No passa sovint, trobar-se amb aquesta barreja en una manifestació. Amb aquesta barreja en harmonia, a més a més. Encara no són les sis de la vesprada i, només d’albirar el MuVIM, que és el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, ja es veu que no s’hi podrà arribar, que el carrer de Guillem de Castro és ple com un ou, que el recorregut és diferent i n’hi ha que volten despistats cercant la capçalera o alguna indicació o un lloc on enfilar-se i comprovar que efectivament, allà, al mig d’un núvol de càmeres i micròfons, hi ha Ximo Puig i Mónica Oltra i ‘l’alcalde també ha vingut’ i ‘sí, hi són tots’, ‘no, tots no’. De seguida ha deixat d’ocupar els comentaris, perquè la notícia ha passat a ser la gentada que hi ha i que se saluda o que es mira encuriosida segons el cas, però l’absència del PP, aquest situar-se al marge del clam de la societat valenciana, ha estat, també, notícia, aquest 18 de novembre, a València.

Les càmeres, i els mòbils, i l’atenció, apunten cap a aquesta pancarta, quan es va delimitant l’espai i definint l’ordre que tindrà la manifestació que ja es veu que serà massiva, però no és la capçalera de la marxa. La pancarta primera, la duen els representants de sindicats, de les organitzacions empresarials i de les universitats: hi ha CCOO, UGT, la Intersindical Valenciana, CSIF, la Confederació Empresarial Valenciana, la Cambra de Comerç de València, la Universitat de València i la Jaume I de Castelló i la Plataforma per la Sanitat Pública. I, encara davant d’ells, els dolçainers i tabaleters que no poden faltar a cap reivindicació valenciana, i els gegants de Castelló de la Ribera, el rei Jaume I i la reina Violant d’Hongria, marcant amb el seu ball el camí cap a les torres de Serrans.

Els empresaris, sí. La patronal autonòmica ja havia signat, el passat mes de setembre, un manifest conjunt amb CCOO i UGT per a posar a sobre de la taula aquest ‘finançament just’ que es reclama, a moltes veus però unànimement, al País Valencià. I ha assistit també a la marxa.

A peu de carrer es veu que la manifestació és transversal. Les xarxes socials mostren de seguida que, a més a més, és multitudinària. Els mòbils treuen fum, cadascú prova d’immortalitzar el moment a la seva manera, Ximo Puig, Mónica Oltra, Joan Ribó i Enric Morera són una bona recompensa per als caçadors d’instantànies, però de cop arriben des de les xarxes les imatges aèries i això sí que sí: un grup d’amigues es van passant el mòbil i, per un moment, s’obliden que havien aconseguit un lloc estratègic per a poder fotografiar la pancarta que ja s’acosta, els ulls fixos a la petita pantalla brillant de Twitter i el comentari explícit: ‘Impresionante, eh?’

‘És un fet de justícia’
Salvador, Antonio, Bernat i Fernando són d’Alzira (Ribera Alta). Amics. De mitjana edat, diguem-ne. Avançaven a bon ritme (com tota la manifestació: sense crits ni pràcticament consignes, a pas viu, com una metàfora de la pressa que hi ha per a arribar) fins que el reportatge els ha interromput. Que si ens explicarien per què són aquí. Que és clar que sí, i entre tots ho resumeixen: ‘Açò és un fet de justícia’; ‘sí, volem que ens tracten amb justícia, als valencians, perquè, fins ara, l’únic que han fet és torejar-nos’; ‘i, de pas, que respecten els catalans, que són els nostres germans’.

Literalment i sense cap prèvia. Les coses precioses del directe.

Ja ha passat la pancarta ‘de les autoritats’, com queda definida per una parella gran que ha decidit que els peus no els aguantaran gaire més i que es queden a veure-la passar, perquè també és una manera de ser-hi. Junt amb el president i la vice-presidenta de la Generalitat, el president de les Corts i el batlle de València hi ha el conseller d’Hisenda, Vicent Soler; Àgueda Micó, de Compromís; Antonio Estañ, de Podem;  Manolo Mata, del PSPV; Mari Carmen Sánchez, de Ciutadans; Ricardo Sixto, d’EUPV;  Vicent Moreno, d’Escola Valenciana; Manuel Carceller, de la Plataforma per la Llengua; o Toni Gisbert, d’ACPV.

