Impossible, improbable, inevitable

«Per això aquestes darreres hores hem vist que la batalla és en el punt culminant. El pas de probable a inevitable ens el juguem ara mateix, aquests dies»

Vicent Partal
13.04.2017 - 05:19
Actualització: 13.04.2017 - 07:19
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Les coses primer semblen impossibles. És aquell moment en què creure o afirmar que passarà el que tu voldries que passàs simplement desafia la lògica. Fins al punt de paralitzar-te. Els impossibles se somnien generalment en silenci i en soledat. Pertanyen al regne de la fantasia, més que no pas a la realitat social que t’envolta.

Però si d’alguna manera la soledat i el silenci es trenquen i se socialitzen, potser arriba un moment que allò que es veia impossible passa a ser vist com a improbable. Tècnicament, la diferència és ben escassa, però emocionalment no. ‘Improbable’ ja atorga alguna possibilitat a allò que abans no en tenia cap. I el somni que abans es gaudia, o se sofria, solitàriament passa a ser una cosa a construir col·lectivament. L’esforç agafa valor, en aquest context. Perquè la improbabilitat es pot tombar convencent la gent, un a un. I si es fa bé, allò que era impossible temps enrere passa d’improbable a inevitable.

Però no es pot passar d’impossible a inevitable sense acumular la força i els arguments que transformen una cosa d’improbable en probable. I ací és on la gran majoria de les idees, dels moviments, dels projectes s’estavellen. Cal molta paciència, cal molt rigor, cal molta força col·lectiva i líders que no defallesquen mai, que no pleguen mai.

El dia que la pressió del carrer va portar a les eleccions del 27-S i a la formació de Junts pel Sí la batalla per a dur l’improbable a la fase de probable va esclatar amb tota la força. L’estira-i-arronsa permanent que hem viscut des d’aleshores es va tancar amb la proposta de fer un referèndum d’autodeterminació en compte de fer un referèndum de ratificació de la independència o directament una proclamació de la independència. Tenint en compte el tarannà de l’estat espanyol, era triar el camí més difícil i complicat, perquè era evident que passaria això que passa ara. Que intentarien barrar el pas per la via que fos i posant sobre la taula el que fos. Però també, i en això hi estic d’acord, era el més bo pensant en l’escena internacional i el més contundent a l’hora de tancar la porta a l’especulació interna.

Per això aquestes darreres hores hem vist que la batalla és en el punt culminant. El pas de probable a inevitable ens el juguem ara mateix, aquests dies. Els dubtes d’aquestes darreres hores, motivats per l’excés de recel partidista, són la darrera revinclada especulativa dels qui encara pensen a vigilar-se ells amb ells en compte de llançar-se sense reserves a conquerir el demà.

Però, fent-se públics i notoris, aquests mateixos dubtes provoquen una reacció important en forma de vacuna i de pressió sobre els qui han de prendre les decisions clau. Que té efecte. Ahir tant el PDECat com ERC van reaccionar contra l’espectacle de dilluns fent pinya. És cert que encara hi ha una possibilitat de retirada, de derrota, d’autoderrota per a ser exactes. Però cada vegada resten menys passos per a fer que el procés siga inevitable, menys espai per al dubte. Perquè tots sabem que en el moment que el referèndum es convoque i tothom, sense excepcions, siga inhabilitat, aleshores ja no hi haurà camí de retorn i l’únic futur possible serà córrer amb totes les nostres forces.  Cap a la fita.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Ramon Perera
Ramon Perera
12.04.2017  ·  23:22

Siguem realistes. Potser no tothom ha hagut de prendre decisions transcendentals a la seva vida i mantenir la decisió durant el temps necessari. Qui hagi tingut aquesta experiència podrà entendre millor com és la feina del govern de Catalunya en els moments actuals. I si qui ha de mantenir la decisió és un grup en lloc d’una sola persona, llavors sorgeix el problema de la coordinació, però també l’avantatge de que quan un defalleix, cosa molt humana, l’altre segueix empenyent.

És irreversible el camí que estem seguint? Jo penso que sí i els fets excepcionals que podrien fer-lo fracassar no sé imaginar-los amb un mínim de racionalitat. Al final, la convocatòria del referèndum serà una inevitable declaració d’independència de fet i el referèndum mateix serà de ratificació. Haurem estat debatent per una pura qüestió de vocabulari però haurà servit per fer madurar l’opinió col·lectiva.

Jordi Serramià
Jordi Serramià
12.04.2017  ·  23:22

No cal patir tant! La principal garantia de que ens en sortirem és que col.lectivament no tenim altra sortida, hem d’acabar satisfactòriament el procés, en cas contrari, la venjança borbònica tornarà a fer història, ja ens els coneixem

Josep Usó
Josep Usó
12.04.2017  ·  23:23

Cada dia que passa es veu més clar que, malgrat els recels i les pors de cadascú, d’altra banda ben fàcils d’entendre, al darrere de tot està la força de la gent. De tota la gent que ha anat empenyent sense desmai i que ens hem arribat a convèncer de què és possible aconseguir la victòria malgrat l’aparent disparitat de forces. I és aquesta gent la que anima, la que no permet ni un sol pas enrere. I l’adversari també ho sap. Ara mateix empeny amb tot el que té i no aconsegueix trencar la pinya independentista que sustenta el Govern i el seu objectiu. Ni ho aconseguirà. Perquè el temps ja juga molt en contra seua. Però cal continuar empenyent, amb força i somrient. Per cert. Només resten 170 dies.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
12.04.2017  ·  23:24

Ara ens trobem en un dels punts dolços del procés. Després d’haver-se
tancat les escletxes entre els independentistes, toca remar
intensament i amb tota la força ca a Ítaca sense parar i fer-ho
conjuntament. És el moment de veure que la possibilitat d’assolir la
llibertat la tenim molt a prop i que no podem deixar d’aprofitar
l’avinentesa perquè sinó no només serem una comunitat autònoma, com
posem, Extremadura, sinó una colònia espanyola amb tot el que això pot
suposar. En un article que vaig escriure va uns anys vaig anomenar la
situació de “Independència o barbàrie” parafrasejant els
situacionistes del anys 68 del segle passat. I així ja està plantejat
el dilema. O anem endavant o anirem molt i molt endarrere i per això
mateix no val a badar i anar per feina. Hi ha força gent indecisa i
cal que els qui estimem aquesta terra i la volem lliure, els hi fem
veure els avantatges per tindrem per a tothom quan ens governem per
nosaltres mateixos. Només dient que tindrem 16.000 milions d’euros més
cada any que no pas ara, ja n’hi hauria d’haver prou per fer el pas.
La de coses que es podrien fer amb aquesta diners administrats
eficaçment per nosaltres sense ingerències de ningú. A més, els errors
que es puguin produir, ja no caldrà que hi hagi l’excusa de poder
atribuir-los a Espanya i , a encara més, la Plaça de Sant Jaume és més
a prop que la Plaça del Sol de Madrid per anar a manifestar-nos, si
cal.

jaume vall
jaume vall
12.04.2017  ·  23:27

Impecable raonament. Com sovint em passa llegint les editorials, em fascina la capacitat expositiva del director per verbalitzar alguns pensaments que tenim, que ens consta de formular com a idees lògiques.
Ara només cal que aquestes tesis tan ben explicades, i tan versemblants, siguin realment certes i, com es diu, inevitables. Que ens portin inexorablement al referèndum, que és com jugar la final d’una Champions, i, si pot ser, emportar-nos la copa cap a casa, tot guanyant-lo.
Sembla ser, o almenys jo també vull creure que és així, que el pacte entre Puigdemont i Junqueras és sòlid i fort. Que resistirà els embats externs i els dubtes interns. Cal que ens portin fins el dia R, amb totes les conseqüències, davant les urnes, i cal que els ciutadans tampoc no ens deixem intimidar per els caducs , envellits, immobilistes i extractius poders espanyols.

Joan Ortí
Joan Ortí
12.04.2017  ·  23:51

Penso que en aquests moments decisius es mes necessari que mai que ens mobilitzem com ho hem fet sempre. Ajuntaments per a la independència, Òmnium, Súmate, ANC, partits polítics, institucions, organismes, empreses, escoles, sindicats. No sé la manera, però podria ser cada quinze dies concentracions a les places dels ajuntaments. Cal visualitzar i visualitzar-nos que estem preparats i armats de somriures. El govern ha de sentir ben a prop, que el poble no te vacil·lacions respecte al full de ruta que ens vam marcar.

Víctor Serra
Víctor Serra
12.04.2017  ·  23:52

El procés només serà derrotat si els que estem a fvor de la independència ens quedem en una minoria que sigui suportable per l’Estat espanyol. Si sabem construïr una majoria democràtica, ja poden anar fent. Tant l’Estat espanyol com els curts de mires que es perden en la batalleta pertidista.

JESUS CASTELLS
JESUS CASTELLS
13.04.2017  ·  00:41

En el moment d’iniciar-se les passes finals del procés tot aquest col·lectiu de SUBMISOS, començarà a veure on hi ha l’única possibilitat de progrés de justícia social, de dignitat d’un poble fins ara esclafat culturalment. Si els convençuts fem la feina ben feta, amb impetuositat, perseverancia i justicia molts dels SUBMISOS s’hi apuntaran.

Albert Miret
Albert Miret
13.04.2017  ·  08:52

Sobretot en el moment actual, estimo i admiro profundament als nostres polítics independentistes. Sent evident, com han demostrat tantes vegades, que son gent molt intel·ligent i super preparats intelectualment, algú amb el cap al seu lloc pot dubtar de la seva decisió per a portar-nos a la independència? Aquesta gent s’ho està jugant tot per a tirar aquest nou país endavant. La seva carrera política, la seva llibertat personal i fins la seva pròpia família l’estan posant en joc per a tots nosaltres. Quina irresponsabilitat la d’aquells que mentre uns s’ho juguen tot, es passen els dies fent lluitetes de partit, això sí, en el més pur anonimat i sense ensenyar la cara enlloc. També la d’aquells covards que juguen a l’ambigüetat i potencien secretament la dependència d’Espanya, amb la única finalitat de que passi el que passi puguin continuar sortint a la foto. És ben segur que de no arribar a la independència, el nostre país, entre injustícies i espolis, acabarà en la misèria més absoluta, però això no els importa, perquè ells seguiran surant en les mateixes aigues brutes que tan els agraden.
Diguem prou de viure en una colònia. Visca Catalunya lliure!!!

Andreu Fàbregas
Andreu Fàbregas
13.04.2017  ·  09:10

Ja som en els moments de “caixa o faixa”; somriure? bé; però, ja s’han acabat els “cants i rialles”, això ja es seriós de veritat. Hi hem de fer-hi tots quelcom, cadascú el que pugui. Després, al guanyar la independència, ens sentirem molt orgullosos d’haver-hi contribuït un xic per a aconseguir-ho; no, només els nostres dirigents.

No son 170 dies, que queden, Josep Usó; això es el límit pel referèndum (que crec que segurament serà el 24 de setembre). Tenim nomes DOS MESOS pel davant, perquè amb molta probabilitat serà al Juny quant s’aprovin les lleis de desconnexió, la decisiva llei de transitorietat i la convocatòria del referèndum. I dos mesos, ja no és res, Josep i companys.

Estic d’acord en qui diu que caldria fer manifestacions massives i continuades (tots els diumenges que es pugui) per tot arreu del nostre país: en poblacions, places, carrers… i fent cridòria, que això sí que se’ns dona molt bé, oi? (i tot ajuda). Fer ben pales que ja no se’ns pot aturar. Som-hi tots!

P.S. Afortunadament, s’ha esvaït el lamentable episodi sobre la qüestió de la compra de urnes; si jo hagués format part del equip de govern els haguera dit “de tot”! Jo ja estava disposat a fer campanya per a una col•lecta per a comprar les urnes nosaltres mateixos, a títol individual: cada un seriem propietaris d’una o de dues o de les que calgués (en total seran unes deu mil urnes), i tot seguit, les posaríem a disposició de la Generalitat pel referèndum; baix la nostra pròpia i particular responsabilitat. I que els nostres veïns enemics ens vinguin a inhabilitar a cada un, si volen fer encara més el ridícul!

Pep Agulló
Pep Agulló
13.04.2017  ·  10:59

Hi tot això en un “pam” Vicent!
La voluntat col·lectiva materialitzada en el procés ha agafat dinàmica pròpia, la inevitabilitat és palesa fa setmanes, només cal veure que l’eina política més “subtil ” que utilitza l’unionisme (tant de la “dreta” com de “l’esquerra monàrquica”) són les “eleccions autonòmiques”. És un argument tan estúpid com la manifestació de la seu desconcert i impotència. Ep! que en altre moment hauria sigut un perill, però ara qui ho atura…
El que hauria de passar d’inevitable a impossible foren les declaracions dels bocamolls dels partits (eh P de Cat!!).

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
13.04.2017  ·  15:13

No està gens clar que “el pas de probable a inevitable ens el juguem ara mateix, aquests dies”.

Les paraules enregistrades de Bonvehi (com fa tres mesos les de Mercè Conesa) ens mostren la realitat més dura i crua: CDeCAT no és un partit independentista. I sembla que fa temps que busquen un autonomista que els salvi del que consideren un atzucac.
Depenen massa de l’empresariat que està fart d’aventures poc espanyoles. Alguns prefereixen seguir en la còmode corrupció de sempre.

Mai PDeCAT ha parlat de com serà una Catalunya lliure. Només parlen del referèndum gris sense pensar en el futur.. perquè creuen que no hi haurà futur en llibertat.
Potser només Puigdemont ho veu diferent i la llàstima és que ell no és qui decideix.

Josep Codina
Josep Codina
14.04.2017  ·  00:20

Haurien de tenir molt present tots els polítics que es van fer càrrec de portar a terme la comanda de la gran majoria del poble de Catalunya, LA REPÚBLICA INDEPENDENT DE CATALUNYA, que si per incapacitat, per falta de convicció, o per deixadesa, no u arriben aconseguir, aquest mateix poble de Catalunya, els i reclamarà, i la seva carrera política ja sals haurà acabat, i segur que serà una llosa que hauran de carregar tota la seva vida, el poble, aquest poble que va demanar amb vehemència la independència, segueix demanant-la i farà tots els esforços que siguin necessaris.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes