A voltes entre línies i a voltes explícitament, l’argumentari de l’independentisme que ara anomenen pràctic –bàsicament, del sector més important d’ERC, però també compartit per alguns altres– es fonamenta a afirmar que no cal tenir màrtirs i que esquivar la repressió i impedir nous encausaments és un valor en si. És amb arguments com aquests que volen justificar l’actuació de dilluns del president del parlament, Roger Torrent, per mi simplement injustificable.

I justament ahir vam poder comprovar que allò que faces o deixes de fer tant se val. Perquè el mateix president Torrent que dilluns va doblegar-se al caprici il·legal de la Junta Electoral espanyola ahir va saber que era investigat per desobediència, segons un acord adoptat pel ple del Tribunal Constitucional. En concret, ell, el vice-president Josep Costa i el secretari de la mesa, Eusebi Campdepadrós, seran investigats per la fiscalia, acusats tots tres de cometre desobediència per haver admès a tràmit una proposta de resolució de resposta a la sentència contra el procés, el 22 i el 29 d’octubre. El tribunal considera, a instàncies de l’advocat de l’estat –per tant, sota la responsabilitat del govern de coalició encapçalat per Pedro Sánchez–, que al Parlament de Catalunya no es pot parlar del dret d’autodeterminació.

De fet, no va ser aquesta l’única notícia relacionada amb la repressió que vam tenir ahir. El Tribunal de Comptes espanyol també ahir va reclamar quatre milions d’euros al president Puigdemont i als membres del seu govern, a causa de la realització del referèndum d’autodeterminació, una reclamació que a la major part els pot fer perdre el patrimoni. I a Madrid va continuar el judici contra el major Trapero i més membres del cos dels Mossos d’Esquadra, amb un episodi espectacular per cert, que Roger Graells us relata.

Tot això, emmarcat amb la presència d’una part dels presos polítics, membres del govern legítim, al Parlament de Catalunya per a participar en la comissió que investiga l’aplicació del 155. Una presència que, com és evident, tota sola ja retratava el període de brutal excepcionalitat política que vivim d’ençà de fa més de dos anys. El relat dels presos, diguem-ho tot, no el va escoltar cap membre del PSC, que ahir, negant-se a participar en la comissió, va perdre bona part de la seua credibilitat, si és que en tenia, per a invocar el diàleg. Cosa que explica perfectament Pere Martí al seu article diari.

Hi insistesc: tot això, i més, va passar en vint-i-quatre hores, amb prou faenes. Precisament en les vint-i-quatre hores següents a la trencadissa dins el govern que s’ha volgut justificar en la necessitat d’esquivar, diuen, la repressió.

Jo no tinc gens de confiança que els independentistes dits pràctics –sobre això, aquest article d’Andreu Barnils és imprescindible– entenguen que la seua actuació serà fútil. Però els fets els haurien de fer reflexionar o els deixaran en una posició molt incòmoda com més temps vaja passant. Ells ja poden insistir amb el diàleg i el gran canvi que significa tenir un govern espanyol que reconeix que açò és un conflicte polític que cal apartar del carril de la justícia. Perquè la realitat és que la repressió continua i continuarà. Continua i continuarà perquè políticament els socialistes en treuen rèdits importants –i no cal veure sinó com estava cofoi Miquel Iceta dilluns imaginant-se que ara podria aconseguir per vies espúries allò que els votants no li volen concedir de cap manera per vies democràtiques.

Els històrics del socialisme alemany ja van avisar, en moments heroics i quan la temptació totalitària era una evidència, sobre el perill per a la pròpia salut mental d’esdevenir un carceller, un repressor. Si penses que pots guanyar sense necessitat de passar pel tràmit feixuc que la gent et vote, avisaven ells, no tan sols perds el compàs moral sinó que la comoditat de la situació et duu massa fàcilment a l’altra banda de la barrera democràtica, allà on no hauries d’haver estat mai; allà on s’han instal·lat els socialistes espanyols fent enginyeria política a partir del control que tenen de la màquina de la repressió.

La presència dels presos al parlament i alguns dels seus discursos ahir van fer durant unes hores l’efecte de bàlsam paralitzant de la tensió política entre els partits independentistes. Ho entenc i ho respecte, perquè ho trobe humanament justificat. Però no servirà per a oblidar on som ni per a dissimular ni emmascarar les evidències, els fets. Tenim davant un monstre inadaptat a la democràcia i a Europa, un monstre que pot adoptar cares diverses i brandar banderes contradictòries si li convé. Però que al final, com en la faula de l’escorpí i la granota, sempre acaba sucumbint al seu instint violent. I és per això que únicament la confrontació directa i radical ens dóna l’oportunitat de guanyar-lo, com el vam guanyar el Primer d’Octubre. I no serveix de res imaginar-se que és allò que no és –fent servir, amb perdó, aquest pensament màgic que ens volen atribuir com a burleta pesada a tots els qui, simplement, no combreguem amb les seues tesis. Em remeto a les proves, d’ahir mateix.

PS. VilaWeb sempre assumeix els seus compromisos i n’és un ajudar a la reflexió col·lectiva en els moments més difícils. Maldar per obrir el debat. Per això avui comencem una minisecció que durarà uns quants dies, en què demanem a personalitats dels entorns més variats de l’independentisme què cal fer i cap a on cal caminar. La comencem avui amb les opinions d’Albano-Dante Fachin, Júlia Taurinyà i Albert Botran.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb