Hispanitat: Salvador Illa s’abraça al feixisme, novament

Aquesta festa de la Hispanitat va sorgir a la darrera dècada del segle XIX. Concretament va ser la reina regent Maria Cristina d’Habsburg-Lorena qui va promulgar un Reial Decret, el 1892, on es declarava el 12-O festa nacional d’Espanya per l’arribada a Amèrica de Cristòfor Colom el 1492. El “Dia de la raça” és diferent. Es commemora també l’arribada a l’Amèrica d’en Colom pero es celebra a la majoria dels països hispanoparlants i als Estats Units. El va crear l’exministre espanyol Faustino Rodríguez-San Pedro, com a president de la Unió Ibero-Americana el 1913. Si Franco es va apropiar molt de temps després és perquè passava per allà i tenia certa tendència a la rapinya de la Fiesta de la Raza. Instituida pel franquisme amb l’assessorament d’ Heirich Himmler que, com és sabut, dominava el tema.

SI EL 12 D’OCTUBRE VOLS EXERCIR LA CONDICIÓ D’ESPANYOL, NO POTS SER D’ESQUERRES.
Diu Partal que un repàs històric del Día de la Hispanidad hauria de servir, com a mínim, perquè l’esquerra espanyola actual s’adonàs del greu error que comet participant en celebracions com les de demà.
En canvi, a mi em sembla que celebrar el Dia de la Hispanidad no és cometre un greu error sinó tan sols consisteix a exercir la condició d’espanyol, i això és el que fa el socialista Salvador Illa encimat per republicans i comuns-istes.
El matís és parlar d’una “esquerra espanyola” perquè es tracta d’una figura retòrica que fa molt mal efecte.
A l’editorial hem fet el repàs històric i sabem d’on prové això de la hispanitat, de manera que si el 12 d’octubre vols exercir la condició d’espanyol, no pots ser d’esquerres.

Sr Partal, voldria discutir no el fons de l’article sinó l’ús que fa del mot “feixisme”. Com sabem tots, feixisme i nazisme són moviments antidemicràtics, violents, autoritaris que es van desenvilupar a Itàlia i Alemanya als anys 30. Tenen molt en comú i també amb l’espanyolisme falangista que va culminar amb la guerra i el franquisme. Tothom l’entén a Catalunya quan parla de feixisme en relació al nacionalisme espanyol, però el terme està molt grapejat i es pot malinterpretar. Com que les paraules són importants i per fer més precís el seu discurs, em sembla que fora millor emprar altres paraules: franquisme, falangisme, nacionalisme espanyol.

Felipe González, per semblar progre, no va anar a la desfilada militar del dia de la hispanitat el primer any que va presidir el govern de Hispània.
.
El seu lloc el va ocupar el flamant nou ministre de defensa Narcís Serra que havia deixat de ser alcalde de Barcelona i deixà pas a Pasqual Maragall poc avanç de les eleccions municipals.
.
Amb aquesta pirueta Maragall va anar a les eleccions immediates com a alcalde sortint que es presenta a la reelecció i Felipe González va demostrar que era progre.
.
El PSOE sempre ha jugat brut. El senyor Illa ha après dels seus avantpassats.

Molt bé l’editorial Sr. Director, hi estic totalment d’acord.
Però hi ha una cosa que no em quadra. Dieu que Illa és més de dretes i espanyolista que Concha Piquer. I que va del bracet dels feixistes. I en parleu sempre que faci falta quan hi ha qualsevol noticia que es refereixi a ell.
¿ Per que del Illa en podeu parlar i en canvi de la Silvia Orriols, que diuen que es d’ultradreta (mirant el programa electoral d’Aliança Catalana, jo no hi veig que sigui un programa d’un partit d’ultra dreta com se’ls titlla de fa molt de temps) i que, tot i que ella ho va desmentir al parlament, diuen que s’adhereix amb un partit feixista alemany, heu dit que no en voleu parlar per que l’heu posat al altre cantó de la vostre línia vermella precisament pel seu posicionament polític ?
A mes La Silvia Orriols i el seu partit AC, tenen un posicionament, respecte al independentisme català molt igual al que defensem els que no hi em renunciat mai i que penso que fins i tot vos el compartiu. ¿ No s’ha dit tantíssimes vegades que primer cal fer la independència i desprès ja parlarem de si anem cap a la dreta, el centre o l’esquerra ?

L’aportació històrica d’en Partal en aquest cas certament és d’agraïr i a l’ensems, la conseqüència visible de tot plegat, és ni més ni menys, la pràctica espanyola clàssica de superioritat i supremacisme envers els països llatinoamericans sobirans i independents. Un atac, si més no, ridicul i miserable a l’esquerra d’aquelles terres i un suport incondicional a la xenofòbia i el racisme que ha sorgit en els darrers temps a Europa.
.
Amb aquesta actitud Illa, com gran part del PSOE, per no dir el PSOE sencer, a més de rebutjar el republicanisme, mostra ací la seva adscripció monàrquica borbònica del més pur estil reaccionari que puga veure’s a dia d’avui. És ni més ni menys l’actitud del nou president de la Generalitat de Catalunya.

Unes tènues pinzellades:
.
1. L’arrel: Miguel de Unamuno (Bilbo. 1864)
.
2. El tronc: Ramiro de Maeztu Whitney (Gazteiz. 1874) fill d’un indià instal·lat a Cuba, -d’origen navarrès- els negocis del qual penjaven de la dependència de Cuba a Madrid. Mare anglesa. Sempre està gravitant aquell sentiment anti-anglès dels espanyols amb “la pérfida Albion”. No és l’emmirallament que té Zulueta amb els protestants centreeuropeus i francesos.
3. Luis de Zulueta (Barcelona. 1878) fill de crioll cubà, segurament d’ascendència vasca igualment. Escrivia en la barcelonina “La Publicidad” d’A. Lerroux. Unamuno i ell foren bons amics. Allò de la pertanyença a La Unió Federal Nacionalista Republicana, potser fou un arrabatament fugisser. Supose que, després de 1936, ja no se li coneix cap lligam patriòtic sinó fóra embolcallat d’Hispanitat.
.
No és que tinga quimera contra allò vasc i que en multitud de comentaris en aquest mateix lloc he expressat cert recel conduït per allò de “los vizcaínos” en la literatura castellana del XVI i XVII, com la matèria grisa alhora de crear l’imperi.
Però les dades i dates no paren de giravoltar sobre eixa meua dèria.
.
Discrepe d’aqueix constructe ideològic maquivel·lic entre els uns nascuts a Euskadi i l’altre a Barcelona. Dubte que trobeu cap escrit fet en català i a favor d’aquesta nació pel senyor Zulueta.
.
És com si avui volguérem trobar diferències destacades entre Fernando Savater, Jon Juaresti i Santiago Abaskal. Tots tres pertanyen a la mateixa escuderia. Amb matisos si volgueu, però igual que aquells tres anteriors.
.
Nàixer en un lloc no imprimeix cap caràcter especial cap a la llibertat i la democràcia per l’atzarós fet de nàixer en cert lloc o d’altre.
I n’és una constant que arrosseguem des dels anys 1950′ -per feblesa interna i per eixamplar la base ja llavors- bo i intentant “nacionalitzar” allò que no és “nacionalitzable” i en això estem estrafent allò tan deleznable que té l’inconfussible tuf imperial.
.
Dit això el senyor Illa i Roca no “abraça” ara el feixisme, sinó que una situació colonial -és ja una tessitura feixista per se-, l’única manera d’aconseguir una democràcia radical pròpia passa per l’expulsió de l’estat foraster.
.
La “democràcia” a Irlanda del sud no és la mateixa “democràcia” que existeix a Irlanda del nord depenent de Londres. S’escriu igual però empíricament no tenen res a veure.

Illa és un nacionalista espanyol i fa de nacionalista espanyol. Parla de “Comunitat Valenciana”, celebra el dia de la Hispanidaz i diu “Lérida”.
Farà tot el possible per espanyolitzar Catalunya. Amb un afany superior al de
l’inefable Wert.

