18.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 19.07.2023 - 11:03
Els partits polítics catalans, i en concret els partits polítics independentistes, han intentat aquests darrers anys de mantenir el sistema d’immersió lingüística i han fracassat. Intentaven, de fet, de mantenir tan sols la formalitat de la immersió lingüística, perquè tots som ben conscients que en realitat fa dècades que no es practica. Però ni això no han pogut aconseguir tampoc.
I ahir aquest fracàs es va fer més evident que mai, quan el TSJC va imposar la presència de més llengua espanyola en tres escoles del Principat emparant-se en la pròpia llei aprovada pel Parlament de Catalunya –aquella llei que ERC, Junts, PSC i comuns ens van voler vendre que serviria per a frenar l’atac a la immersió. I no solament no ha servit per a això que deien, sinó que ha servit per a reforçar-ne l’atac. Difícil, doncs, de trobar una expressió més gràfica i evident de la impotència i la incapacitat dels polítics catalans per a fer la seua feina, la feina per a la qual els vam votar.
Per caure bé al PSC i aconseguir que també signàs l’acord parlamentari –i per semblar bons xics i demostrar que no mantenien la posició atacada, sinó que feien alguna concessió a la pressió del castellà–, els quatre partits esmentats van introduir en la nova llei la idea que l’idioma de Castella era a partir d’ara també llengua d’ús curricular i educatiu en l’ensenyament a Catalunya. I és justament a aquesta declaració legal que s’agafa ara el TSJC per reprimir la immersió i l’escola catalana, sense tenir ni tan sols la necessitat d’enfrontar-se al parlament local i imposar de manera brutal el seu autoritarisme. A la Ciutadella el maig de l’any passat ERC, Junts, PSC i comuns van obrir la porta del corral a la guineu i ara ja és dins. És molt probable que PSC i comuns ja ho volguessen. La posició d’ERC i Junts és la que era i és inexplicable.
Inexplicable, a més, perquè avui cal fer recordatori que gairebé tothom –amb la sola excepció d’Òmnium– del món educatiu, sindical, cultural i social ja va avisar. I sobre això he de recordar que el 24 de maig de 2022 vaig escriure un article editorial que portava per títol “Una conxorxa de quatre partits que no és cap acord favorable al català”. Aquell dia posava sobre la taula quatre grans temes que feien d’aquell document un acord nefast.
–Dolent per a la llengua catalana, perquè esbotzava de manera definitiva el marc legal que permetia la immersió, ni que fos sobre el paper.
–Dolent perquè trencava la tradició històrica de més de cent deu anys del catalanisme de considerar la llengua catalana com a llengua del país, l’única que defineix el país i que mereix ser considerada com a tal.
–Dolent perquè esquerdava el bloc independentista, fent-ne fora la CUP i substituint l’aliança dels partits independentistes per una de nova en què ERC i Junts s’abraçaven i posaven al centre de la vida política catalana el PSOE.
–I dolent pel que tenia de menysteniment de tot allò que no fossen els aparells dels partits. Les opinions de les associacions i sindicats de mestres, de les associacions de defensa de la llengua i en general de tothom que no forme part de la roda tancada i viciada del parlament i els partits no els van importar ni les van considerar en cap moment.
Aquell article el rematava explicant que “d’aquell Gabriel Rufián que va votar la llei Celáa dient que així es blindava el català a aquest pacte vergonyós, tot es limita a protegir els seus càrrecs de les possibles inhabilitacions, a veure com poden escapolir-se de la repressió i a mirar de fer veure als votants desorientats i farts que la realitat no és la que és, sinó la que ells pinten.” Doncs bé: si més no això darrer ja no ens ho empassem, perquè ja és claríssim que la realitat no és la que ells pinten i volen que ens creguem. No hi ha res blindat de tot allò que ens van dir i repetir que estava blindat. La realitat és que per a Catalunya no hi ha cap camí transitable dins l’autonomisme. La realitat és que la supervivència del català va lligada més que mai a la independència. Però la realitat també és que tenim una classe política molt dolenta i de baix nivell, incapaç i acovardida. Que no aconsegueixen fer realitat allò que la gent demana, aquelles coses per les quals els vota.
PS1. Josep Casulleras fa l’anàlisi detallada d’aquesta sentència ací: “Van obrir la porta de classe i hi van entrar sis jutges dient ‘prou català’”.
PS2. El nou Ajuntament de Torrent, de PP i Vox, ha decidit de canviar el nom de l’auditori municipal per a suprimir-hi el de Vicent Torrent, el gran musicòleg valencià, capdavanter d’Al Tall durant dècades. La veritat és que no sé imaginar un millor homenatge a un gran antifeixista com és ell que aquest: que el feixisme retire el seu nom d’un espai públic demostrant fins a quin punt en són, d’incompatibles. Però, en qualsevol cas, avui calia donar-li veu i ho ha fet Esperança Camps en aquesta fantàstica entrevista: “La dreta és com aquests micos que es colpegen el pit i bramen dient ‘jo sóc ací’”
La classe política és el resuyde dècades de medrar dins de l’aparell del partit. I els qui estan al cim, sempre procuren manhindre’s allà. La millor manera és només deixar ascendir els menys capaços. Per evitar que mai els facen ombra. Després de cinquanta anys d’això, el resultat està a la vista. Uns vividors sense escrúpols que només miren per ells mateixos. I sobretot ineptes. Molt ineptes. Fora de “la política” no es podrien guanyar ni un sou de peó.