Ara que és mort, tothom repeteix els tòpics bonistes de la propaganda mediàtica burgesa. La realitat és que, de jove, el van veure com una amenaça i anys després tots el van voler desprestigiar.

El 25 d’abril de 1974, el Moviment de les Forces Armades (MPA), encapçalat, en la clandestinitat, pel capità Otelo Saraiva de Carvalho, a qui s’atribueix l’estratègia del cop, enderrocava pacíficament la dictadura feixista portuguesa, la més antiga d’Europa. Aquell moviment extraordinari va irrompre sobtadament al tauler d’escacs internacional i va promoure la il·lusió de les esquerres revolucionàries i anticolonialistes d’arreu del món. I, de retruc, la prevenció dels grans poders fàctics que a l’instant es posaren a treballar. Ja els anava bé que Portugal esdevingués una democràcia controlada, però de cap manera no permetrien que hi hagués una revolució popular. I així va ser.

Otelo Saraiva de Carvalho, el 1975 (fotografia: Rui Ocha).

Otelo Saraiva de Carvalho mai no va renunciar als seus ideals revolucionaris, actitud que en pocs anys generaria el rebuig d’uns quants camarades i la pèrdua de suport popular. També moltes crítiques i complots amb afany de desprestigiar-lo. Es presentà dues vegades a les eleccions presidencials. A les primeres eleccions democràtiques, les del 1976, va quedar en el segon lloc, amb gairebé un 17% de vots. A les segones, el 1980, baixà a l’1,5%. Sempre va defensar una república dels treballadors d’inspiració socialista.

L’any 1984 fou detingut i sotmès a un processament judicial molt fosc i manipulat, acusat de ser l’autor intel·lectual dels atemptats de l’organització armada d’extrema esquerra Forces Populars 25 d’abril (FP-25). Saraiva sempre ho va negar i va denunciar que eren maniobres del Partit Comunista contra ell. El 1987 va ser condemnat a divuit anys de presó, dels quals només en va fer cinc. Mario Soares li concedí l’amnistia l’any 1996. Saraiva mai no la va acceptar formalment.

Ningú no s’esperava la resposta multitudinària i entusiasta de la gent.

L’ombra de Henry Kissinger

Durant molts anys he intentat seguir de prop les lluites revolucionàries del segle XX a la península ibèrica. Sovint hi ha hagut connexió i, fins i tot, col·laboració entre els grups ibèrics. Com sovint, de retruc, i amb una força implacable, hi ha hagut la mateixa estratègia repressiva impulsada per l’OTAN i els poders fàctics internacionals nord-americans i europeus.

Al meu llibre Pirates de la llibertat (Empúries, 2004), sobre el segrest del transatlàntic Santa Maria l’any 1961 per un escamot d’espanyols i portuguesos antifeixistes, explicava com aquell primer intent d’Oliveira Salazar d’enderrocar la dictadura havia volgut crear, sense èxit, un focus insurreccional a Angola. Volien atiar la lluita per la independència colonial i, després, estendre la batalla contra la dictadura a la metròpoli. El 1961 el pla va fallar. Però amb la Revolució els Clavells va funcionar. De fet, els Capitans d’Abril s’havien forjat com a antifeixistes a les colònies africanes.

Les guerres per la independència d’Angola, Moçambic i Guinea-Bissau van declarar l’alto-el-foc després de l’abril del 1974. I entre aquell any i el següent, les tres colònies van obtenir la independència.

En aquell llibre també em feia ressò de l’anàlisi de Joan E. Garcès, doctor en Ciències Polítiques per la Sorbona, amic de Salvador Allende i advocat de la causa privada contra Augusto Pinochet. Les seves investigacions als arxius nord-americans li van permetre desclassificar molts documents secrets fins aleshores. L’important treball es concreta al llibre Soberanos e intervenidos. Estrategias globales, americanos y españoles (Siglo XXI), un llibre ineludible per aquells qui vulguin aprofundir en la trama internacional del segle XX, segons Mario Benedetti.

Otelo Saraiva de Carvalho amb Fidel i Raúl Castro a Cuba, el 1975.

La Revolució dels Clavells va sorprendre l’OTAN, que es mobilitzà per ofegar-la i evitar que s’estengués a Espanya, on es creava clandestinament la Unió Militar Democràtica (UMD), integrada per capitans antifranquistes a inspiració del Moviment de les Forces Armades portuguès.

Segons Garcès, després del 25 d’abril portuguès, Henry Kissinger, l’implacable secretari d’estat nord-americà que uns mesos abans havia impulsat a Xile el cop de Pinochet contra Allende, era partidari d’aplicar a Portugal el mateix mètode expeditiu. Willy Brandt, el canceller socialdemòcrata alemany, s’hi oposà “perquè Europa no toleraria un Pinochet”. A canvi, proposà a Kissinger un altre pla per a “reintegrar Portugal a la disciplina de la Coalició Atlàntica i evitar a Espanya una altra revolució democràtica: penetrar a tots dos estats ibèrics mitjançant polítics cooptats, finançar-los i donar-los suport polític sota la cobertura d’organitzacions centrades a la República Federal Alemanya: les internacionals social-demòcrata, demòcrata-cristiana i liberal”.