Vénen dies foscos. I la desgràcia és que, al Parlament, no hi ha oposició digna de tal nom. Els “independentistes” fan vergonya aliena, incapaços de plantar cara ni de sortir-se de la retòrica avorrida i falsa que caracteritza la xerrameca dels que no tenen res realment important a proposar.
Com escrivien avui a l’antiga Twitter, “entre tots, li estan donant a Sílvia Orriols el lloc de cap de l’oposició”. Certament.
I és, només, perquè Orriols té un avantatge innegable: entre tant politic mediocre, en un entorn apalancat i covard, dir quatre veritats clares ja la fa semblar una lider. Encara que les veritats que els engega a la cara vagin acompanyades de proclames populistes.
Aquesta dona arrossegarà vots a cabassades perquè al Parlament no hi ha altra oposició a l’espanyolisme i la mediocritat d’Illa.
Ni a la mediocritat i manca de projecte dels “independentistes”. Que això és el pitjor. I la causa per la qual hem arribat on som.
Foc nou, cal.

Que el senyor Illa és un franquista, ja ho sabíem. El problema és allò que molt bé explica el senyor Josep Sala i Collell, a més de la llengua, l’economia, rodalies i etc. Com molt bé diu el senyor Sala; el espanyolisme ha engegat la maquinària de l’espanyolització.
Com que no som capaços de aixecar-nos contra l’imperi de nyigui-nyogui espanyol és ben segur que mai serem cap país independent. No és pessimisme és la realitat i el futur que ve pel que fa a la canalla.
PS1. Sr. Josepmaria Berenguer moltes gràcies pel seu comentari.
PS2. Com afegitó al comentari d’estudi d’arq. Els bascones del regne de Navarra van ser els fundadors de Castella ( Bardulia).

Dies enrere el senyor Partal ens refeia la seva convicció de com la geografia i la identitat són elements constituents en una nació, i conseqüentment en l’estat que li pertoca. Tal idea sempre m’ha semblat molt forta, i que en el cas hispànic explica el perquè de tantes coses. Avui en veiem una derivada. Sí senyor, la hispanitat és el subterfugi geogràfic que dóna raó de ser en la confusió entre Espanya i Castella. La hispanitat celebra la quimera per la qual una Castella tancada en ella mateixa, es vol pensar com a universal. La hispanitat celebra una Castella colonitzadora, excloent, violenta, racialitzada i ultra conservadora que només pot ésser sota aquestes bases ideològiques. Queda clar doncs, que aquesta Castella és un projecte del passat encara que s’anuncia amb els termes tan clars com els de García-Page davant el finançament català. El que no queda tant clar és com aquest projecte d’estat conforma la realpolitick d’aquest Reino de España, i quin paper juguen els diferents actors, inclòs el factor exterior. Actors com què vol la dreta a Catalunya i els sectors conservadors que s’hi aglutinen, què volen els moderats castellans, i què vol l’esquerra castellana. Elements claus per poder aïllar quin pot ser el camí a recórrer per una esquerra catalana en construcció. I aquesta és la qüestió central que ha d’afrontar l’independentisme: Catalunya serà lliure si pot conformar una majoria ample i prou centrada contraria a aquesta idea d’hispanitat. No ha de ser una majoria d’esquerres, però sí ha de ser una majoria ubicada en aquests centre que tothom juga a desdibuixar. Aquesta és la clau de volta de la proposta socialista. Un projecte de destrucció que més val tenir visibilitzat, que no pas fent i desfent d’amagatotis.
Amb tot, donades les voltes que dóna la història d’aquest artifici hispànic, també podem enunciar que Catalunya serà quan aquesta idea d’hispanitat es trenqui sota el pes de les seves pròpies contradiccions. Sembla un procés llarg, però són molts els elements que indiquen la fragilitat de tal constructe. Veurem…

La contrarèplica del Sr. Joan Font em sembla digna de resposta Sr. Partal, i no només de resposta sinó d’inici d’un debat sincerament constructiu.
.
Al mateix que el Sr. Font jo no soc ni militant ni simpatitzant d’AC, ni tampoc de la resta de la colla de partits. Soc un ciutadà crític de la gestió de la res publica i em sembla que el cordó sanitari (quina expressió més desafortunada!) no aprofita a ningú, ni als anti-postulats AC, ni als pro-postulats AC, ni als crítics.
.
Una declaració d’una associació de periodistes no pot ser un argument definitiu, i no pot ser-ho perquè es tracta d’una declaració genèrica. Pot ser un argument, cert, però no definitiu. Cal un debat.
.
Aquest debat, cap mitjà de comunicació català mainstream ho farà. No ho farà perquè a l’establishment, l’existència de l’anomenada “extrema dreta” li interessa. Com a exemple és suficient estudiar la relació entre Mitterrand i Jean-Marie Le Pen.
.
M’esperava i m’espere una altra actitud de la part dels propietaris de VilaWeb.
.
A més a més, els postulats d’AC no es limiten a la seua política migratòria, la resta de postulats també haurien de ser debatuts.

