Impàs, pausa o traspàs

Les autoritats autonòmiques continuen volent fer veure que governen, en comptes de mostrar sense timidesa que són del tot impotents amb les eines i els recursos de què disposen

Oriol Izquierdo
08.06.2020 - 06:00
Actualització: 08.06.2020 - 08:00
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’anècdota potser no té cap més importància: fa uns dies un mitjà digital va anunciar a mitja tarda que al vespre donaria una notícia transcendental per a l’independentisme. I poc més d’una hora després publicava la ressenya d’un nou llibre del conseller Puigneró, presentant-lo com ‘el candidat’ i, més concretament, com aquell qui ‘té tots els números per a ser el presidenciable de JxCat a les eleccions vinents al parlament’.

I així estem.

Vull dir que així que l’estat d’excepcionalitat causat per la pandèmia s’ha relaxat només una miqueta, ha reaparegut el vell debat com qui diu en el mateix punt on es va quedar. Quin era aquest punt? Tothom –tothom en l’entorn de l’independentisme aparentment rupturista, s’entén– corria nerviosament a la recerca d’aquella Ventafocs a qui el paper de cap de llista pogués encaixar com la sabateta de vidre. Què voleu: si abans aquesta cançoneta irritava, ara, enmig del recompte diari, incomplet, dels morts, la trobo ofensiva i frívola.

Però així estem, deia.

En un moment de pausa o d’impàs, endormiscats mentre esperem que passi l’estat d’emergència i puguem reprendre d’alguna manera la vida de sempre. I, alhora, esperant encara que l’impàs d’abans, aquell anunci de convocatòria d’eleccions motivat per l’avís d’una sentència estúpida, acabi de passar també, si pot ser, de pressa. I més i tot, perquè, així com l’impàs de la pandèmia ha trepitjat l’impàs de la legislatura, tots dos se superposen a un impàs anterior, el que havia causat el cop d’estat del 155, i al qual encara no ens hem sobreposat.

I així estem, doncs.

Ben bé sense arribar a saber cap on anar, potser perquè encara no hem volgut acabar d’entendre d’on venim. I d’on venim? De la victòria de l’1 d’Octubre i de la renúncia posterior. O sigui, de la mala lectura d’aquella victòria: com s’ha demostrat reiteradament després –i aquest després inclou l’agònica promesa, forçada per la necessitat d’una investidura, d’una nonada taula de diàleg–, Espanya no s’avindrà mai a negociar. El camí, llavors com ara, era el de la ruptura. Però haver-la avortada aquells dies ens ha deixat en el cul-de-sac on ens trobem encara.

I ens hi haurem d’estar gaire més, així?

Jo no ho voldria, però no veig gaires indicis que la cosa pugui canviar aviat. Perquè les autoritats autonòmiques continuen volent fer veure que governen, en comptes de mostrar sense timidesa que són del tot impotents amb les eines i els recursos de què disposen. Perquè el president Puigdemont no s’acaba de decidir a liderar les institucions republicanes amb les quals hem de construir l’escenari de futur que necessitem per a sobreviure, ara fins i tot literalment. Perquè, entre una cosa i una altra, la societat mobilitzada, des de les associacions fins als partits, continua endormiscada, desconcertada, disgustada i recelosa.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes