I si obrir la capsa de Pandora fos la solució?

Un llibre extraordinari de Timothy Waters proposa el dret universal de secessió i remarca fins a quin punt la inviolabilitat de les fronteres és un dels grans problemes del món actual

Vicent Partal
26.12.2021 - 20:51
Actualització: 26.12.2021 - 21:37
VilaWeb
Un cartell de protesta contra la frontera que separa Irlanda en dues parts

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Timothy William Waters és professor de dret de la Universitat d’Indiana i director del Centre per a la Democràcia Constitucional. Però no és pas un estudiós tancat al seu despatx. Entre més coses, va ser, per exemple, una figura clau en la redacció de l’acusació contra Slobodan Milosevic feta pel tribunal que jutjà els crims a l’ex-Iugoslàvia, va treballar per a l’OSCE en l’aplicació a Bòsnia dels acords de pau de Dayton i va assessorar el govern de Sudan del Sud durant la transició cap a la independència. No parla, per tant, a partir de la teoria i prou, sinó també del coneixement sobre el terreny d’algunes de les situacions més complexes d’aquestes darreres dècades.

Amb aquest precedent, a alguns els podria sorprendre la seua posició recent sobre la situació a Bòsnia en què defensa que la República Sèrbia de Bòsnia puga esdevenir un estat plenament independent. Però la lectura del seu llibre Boxing Pandora ho aclareix tot. Perquè Waters, precisament per l’experiència viscuda, però també pel seu profund coneixement del dret internacional, proposa de “repensar les fronteres, els estats i la secessió en el món democràtic”. I tot això amb propostes molt interessants.

Bàsicament una. Defensa que cal un dret de secessió, que explica així: “Grups de persones podran formar un nou estat gràcies a un referèndum en una part d’un estat ja existent. Si guanyen la votació, l’estat existent haurà de negociar amb ells de bona fe. Els membres d’aquest grup no cal que compartesquen ètnia, llengua ni cultura; només han de viure al mateix lloc.”

El llibre és segurament un dels més representatius de tot un corrent de pensament que es va expandint a partir de l’Amèrica de Nord i que intenta de trobar una solució a la inoperància pràctica del dret d’autodeterminació i a la manipulació que els estats ja constituïts han fet d’aquest dret, fins a gairebé capgirar-lo. I tot això ho presenta d’una manera especialment brillant i ben documentada. Segons Waters, el fet que la comunitat internacional no haja trobat una fórmula real i pràctica per a resoldre els conflictes nacionals i els intents de secessió va esdevenint un dels grans problemes que cal atendre a escala mundial.

I ho explica. “La inviolabilitat de les fronteres nacionals és un pilar inqüestionat de l’ordre internacional nascut després de la Segona Guerra Mundial. Se suposa que les fronteres fixes aporten estabilitat, promouen el pluralisme i eviten el nacionalisme i la intolerància. Però ho fan de debò, això? I si en realitat passa que les fronteres immutables causen més problemes que no pas en solucionen? I si permetent a la gent de canviar les fronteres aconseguim més estabilitat i donem lloc a societats més justes?”

A partir d’aquest propòsit, Waters repassa tot d’esdeveniments i crisis com les de l’Afganistan, Somàlia, Escòcia, Hong Kong, Ucraïna, Irlanda, l’Irac o Catalunya –tot dedicant reflexions molt pertinents al nostre cas. I conclou que haver convertit les fronteres en un fetitxe intocable és un dels grans maldecaps que la societat internacional ha d’encarar i solucionar. Perquè, si això no canvia, cada vegada hi haurà més conflictes, que seran més greus. Comentant els fets del Primer d’Octubre, per exemple, no s’està d’avisar que imposar una constitució a colps no pot menar sinó a una crisi imparable amb el pas del temps, perquè un text constitucional és el principal instrument d’estabilització d’un país i si s’ha d’imposar amb la violència és evident que aquell país és inviable.

La fórmula que Waters proposa parteix de la crítica contra els estats actuals, per la manera com han destruït la pràctica del dret d’autodeterminació, desvirtuant-lo i girant-lo al revés per a protegir-se ells mateixos. La part més apassionant del llibre és la demostració que els estats han fet una trampa per a pervertir el dret d’autodeterminació, que era originàriament de les persones i els pobles i que han transformat en un presumpte dret de les subdivisions territorials que hi ha dins un mateix un estat, de manera que l’han passat de l’àmbit de solució internacional a l’àmbit intern de cada estat, una alteració que paralitza la majoria dels processos. Aquesta és una qüestió cabdal, en què caldrà insistir: l’autodeterminació és un dret del poble català, no pas de Catalunya com a subdivisió de l’estat espanyol, tan sols com a territori.