Mario Soares va ser el primer elegit i tres mesos després de la Revolució dels Clavells, Willy Brandt finançà el congrés socialista espanyol de Suresnes (França), per col·locar a la direcció del PSOE l’equip de Felipe González i Alfonso Guerra. La trajectòria posterior dels dos al poder, sempre submisos, fins a la mentida, als interessos de l’OTAN avala perfectament aquesta tesi. Com l’actitud ja clàssicament pro-nord-americana dels demòcrata-cristians, els liberals i els partits de dretes en general.

“El postfranquisme no pot entendre’s cabalment –assegura Joan E. Garcès– sense considerar que començava amb equips cooptats amb criteri empresarial, encara que alguns d’ells anessin revestits amb sigles històriques, que de sobte van aparèixer a la llum pública davant una ciutadania privada durant quaranta anys d’organitzacions i drets polítics. Els cooptats van viure de governs i entitats estrangeres –fins a accedir als pressuposts públics– mentre rivalitzaven per oferir a la coalició bèl·lica (OTAN) la millor combinació de compromís i estabilitat. Per això, en afers de transcendència estratègica, aquests equips han satisfet amb prioritat les exigències de les seves fonts de sosteniment més que no les expectatives o els compromisos amb els seus electors i afiliats.”

Judici a les FP-25 d’abril, al Tribunal de Monsanto, el 1986 (fotografia: Rui Ocha).

Un parèntesi. Cal recordar que els partits catalans també van participar fidelment en la instauració d’això que avui és un “mem” del catecisme processista: el Règim del 78. El triomf de Jordi Pujol a les eleccions catalanes del 1980 va estar en aquesta línia, amb el suport de la patronal Foment del Treball espanyol (avui, Foment) obsedida a impedir a Catalunya un “govern marxista”. La patronal també va donar suport a ERC que, a la vegada, comptava amb ajuts dels liberals alemanys de la Fundació Friedrich Naumann, que també donava suport a l’UCD de Carlos Sentís i a l’ED de Ramon Trías Fargas.

Tornem a Portugal. Dit tot això, és evident que per a Henry Kissinger, Willy Brandt, l’OTAN i la CEE els revolucionaris d’esquerres, com ara Otelo Saraiva de Carvalho, havien de ser desprestigiats i neutralitzats. 

El capità que admirava Che Guevara

L’any 1997 vaig entrevistar Otelo Saraiva de Carvalho per a la revista El Temps. La trobada va ser en un hotel de Girona, ciutat on l’havien convidat a fer una conferència sobre el pensament polític d’Ernesto “Che” Guevara. Feia un any que havia estat amnistiat, una mesura que ell deia que no acceptava, d’una manera un pèl quixotesca, reconeixia, perquè de fet n’estava obligat. Per a ell acceptar-la volia dir donar la raó a aquells qui l’havien detingut i empresonat durant cinc anys.

Abans d’entrar a la qüestió del seu processament, es va reafirmar en el fet que el pensament del Che es mantenia en essència actual quant a l’exercici de la sobirania i del poder. I l’essència era que el poble tan sols podria conquerir el poder amb les armes, cosa que a Europa era ja impossible, però a l’Amèrica Llatina, no.

La Revolució dels Clavells als carrers de Lisboa.

Quan va triomfar la revolució cubana, l’any 1959, Saraiva feia el darrer curs de l’acadèmia militar. Ell i uns quants companys es van engrescar amb aquella victòria, però no podien llegir-ne els texts perquè estaven prohibits.

Hi ha una anècdota inoblidable. De l’any 1970 al 1973 Saraiva era capità a la colònia africana de Guinea-Bisaau i treballava al departament d’acció psicològica. Allà va poder llegir els texts del Che i dels altres revolucionaris. Els havia de llegir per aplicar mesures contràries a les que defensava. Per contra, Saraiva es va convertir en un ferm guevarista per sempre. “Avui quan repasso la premsa dels anys setanta m’adono que moltes de les paraules que jo pronunciava aleshores als mítings eren paraules del Che”, em confessà.

No són comparables, però si una cosa va unir ambdues revolucions, fou la reforma agrària que els portuguesos van fer al sud del Tajo. L’any 1975 el govern portuguès parlava de la reforma agrària, però no la feia. Els terratinents comerciaven amb Espanya, venien els ramats, abandonaven les terres de conreu… Saraiva, en contacte permanent amb els camperols, va ordenar l’ocupació de les terres: un milió dues-centes mil hectàrees, tot garantint que la policia no intervindria contra els treballadors.

Dos mites del 25 d’abril de 1974: Otelo Saraiva de Carvalho i José Afonso, la veu de “Grândola, Vila Morena” (fotografia: arxiu A Capital).

