Fotografia de Fernanda Peruzzo.

Són dits de gegant les mitges barres de pa sec escampades per l’asfalt. O una pira que no crema, que es floreix i es fa malbé a la vista de tothom. Són baguets d’ahir, no potes de cadira, ni troncs de suro, ni braços de nines. És pa sec i és per als ocells. No hi ha prou aus al carrer, no se’ls acaben mai, els dits de gegant, però cada dia hi torna a haver una pila de mitges barres, sempre és pa d’ahir, l’endemà, i sempre hi ha un altre endemà amb el pa d’avui, i el carrer s’omple d’ocellots famolencs, coloms, cotorres i gavines, però el pa no se l’acaben, no. El picotegen, l’embruten, el maregen i el passegen, es barallen per un crostó havent-n’hi una trentena més a pocs pams dels seus becs, i al final del dia, sobre les molles i els crostons sobrants, arriben més dits de gegant, potes de cadira, braços de nines, a esperar que aquells becs tinguin gana un altre cop.

Un home sense edat, prim, brut i tan cansat que ja no es cansa és el guardià d’aquesta pira. Pidola el pa sobrant a la fleca, en menja fins que en queda tip i encabat alimenta els ocellots amb el que n’hi sobra. Callen les cotorres, parrupen els coloms i les gavines, amb la punta del bec ben roja, observen en guàrdia l’escena, pendents de l’au que tard o d’hora s’enduran al pap, vigilant que s’engreixi prou per després empassar-se alguna cosa més que plomes brutes i ossos fràgils. El color del pa d’ahir, amb el gris dels coloms, el verd de les cotorres i el blanc brut de les gavines perd versemblança i per això triguem tant, els passavolants, a entendre que no són dits de gegant. L’asfalt fa de llenç i les pinzellades de pa i d’aus componen un fresc decadent de gana i desgana, de vida i brutícia; si ens ho poguéssim mirar de lluny hi veuríem un art vençut.

De prop, veiem el traç del pinzell, de cadascun dels seus filaments, les engrunes que es barregen amb la quisca del carrer i perden el to blanc pur de la molla que ja és suro. Veiem l’Home Tan Cansat, de braços més prims que la munió de barres que tragina. Té els cabells encartonats com un pinzell que ha deixat de fer servei, d’un color fosc i mat que li envernissa l’estampa de cap a peus, com si l’haguessin sucat en una tina per camuflar-lo després en el paisatge urbà d’un segle que cada dia amplia la gamma de pobreses i les escampa per tots els bancs de totes les places de totes les ciutats.

Vist des d’un balcó, el moment que l’Home Tan Cansat, amb la panxa plena de fècula, buida la bossa de mitges barres al carrer es torna dansa o ciència, no es pot decidir. El seu cos com un manat de branques articulades, els dits de gegant dins d’una bossa blanca, els coloms passejant dispersos per l’asfalt, rosegant miques, i de sobte aquell ventre de plàstic es buida, la taca de pa torrat creix, i els puntets que són coloms s’uneixen per ser una taca negra i mòbil que recorda un cau de formigues, però sense forat, que el forat el tenen al pap i és fondo. Una catifa de plomes grises amb esquitxos de verd cotorra que es belluga, que pessiga crostons, que picoteja entre pinzellades gruixudes i blanques de gavina, vigilades pels cabells de pinzell vell de l’Home Tan Cansat.

Tornaríem a dir que és art, encara que vençut, si no fos per la pudor que desprèn el quadre, una pudor que no és ni de l’home ni dels ocells, que no és ni tan sols la del pa podrit d’abans-d’ahir que s’incrusta a l’asfalt per no deixar d’existir, és una pudor que no arriba pel nas, és interior i no la sentim sempre, és rebuig, rebutja allò que permet que hi hagi dits de gegant, ocellots afamats i homes tan cansats, una pudor que si un dia la sentim tots alhora pot ser que ens ofegui fins al punt de fer-nos baixar al carrer a estripar el quadre d’aquella pobresa amb les mans. I no és això el que hem d’estripar; els quadres no s’estripen.

Aquest home que és pinzell, aquestes aus que són pinzellades, hi són perquè d’això que passa no en diguem art com qui diu art i prou; hi són perquè un dia aquestes barres de pa sec prenguin vida i siguin els cinc dits d’una mà enorme que acariciï totes les aus i tots els homes tan cansats i com per art de màgia els guareixi d’aquest mal que converteix la ciutat en un museu d’art vençut, en una immensa sala de quadres de pobresa. Serà una mà feta de pa tou, de pa d’avui, de pa calent, de pa rodó i acollidor que es llesca i es menja amb companatge i companyia, asseguts tots a taula, amb els ocells picossejant les molles durant la sobretaula amb una gana calmada, d’animaló avesat a sobreviure en harmonia en un avui etern que sembla l’últim dia.

Però la pudor que sentim per dins ens confon i ens fa creure que és l’Home Tan Cansat l’únic culpable d’aquest quadre que, vist des del balcó, amb els esquelets dels arbres caducs en ple hivern, ens fa escriure la paraula art amb una superioritat que de seguida ens avergonyeix. Aquest quadre que ens fa nosa, que volem estripar. I mentre no arriba una mà salvadora, l’únic que veiem és el tram de carrer, brut de pa sec, amb tots els ocellots i la sang d’un colom mort tacant el blanc mentider de les gavines. La mà de pa tou un dia la pastarem entre tots, des del balcó només veurem els arbres, i caldrà baixar al carrer per admirar els ocells, que hi seran sempre per fer-nos memòria de l’Home Tan Cansat, ocells com pinzellades, que els quadres no s’estripen.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb