I ara ens amenacen amb la guerra

  • «Els partidaris de la unitat amb Espanya podrien sentir-se molt acorralats i reaccionar amb temor. I tanmateix no hi ha hagut ni un sol incident important, digne d'assenyalar, en tots aquests anys»

Vicent Partal
20.09.2016 - 20:00
Actualització: 21.09.2016 - 09:39
VilaWeb

Pocs dies abans de l’Onze de Setembre, una colla de periodistes catalans vam sopar amb una colla de periodistes francesos en un hotel de Barcelona. Va ser una vetllada no oficial –per tant, molt oberta–, en què les opinions de tothom van ser clares i ben definides. Per la banda catalana hi havia de tot: independentistes, escèptics i espanyolistes furibunds. Els col·legues francesos sembla que ho van agrair, això.

Quan ja feia una bona estona que discutíem, tot d’una, un periodista català va voler fer servir un argument definitiu contra la independència, i digué que ens duria a la guerra amb Espanya. Vaig quedar tan sorprès que algú pogués dir una cosa com aquella que de primer moment vaig riure i tot. Però, en veient que la gent es prenia la cosa seriosament, hi vaig exposar, reconec que amb una certa duresa, per què és una bestiesa proclamar una cosa com aquesta a la Catalunya del 2016.

Si la memòria no em falla moltíssim, un dels assistents al sopar era el periodista de Libération que ahir signava aquesta crònica que ha mogut tant d’enrenou, arran de les paraules de Lluís Rabell. Al reportatge, el dirigent de Catalunya Sí que es Pot diu: ‘Nosaltres ens pensem que som una excepció, però no ens n’escaparem pas, de la violència’, una expressió clarament desafortunada. Caldria entendre en quin context la va pronunciar Rabell i especialment si el periodista va fer la pregunta induït per la discussió de dies enrere. Però, siga com siga, sobta, sobta molt, que algú –i més encara un diputat del Parlament de Catalunya– puga arribar ni a pensar en aquesta possibilitat.

Entenguem-nos: ni Espanya té avui dia un exèrcit capaç d’envair i controlar Catalunya ni a Catalunya hi ha cap indici seriós de conflicte civil. En aquestes condicions, parlar d’una possible guerra entre Catalunya i Espanya, com a argument per a aturar la independència, em sembla simplement un recurs de desesperació. Molt trist, intel·lectualment parlant.

Voldria insistir en el segon argument perquè el trobe especialment remarcable. No tan solament no hi ha conflicte civil, sinó que els partidaris de la independència hem de reconèixer amb quina correcció, qualitat democràtica i dignitat es comporten els qui hi són contraris. No parle d’alguns polítics o xerraires televisius, sinó de la gent del carrer que voldria continuar formant part d’Espanya. És just de reconèixer que la població contrària a la independència entoma el debat amb una gran qualitat democràtica. I crec que no s’hi val a fer trampes sobre això, perquè no seria correcte.

Imagineu-vos que sou independentistes i que un dia centenars de milers de catalans omplen les carreteres del Voló a Vinaròs en una gran cadena humana plena de banderes espanyoles. La imatge us deu resultar molt feridora. Doncs penseu què els passa a ells. Els partidaris de la unitat amb Espanya podrien sentir-se molt acorralats i reaccionar amb temor. I tanmateix no hi ha hagut ni un sol incident important, digne d’assenyalar, en tots aquests anys. La major part dels contraris al procés cap a la independència no la deuen veure tan perillosa com alguns voldrien, perquè altrament les mobilitzacions contra la república catalana serien constants i mourien centenars de milers de persones, cosa que ni passa ni passarà. Els partits unionistes, avui, no són capaços ni d’omplir la plaça de Catalunya.

Per això, per l’agraïment que sent pel comportament exquisit dels contraris a la independència, em sembla especialment irritant i insultant que alguns els vulguen atribuir actituds d’odi i agressivitat que, al carrer, no són sinó anècdotes.

És repulsiu que algú, acorralat per la manca d’arguments, s’agafe al recurs de la guerra, a l’amenaça de la guerra, sense aturar-se ni tan sols un segon a mirar la realitat que l’envolta o, encara pitjor, menystenint-la a consciència. Però supose que, com amb tot, ens haurem d’anar acostumant també a aquest nou discurs. Preneu-vos-ho amb filosofia, com un senyal que ja veuen possible allò que fa quatre dies es limitaven a dir que era impossible. Pobra gent…

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any