Ja fa una hora que ha començat la manifestació i des de les torres de Quart no se’n veu començament ni final. I continua passant gent. Alguns, amb pancartes, com ara Ca Revolta, Xúquer Viu, Pobresa Zero, la Plataforma per la Millora i la Defensa de la Sanitat Pública, la Plataforma pel Dret a Decidir, el Consell de la Joventut, els iaioflautes Valencians, ERPV o el CSD, Contigo Somos Democracia, un nou partit que neix amb antics càrrecs de Ciutadans (el diputat Domingo Rojo, per exemple, present a la manifestació). O com la Plataforma Salvem el Cabanyal, amb la seva pancarta-insígnia, que és, possiblement, una de les que té més història en aquest país (una per no dir la): algú haurà de comptar algun dia quantes manifestacions ha vist. Tino Villora, en tot cas, representant del Salvem, ens recorda que ‘si la gestió de la Generalitat no compta amb el finançament estatal que li correspon, es limiten les possibilitats d’articular projectes que beneficien la societat valenciana, i això afecta tothom. Tothom’.

I ben sembla que tothom, en aquesta marxa, ho té clar. Preguntis a qui preguntis. I cadascú, a més a més, hi afegeix els seus matisos: Maria Asunción, la dona que camina del bracet de l’amiga i que, com que ja té, ens explica, ‘una edat’, també té memòria: ‘El poble sempre ha aconseguit coses: al llit del riu hi volien fer autopistes, al Saler hi volien edificar… Ara veurem què passa, però alguna cosa segur que avançarem’; Óscar, que avança amb una bandera feta a casa expressament per a l’ocasió i que reprodueix aquell full comptable del ‘M. Rajoy’ amb la marca fosforescent i tot: assenyala la corrupció com un altre forat negre (o complementari) per on desapareixen els diners que haurien d’anar destinats als serveis públics, i ens recorda que l’educació és clau per a la millora social: ‘Si els pocs diners que s’hi destinen, a sobre ens els treuen, ja m’explicaràs’; Paco, que és treballador social i que explica com les estructures públiques estan afeblides ‘per la corrupció i per la manca de finançament: en els índexs de benestar social estem en la cua, i això s’ha de canviar, perquè podríem estar en una altra situació, sense aquest llast que arrosseguem’; Josep, de València, que és músic i fa un màster a Alemanya i recorda que el Teatro Real de Madrid ‘rep quatre o cinc vegades més inversió que nosaltres’; Isabel, d’Altura, que des dels seus 22 anys apunta que ‘els valencians estem com adormits, encara’; o Miquel Nicolàs, professor de la facultat de Filologia, que somriu, malgrat tot, per l’èxit de convocatòria: ‘Estem acostumats a rebre, i quan les coses van bé, quedem perplexos’.

Dia històric
Les dades canten, i tothom les té presents: sobre les pedres de les emblemàtiques torres dels Serrans, símbol de defensa i alhora obert a la ciutat, es projecten les imatges de la lectura del manifest. Que també es fa a moltes veus. Per acabar de simbolitzar aquesta pluralitat en equilibri que ha definit la manifestació (amb Muixeranga final i amb himne regional final, també, les dues músiques sense cap lletra). Diuen que els números són freds, però n’hi ha que s’han convertit en gotes que fan vessar el got: 1.600, per exemple. Perquè, tal com recorda el manifest, amb pràcticament tres-centes entitats convocants i amb més de set mil d’adherides, és la xifra de la discriminació: quan se suma infrafinançament i infrainversió, el resultat són 1.600 milions d’euros.

‘Estem en una situació insòlita’, se sent amb força des dels altaveus: ‘Tenim una renda per capita inferior en 12 punts a la mitjana. I, no obstant això, som l’autonomia que menys recursos per habitant rep; l’única que, tot i ser pobra, aporta al conjunt de l’estat’. El resultat de tot això ‘és insuportable’, avisa el manifest. I d’aquí la convocatòria. D’aquí la reivindicació, que se centra en tres punts: reforma ‘immediata’ del sistema de finançament, ‘repartiment de les inversions que acabe amb el dèficit inversor’ i ‘reconeixement dels dèficits de finançament acumulats’.

No és èpic, però és clau: la qüestió del finançament, l’evidència de l’ofec, ha mogut desenes de milers de valencians a fer constar el seu ja n’hi ha prou. Desenes de milers. Diferents. De partits diferents i d’ideologies diferents i d’una llista llarga de coses diferents. Amb un lema explícit: ‘El poble valencià exigeix un finançament just’. No és la queixa, per tant. És l’exigència. Tot un canvi. Per això pot ser que aquest 18 de novembre ja es pugui qualificar d’històric. Ni un punt de partida, perquè la reivindicació s’ha anat pastant (la darrera manifestació del 25 d’Abril ja se centrava en la qüestió, per exemple), ni un punt d’arribada, perquè bé caldrà concretar: però històric.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]