11.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 12.03.2025 - 09:23
Ahir a València un company de taula a l’hora de dinar em feia una pregunta ben directa: i com és que no ho cremem tot? Parlàvem, encara, de les conseqüències de la gota freda. Un dels comensals ens acabava d’explicar amb tota mena de detalls el tràngol que havia passat la seua cosina, extreta de dins del cotxe –agafant-la pels cabells– per un grup de gent que ja havia optat per enfilar-se dalt dels seus vehicles i que van acabar refugiant-se tots plegats –encara no saben explicar com– en el sostre d’una benzinera, a Riba-roja, on van haver de passar un dia sencer desconnectats, famolencs, morts de fred i incomunicats de la família i de tothom. Sí. Com és que no peguem foc a tot?, especulàvem mentre a l’altra punta de la taula un altre comensal, aquest arribat de Barcelona, explicava també amb tot de detalls concrets i directes el cas escandalós i majúscul de RENFE i de Rodalia i de tota aquesta gent que l’altre dia es va haver de jugar la vida baixant d’un tren aturat entre dues estacions, després d’hores tancats allà dins, ofegant-se.
I per què no ho cremem tot? Vistes les dues narracions, no és una pregunta gens gratuïta. Tenim el dret de fer-nos-la, aquesta pregunta, tan incendiària, després d’haver vist com l’aigua a uns els engolia cases, vides i records, i als altres els deixava enmig del no-res, sense importar què se’n faria, d’ells, a mig camí de la destinació per avaries previsibles, retards no excusables o simplement pel caprici d’algun sindicat ferroviari. Perquè, de què serveix tota aquesta paperassa que paguem, tota aquesta burocràcia dels plans d’emergència, totes aquestes institucions de fireta, tot aquest anar i venir de tècnics amb cara de circumstàncies, si quan l’aigua baixa amb fúria ningú no sap on és el manual d’instruccions ni com s’envia una alerta? I els trens? Com pot explicar ningú aquesta perpetuació de la incompetència, elevada gairebé a categoria mundial. Que ara, a més, la consellera diu que ens fotem i esperem dos anys, vejam si aconsegueixen de resoldre alguna cosa.
Tota civilització té un punt de piròman, no ens enganyem. De Neró a la falla del meu poble, hi ha una inclinació natural a contemplar com les flames devoren de manera purificadora allò que no funciona. La diferència, segurament, està en el fet que Neró –segons que expliquen els qui en saben– ho feia per diversió, i en canvi nosaltres estaríem disposats a fer-ho per pura desesperació. I gens divertits. Amb la desesperació del contribuent que paga els seus imposts i contempla com moren els veïns o la família sols perquè plou i un incompetent decideix que tant hi fa; o com qui espera endebades aquell tren que l’ha de dur a treballar a Barcelona –qui diu a treballar, diu a qualsevol altra cosa–, tren en el qual algú ha decidit que tu no hi arribaràs.
La qüestió, tanmateix, és: per què aquesta inèrcia civil? Per què aquesta acceptació resignada del desastre, aquesta capacitat contrastada de no reaccionar? Potser hauríem de pensar seriosament si en realitat no formem part d’una certa tradició masoquista que espera resignadament que després de la tragèdia vindrà la comprensió, la promesa, el canvi, el cel. O si és que ja no creiem en la política ni per a fer revolucions.
No propose res concret avui. Estic colpit pel dinar que he tingut i simplement expose en veu alta la pregunta que crec que molts ens fem en silenci en aquests temps. Si a aquesta pregunta volgudament incendiària algun lector hi troba una resposta constructiva, doncs millor per a tots. Però, mentrestant, potser ja seria avançar el simple fet de reconèixer que ja ens han maltractat tant que, a voltes, la temptació de començar de zero reduint al no-res l’arquitectura social que tenim no és tan irracional com podria semblar, no és una idea tan esbojarrada com alguns volen que creguem.