Saraiva de Carvalho es va implicar fins al moll de l’os, m’explicà. Mentre els altres Capitans d’Abril pul·lulaven pels passadissos del poder, ell s’estava amb els camperols resolent problemes. Per als seus companys, la revolució significava protegir les seves prebendes de casta militar, cansats d’anys de guerra a les colònies africanes. Per a Saraiva, la revolució era pels treballadors i els camperols. Van contribuir a enderrocar la dictadura i a instaurar la democràcia parlamentària, però no van fer cap revolució.

Ell creia que l’any 1974 a Portugal es donaven les condicions per a fer una revolució socialista en un país europeu. I Kissinger, per tots els fets que ara sabem, també. Hi havia una guerra colonial absurda i sense fi. Molts oficials joves formats a Angola, Moçambic i Guinea Bissau estaven molt polititzats i en contra de la guerra i de la dictadura. Més d’un milió de soldats de les classes treballadores havien estat destinats a les colònies africanes i els universitaris antifeixistes havien despertat. Hi havia les condicions, segons ell, però tan sols es van assolir els primers objectius. La revolució socialista va quedar pendent, tot i els primers passos: començar la reforma agrària i nacionalitzar l’acer, l’electricitat, els transports, la banca i les assegurances.

“El meu principal error –m’explicà– va ser creure que amb l’avenç de la revolució i la massa dels treballadors i camperols empenyent els militars del 25 d’abril es crearien les condicions per a assolir la revolució socialista. Va ser un error d’anàlisi molt gran. Hi havia dues forces terribles en contra. Una de més moderada, però que tenia les armes a la mà, que eren els meus companys del 25 d’abril. Ells volien la democràcia burgesa instal·lada per a la defensa dels seus interessos de casta. I l’altra, la terrible influència de l’Església catòlica, que havia donat suport al feixisme, sobre els dos terços de la població del país. Fer la revolució socialista era un pas massa gran per a la mida de les nostres cames.”

Si el Che era molest per als seus camarades un cop conquerit el poder a Cuba, Saraiva també ho va ser per als seus quan van prendre el poder a Portugal. Saraiva va esdevenir un obstacle per a la instauració de la democràcia burgesa. Calia anul·lar el seu carisma, tot i que al començament els convenia de mantenir-lo. Era un símbol molt estimat pel poble. Sense vendre’s als polítics, coherent amb les seves idees, Saraiva va arribar a ser tinent coronel. Es va presentar a dues eleccions sense gaire èxit. I l’any 1984 li van donar el cop definitiu: la detenció i processament com a instigador de les Forces Populars 25 d’abril.

Amenaça roja a Portugal: Saraiva, Vasco Gonçalves i Costa Gomes.

Mai no hi va haver proves contra ell, m’explicà. Les van fabricar amb declaracions de “penedits” de les FP-25. Estava convençut que la trama contra ell l’havia muntada el Partit Comunista portuguès i que el Partit Socialdemòcrata s’hi havia afegit perquè també volia destruir-lo. Ell creia que Mario Soares havia estat enganyat. O almenys això va manifestar en una visita a la presó un emisari seu sota paraula d’honor.

Aquells que van fer el cop ho han pagat molt car

Uns quants anys més tard, amb motiu del trentè aniversari de la Revolució dels Clavells, seguint el meu interès envers el tema, vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar l’escriptor Antonio Lobo Antunes per a la revista Cultura/s de La Vanguardia. Ell havia estat tres anys com a tinent mèdic a la guerra d’Angola. Alguns dels seus llibres, com ara l’excel·lent L’esplendor de Portugal (Proa, 1999), s’inspiren en aquella experiència. Allà va fer amistat amb Ernesto Melo Antunes, un altre dels més significatius Capitans d’Abril.

La seva reflexió bàsica era que allò no havia estat una revolució sinó un cop d’estat fet per molt poca gent. Els militars no tenen grans idees, deia. Volien acabar amb la guerra i després aconseguir la llibertat. Però, malgrat l’ampli i espontani suport popular que ningú no s’esperava, després van arribar els polítics, que sempre ho embruten tot, remarcava. I les seves lluites pel poder. Segons ell, es va evitar una guerra civil d’una mortalitat immensa perquè la camaraderia entre militars era molt sòlida. Els joves capitans eren purs i ingenus. No volien el poder, tan sols canviar-lo per a fer un país ideal. El seu amic Ernesto Melo Antunes es va desil·lusionar molt.

Quan li vaig preguntar per què havia fracassat la revolució, respongué, irònic, que els polítics diuen que no ha fracassat, que tenim la democràcia. Malgrat què diguin ells, per a Lobo Antunes la cosa era ben clara: l’oligarquia no va canviar, es va perdre l’oportunitat de fer justícia social, de frenar el neoliberalisme, de protegir els que tenen menys, d’una igualtat més gran. “La democràcia ha estat molt injusta amb aquells militars. Aquells qui van fer el cop ho han pagat molt car”, denunciava l’escriptor.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.