Ignasi Sabater: “Semblava més un segrest que no una detenció”

Ignasi Sabater (1980) és el batlle de Verges (Baix Empordà) per la CUP i professor de llengua i literatura catalanes d’institut. El gener del 2019 dos encaputxats el van detenir al garatge de casa seva, a quarts de set del matí. Eren policies espanyols, que l’acusaven de tallar les vies del TGV a l’estació de Girona. Finalment, el jutge va arxivar el cas. Sabater sempre ha mantingut que no havia participat en el tall i els policies no van aportar cap prova. Però el dia de la seva detenció Ignasi Sabater va acabar amb un os del braç, l’escafoide, trencat per l’acció de la policia i va haver d’estar 164 dies de baixa. Per això, va decidir de passar a l’atac i denunciar els policies espanyols per danys i perjudicis. Aquesta setmana s’ha sabut que presentaria recurs al Tribunal Constitucional espanyol, amb l’objectiu d’arribar a instàncies europees. VilaWeb va parlar ahir amb el batlle de Verges per fer memòria del seu cas i saber en quin punt es troba ara.

—Què va passar el gener del 2019?
—Com cada dia, entre un i dos quarts de set sortia de casa per anar a treballar a l’institut de Cassà de la selva. Quan vaig anar a tancar la porta del garatge em vaig trobar un encaputxat davant. “Detingut”, em diu. I de cop i volta surt d’un carrer fosc una altra persona que em va neutralitzar pel coll i em va posar la manilla premuda fins al final. Em vaig espantar molt. Aleshores em van dir que eren de la policia espanyola, que em detenien i que em portaven a la comissaria. “Aneu encaputxats, no sé qui sou, i no us heu identificat. M’esteu fent molt de mal al canell. Deixeu que avisi la família i aturi el cotxe.” “No, de cap manera.”  Lluny d’aturar-se, em van portar forçosament cap a un altre cotxe, estirant-me el canell. En tot moment els suplicava que em retiressin les manilles, que em feien molt i molt de mal. No em circulava la sang i tenia la mà esquerra completament morada. Van aparèixer dos policies més. M’havien vingut a buscar a casa i allò semblava més un segrest que una detenció ordenada per un jutge. Dels nervis i de la por vaig cridar ajuda als veïns.

—I com van reaccionar?
—Entre els crits de dolor, i els d’ajuda, va sortir la meva parella i el meu nen de quatre anys (per sort, sense assabentar-se’n de res) i el meu veí va baixar per demanar explicacions. Va passar molta estona abans no van arribar els Mossos d’Esquadra, com vaig demanar. Quan van arribar, em van treure la manilla, que tenia el canell molt afectat. Els policies aquí van veure que la cosa se’ls havia escapat de les mans, i els veïns van estar pendents de mi, però en cap moment sense alteració, tot i que la versió de la policia és que jo vaig animar la gent a cridar i vaig actuar de líder. Això no és real. Els Mossos em van dir: “Puja al cotxe, nosaltres anirem a darrere, i anem a la comissaria de la policia de Girona.”

—Què va passar dins el cotxe?
—Dins el trajecte els dos policies van humiliar-me, em van dir que em preparés, que pagaria car haver-los colpejat, i tot de coses que eren tot el contrari del que havia passat. Buscaven la manera d’incriminar-me. És fals que em barallés amb ells. Em van fer obrir el mòbil i que truqués al poble i que digués que ningú no pengés fotos ni vídeos, o me’n recordaria per sempre més. Ho vaig fer. I a mig trajecte em van treure un full on deia que havia participat en el tall de l’AVE de Girona, el 2018. Jo he estat a moltes manifestacions, totes legítimes, però aquest dia justament treballava a Cassà de la Selva. Impossible que fos al tall. I ho podeu comprovar.

—Què passa dins la comissaria?
—El meu impacte va ser veure divuit furgonetes de la policia nacional. Volen fotre un muntatge pocs mesos abans de les eleccions municipals del maig, vaig pensar. A la comissaria jo em vaig desfer: et sents humiliat i que han fet amb tu el que han volgut. Amb Dani Cornellà, alcalde de Celrà, ens van acabar de tancar a la cel·la. Allà dins, cinc hores o sis. Fins que em van portar a un CAP de Girona. Jo els vaig guiar, que anaven fent voltes per Girona perduts. Eren policies de fora que no sabien anar al CAP. Allà em van embenar i cap al calabós altre cop. I al cap de cinc, sis hores més, vaig sortir.

—Qui va ser el vostre advocat?
—Benet Salellas. Primer, no el deixaven entrar si no s’expressava en castellà. Una història molt surrealista, també aquesta. I van estar força hores sense poder accedir-hi. Finalment, sense deixar de parlar en català, en Benet ens va anar cridant. I ens va fer entrar al despatx d’estrangeria, ja veus, i allà van treure la investigació que havien fet sobre mi: fotos meves agafades d’internet, amb una foto del tall de l’AVE… on es veia claríssimament que no era jo! En fi, finalment vam sortir en llibertat i vam veure la solidaritat bèstia a la ciutat de Girona, Celrà i Verges. Molta gent escoltant-nos. Al cap de poc, la majoria de casos es van arxivar, com el meu. Excepte quatre, encara pendents de judici.