Contra tot plegat, ell proposa un mètode ben simple però revolucionari. Retirar el component que tradicionalment en deien ètnic, nacional, inspirador del principi d’autodeterminació, i transformar-lo en pura democràcia. Que qualsevol grup humà puga intentar un procés de secessió sense haver de justificar-lo de cap manera. Que no calga invocar que s’és una nació o que es té una història o una llengua sinó tan sols un principi democràtic: volem tenir un estat nostre i amb això n’hi ha prou. Evidentment, Waters és ben conscient que la gran majoria de processos tindria una base nacional, però opina que proposant-los a partir de la base simplement democràtica tot seria molt més clar.

Un procés com aquest hauria de ser automàtic a partir d’un nivell de voluntats demostrables, iniciat per petició popular, i s’executaria amb un referèndum no sobre un territori preexistent, sinó sobre el territori que els secessionistes lliurement vulguen dibuixar. I acceptant que es facen tants referèndums com calga i que dins aquest territori podria haver-hi contrareferèndums en cas de triomfar la separació –en el llibre posa l’exemple de Tabàrnia. En tots aquests referèndums caldria una majoria qualificada, no simple. I a partir de la victòria dels secessionistes, l’estat ja existent hauria de negociar de bona fe, sense posar paranys al naixement del nou estat. Per a assegurar això, el referèndum i la negociació haurien de tenir sempre supervisió internacional i l’única norma a seguir seria que les fronteres dels estats actuals no es podrien tocar. Tanmateix, aquesta norma tindria una manera de ser salvada. Imaginem, per exemple, que una part del Principat esdevé independent i que Menorca o una part de Catalunya Nord volen unir-s’hi. Caldria fer primer un referèndum d’independència en els municipis nord-catalans o menorquins que s’hi volguessen afegir i després unificar aquest estat, que podria ser tan minúscul com un sol municipi, amb l’estat independent veí. Perquè les unions d’estats no les qüestiona ningú.

El gran valor del llibre de Waters, en qualsevol cas, és cridar l’atenció sobre la insostenibilitat de la situació actual. És més estable l’Afganistan actual, en què s’obliga a mantenir-se unida gent que no ho vol? A Europa hi aporta més estabilitat la violència per a impedir la secessió de Catalunya? Té trellat negar el reconeixement internacional de Somalilàndia si és l’únic estat estable i democràtic de la banya d’Àfrica? Per què seria millor per a un món democràtic conformar-se amb una possible invasió de Taiwan per la Xina abans que reconèixer i defensar Taiwan?

El text és, doncs, molt intrèpid i per això mateix especialment interessant. I dibuixa una perspectiva nova per a la societat internacional. L’autor és conscient que ara mateix els estats seran molt refractaris a acceptar una proposta tal, però al mateix temps demostra d’una manera molt convincent que la situació va canviant i que l’esfondrament de l’ordre posterior a la Segona Guerra Mundial i l’aparició de la societat global han reduït la necessitat sentida d’una integritat territorial rígida i van deixant pas a regles globals que s’apliquen o s’intenten aplicar per damunt de la voluntat dels estats existents. Per exemple, ningú ja no discuteix que l’augment de la consciència universal dels drets humans ha erosionat aquella idea antiga que tot allò que passa dins un estat que no és el teu no és cosa teua. El passat canvia i cal estar-ne al cas.

PS. S’ha mort Desmond Tutu i amb ell s’apaga tota una generació de gegants que van fer que el nostre món fos millor. Sud-àfrica va ser precisament un dels exemples que la intervenció exterior era determinant per a eliminar un conflicte que semblava impossible de resoldre. Però tot això va passar, en bona part, gràcies a persones tan valentes, íntegres i coherents amb ells mateixos i el seu poble com Desmond Tutu. Sense lluitar no es pot guanyar.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
26.12.2021  ·  23:02

És evident que la situació actual de les fronteres, sovint dóna més problemes que en resol. De manera que més prompte que tard, caldrà modificar algunes maneres de fer. Pel que fa a Catalunya, només cal tindre clar què és important i què no. I actuar en conseqüència.

Jordi Torruella
Jordi Torruella
26.12.2021  ·  23:32

Un raonament de pura lògica. Malauradament, a l’entrar en conflicte amb els interessos d’estat opressor, a la pràctica, impossible de dur a terme. Ningú deixa anar la gallina d’ous d’or així com així. Cal una lluita decidida per part del poble oprimit.

