix sen una país arreladissim al feixisme pero en mes força de mai , i el tercer el SR. SANCHEZ ens vol vendre la moto que el problema el timdrem tots per no haber-lo votat hem la propera investidura que suposadament será aviat i res mes SR. SANCHEZ molte cara dura., realment qui l’asesora es un amig.

Albert Miret
Albert Miret
01.07.2019  ·  15:03

Sense saber la distribució de càrrecs a la Unió Europea, fer prediccions del que passarà amb nosaltres és perdre el temps. Si depenem d’algun partit espanyol, sigui quin sigui, ho passarem malament perquè continuarà l’odi i la venjança, però si resulta que depenem menys d’Espanya i una mica més d’Europa, poden ser dies de glòria per tots nosaltres.

jordi Rovira
jordi Rovira
01.07.2019  ·  15:16

En llenguatge visual perspectiva es sol correspondre als plans visuals que es superposen; tots ells amb imatges que vertebren un relat, que es va succeint. Que en el procés existeix un pla europeu, sembla hores d’ara innegable. De fet, cap dels constitucionalistes consultats ho poden negar. I en aquestes la qüestió a debat és nació en vers a l’espai supranacional.
I que a Espanya hi ha un pla nacional no conclòs, ens ho deixar anar el senyor Partal ara i aquí, tot fent continuïtat d’allò ja dit altres vegades. Un debat que ahir mateix no dissimulaven a El País, tot fent referència a la paràlisi de govern a Espanya. Ep, això sí; amb la seva paral·lela sobre la paràlisi de govern a Catalunya!
Tanmateix, sense por ni esveraments, procurem que en el nostre llenguatge visual el primer pla de l’independentisme no quedi massa concentrat. Jo, pel que em toca, aniré recordant l’esfumatto.

Roser Caminals
Roser Caminals
01.07.2019  ·  15:33

Perspectiva vol dir visió llarga i amplia. ERC i el PdCAT no veuen més enllà de la por de la dreta i la possibilitat o l’excusa de negociar amb el PSOE per alliberar els presos. Waterloo, potser perquè és un espai més lliure i divers, no està paralitzat pel binomi dreta/esquerra. Estic d’acord amb els comentaristes que diuen que a l’ANC li correspon pressionar els partits i mobilitzar les bases.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any