25.01.2025 - 21:40
Aquest és el títol d’un llibre del lingüista Josep Estruch Traité on recull el patrimoni lèxic badaloní. Existeixen d’altres llibres que recullen variants lèxiques de l’Empordà, de variants pròpies de les Terres de l’Ebre, del Vallès. En tot cas a mi m’interessa el de l’Estruch perquè està centrat en Badalona, la meva ciutat, i potser també perquè ens diferencia de la capital, que tan sovint ens absorbeix.
L’autor hi assenyala que segurament moltes de les paraules no són conegudes per molts badalonins, però d’altres són d’ús freqüent a la ciutat. També cal dir que algunes les compartim amb unes poques poblacions del Maresme.
En recull un total de 86, a més de 23 particularitats fraseològiques. En tots els casos n’explica l’origen –de vegades incert–, alguna curiositat o anècdota. No és intenció meva entrar ara en la història d’aquests termes; el lector que hi estigui interessat pot anar directament al text original, de lectura amena i fàcil. Us comentaré paraules que hi apareixen i que formen part de la meva vida (les trobareu escrites en cursiva).
Actualment, la majoria dels badalonins viuen en piseries, que és el mot que fem servir per referir-nos als edificis de pisos, però abans del boom migratori dels anys 70 l’habitual era viure en casetes de 2 o 3 plantes. Les cases solien tenir la mateixa estructura: porta de dos batents que solia ser de fusta, el cancell –espai que permet l’obertura de les portes grosses– i a continuació les ventalles, és a dir les portes de vidre que donen accés a la vivenda; una habitació a l’entrada de la casa, passadís que menava al menjador d’hivern i a continuació s’arribava al menjador d’estiu, que donava a un badiu, és a dir a l’eixida del darrere.
Era, i és habitual en les que encara existeixen, que en els badius hi hagués llimoners o micaquers, l’arbre que produeix micacos, altrament anomenats nespres. Moltes criatures badalonines ens hem passat hores jugant en els badius de cals avis. Un joc freqüent era fer curses de paparoles. Les paparoles són aquells insectes que trobem en indrets humits i que quan els toques es converteixen en una bola. No jugàvem, però, amb les estisoretes a les quals anomenem els tallanassos, cal anar amb compte perquè pessiguen.
Segurament, el més característic de Badalona és la seva llarga platja i hi ha molta tradició d’anar a mar, de fet en dèiem anar a marc. A marc hi podíem passar unes quantes hores jugant i banyant-nos sempre que no hi hagués moques a l’aigua atès que a ningú agrada que li piqui el que es coneix com a meduses.
Un joc que actualment encara es practica a la sorra de la platja és el tacatà. Es tracta d’un joc en què dos equips d’unes 2 o 3 persones s’han de tirar una pilota de baix cap amunt, amb un cop de mà sec, per tal que la pilota passi per sobre de la xarxa. Vindria a ser una mena de tenis sense raqueta.
Hi ha qui diu que només els badalonins entrem a l’aigua fent sota. Això em deia una amiga de la meva mare que tenia noranta anys i encara intentava tirar-se de cap a mar. Temo que a la seva edat més aviat feia panxots perquè li devia costar agafar la inclinació adequada per entrar-hi de cap.
Com us he dit abans, el llibre d’en Josep Estruch Traité recull molts més termes locals, però no faré més de btv (badalonina de tota la vida, com se’ns diu de vegades amb to burleta). Si us interessen les paraules en general, amb aquest llibre podeu passar unes bones estones.
Gràcies, Josep Estruch, per la teva feina.
Montserrat Cortès Colomé
Membre del GELA
Referència:
Estruch Traité, J. (2024). Històries de paraules. Vocabulari i fraseologia de Badalona. Badalona: El Pont del Petroli.