Joan Rius
Joan Rius
26.12.2021  ·  23:49

El nostre president a l’exili ja va dir que havíem de tenir paciència, perspectiva i perceverança. A l’Estat espanyol, d’uns anys ençà hi ha hagut molts conflictes de secessió com el dels Canaris, Euskadi, Galícia, Castella, Països Catalans, Andalusia… Però l’Estat ha aconseguit silenciar-los transformant l’estat de dret en el dret de l’estat, de forma abjecta, arbitrària, dictatorial. I l’Europa dels Estats-Nació, al negar aquesta evidència, aconsegueix desprestigiar la democràcia que figura ser el valor suprem fundacional de la UE. Treballem junts els secessionistes i forcem aquest replantejament que ens proposa el Sr. T. William Waters i que tant bé ha explicat el Vicent.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
26.12.2021  ·  23:59

“The true revolution comes from true revulsion; when things get bad enough the kitten will be the lion”

Charles Bukowski.

Josep Blesa (València)

Jaume Riu
Jaume Riu
27.12.2021  ·  00:02

PURA DEMOCRÀCIA
Timothy William Waters ens ha de venir a dir allò de l’autodeterminació, i ensems de l’independentisme, no es pot reduir a un presumpte dret de les subdivisions territorials que hi ha dins un mateix un estat, com si fos un problema intern, i prou.
L’estabilitat que buscaven els pares de la constitució espanyola de 1978 amb la unitat indivisible, i l’estabilitat que es buscava amb la inviolabilitat de les fronteres després de la Segona Guerra Mundial, els uns i els altres suposaven que les fronteres fixes aporten estabilitat, promouen el pluralisme i eviten el nacionalisme i la intolerància. Però ja hem comprovat que és ben bé a l’inrevés a l’Afganistan, a Somalia i a tot arreu on es vol obligar als ciutadans a pertànyer a un estat que detesten.
No hi ha dubte que en realitat passa que les fronteres immutables causen més problemes que no pas en solucionen.
Amb el fet de permetre a la gent de canviar les fronteres s’aconsegueix més estabilitat i s’esdevemen societats més justes.
Trobo genial i oportuna la reflexió de l’editorial quan recorda que l’autodeterminació és un dret del poble català, no pas de Catalunya com a subdivisió de l’estat espanyol, tan sols com a territori.
És obvi que a Europa no hi aporta més estabilitat la violència per a impedir la secessió de Catalunya, quan estem plantejant -només- una qüestió de pura democràcia.
Es tracta de repensar les fronteres dels estats com una expressió de la democracia.

Ed Garrido
Ed Garrido
27.12.2021  ·  04:38

A Catalunya en tindrien prou obrint la capsa de Pineda i votant partits seriosos i nous.

Maria Rosa Biadiu
Maria Rosa Biadiu
27.12.2021  ·  05:37

Article molt esperançador, gràcies Vicent! Apa, dons obrim la capsa ,senyors dialogants.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
27.12.2021  ·  05:57

Com sempre constructes teòrics sense concreció real. Nego la major: és evident que les constitucions es poden imposar a cops. A Catalunya porten 500 anys fent-nos-ho. I seria molt bonic que qui li donés la gana fes un referèndum per marxar d’un altre, però això no assegura- d’entrada- ni més democràcia ni menys conflicte. Precisament Somalilandia, Sudan del Sud i la república Srepska són precisament exemples, ni de democràcia, ni de respecte als drets humans i encara menys de democràcia.

Crec que. en el fons, el problema és l’instint de dominació de la raça humana, que ens porta a misèries tals com voler acumular riquesa i poder (territorial, econòmic, sexual) a costa dels altres sense importar-nos les conseqüències ni per nosaltres ni pels demès i com si no ens haguéssim de morir mai. Només així s’explica la nostra depredació sobre el medi ambient, que ens està assegurant la nostra pròpia extinció (això sí, emportant-nos-en per endavant tot el planeta), la construcció d’armes que poden acabar amb tota la civilització, i l’afany de conquesta i d’imposició de qualsevol estat o grup humà, per petit que sigui, sobre els altres.

Ens caldria una revolució interior com a espècie i com a individus, per tal que conceptes com els que s’exposen en aquesta mena de tractats teòrics, plens de bones intencions i poca cosa més, poguessin prosperar.

Ho sento però un cop més sóc pessimista

PAU BOLDU
PAU BOLDU
27.12.2021  ·  07:22

Els primers en independitzar.se de Catalunya serien el Bajo Lobregat, d’una Catalunya catalana

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
27.12.2021  ·  07:51

L’aportació del Sr. Waters no és qüestionar la inviolabilitat de les fronteres. Això només ho fa com a conseqüència de la seva aportació principal, que és definir el titular del dret d’autodeterminació; el demos.

I ho fa justament en la línia en què ho vaig expressar de manera raonada com a comentari al teu editorial del 21 d’octubre d’enguany. (El reprodueixo a continuació).

Veig un problema arrel d’aquesta coincidència: que és renunciar —encara que sigui parcialment— a la nostra capacitat de crítica valent-nos de la firma que suscriu un determinat plantejament sense entrar a valorar el plantejament en sí. I en conseqüència, que de manera general, quan es fan les crítiques, aquestes es dirigeixin a qui suscriu els plantejaments i no als plantejaments en sí. Tot plegat pervertint i boicotejant el debat que necessitem com a societat.

Bon dia.

Pere-Andreu Ubach

21.10.2021 | 00:20

Benvolgut Vicent:

El tema de l’autodeterminació dels pobles és tan senzill de resoldre com espinós. I l’arrel d’aquestes dues qualitats està al mateix indret: al llenguatge, la seva semàntica i l’etimologia de l’afirmació d’aquest dret. Si resolem correctament la semàntica i l’etimologia, llavors el dret d’autodeterminació i la seva aplicació és transparent. Si resolem incorrectament (tergiversant i confonent intencionadament o involuntàriament) la semàntica i l’etimologia, llavors el dret d’autodeterminació i la seva aplicació esdevé un assumpte impossible.

Com que plantejat un problema concret, hi ha infinites maneres d’equivocar-se en la seva resolució i només una resolució correcta (perdoneu-me la meva dèria enginyeril), llavors resulta que hem de vigilar moltíssim en no cometre errors en el procés per arribar a la resolució correcta. I en aquest assumpte se’n cometen masses i per tots els bàndols.

Per posar un exemple. Quan compares el teu dret de triar la teva fe o el teu gènere (que són drets de l’individu) i el contraposes al dret a l’autodeterminació (que és un dret col·lectiu), estàs cometent un error de gruix. Error número 1.

Però és que a sobre la comparació la fas incorrectament, perquè parles de la possibilitat de rebutjar la teva ciutadania. Vagi per endavant que la Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 15 diu:
“1. Tota persona té dret a una nacionalitat.
2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.”
Per tant, per rebutjar la teva ciutadania t’ampara la Declaració Universal dels drets humans. Només l’has de canviar per una altra. Error número 2.

Jo entenc que en realitat tu volies expressar el dret d’exercir l’autodeterminació com a poble. Per tant, tornem a la consideració d’un dret col·lectiu, que no individual.

La redacció d’aquest dret, que ve recollit al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, en el seu Article 1, fa servir expressament el mot “poble”. I enrevessadament (caient a la trampa) dius en el teu editorial que “no hi ha manera de decidir qui és poble o nació i qui no ho és”. Bàsicament perquè les persones que opinen sobre la qüestió no es volen posar d’acord. S’esgrimeix que si Catalunya és un “poble”, també es pot afirmar que els Països Catalans són un “poble o que Espanya és un “poble” i també es pot afirmar que la península ibèrica és un “poble” o que Europa és un “poble”. ¿I quina seria la delimitació del poble “Europa”? ¿La de les fronteres polítiques de la Unió Europea, la de les fronteres polítiques dels països del vell continent? ¿O la de les fronteres naturals des de Finisterre fins als Urals? Extrapolant, que no exagerant, es pot afirmar tranquil·lament que tot el món és un “poble”. I es fan servir aquestes múltiples contraposicions per tal que uns “pobles” neguin el dret a l’autodeterminació a d’altres “pobles”, tot negant-los la condició de “poble”.

En conseqüència ens veiem obligats a resoldre ¿què vol dir ésser un “poble”?

La definició del mot és molt nítida:
poble: El conjunt d’habitants d’un indret. D’una ciutat, vila, país, etc.

És a dir: són poble els qui habiten; els qui poblen.

Aquesta definició ens ajuda a resoldre el dilema? Si i no. Sí, perquè ens permet determinar que qualsevol partició territorial permet definir un poble. Per tant, no es pot permetre que en defensa de l’atribució de la qualitat d’un “poble” se li negui a un altre “poble” la mateixa qualitat. No és admissible.

Però aquesta conclusió sola no ens permet resoldre la part de l’exercici del dret d’autodeterminació. I això és perquè el redactat del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics conté un error. Un error que els principis del dret permeten esmenar sense dubte. Però que degut a les conseqüències de l’aplicació d’aquest dret, tothom s’entesta en aprofitar per negar aquest exercici. I els qui el volen exercir no tenen prou llums com per resoldre-ho d’una vegada i per totes.

«Si totes les possibles particions del territori originen múltiples i superposades definicions de “poble”, llavors com podem determinar quins “pobles” poden exercir el dret a l’autodeterminació? ¿Quina és la partició correcta i única del territori?»

