Imanol Pradales: “Ara és el moment: aprofitem-lo”

Imanol Pradales, president del govern basc (Santurtzi, Biscaia, 1975), rep Berria a Ajuria Enea mentre espera les darreres notícies sobre Talgo. En el minut 17 de l’entrevista, la interromp per atendre una trucada del conseller d’Indústria, Mikel Jauregi. “Ja és fet”, diu, mentre apaga el mòbil i reprèn la conversa. Parla amb calma, li agrada la reflexió i respon les preguntes amb serietat, però també sap crear un ambient afable.

—Fa gairebé vuit mesos que sou president. Com valoreu la feina feta fins ara? Quina ha estat la part més difícil i la més satisfactòria?
—En faig una valoració positiva. Han estat mesos intensos en molts sentits. Quan es forma un nou govern, cal fer un esforç especial, i això exigeix paciència. Hi ha moltes persones noves i nous equips de treball. Sempre hi ha qüestions damunt la taula i cal proposar millores en les polítiques públiques. A més, apareixen problemes a curt termini que cal gestionar. Com que aquest govern és nou i té la voluntat d’impulsar les polítiques públiques amb una nova empenta, aquests mesos han estat d’una gran intensitat, però considero que la feina del govern ha estat força positiva.

—Vàreu anunciar que aquesta legislatura marcaria una nova etapa en la manera de fer política. Creieu que aquest propòsit es va materialitzant?
—És essencial que qui governa escolti constantment. Això ens interpel·la a nosaltres, però també és molt important per a tots els qui són a l’altra banda. Cal compartir un diagnòstic de la situació, identificar els envits i marcar les línies per a afrontar-los. El govern ha proposat tres eixos per a millorar i reforçar els nostres serveis i, alhora, per a decidir com hem de construir el nostre futur. Hem de preparar el país per encarar el futur, analitzant les polítiques públiques actuals però també pensant a llarg termini. Amb quin objectiu? Créixer com a país i fer un salt qualitatiu en benestar. Aquest és el nostre marc. I és clar que hem de compartir-lo amb diversos actors, tant per les polítiques actuals com les de futur. Jo mateix vaig assumir aquest compromís. De vegades ho aconseguirem, de vegades no, però ens hi esforçarem en tot moment.

—Com valoreu la relació amb l’oposició?
—Si prenem una mica de distància i observem què passa a l’estat espanyol o en uns altres països, la dinàmica del debat al parlament basc és força constructiva. Assistim a un debat democràtic constructiu, cosa que s’agraeix i que entre tots hem de preservar. Així és com entenc la relació amb tots els partits. Fins ara, la relació política ha estat bona. Evidentment, hi ha discrepàncies, però –almenys per part nostra– hi ha intents de mantenir un diàleg sincer i d’arribar a acords. N’és un exemple la Taula de Salut, un procés molt positiu en què tots els partits han deixat de banda les seves posicions per construir conjuntament. Aquest és el camí que cal seguir. Tant de bo també fos així en els altres àmbits.

—El govern i EH Bildu parleu sovint d’acords de país. Hi veieu una oportunitat real?
—Vivim en un món convuls, amb grans incerteses. Aquests darrers dies ho veiem amb les decisions de Trump sobre el comerç global. També hi ha dubtes dins Europa, amb l’extrema dreta ja com a tercera força política, i el paper que tenen la Xina i l’Índia en l’expansió dels seus productes. A l’entorn més proper, tant a l’estat francès com a l’espanyol, la situació és la que és. És essencial interpretar constantment què passa al món i a Europa, tenir informació precisa i ser presents a Brussel·les per defensar els nostres interessos, no solament davant Madrid o París, sinó també a la capital comunitària. Som un país petit, amb una mida limitada, i per afrontar els desafiaments que tenim cal treballar en acords bàsics sobre les qüestions nuclears que ens defineixen com a poble. Això inclou la llengua basca, l’autogovern i la territorialitat basca. I hi ha grans desafiaments sectorials, com el model socioeconòmic que volem. Parlem molt d’indústria, però també de migració, de la transició energètica, d’educació, de salut, d’habitatge i de l’equilibri entre generacions. Hi ha diversos àmbits en què es poden assolir grans acords.

—Per tant?
—És el moment, i ho dic sincerament, de deixar de banda les estratègies partidistes i treballar en aquests acords de manera efectiva. Tot això que expliquem exigeix acordar diagnòstics i fulls de ruta en aquelles qüestions que ens defineixen com a nació, i avançar-hi plegats. Si no ho fem, podem caure en una política estètica sense aprofundir el contingut real. Cal implicar-se i prendre decisions. No és fàcil, però el moment actual i aquest país ho requereixen. I això no interpel·la sols els partits polítics, sinó també el món econòmic, el sindical i la societat civil.