—Per què es va arxivar el vostre cas?
—Perquè les proves no eren prou clares. No tenien res. I jo al tall no vaig ser-hi. En aquest moment tenia l’oportunitat de dir: ho deixo estar.

—I per què no ho vau fer?
—Penso que s’ha de buscar justícia, malgrat que estiguem en una democràcia de broma. Hem d’anar fins al final. I també en els més de 4.000 casos que hi ha hagut amb l’estat espanyol, però també de la mateixa Generalitat. Hi ha una clara falta d’indefensió amb els drets de les persones. Per això jo faig el pas de demanar reparació per danys i perjudicis en el cas de la detenció. Em van trencar l’escafoide. I vaig estar cent seixanta-quatre dies de baixa amb la recuperació pertinent. Treballo de professor d’institut de llengua i literatura catalana. I per això demano reparació.

—Sou l’única persona que decideix passar a l’atac i denunciar-los a ells?
—D’aquesta ràtzia sóc l’únic que ha presentat danys i perjudicis perquè sóc l’únic que vaig rebre lesions.

—I com us ha anat ?
—Vaig presentar els danys i perjudicis, reparació. Me la denega l’Audiència espanyola. Ara ho hem portat al Tribunal Constitucional com a recurs d’empara, amb la voluntat d’anar cap a la via del Tribunal Europeu de Drets Humans. En els recursos admeten que va haver-hi lesió, que em van fer mal, però que la responsabilitat és meva. Perquè vaig crear clima de tensió amb els veïns. I que no em queixi, diu la sentència, perquè la policia no m’ha denunciat a mi, que jo havia creat clima de tensió. És totalment el contrari. La situació se’ls en va anar de les mans i va fer que es posessin molt nerviosos. El moment més greu va arribar quan un dels suposats agents va treure una pistola enlaire per alertar els veïns.

—Els veïns van fer fotos i vídeos?
—Nosaltres tot el que ens van fer arribar els veïns ho tenim guardat i no ha sortit a la llum pública. I ho tenim com a material de la defensa. Ho hem presentat als judicis i ens van deixar molt clar que era qui decidia testimonis i proves. Jo vaig aportar quatre testimonis clau que ho van veure, tot i no els van deixar ni prestar declaració.

—La policia espanyola ha aportat testimonis i proves gràfiques?
—No. Ens van dir que havien anat a fer reconeixement mèdic, però jo no l’he vist. De fet, el jutge, quan va prendre declaració als Mossos, va demanar com havien vist el meu canell. I els Mossos van dir que es veia que hi havia hagut una lesió forta. I lesió als policies? I van dir que no. Que no havien vist res.

—El resultat de les municipals, com van anar?
—Vam passar de 5 regidors la CUP, 2 el PDECat i 2 ERC, a 9 regidors la CUP. Els altres grups no van ni presentar-se. Recordo que aquell dia vaig dir: “Han fet aquesta ràtzia repressiva per agafar l’estratègia de la por.” I vaig animar els càrrecs electes a presentar-se. No us atureu. Ells intenten que ens quedem a casa. Si jo tenia algun dubte de presentar-me es va esvair. Em tornava a presentar. Al final la independència l’aconseguirem no només als carrers sinó també agafant responsabilitats als ajuntaments, etc.

—Com valoreu el moment polític actual?
—Veig que l’estat ha aconseguit l’objectiu de desorientar i prendre’ns la il·lusió. També sóc optimista, perquè la gent sempre hi és. El que falta és una estratègia compartida de Junts, ERC i la CUP. I que es vegi que s’asseuen i tracen un horitzó. I començar a treballar des dels ajuntaments. I tornar-hi. I posar una data a l’horitzó. Això a banda, hi ha una cosa que em genera preocupació, que la pandèmia ha fet que ara costa més que la gent surti de casa. És com una tasca complicada. Hem d’intentar buscar i tocar la tecla clau: fixar horitzó i data. I una altra cosa.

—Quina?
—Els que volem la independència hem d’arremangar-nos i posar-nos a treballar i a fer lluita independentista. Des de tots els àmbits. Continuar buscant traïdors i criticar des de darrere la pantalla no ens apropa gens a l’objectiu col·lectiu. Més aviat ens n’allunya i fa evident que l’estratègia de desmobilització de l’estat va funcionant. Amb tot això que passa, l’independentisme hauria de ser capaç de tenir un projecte convincent i poder ser alternativa. Ser capaços de gestionar i abordar tot el trist panorama que ens queda i presentar una alternativa convincent.

—Com valoreu el mig retorn d’Anna Gabriel ?
—Sóc molt respectuós amb les decisions de cadascú. Amb les del president Puigdemont, per exemple. Jo he tingut molta amistat amb la consellera Bassa. La vaig visitar moltíssimes vegades al Puig de les Basses i sóc molt conscient de què ha patit dins, i després. Gent que l’ha defensat i que li diguin després “tant de bo et tornis a podrir a la presó”, fa mal. És molt fàcil parlar darrere la pantalla i des de la distància. I de la meva boca no ha sortit mai cap paraula de retret. L’Anna Gabriel va decidir anar-se’n a Suïssa. La respecto, com respecto la decisió que ha pres ara.

—Voleu afegir res?
—Sóc una persona que exerceix d’alcalde. No sé fins a quin punt es poden detenir els alcaldes d’aquesta manera. Sensació de vulnerabilitat. Sóc molt tossut i aniré fins al final perquè es faci justícia.