Per poder resoldre dubtes sobre l’aplicació del dret, els principis del dret estableixen que s’ha de recórrer a l’origen del dret. És a dir: ¿quin és l’orígen de l’Article 1 de la Declaració dels Drets Civils i Polítics? Hi ha molts textos que parlen de l’origen, o quan es va originar el dret a l’autodeterminació. Ens podríem remuntar a les revolucions americana i francesa, o durant el s. XIX. Podríem parlar de com el varen promoure el president dels Estats Units Woodrow Wilson o el mateix Vladimir Lenin arrel de la 1a Gerra Mundial. Podríem parlar de com va ser reconegut com a principi a la Conferència de Terranova pels presidents Roosevelt i Churchill, durant la 2a Guerra Mundial. Etcètera. Però la realitat subjacent és que el dret a l’autodeterminació es formula com un mecanisme de resolució pacífica dels conflictes.

Per tant, a la pregunta: ¿quins són els pobles que poden exercir el dret a l’autodeterminació? La resposta no pot ser cap altra que:
«aquells que estan sotmesos a un conflicte».

I ara bé. ¿Està el poble català (perquè després de tota aquesta explicació és innegable l’existència del poble català) sotmès a un conflicte com a poble?

La resposta és un SI rotund. El poble català està sotmès a un conflicte evident i no resolt. I aquesta és la clau. Que el conflicte no està resolt. D’ençà de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, el poble català està sotmès a un conflicte no resolt. Perquè la voluntat del poble català expressat en referèndum ha estat fulminada. És aquesta situació la que de manera indiscutible habilita el poble català a exercir el dret a l’autodeterminació. I per aquest motiu el va exercir el Primer d’Octubre de 2017.

No ens cal esperar a que cap Caucus per l’Autodeterminació ni a que cap Parlament (Europeu o d’on sigui) resolgui com o qui pot exercir el dret a l’autodeterminació. Això el poble català ja ho ha resolt. I ho ha resolt de manera pacífica com és exigible.

Enredar-nos ara en com s’exerceix el dret a l’autodeterminació és tornar a pantalles passades. És una altra manera de devaluar allò que representa el Primer d’Octubre. I és per tant un altre insult a la intel·ligència (en aquest cas col·lectiva) del poble català.

El que al poble català li toca ara resoldre és com fer efectiu -de manera sempre pacífica- el resultat de l’exercici a l’autodeterminació quan aquest resultat implica la independència i l’estat del que es vol independitzar el poble que ha exercit el seu dret a l’autodeterminació continua reincidint en el conflicte impedint de manera violenta (súmament violenta) la implementació del resultat. És això, i cap altra cosa allò que hauria de concentrar els nostres esforços. I evidentment no serà d’això del que parlaran al Parlament Europeu ni a cap Caucus que en sorgeixi.

I mentre ens enredem en altres qüestions no resoldrem allò que ens toca resoldre.

Albert Miret
Albert Miret
27.12.2021  ·  08:27

Algú ha comptat quanta gent ve a viure a Catalunya cada dia? Nosaltres el referèndum ja el vam fer i el vam guanyar clarament. És evident que el referèndum que ara proposen des de partits no independentistes no serà permès fins que espanya tingui la seguretat absoluta que el guanyaran. Mentrestant, el que fan és continuar embotint el cens fins que els catalans siguem una minoria a casa nostra i els afavoreixi el resultat. Per això neguen sense gens de vergonya que el referèndum que vam guanyar fos legal, i el motiu és el de sempre: “és il·legal, perquè les nostres lleis feixistes fabricades contra Catalunya per la força de les armes durant tres-cents anys, no ho permeten”, però l’única veritat és que pel dret internacional, va ser completament lícit i legal i, per tant, tenen l’obligació de respectar-ne els resultats. Són ells els únics il·legals després d’haver-nos sotmès per la força i la brutalitat davant de tot el Món.
I Catalunya què? Narinant, narinant, narinant… De vegades amb tanta estupidesa instituïda, hom dubta que ens ho mereixem.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
27.12.2021  ·  08:29

Interessant ho és però trobo que un colectiu que ho és fins el punt de necessitar un estat, ha de tenir alguna cosa que ho lligui, una història, una llengua, … Un món on això fos possible també seria possible Tabàrnia, simplement per malmetre la nació que també malmeten ara amb la llengua.

Pep Agulló
Pep Agulló
27.12.2021  ·  08:34

UNA IDEA POC POLIDA….

La nació té una connotació identitària complexa però que ha esdevingut en la història el mapa dels pobles. Hi pot haver nacions opressores i oprimides, però difícilment manipulades pel capitalisme en el sentit de fabricar bases d’una existència artificiosa.