—Quin pes té el PSE en aquests acords? Fins a quin punt els socialistes són l’oposició dins el govern?
—Si observem el panorama en conjunt, ara hi ha una situació interessant. A Navarra, el Partit Socialista és al govern amb el suport de l’esquerra abertzale, d’EH Bildu. Al País Basc, el PSE forma part de l’executiu basc i també governa en més institucions. Hi ha un clima favorable per a parlar de l’autogovern. I al mateix temps, a l’estat espanyol, hi ha un president socialista que compta amb el suport dels partits abertzales. Ara mateix, hi ha les condicions adequades perquè PSE, EH Bildu i el PNB arribin a uns acords mínims. Ho veiem en territoris i en àmbits diversos. Tenim una oportunitat i cal treballar en els continguts per consolidar aquests acords bàsics, almenys entre aquests tres actors. Però això no és sols una qüestió de partits, també cal tenir en compte més agents. Hi veig una oportunitat clara. Si la situació a l’estat canvia, les coses poden complicar-se molt més. Ara és el moment: aprofitem-lo, deixant de banda les estratègies partidistes i els interessos de partit. Dins el govern hi ha un ampli consens, perquè vam pactar mil i una iniciatives en el programa de govern. Hem d’aprofitar bé aquest moment, jugar bé les nostres cartes i fer un pas endavant per enfortir la nostra capacitat política.

—Si en algun acord el PSE, com a soci de govern, no hi està d’acord, hi ha manera que les propostes prosperin sense el seu vist-i-plau?
—El terreny de joc entre els partits és ben delimitat. Normalment, quan s’arriba a un acord…

[En aquest moment el mòbil del president sona. És Mikel Jauregi, conseller d’Indústria. El president respon a la trucada. El conseller li confirma que s’ha tancat l’acord per a comprar Talgo.]

Quan es tanquen aquests acords, també és clar en quines coses no hi ha consens i, si hi ha tensions –cosa que és natural–, tenim comissions per a gestionar-les. El clima de treball dins el govern és molt bo.

—El procés intern del PNB s’allarga més que no voldria el govern?
—Els processos interns del PNB sempre són iguals. Aquesta vegada se n’han encavalcats dos: un per a la renovació de les comissions executives territorials, que va acabar a final de novembre. I, un cop tancat aquest, hem continuat amb l’altre. L’objectiu no és únicament formar una nova comissió executiva, sinó aprofundir un debat més ampli sobre la ponència política. N’hi ha cinc i són molt importants perquè marcaran el rumb polític del PNB. Els terminis són els que estableixen els reglaments, però això també ens hauria de portar a reflexionar sobre aquests calendaris. El PNB va anunciar al juliol que començava el procés i s’acabarà a final de març. Nou mesos. En un món digital i accelerat com el d’avui, això no beneficia el partit. Caldria enfocar els processos d’una altra manera. Fins a l’octubre hi ha temps per a desenvolupar un nou reglament. Nosaltres, els jeltzales, ens hem adonat que cal fer-hi una altra volta.

—Creieu que hi ha risc de fractura interna?
—No. Es diu sovint que dins els partits polítics falta democràcia, però aquí s’han posat sobre la taula molts noms per part dels militants. Markel Olano, Arantza Tapia… Han sorgit moltes propostes, perquè en el procés intern els afiliats tenim la llibertat de presentar qui vulguem. Destacaria aquest exercici democràtic. A més, penso que Andoni Ortuzar ha fet un gest generós i sincer. És d’agrair. Va veure que no era bo que dues persones passessin a una segona volta. Per què? Perquè la situació és complexa i cal guanyar solidesa política. No tinc cap dubte que Aitor Esteban serà un gran president.

—El 2025 serà l’any en què s’assentin les bases del nou estatus polític del país?
—M’agradaria que aquest diàleg discret entre els partits avancés. Si s’aconsegueixen uns fonaments compartits no serà pas poca cosa. Al govern basc tenim molta feina encara per a fer complir l’estatut i desplegar les competències pendents. Potser a final de mes tindrem dues competències més: la gestió dels permisos de treball i la meteorologia. L’objectiu és que a final de mes el País Basc ja les tingui en mans pròpies i que puguem ampliar la nostra capacitat política. També treballem en noves competències en matèria de seguretat social. Aquest és el nostre objectiu ara mateix. Paral·lelament, com a president, sé quines altres qüestions es treballen a un altre nivell. Però no ens podem obsessionar amb les dates. Si no s’aconsegueix el 2025 però sí el 2026, també serà una bona notícia.

