El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Arran de la publicació de la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, i de la prèvia minireforma ortogràfica, s’ha fet visible –amb independència de fins a quin punt és cert o no– un insòlit enamorament entre la Secció Filològica i els lingüistes i correctors del sector diguem ‘de la llengua real’, també coneguts col·loquialment com a lights, que són els qui controlen la llengua dels principals mitjans de comunicació. I això després d’una llarga tradició de fer-se morros o de mirar-se com els fesols. Però el fenomen –que tampoc no sabem fins a quin punt és bilateral– en realitat no sembla amor vertader sinó més aviat un joc d’interessos. Els de la llengua real han vist la possibilitat que una acadèmia canviant els pugui ser ara en alguna manera un aliat per a dur a port el seu treballat projecte, que és que la llengua que acabi triomfant sigui el català híbrid que surt de la subordinació secular i progressiva a l’espanyol.

Un lingüista notable d’aquesta escola, a qui hem d’agrair sempre la claredat i la franquesa, ens deia en un article sucós que calia que entenguéssim el discurs i l’estratègia de la Secció Filològica. Segons ell, per a evitar ferir sensibilitats, la gramàtica acull una munió de formes fins ara no desitjades amb l’estratègia de disfressar-se de descriptiva i de presentar aquell acolliment com una ampliació flexible de la norma, encabida en tot un aparell de registres i altres complexitats. Les formes tradicionalment excloses, generalment coincidents amb les espanyoles, són acollides només en els registres informals i coexistiran amb les tradicionals, reservades als registres formals. I a partir d’aquí s’il·luminen les perspectives dels de la llengua real: l’acceptació explícita d’unes coses en registres col·loquials no deixa de ser una acceptació, vista com a tal per la gent –mirem la freqüència amb què ha aparegut aquests dies el ja es pot dir–, i això, amb una certa interpretació i aplicació de les normes, en reforçarà l’ús; i tard o d’hora la coexistència de formes diferents en registres diferents es farà inviable i només en restaran unes, que amb tota probabilitat seran les que tenen tot l’impuls de l’estat de subordinació del català a l’espanyol.

Naturalment, les coses són més complexes del que dóna a entendre el paràgraf precedent. Les intencions de cada una de les parts d’aquest joc amorós, i de cada persona en particular, poden ser molt diverses. Certament, la gramàtica, amb la seva flexibilitat tan esventada, sembla tenir la intenció de contentar el màxim possible de gent. Aplicant-la amb una ideologia o una altra es pot arribar a resultats molt diferents. I segons el pes que tingui cada una d’aquestes ideologies en el control de la llengua pública el català evolucionarà en un sentit o en un altre. Tant pot acabar essent una llengua restaurada i recuperada segons el gran projecte del començament del segle XX com un híbrid de cada vegada més espanyol. Cadascú hauria de mirar en quin joc juga.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.