Informació és poder

  • "Un procés per la independència necessita un aparell d’informació i propaganda destinades a contrarestar la de l’enemic i foradar els seus rengles"

Julià de Jòdar
07.06.2022 - 21:40
Actualització: 07.06.2022 - 21:43
VilaWeb

Un dels efectes del procés d’independència obert fa setze anys amb la manifestació de la Plataforma pel Dret de Decidir (febrer del 2006) i culminat amb el referèndum guanyat l’1-O de 2017 haurà estat comprovar que l’estat espanyol és una màquina perfecta de boicot de la seva autopropaganda com a garant de la democràcia. Mentre els seus mitjans públics i privats, columnistes i escriptors, acadèmics i locutors de ràdio, ex-ministres i gasetillers pugnaven per oferir una estampa criminalitzadora del procés català (“supremacista”, autoritari, racista…) enfront de la democràcia constitucional representada per la monarquia, les pràctiques dels aparells de l’estat han estat un reguitzell d’actes realment criminals tant a l’exterior, amb una persecució dels exiliats digna dels mortadelos, com a l’interior, des dels fons de les clavegueres fins a la pàtina ronyosa dels Llarena i Marchena, des de la repressió continuada a tots els nivells fins a l’espectacle d’una monarquia més caduca que en temps d’Isabel II, des de la corrupció generalitzada del PP fins al suport dels fons de rèptils al feixisme caduc de Ciudadanos i la seva xaranga “civil” i a l’ascendent de Vox i les seves esquadres, des de les anades i vingudes dels villarejo de torn fins a l’ocultació de proves cabdals en els atemptats d’agost del 2016 a Barcelona, amb la cirereta de l’escàndol sense precedents de l’espionatge amb la maquineta Pegasus. (No parlarem de la qüestió de les inversions a Catalunya, perquè això ja representava el màxim de “politització” de les classes agenollades en temps de la dictadura franquista, de manera que treure-ho ara en processó retrotrau els queixosos de torn als temps dels Porcioles i companyia.)

El cas és que al moviment per la independència no li haurà calgut fer grans esforços per a contrarestar la maquinària propagandística del règim borbònic, però, és clar, esperar les errades i marrades de l’enemic per vèncer és quedar-se a mig camí, perquè continua formant part de la dependència (i fomentant-la). Una qüestió que, sigui dit de passada, també afecta el tema de la desobediència, que, en un primer moment, és el primer senyal de no acceptar el poder d’altri, però que no garanteix la teva capacitat de crear-ne un de propi. Com és notori, vam demostrar la nostra voluntat de ser (ex-posada democràticament per a destituir el sistema vigent), però no la nostra voluntat de poder (im-posada democràticament per a constituir el nou sistema). Vam arribar a posar en pràctica el fet que les minories oprimides i sotmeses tenen el “dret natural” a la resistència, a utilitzar mitjans il·legals, un bon punt es comprova que els legals resulten insuficients, com bé es va demostrar al llarg del 2017 i, sobretot, arran de les lleis de desconnexió aprovades el 5 i el 6 de setembre al parlament. Però, quan l’estat va recórrer a la violència, no vam trencar la violència establerta, tenint ben present que la resistència adequada només obliga la consciència pròpia a trencar la violència establerta sense crear, al seu torn, injustícia nova. I el que volíem, precisament, era una nova justícia.

Un procés per la independència necessita un aparell d’informació i propaganda destinades a contrarestar la de l’enemic i foradar els seus rengles, a disciplinar tàcticament i estratègicament els lluitadors i activistes, i a informar i convèncer els ciutadans en general del seu programa polític, econòmic, social i cultural. No em refereixo als mitjans que, com aquest mateix on escric, han donat i continuen donant suport al moviment, perquè la seva tasca, en la mesura que funcionen dins un sistema informatiu amb unes exigències deontològiques precises, imposa uns límits per a no caure, precisament, en els vicis dels mitjans al servei de l’estat, contra les mentides, la desinformació i la política reaccionària dels quals han de lluitar. Tampoc em refereixo a revistes, butlletins, fulls o qualsevol altre mitjà d’expressió d’entitats i plataformes, sinó, bàsicament, a mitjans sorgits directament de la praxi activista, nodrits d’informació viva i immediata, fets per gent lligada a la lluita quotidiana, escrits amb competència i rigor: una tasca informativa com a extensió de la direcció política del moviment i un mitjà de debat públic per a forjar aquesta direcció i els seus lideratges al marge del poder delegat a mans indecises, dubtoses o parcials. Creant una xarxa pròpia d’informació al marge del sistema.

I el tema primer i principal és el finançament, que hauria de ser capil·lar, fet des de baix i controlat amb rigor i claredat des del primer moment. D’aquells dos milions llargs de votants de l’1-O, la meitat eren clients de la Caixa? Van aprovar les maniobres dels seus directius en favor de l’estat? Segur que no, però tampoc no van poder contrarestar la propaganda de la por i neutralitzar aquelles maniobres amb un tancament massiu de comptes. No hi va haver una direcció que incités a fer passos endavant col·lectivament per no tancar-se individualment en la queixa i el desànim. La direcció política no cau del cel, s’ha de construir en contacte directe amb el moviment. I, entre altres coses, requereix informació veraç, ràpida i difosa a tots els àmbits. Atès que no es van tancar massivament comptes de la Caixa fins a doblegar-la, potser caldrà anar pensant que cal finançar des de tots els racons mitjans propis de difusió i propaganda, controlats pel propi moviment, més necessaris que mai quan la institució i els mitjans públics adopten postures que no tenen la independència com a objectiu present i realitzable.

No diem res de nou, però la informació és poder. I si el poder ha de sorgir directament de la praxi col·lectiva, la informació que ajudi a crear-lo, a nodrir-lo i a difondre’l no podrà ser res menys que directa, eficaç i col·lectiva.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any