—Com a president, quines bases voldríeu establir?
—Hi ha aspectes que tots veiem clarament. El recorregut d’aquestes darreres dècades ens ha ensenyat que hi ha mancances. Per exemple, en l’àmbit sanitari, no tenim competències per a determinar el nombre de places de metge intern resident, ni per a endarrerir l’edat de jubilació dels metges… Són qüestions importants en el nostre dia a dia, i ho anem constatant. Quan es va signar l’estatut, Espanya era fora de la Unió Europea. Ara, cada vegada és més important tenir veu pròpia a Brussel·les, ser presents en els espais on es prenen decisions i disposar d’un seient propi en aquests fòrums. D’una perspectiva global, el País Basc ha d’ampliar les opcions per establir relacions d’una altra mena amb els altres territoris. En resum, necessitem més capacitat política en mans pròpies. Volem enfortir els nostres serveis públics i créixer com a país. Hi haurà oportunitats per a millorar aquestes capacitats polítiques. No és tan sols cosa de garantir allò que ja hem assolit, sinó de disposar de les eines per a fer un nou salt polític. I aquesta serà la nostra tasca.

—S’hi inclou el reconeixement nacional en aquest plantejament?
—No sé si necessitem el reconeixement de ningú més per a dir que som una nació. Jo sóc abertzale; Euskadi és la nostra nació, la nostra pàtria. Sovint s’ha dit que el reconeixement nacional té un valor polític i que seria convenient que figurés a l’estatut. Però, per mi, el fet important és garantir les competències que aconseguim. L’objectiu és obtenir més capacitat política, és a dir, noves competències, blindar la bilateralitat i, a partir d’aquí, poder participar en la política europea. Fins ara, això no ha estat possible, però cada vegada serà més important.

—Us fa por què pugui passar a Espanya?
—He repetit moltes vegades que Sánchez té molt clar que farà mans i mànigues per garantir la continuïtat de la legislatura. No el veig pensant en cap més opció. Davant nostre hi ha dos anys, i poden passar moltes coses. Ara és un moment de grans canvis a Europa. Es definiran nous rumbs polítics, i Trump i més actors han capgirat el món. Nosaltres hem d’estar atents a Europa. El 26 de febrer es presentarà el nou pla industrial europeu, que implicarà la modificació de regulacions que fins ara semblaven intocables i canviarà les regles del joc. Això tindrà un impacte en el nostre país i crearà noves oportunitats.

—Som un país industrial.
—Sí, tenim un ecosistema potent del punt de vista de la ciència, la tecnologia i la innovació. En sectors prioritaris per a Europa, com l’acer, la química, la siderúrgia, l’automoció i les energies renovables, disposem d’un teixit industrial sòlid que Europa ha de reforçar. La Unió Europea hauria de fer allò que Barack Obama va impulsar fa quinze anys als Estats Units: la reindustrialització. I nosaltres hem de tenir-hi un paper. Hem de saber utilitzar les nostres cartes i ser presents a Brussel·les per a entendre de què es parla, què ve i què no ve. Europa canviarà, i nosaltres hem d’estar preparats.

—Tanmateix, hi ha empreses que tanquen, com Guardian i Balenciaga. I també hi ha el problema de l’arrelament: moltes empreses passen a mans de fons d’inversió i els centres de decisió fugen del País Basc. Quin marge de maniobra real tenen les institucions basques?
—A Europa s’ha obert un debat: hem de continuar finançant els processos d’innovació dels Estats Units amb els nostres estalvis, com hem fet fins ara? La qüestió és: els estalvis dels bascs han de servir per a comprar bons d’un país llunyà? O bé hem de mobilitzar-los per enfortir el nostre teixit industrial? Per això vaig dir que era el moment d’activar noves eines financeres des del govern basc, en col·laboració amb el sector privat. Mario Draghi, en el seu famós informe, diu que el sector públic ha d’aportar un 20% perquè això mogui el 80% restant del sector privat. Al País Basc fem això mateix. Això exigeix que el govern faci un pas endavant per activar les seves eines financeres i capacitats, cosa ja s’ha fet. Alhora, hem de treballar perquè el sector privat també es mobilitzi en aquesta direcció.

—L’exemple de Talgo n’és una mostra. Mentre fem aquesta entrevista acabeu de saber que l’acord s’ha tancat.
—Sí. Hem utilitzat l’instrument Finkatuz del govern basc, que permet d’impulsar un nou projecte industrial en una empresa sense necessitat de tenir-ne la majoria. Alhora, les fundacions bancàries, en aquest cas BBK i Vital, han fet un pas endavant aportant estalvis per facilitar l’operació. Aquest és el camí. És un bon exemple. Talgo, que tenia la seu a Madrid, ara es podrà portar aquí. És un model exemplar del tipus de partenariat que hem creat amb una empresa local, combinant estalvis d’aquí i capital públic d’aquí. Nosaltres hi aportem una part dels recursos, però amb aquests diners també mobilitzem inversió privada.

—Osakidetza, la sanitat, és un aspecte clau i necessita canvis estructurals.
—La taula sobre Osakidetza té dos objectius: primer, identificar bé les bases i els eixos principals per a transformar el sistema de salut; segon, fer-ho amb consens. Ara ha entrat en una fase important per a abordar aquest desafiament. Crec que el valor afegit de la taula serà precisament aquest: establir les grans línies que han de guiar el nou model. El sistema ha d’entrar en un procés de transformació, perquè el que tenim es va crear als anys noranta, per a una societat més jove. A més, si aquest procés es fa amb consens, serà una gran notícia perquè tots compartirem el mateix full de ruta.

—Vós teniu una assegurança sanitària privada?
—No.

—Demà es presentarà la Xarxa de Persones Torturades del País Basc [l’entrevista es va fer divendres]. Aquest col·lectiu ha demanat que el període de reconeixement de les víctimes de la violència policíaca s’ampliï més enllà del 1999, incloent-hi els abusos comesos per l’Ertzaintza.
—El govern basc ja va fer una investigació àmplia que arribava fins al 2014 i recollia més de 4.000 casos. Aquesta feina ja és feta. Després va venir la llei 12/2016, que va activar mesures en relació amb aquesta violència. Crec que sempre hi ha hagut una voluntat clara del govern de tractar aquesta qüestió. No conec els detalls concrets de la proposta i m’estimo més ser prudent, però estic segur que si es duu al parlament, s’analitzarà i es continuarà la línia de treball que s’ha seguit fins ara.

—El Consell del Moviment Basquista ha alertat que l’èuscar i la comunitat lingüística basca es troben en una situació d’emergència. Com valoreu l’estat actual de la llengua?
—El 20 de juny, en el debat d’investidura, vaig parlar de la necessitat de fer un salt qualitatiu. Per què? Perquè cal fer una lectura optimista de les darreres dècades. La qüestió de l’èuscar és, en el fons, la qüestió del territori. Si mirem les dades de la Comunitat Autònoma Basca, hi veiem milers de nous parlants d’èuscar. Tot amb tot, encara que l’ús hagi crescut, també s’ha difuminat en alguns àmbits. Cal tenir-ho en compte. I al mateix temps, dins el moviment basquista hi ha una percepció –real– que hem arribat a una mena de punt mort. Comparteixo aquesta sensació.

—I què cal fer?
—Fins ara, al govern basc, la qüestió de l’èuscar s’ha abordat sobretot de la perspectiva de la política lingüística. Això ha de canviar. La Secretaria General de Política Lingüística fa una feina fonamental, i tot allò que s’ha fet fins ara ha estat molt important. Però ara tenim nous objectius: el món laboral, l’àmbit digital, la relació amb la immigració. Aquí el govern ha d’assumir el lideratge en conjunt, i no sols des d’un departament o des de la Secretaria de Política Lingüística. D’una altra banda, crec que és essencial de treballar la connexió afectiva amb la llengua de les persones que no són parlants d’èuscar. Això és imprescindible. Jo sé què significa viure a Santurtzi, en un entorn castellanoparlant, i anar a una ikastola. Per afrontar els reptes de l’èuscar, necessitem el suport de la població que no en parla, d’un punt de vista afectiu. Hem de ser conscients del desafiament que tenim davant. És un desafiament de país. A la Comunitat Autònoma Basca hem avançat molt, però encara ens queda molta feina per fer.

—I com es pot avançar?
—Hem de respondre-hi fent ús de les nostres capacitats polítiques i dels mitjans polítics i econòmics de què disposem. Cal fer-ho amb una visió optimista, i no amb la perspectiva que de vegades sentim. És fonamental sentir parlar en èuscar als patis de les escoles i veure’l present al carrer. Però per aconseguir-ho cal entendre que no és tan sols una qüestió de l’administració pública. No és fàcil i segurament hi haurà moltes solucions i camins possibles. Aquí és on situo la reflexió sobre l’èuscar.

—Heu parlat de connexió afectiva, però darrerament s’ha estès aquest missatge que reivindicar els drets dels parlants d’èuscar és una imposició. En una situació de diglòssia, no és un discurs trampós?
—L’èuscar és una llengua minoritzada i, com a tal, necessita discriminació positiva. No acceptarem cap retrocés en l’espai públic. Al País Basc, hi ha uns 200.000 treballadors públics, i és preocupant allò que passa en alguns tribunals. Ara, tot i que això és preocupant, hem d’anar amb molt de compte de no instrumentalitzar la llengua i convertir-la en una eina de conflicte. Cal donar-hi una resposta ferma, actuant amb prudència i intel·ligència. Però alerta: l’envit principal el tenim als patis de les escoles. A l’administració general, la taxa de basquització és molt alta. És cert que alguns drets es vulneren, però no podem caure en el parany de pensar que això tot sol resoldrà la situació de l’èuscar.

—No ho resoldrà, però moltes sentències desmantellen polítiques lingüístiques que s’havien aprovat amb consens.
—És cert, però cal analitzar molt bé quina ha de ser l’estratègia jurídica. Es fa feina en aquesta direcció, de manera discreta, i els partits polítics en parlen. Però cal actuar amb prudència i treballar per a assolir acords.

—Ara treballeu en la llei d’ocupació pública. Com es regularan els requisits lingüístics?
—Encara som a la fase prèvia. El Departament de Governació s’ha centrat a completar els processos d’estabilització. S’ha d’elaborar una nova estratègia d’ocupació pública. De moment, no hi ha grans novetats, ni n’hi haurà a curt termini. A final d’any serà el moment de parlar-ne, perquè volem abordar aquesta qüestió amb els sindicats.

—Hi ha risc d’afeblir els drets lingüístics?
—Per què? Si analitzem els casos que afecten l’administració general de la Comunitat Autònoma Basca, alguns provenen dels processos d’estabilització i, en aquest àmbit, el govern basc ha guanyat gairebé totes les disputes. Els problemes han sorgit sobretot en ajuntaments i diputacions, en relació amb treballadors que no són funcionaris. Ara com ara, no ho interpretaria com un risc.

—Al País Basc hi ha dues llengües oficials. Igual com es regula el coneixement del castellà, penseu que el coneixement de l’èuscar hauria de ser una obligació per a tothom, més enllà de si això és viable actualment?
—Sé que aquest debat existeix en alguns col·lectius. Quan dic que hem de ser prudents, també em refereixo a això. Jo seria molt caut. Sé que la discussió és oberta, però s’ha de treballar bé. Necessitem el suport de la societat, i fins ara l’hem tingut. Si es manté aquest suport, es pot pensar en unes quantes alternatives. Però la societat és diversa.

—Veurem cap gran acord en matèria de política lingüística durant aquesta legislatura?
—M’agradaria molt. Per això vaig parlar de la necessitat de fer un salt qualitatiu. I per això, quan em vaig reunir amb diversos agents, vaig posar aquest tema sobre la taula.

—I ho veieu factible?
—Hi ha de tot. És una qüestió complexa. Per a alguns partits, és una prioritat, i per a alguns altres, no tant. Quan parlem amb els sindicats, també hi ha posicions diferents. Però si volem fer aquest pas endavant, hem d’intentar-ho. Si acabem atrinxerats en posicions oposades, això no serà positiu per a ningú.

—El PSE és un fre en aquesta matèria?
—El PSE té dues ànimes. Aquí també cal treballar a fons.

—Heu esmentat la immigració. Què fa el govern basc perquè l’èuscar sigui una llengua d’acollida?
—El Departament de Benestar, Repte Demogràfic i Joventut aplica alguns projectes pilot. Els col·lectius d’immigrants són molt diversos, i per això treballem conjuntament amb centres educatius, formació professional i algunes entitats del tercer sector per impulsar iniciatives en aquesta línia.

—Per acabar: què és per vós el feminisme?
—Per mi, és un compromís ferm amb la igualtat integral. Ser exemplar en el dia a dia, de casa fins a qualsevol posició en què et trobis. Això requereix, primer de tot, respecte i un compromís real amb la igualtat. Hem de reforçar el programa Gizonduz, i en parlarem la setmana vinent.

Amagoia Mujika Tolaretxipi és la directora del diari basc Berria. Podeu llegir l’entrevista original en èuscar ací