Si el criteri és només la democràcia representativa, el vot mana, els poderosos fàcilment podrien induir col.lectivitats artificials, sectàries, que es podrien utilitzar contra les, diguem-ne, nacions històriques. Ho veig perillós…

Carles Serrano
Carles Serrano
27.12.2021  ·  09:22

Aixó fa patxoca, els Tavernesos a la reserva¡¡¡.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
27.12.2021  ·  09:28

En relació a la proposta teòrica d’en Waters, fa temps que jo hi havia pensat.
Trobo que, des de la concepció estrictament democràtica, és impecable. En diria que planteja un ultra-liberalisme democràtic; alhora, assumpció de responsabilitats individuals i col-lectives en relació a la gestió política.
Però aquest liberalisme ens podria dur a situacions de conflicte social, si més no de forma transitòria, per exemple, què passaria si els habitants dels barris de classes mitja i alta d’una ciutat volen independitzar-se deixant fora els dels barris marginals?. O, qui i com gestionaria un gran aeroport? . Etc.

Carles Ortiz
Carles Ortiz
27.12.2021  ·  10:10

No he llegit en Waters, però pel que comentes em sembla una mica il·lús. No diu res del Poder? Del control dels recursos com l’aigua, minerals etc. I del control de la població per part d’una classe dominant que l’explota i viu molt, però que molt bé ?
Negociar la separació de Bona Fe ? Sí, realment aquest senyor sembla molt il·lús.

SIXTO LLOP
SIXTO LLOP
27.12.2021  ·  10:44

Seria interesant saber l’opinio de Timothy Waters, respecte a les de Pere-Andreu Ubach del 21/10/2121 i 27/10/2121

ramon Feixas
ramon Feixas
27.12.2021  ·  11:19

L’obsolescència més gra i més perjudicial per la humanitat actualment, és l’existència d’Estats. La inhumana cultura monoteista que en aquesta etapa es manifesta a través de la religió capitalista i que és el monoteisme fa que tots els superbs no pensin en la no existència d’estat, sinó en que el seu estat domini el món, més obsolet no pot ser, en un moment en que els medis comunicatius són instantanis i universals. La desgraciada figura del líders, igual que en altre temps i havia la figura dels sants, soscava el conducte evolutiu de la societat humana vers una forma madura de solucionar la pròpia existència. L’individu pesa molt més que el conjunt, i la majoria d’individus no són res més que una joguina en mans dels manipuladors que fan servir les eines tècniques i víriques jugant al joc de la manipulació. Sempre hi ha hagut virus i pandèmies. Mai els humans havien reaccionat d’una forma tant pèssima davant del fet, precisament gràcies a la capacitat d’intervenció gestionada d’una forma tan regressiva.
De fet desconeixem cap a on camina la humanitat mentre va endavant en coneixement, i enrere en aplicació del coneixement i la tècnica.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
27.12.2021  ·  11:43

Comparteixo la conclusió d’en Pere-Andreu Ubach. Tenim un referèndum d’autodeterminació fet i guanyat (per majoria més que qualificada) i una declaració d’independència no executada. Aixecar la suspensió és cap on hem d’anar i no pas enrera.
El tema pseudo-filosòfic d’avui, que en el pla teòric podría ser defensable, a la pràctica presenta molts interrogants. Principalment al que fan certa referència l’Albert Miret i en Pau Boldú amb el seu “bajo llobregat”, que arriba fins Tarragona, la Selva, Osona, el Solsonès i… creixent. Aquesta realitat que és tema tabú política i periodísticament (VW inclòs) i que ens aniquilarà, podem ignorar-la, com hem fet durant anys amb l’escola, i autoenganyar-nos tot el que volguem parlant com si fóssim un sol poble… però la realitat és al carrer, als patis de les escoles, a les fàbriques, als cinemes i restaurants… i tots la coneixem.
I torno. De quina teoria democràtica que hauria d’acceptar tot el món voleu que parlem? No és que sigui tornar a la casella de sortida, és obrir la caixa del joc, home!

Jaume López
Jaume López
27.12.2021  ·  12:22

Coincideixo amb en Vicent Partal: el llibre de Waters és una de les grans contribucions dels darrers anys en l’estudi del principi d’autodeterminació i en el de les propostes per al seu desenvolupament.
Es pot trobar una ressenya aquí:
https://presidencia.gencat.cat/web/.content/ambits_actuacio/desenvolupament_autogovern/iea/publicacions/REAF-JSG/REAF_articles/REAF-31-juny-2020/reaf_31-ressenya-Lopez.pdf
Per altra banda, connecta amb el corrent desenvolupat a Catalunya sota la denominació de “dret a decidir” que interpreta el dret a l’autodeterminació en termes principalment democràtics i que, com Waters, busca desenvolupar els drets col·lectius de les comunitats polítiques ja existents (en aquest cas, la que representa el Parlament de la comunitat autònoma de Catalunya).

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
27.12.2021  ·  12:55

Teòricament el constructe plantejat és molt bonic, molt “happy flowers”, però aquí es queda, perquè els pobles imperialistes haurien de renunciar alegrement a la part del territori que consideren seva tot i que estigui ocupada prèviament per una altra cultura, que, si poguessin, esborrarien. A banda dels interessos d’explotació que hi hagués en la colònia, no només per domini imperialista.

Qui té ara la raó de la força?
Els mateixos que no volen deixar anar, per interès econòmic i per interès fàctic de considerar-se “els amos per conquesta”, part del territori que ara dominen.

Quin país té més poder de la força?
Just aquell molt gran, amb parts del territori integrades per la força, perquè aquest domini absolut concentrat li dóna agilitat per a actuar de forma imperialista.

Dos exemples de manual: la Xina i Rússia.
Els seus dictadors, i la estructura dictatorial que han creat i mantenen, amb ma fèrria, anul·len qualsevol poble dissident dins les seves fronteres.

Pot decidir Putin envair Ucraïna? Sí

Ho decidirà tot solet i gaudirà dels recursos concentrats expropiats a altres pobles de la seva artificial nació.
I al davant es podria, per exemple, trobar una “democràtica” Europa amb una molt lenta capacitat de decisió, o nul·la de coordinació.

Fixem-nos en Europa, que és també un constructe de fronteres heretades des de fa segles en alguns casos.
Si Europa, volguent ser un exemple de democràcia, establís una Europa de les cultures, no dels Estats nació actual, hauria de fer desaparèixer França, espanya, Itàlia, Bèlgica, etc., etc., com a tals, i permetre els valons, els flamencs, els corsos, els sards, els catalans, els llombards, els normands, els bascos, els bavaresos, i un llarg etc.
Ho permetrà la jacobina França? , no.
Ho permetrà la jacobina espanya? , no.
Ho permetrà Itàlia?, no.
Ho permetrà Alemanya?, no sé.

I un cop es passi de la Europa dels 27 a la Europa dels 55, com serà la coordinació davant d’agressions externes de estats imperialistes com Rússia o Xina?
Mala peça al teler.

El constructe és bonic, però totalment idealista, tot el món hauria de tenir un motiu per implicar-se en el dret d’autodeterminació dels pobles. I no el veig.
No veig a Xina renunciant amablement a Taiwan, o als huigurs, o a Hong Kong, etc.
No veig a la Rússia de Putin permetent la fragmentació en pobles/cultures.

Que la idea estigui present, bé.
Però la independència, la autodeterminació, serà sempre per una raó de força que obligui als imperialistes a renunciar al domini d’altres (o al genocidi i així s’estalvien el domini, recordem que Amèrica no era dels actuals pobladors, els que hi havia van ser suprimits exterminant-los majoritàriament).

Les independències es guanyen, poques, gairebé cap, ho són per acord pacífic.

David Valls
David Valls
27.12.2021  ·  15:26

No és una qüestió de dret internacional, ni de la UE, ni dels EUA ni tan sols d’Espanya. Podem llegir tants manuals com vulgueu, que ens donin la raó del dret i del revés, però el cas és que el problema rau en la classe política catalana: en les seves desavinences, els seus interessos personals i partidistes, els seus enganys i fiascos amb la qüestió del procés i la seva covardia. Ens regalarien la independència i trobarien alguna excusa per a rebutjar-la. Què us hi jugueu?

Roser Caminals
Roser Caminals
27.12.2021  ·  16:21

La idea de Waters em sembla utòpica i una mica frívola, com si crear un nou estat sense una base cultural sòlida fos un caprici. La contra proposta és enfortir la legislació internacional d’autodeterminació i validar els referèndums duts a terme amb rigor. És a dir, que quan una majoria oprimeix una minoria, com acostuma a fer i com és el cas de Bòsnia, Taiwan, Catalunya i altres, la secessió sigui un dret reconegut que forci l’estat matriu a triar entre dues opcions: la negociació pautada i supervisada per relators externs o la independència de la nació oprimida.

Joan Royo
Joan Royo
27.12.2021  ·  17:16

Interessantíssim. Cal que alguna editorial traduesca i edite el llibre.

jaume vall
jaume vall
27.12.2021  ·  18:14

Ja s’ha dit per altres companys “la idea teòrica és interessant, el sentit comú la fa poc menys que irrealitzable”

I, a la manera del senyor Ed Garrido : ” A Catalunya en tindrien prou obrint la capsa de Pineda i votant partits seriosos i nous.”, continuo dient que encara que fos possible la independència amb els partits actuals, comportant-se com es comporten, mesquinament i irresponsable, només aconseguiríem una Espanya en petit, una ínsula Baratària més.

Tinc la intuició que l’ERC junquerista abans preferiria una temporadeta més de Catalunya espanyola, si el primer MHP de la nostra república hagués de ser en Carles Puigdemont. Si això és cert, tenim mala peça al teler. També si Junts preferís l’equivalent.

La unitat estratègica i tàctica ha de ser-hi, i fins el moment, les dades ho confirmen, i per això som on som, no la tenim.

És d’ingenus pensar que la teoria i un possible suport jurídic europeu ens apropen a la independència, si els dos partits sobiranistes estan a mata-degolla. Ja sé de l’exemple irlandès, però potser no cal fiar-ho tot a un episodi històric. Primer, recosir el que no ha pogut ser adobat amb anys de cogovernalitat.

La resta, com diu en M.Gilibert, construccions ideals.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
27.12.2021  ·  19:44

O siga, que té igual una nació històrica i cultural expressada en una llengua pròpia, com la catalana, que una Tabàrnia imposada per la dominació d’un estat forà que et nega el pa i la sal i et té com espai vital hitlerià mentre canvia majories? Doncs, seguim amb les nostres palles mentals mentre ells tenen ben clara la seva política intrusiva migratòria i lingüística, ara amb dictadures militars, ara legals i judicials.
Personalment, de moment em conformaria a distingir estat de nació i nacionalitat (pertinença a una nació històrica) de ciutadania (pertinença a un estat polític i administratiu) i aplicar el principi de les nacionalitats “cada nació té dret a un estat propi. Quan acabeu amb Waters i Tabàrnia estireu la cadeneta.

Octavi ENGUITA
Octavi ENGUITA
27.12.2021  ·  19:50

Hem d’aixecar la independencia i ha esperar la Brunete, son mortals com nosaltres….
I ja veurem que passa amb Europa, llavors si que es possaran nerviosos de veritat perdent per segons la poca credibilitat que els queda.

No hi ha mes, els Ziudanazis españoles no entenen altre llenguatge.

Sera dur.

Sort al poble.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
27.12.2021  ·  21:42

El debat és positiu i enriquidor. En tot cas semblaria que aquest “poble” sigui com sigui, hauria d’estar en condicions d’auto-determinar-se de tal forma que , el dia després, les estructures polítiques i administratives no petessin per tot arreu i, com a conseqüència d’això, el resultat democràtic i funcional del “post” fos pitjor que el del “pre”.
És molt probable que el nostre camí cap a l’autodeterminació no passi per l’estat espanyol sinó per aconseguir un suport internacional suficient que pressioni per un canvi d’estatus quo en les relacions entre Catalunya i Espanya.
Això però planteja un repte: serem escrutats internacionalment pel que fa a la qualitat de les nostres institucions i dels nostres partits. Haurem de resultar creïbles com a soci.
M’imagino un alemany que s’hagués de formar opinió, llegint les notícies sobre com es desenvolupa ara mateix el nostre parlament i els nostres partits i no em quedo massa tranquil.
Com molt bé diuen alguns comentaristes, una cosa és el pla teòric i l’altra el pràctic.

Maria Begoña Sanchez
Maria Begoña Sanchez
27.12.2021  ·  22:37

Potser que fins que no arribem a prendre consciencia del nostre dret a l’ autodeterminació personal solament per el fet de haver nascut, no arribarem al dret de l’autodeterminació com poble.
Es la nostra asignatura pendent.

david graupere
david graupere
27.12.2021  ·  23:22

Si els estats tenen una concepció plenament democràtica, també es podria redefinir el concepte de sobirania i introduir-ne una d’universal en termes de parcs naturals o d’universitats.

Salvador Molins
Salvador Molins
28.12.2021  ·  00:23

Hi poden haver molts camins de laboratori, potser sí, però ara mateix el pitjor que podem fer els catalans és titubejar i anar fent marrades.

Centrem-nos de nou les vegades que calgui i comprometem-nos en acabar el que vam començar el 1r d’octubre i vam declarar al Parlament amb la DUI catalana del 27 d’octubre de 2017.

Preparem el que ens va mancar, suport econòmic, aliances de valors, i suport de policia i militars.

Completem la DUI i portem-la al Tribunal de Dret Internacional de La Haia per a la seva aprovació.

Fem gran i real el CxR, no dubtem censar-nos-hi.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes