A la Patrícia (ACS), amb ce de ceba (com volia ella)

A ròssec dels nazis de l’altre dia, corrues de lectors fidels em demanen per què no toco un tema que ara com ara amoïna molt a les nostres files: com és que ens insulten tant? Els espanyolistes no saben parlar sense ofendre? Per què sempre tenen l’insult a la boca? Tu que t’ocupes d’aquestes coses bé n’has de tenir alguna idea, no?

Sempre al vostre servei.

D’entrada, treball de camp. La hipòtesi de partida és certa, fàcil de confirmar: l’espanyolisme insulta molt. De fet, el vilipendi és tan sistemàtic que no constitueix el contingut de l’enfrontament sinó la forma. No són els projectils sinó el camp de batalla, el paisatge. A les manifestacions ultres, a les pintades amenaçadores, a les discussions de bar, a les xarxes. Des de gent que aparentment ha anat a escola, com els escriptors Arturo Pérez-Reverte o Andrés Trapiello (exacte, el dels ‘agrarios cejijuntos’), que ens tracta (en un sol article!) de ‘insolidarios, xenófobos, mojiganga, golpistas, jactanciosos, tóxicos, narcisistas, saqueadores i turba’, fins a analfabets convictes com aquest, en entranyable representació dels milers que empesten les xarxes. L’agressió verbal és transversal i sistèmica. A què es deu?

El lloc comú diu, i ara haurem d’acceptar un moment el reduccionisme generalista, que el castellà crida molt. I que és malparlat. Ho confirma el prestigiós periodista Carlos Salas, un senyor ni gota sospitós de catalanista. I precisament de l’estranger prové l’escena recent, observada en primera persona, que ens il·luminarà una mica. Dues noies joves en un basar d’una capital europea. Una sotmet un mocador de coll a la valoració de l’altra, que dictamina: ‘Esto te va a costar un ojo de…’ Pausa. No és una pausa de suspense, és la que va fer ella mateixa abans de concloure la frase. ‘Un ojo de la cara’, devia voler dir? En aquells nanosegons d’impàs, les sinapsis de la interpel·lada van considerar si ‘un ojo de la cara’ era prou fort per expressar la caror que creia pertinent. I no. No era prou fort. Què és més intens, rumiaven doncs les sinapsis, que la cara? Ja està: ‘Esto te va a costar un ojo… del coño’. Així mateix. Un ojo del coño. Vet aquí com neix un neologisme, amb aquell gracejo.

Un ojo del coño no és un insult, evidentment. Però precisament per això il·lustra la conclusió a què m’ha dut el treball de camp. No es tracta d’expressar cap concepte, a la semiòtica manera d’Umberto Eco (no em negareu que un ull vaginal seria certament una imatge inquietant), sinó que l’expressivitat recau en la forma. Com que parlem d’oralitat, en la potència sonora. La palabra soez és d’una simplicitat rotunda (caca, teta, culo, pis) i per tant reforça qualsevol missatge que acompanyi. No acollona tant ‘¡He dicho que se sienten!’ com ‘¡Se sienten, coño!’. La llengua espanyola, estructuralment, és eufònica i facilita l’exclamació emfàtica, combinació subjacent per la qual milions de catalans acomplexats troben que gilipollas resulta més eficaç que carallot. Del coño i família (‘Me chupas la polla‘, ‘Te vas a comer el rabo’, ‘Por mis cojones’) al ‘hijoputa’ i ‘tu puta madre’ només hi ha un pas (i aquí seria pertinent fixar-se en aquesta obsessió malaltissa per la maternitat, una cosa que també crida molt l’atenció dels forasters), però ho deixo per a un altre dia).

Vaig concretant. Així, a falta de recursos retòrics simples (subordinació, aposició, focalització, paràfrasi…), que normalment s’adquireixen llegint, el parlant àgraf aconsegueix expressivitat a base d’èmfasi. Per això alça la veu, renega i insulta. I per això en realitat no està insultant, sinó expressant (maldestrament) un estat d’ànim. Com el nadó que marraneja perquè té mal de panxa, el parlant en perpètua fase anal de l’expressió lingüística s’esbrava proferint mots ofensius. S’esbrava i hi troba gust, és clar, o com a mínim alleujament. Sense ser gaire o gens conscient del significat del que diu (de fet no són infreqüents salutacions amicals com ara ‘¿Qué pasa, cabronazo?’), perquè es tracta d’un automatisme. Davant de determinats estímuls (una frenada improcedent, un jugador rival, un titular advers), ¡cabrón!, ¡capullo!, ¡maricón! no són sinó respostes instintives. No tenen contingut real. No ens estan insultant. ‘Catalán de mierda’ només vol dir, en lazarillotormesc, ‘Cómo me disgusta que después de tantos siglos todavía os neguéis a aceptar que en calidad de españoles estaríamos mejor y más tranquilos, vosotros y nosotros’. La pega és que, tal com dèiem l’altre dia a propòsit de la Brigada Aporellos, el secular caciquisme castellà ha promogut que els no-lectors siguin legió: la piràmide social espanyola és macropèdica, amb una base de parlants sense estudis o amb estudis primaris massa per damunt de la mitjana europea. Si hi afegeixes una al·lèrgia general (no solament dels estrats baixos, tal com hem vist al principi) al qüestionament de la sagrada unidad (i aquí també podríem parlar de l’aversió a l’homosexualitat, per exemple, encara que no és el tema que ens ocupa), obtens un panorama sonor realment bel·licós. Una bona imatge per visualitzar-ho seria la graderia d’un estadi de futbol abraonant-se sobre Gerard Piqué, que servia a John Carlin (just abans, ves per on, que el fessin fora d’El País) per fer aquesta reflexió: ‘La reacción de muchos aficionados españoles nos ayuda a entender una característica curiosa de los españoles en general: lo simpáticos y nobles que son en la vida cotidiana comparado con los habitantes de cualquier otro lugar del mundo, y lo inflexibles que se vuelven comparados con el resto de Europa Occidental cuando la política nacional invade sus procesos mentales.’

Per això goso suggerir-vos que, si mai us toca el rebre, no us enfadeu. I encara menys us esforceu a replicar, perquè no us en sortireu. L’insult gratuït és un producte típic, com la peineta o els magistrats franquistes. Pura marca España.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.