Com ha dit el Sr. Joan Font jo també segurament mai de la vida votaré AC, en el meu cas, perquè espero que al voltant de l’MHP Puigdemont es tornarà a crear una força que ens portarà a la independència. Però aquest és un altre tema. Molts dels “pesats” que reclamem un debat sobre els temes exposats per AC no estem fent “campanya” com tracta de minimitzar o ridiculitzar el Sr. Partal. Una manera de combatre els excessos de la postura d’AC, que al meu entendre en té, és mitjançant el debat d’idees i no pas mitjançant la censura. Si es manté aquest “cordó sanitari” AC creixerà igualment i possiblement la seva ideologia es farà més extrema i això no convé a l’independentisme.

Doncs la reflexió que provoca la jornada festiva de “la Hispanitat” és que és d’agrair que se’ns ofereixi una representació anual tan clara d’allò que és, i que no hi hagi lloc a dubte de la seua natura (i que com explica l’editorial, de fet no pot ser una altra cosa, s’imposi “manu militari” o través d’aliances “fraternals”). Tant de bo hi hagués anàlegs dies de l’”Alemanyitat” o l’”Italianitat”, sense les quals el nazisme i el feixisme poques catàstrofes podrien haver provocat (potser amb la seua revifada en els seus territoris d’origen organitzaran celebracions similars, no es podrà dir que no ens estan avisant) I què dir de l’Americanitat (del Nord), actualment amb catàstrofes en marxa al llevant, sota l’administració Biden-Harris, que ara sembla la darrera esperança del dit “món lliure” enfront de la barbàrie de l’altra opció electoral (que també és devastadora, per cert). Vaja, que amb tanta “Hispanitat”, “Americanitat”, “Alemanyitat” … i recentment “Catalanitat de fonda arrel cristiana” els que no formem (ni volem) formar part d’aquests “pobles escollits” ja ens podem anar calçant.

Sé que el que comentaré ara no es exactament el tema de l’editorial però el sr. Joan Font i el sr. Joan Martín Alegria m’ho han fet pensar.
Comparo el sentiment independentista d’AC ( o catalanista o nacionalista) amb el concepte reaccionari i immobilista que ens explica molt bé en Partal sobre la Hispanitat. La reacció davant una pèrdua i el refugi a poder parlar d’Espanya quan Castella s’havia quedat sola de de tot l’imperi que havia creat.
El catalanisme de Sílvia Orriols es d’aquest estil. És un sentiment tradicionalista . Místic diria jo. Es remunta a l’època en què Catalunya era un poder. Recordo un discurs seu en una campanya electoral. Les municipals de l’any passat? Deia que “aixecaria l’espasa del Pilós” per recuperar tot el que Catalunya havia perdut. La Edat Mitjana, la lluita contra la invasió àrab! Com ara, oi? Quan parla de la immigració, en parla com una conquesta moderna contra la que hem de lluitar.
Comparo l’orgull de la Hispanidad amb l’orgull de la “Catalanitat” d’ AC.

No pot ser que quan surt un debat ciutadà sobre AC i que un diari, VW l’hagi vetat, és repliqui que es tracta d’un grupet de comentaristes que fan campanya i són uns pesats…En periodisme, les desaprovacions personals són contràries al rigor professional…
.
Entenc i comparteixo les reflexions Joan Font i Juan Martin alegria, i em pregunto si aquest criteri professional no serà un motiu futur de censura dels comentaris que comencen sent “pesats” i acaben traspassant línies vermelles…Només per reivindicar el dret a ser informats…
.
La dialèctica: grupet de suscriptors-Director hauria de donar llum a una discussió ideològica més franca, lliure i positiva, sense cordons sanitaris ni línies vermelles…
.
Jo ja he assumit que VW és la premsa independent més aprop dels meus principis que no pas de les meves divergències, que com es veu, les tinc i les reivindico. Per això en sóc tan crític…i “pesat”
.
De fet, se’n diu lluita política, del tot necessària per avançar per fer una premsa més lliure.

Comparteixo els comentaris de Gerber van 10.10.2024 23:46 i, Carme Tulleuda 11.10.2024|09:20, gràcies, i per això el meu va en el sentit de què, com m’ha agradat molt l’agudesa de la comparança “Illa és més de dretes i espanyolista que Concha Piquer” en l’editorial d’avui, tal vegada a més d’un comentarista li agradarà saber el que crec que molts de nosaltres, en aquest sentit irònic, ja podrem pensar que la S.O d’AC, és la Rosita Serrano, aquella famosíssima cantant xilena del Tercer Reich.

El Somni humit d’Illa
Solament una intuïció, sense dades però si que – per formació personal- amb indicadors passats, presents i avançats.
Salvador Illa vol ser el substitut de Sánchez quan aquest deixi la presidència del govern
Com arribo a aquesta conclusió? Doncs és un petit relat que començo en el procés. L’actual President de la Generalitat, amb fortes conviccions sobre un model d’estat força centralitzat i pivotant des de la capital del regne, pren partit i és un activista important de la Societat Civil Catalana i es manifesta al costat dels defensor de la unitat d’Espanya -Els reculls gràfics de l’època, deixant constància de la seva militància espanyolista desfermada.
Que passa desprès? Doncs que el PSOE, de la mà de Pedro Sánchez arriba al govern. En aquells moments, Sánchez premia a Illa amb un ministeri. Un ministeri sense gairebé competències, però un ministeri al cap i a la fi. La culminació política per un a militant català del PSC.
La fortuna va “tocar” Salvador Illa, i aquell ministeri sense competències va convertir-se, gràcies a la COVID, en el ministeri de major poder en el govern d’aquells moments.
Salvador Illa va tocar, realment poder, de manera intensiva, els militars l’envoltaven i els tenia a les seves ordres, va recollir -sense immutar-se- les competències de les sanitats autonòmiques, ell i el seu equip, van ser, dia si, dia també, els protagonistes dels mitjans.
Salvador Illa, va “sentir” poder. Un cop acabada la pandèmia, el somni “humit” i no confessat del ministre, agafa forma i full de ruta. Necessita una nova destinació. Pacta amb Sánchez, la difícil missió d’arribar a la Generalitat de Catalunya, “apaciguar” “Cataluña” i retornar-la al ramat constitucional. Illa desembarca de nou a Catalunya, amb un“posat”, forçat, d’estadista, sense despentinar-se, amb un discurs tebi i ambivalent, que serveix per al mercat domèstic, però també per la resta d’Espanya, per això els seus discursos amb dues llengües.
Contribueix a la desintegració del bloc independentista, s’apropa als republicans i comença a teixir la xarxa necessària per poder ser nomenat president de la Generalitat.
Finalment, convenç ( no se entendre les raons) els republicans i aquests, li donen el que necessita per ser President de la Generalitat. Salvador Illa, culmina aquesta etapa.
Hom podria pensar que ja ha culminat la seva trajectòria política. Per a mi, en absolut, la presidència de la Generalitat solament és un pas necessari per arribar allà on ell, en el seu si intern vol -pot ser pactat amb el propi Sánchez- i no és altra que ser president del govern. Pedro Sánchez, marxarà del govern d’Espanya, segurament, quan tingui assegurat un destí internacional de relleu. I per a ell, el millor substitut, aquell que pot garantir la unitat d’Espanya i, de pas, seguir frustrant als socialistes mes “casposos”, és Salvador Illa.
A partir d’aquí, els gests -els indicadors avançats- són el d’un president que entén Catalunya com una comunitat més de la resta d’Espanya.
Per això, a ningú a de sorprendre les seves actituds i clics. Posar la bandera d’Espanya al seu despatx, fer un govern eclèctic, amb membres republicans però també amb ferotges atacants del independentisme. Visitar el cap de l’Estat, tornar a estar present el dia de la Hispanitat, anunciar un recorregut per tota Espanya per ensenyar la seva domesticació de la Catalunya rebel, etc. I tots els gests que encara queden per arribar. Algun dia, Salvador Illa es destaparà, si no, al temps.

Jo no he votat al PSC, ni a les seves idees, i encara menys, al fastigós Illa i Collboni.

Recomano aquest vídeo de Octuvre de Marta Sibina i Albano Dante d’ahir.

https://www.youtube.com/watch?v=DmmLwVqo56s

La burgesia catalana, ja, ja, ja … Llegiu també a poc a poc:

Tot és història. Novembre 2022. http://www.sapiens.cat 248. SÀPIENS. ESPECIAL 20è ANIVERSARI.

QUAN ÉREM NEGRERS. Descobrim l’origen d’algunes de les grans fortunes catalanes del segle XIX. Val un 6 € en Abacus, en paper.

Salutacions.

Sr. director, fa temps que no comento els seus editorials, per no fer-me el “pesat” ni molt menys perquè sense cap motiu m’associï a cap “grupet de subscriptors”.
.
VilaWeb és moltes coses, un rotatiu que té uns principis que s’avenen amb les deontologies colonials i les més lliures foranes i també una empresa a poder ser d’èxit.
.
És evident, pels comentaris dels darrers temps dels subscriptors, que una nova generació s’hi ha apuntat, ben fet; així com, com l’anterior, ha entrat en recessió, inevitable.
.
Totes les capçaleres de la premsa generalista colonial, encara, tenen mecanismes per dissuadir les dissidències internes. L’escollit per aquest mitjà em sembla inadequat.
.
Si li serveix a vostè com a fet. Em vaig fer subscriptor pels comentaris i, per tant, em sento amb la necessitat de recolzar la seva pluralitat i defensar l’espai amable de VilaWeb.
.
Salut.

Si més no, és ben curiós l’invent de l’hispanitat, o del castellanisme, que n’és el mateix. S’enceti just quan gairebé ja no hi ha imperi. I no abans, veient les orelles del Puma americà, en especial.
.
Molts comentaris d’avui, fan referències a altres comentaris, perquè, en especial avui, l’editorial té molta potència cultural, i coneixement. D’altra banda, res estrany. I al marge que em sento agraït com en Manel Moreno 11.10.2024 | 00:10. I a on afegiria, sens dubte, l’aportació dels comentaristes més preparats històricament. Com la Carme, o en Josep.
.
Però per a mi, pel meu tarannà que ja sabeu, per les meves opinions. Faig notar la importància de les paraules, de la mateixa manera que les expressa en, Joan Verdera 10.10.2024 | 23:44.
.
I en el meu cas, jo normalment acostumo a parlo de llibertat, o d’alliberament, en comptes d’independència; dic ERdeC, per oposar-ho al que seria ERperC; em refereixo a Castella, fent al·lusió a quina és la seva extensió; de Catalunya del Sud, quan parlo d’una república potencial, d’una extensió dels Països Catalans; critico quan un polític empra que no l’hi cal fer «purisme amb els seus electors»; recordo sovint quin va ser l’enunciat de la pregunta concreta del I-O, perquè no ens oblidem, etc.
.
Perquè segons com diem, conforma alhora allò que pensem. En especial sobre les capacitats que tenim, i tal com pensem farà el que diem perquè els altres l’escoltin.
.
El que fem, és d’en resultes de la propietat bijectiva: entre l’entrada, i sortida de pensaments, i allò que fem amb ells.

Salvador Illa és el nou Ramiro de Maeztu, filòsof de pa sucat amb oli com ell i hereu de tot el pensament del dia de la raza hispana com en Maeztu. Catòlic de pedra picada que s’enorgulleix de la “vaticanització” de les terres dites “americanes”. Ara tenim un papa catòlic d’arrel italiano-argentina que no sé què opina “del dia de la raza” blanca de matriu espanyola.El govern Illa farà costat a l’ombra del borbó de la pitjor i genocida reconquesta que es commemora el 12 d’octubre. Que li faci bon profit

!

A mi, el Dia de la Raza em retrotreu a l’escola primària i al mestre falangista i em recorda l’inefable lliçó magistral de Benigni a La vida és bella. L’Hispanidad
unida a la patrona de la guardiacivil és la festa castellanoespañola -castañola- més autèntica, evocadora d’una acció americana que Castella va fer excloent els estrangers com nosaltres durant segles. Illa, conseqüentment, ha de ser-hi, pels antecedents i companys de viatge. Ara, si no poseu línies rotges a l’España imperial ni a traïdors com els Jonqueras boys, no entenc com negueu el pa i la sal a d’altres.

Respecte això de si el franquisme era feixisme, és bo recordar l’opinió de l’historiador Paul Preston: “el franquisme no era feixisme, era una cosa pitjor”. En un curt periode de temps a la postguerra (sense comptar el que va fer durant la guerra) va matar, per motius polítics, més gent que Mussolini en 20 anys. Fins i tot, més espanyols que alemanys Hitler.
.
https://letraslibres.com/revista-mexico/franco-no-era-fascista-era-algo-peor/
.
Quan es mencioni el franquisme, està bé d’aprofitar per ser didàctic, amb alguna cosa com “…el franquisme (que en 5 anys de postguerra va afusellar més gent que el feixisme italià en 20 anys)…”. Concís i inqüestionable. Sempre cala més una dada que una opinió (sempre d’entrada suspecta d’exageració propagandística).
.
Quant al senyor Illa, sobre si sap tot això de la Hispanitat…no és mediocre ni incult com alguns el pinten. El que sí que és cert és que el projecte supremacista castellà li té el cor robat. És nacionalista espanyol, que vol dir nacionalista castellà, i convençut que els catalans no tenim els mateixos drets que d’altres nacions, encara que segur que no ho admetrà ni en la seva consciència.
.
És catòlic conservador, la conquesta i conversió d’Amèrica li ha de semblar molt bé. En el 1640 deu procurar no pensar-hi, però ho deu despatxar com una rebequeria que perjudicava el gloriós i necessari imperi “espanyol”. Dels Decrets de Nova Planta de principis dels 1700s deu pensar que van modernitzar i rellançar econòmicament el país (així ens ho venia fa més de 40 anys el professor d’història al meu institut). No vol saber que des del 1690 Catalunya experimentava un auge econòmic, una inquietud per crear institucions de progrés; que el nostre sistema polític era una protodemocràcia assimilable a l’anglesa i neerlandesa (els nostres aliats, precisament). Tampoc no vol saber per exemple que el 1706, a les corts fetes amb l’Arxiduc, es va concedir que el correu fos inviolable, fins i tot per al màxim representant reial !! Quin contrast amb ell, que participa del govern que usa Pegasus i Candiru contra els qui defensen els drets dels catalans.

I el Gran Botifler Oriol Junqueras, que tant és dona d’historiador i de ser “d’esquerres” ho sabia això de la festa feixista de la hispanitat quan va investir Illa?
.
Crec que si, perquè en realitat és un servent del naZionalisme espanyol, al qual es sotmet per pur egoisme, omplir la panxa i desig d’engrunes de poder.
I en això l ha acompanyat sempre la falsa exiliada Marta Rovira, i els acòlits d’ambdós Gabriel Rufian, Joan Tardà, Sergi Sol, Sergi Sabrià, Roger Torrent,……

El patètic és la gent que ha seguit votant ER, no confondre anb ERC, després de les traïdories a Catalunya del 2017 fins ara. Jo precisament vaig deixar de fer-ho al 2017 en veure la mena de personatges tòxics que eren.
.
Gràcies ER per regalar Catalunya a espanya, tan debò junqueristes i roviristes aneu a la paperera de la història ja.

Abundant en el comentari de la senyora Tulleuda (09:20), trobo que tota nostàlgia de temps passats i d’una Edat d’Or és conservadora. Hi ha semblances entre imperialismes, i també diferències, però tots miren enrere, uns per tornar a ser i altres per continuar-hi.
.
L’imperi mediterrani català era polític i comercial, i a on no s’arribava amb consolats de Mar s’hi arribava amb l’espasa. El pal i la pastanaga per arribar a ser rica i plena… Catalunya? O els poderosos del moment?
.
No compararé amb els genocidis de poblacions i cultures americanes dels espanyols, perquè juguen en una altra lliga, de Champions. Però sí em serveix per trobar punts en comú entre societats que han tocat Poder i l’enyoren.
.
Aquesta enyorança ha esdevingut reaccionària en el cas espanyol (de la Inquisició a la Contrareforma, i més enllà). En el cas català no ha consolidat la reacció (malgrat la febrada carlista) perquè som territori de pas i hem estat oberts a corrents externs que ens han espolsat les arnes.
.
Això no treu que, en moments de de desori, ens cridi la veu i la música d’algun flautista que ens proposi de seguir-lo… Cap a on? A tornar a ser rica i plena, a fer Catalunya gran una altra vegada. Com que ho hem intentat per les bones i no ens n’hem sortit, qui diu que no tenim dret a intentar-ho a costa dels drets de la gent (l’ius gentium que el Consolat de Mar havia estès pel Mediterrani)?
.
Hem de trobar la manera de parlar d’aquesta veu i d’aquesta música sense fer promoció del flautista, perquè la gent tenim dret a saber de què van aquestes maniobres orquestrals en la foscor per evitar que la canalla se’ns perdi seguint l’home del sac o la creuada dels nens.

A mi també em van censurar fa uns dies i penso que sense raó.
Tal com ja s’ha dit sembla que tenim una regressió en marxa i la censura no admet dir certes coses.
Trobo absurd el cordó o la cadena posada a la Sílvia Orriols per manifestar-se com una catalana més i posar el dit a la nafra.
No diu res que no pensem la majoria dels catalans. No siguem hipòcrites.
La realitat no la canviarem amb cordons per molt sanitaris que siguin.
Hem de progressar i anar més lluny en el temps real.

Alemanya celebra la reunificació, però també celebra la festa del “Dia del Dol nacional” (Volkstrauertag). Se celebra des de 1952 el diumenge abans del „Diumenge dels Morts“ (festa protestant) i dos diumenges abans del primer diumenge d’Advent.
La idea s’origina durant la República de Weimar quan – sense arribar esdevenir festiu regulat per llei -, des del 1919, es van commemorar a escala nacional cada primavera els soldats caiguts durant la Primera Guerra Mundial. S’intentava crear una sensació d’unió nacional a través del dol compartit. La dreta l’aprofitava per a crear un esperit de disposició a la renúncia a les demandes individuals i al sacrifici per la pàtria fins a la mort. L’esquerra l’interpretava com una advertència de no repetir mai més una tal guerra i de cuidar la pau.
El 1934, els nazis van canviar el nom del dia en “Dia del record dels herois”. Les banderes ja no ondejaven a mitja asta, sinó s’hissaven fins al topall (a asta plena). El 1939 van canviar la data al dia quan van reintroduir el servei militar obligatori el 1935.
De 1946 al 1951 va haver-hi diferents dies de dol nacional en les zones ocupades pels EUA, GB i França.
Els països de l’Alemanya occidental, el 1952 fixen el dia en la mateixa data a través de lleis locals que, però, defineixen el dia de maneres diferents. Així, alguns països defineixen el dia com a “dia de record i dol” i altres, com Hesse i Hamburg, el defineixen explícitament com a dia de record per a les víctimes del nacionalsocialisme i els morts de les dues guerres mundials.
A la RDA, entre 1952 i 1990, el “Dia Internacional de Memòria de les Víctimes del Terror Feixista i el Dia de Lluita contra el Feixisme i la Guerra Imperialista” va ser un dia de record i advertència.
Després de la reunificació, el sentit de recordar les víctimes de la violència i la guerra de totes les nacions, de tots els nacionalismes i en especial del propi nacionalisme, el nazisme. Fins a la guerra d’Ucraïna es podien trobar cerimònies davant de grups escolars, joves fins membres i representants de l’exèrcit alemany, veterans i els seus familiars on activistes víctimes de la guerra, sobrevivents o pacifistes advertien del perill del nacionalisme i les conseqüències devastadores de les guerres.
.
També, el 20 de juliol la ministra o el ministre de defensa commemora – televisat per la televisió pública – la resistència antifeixista recordant l’atemptat de l’oficial Stauffenberg contra Hitler de 1944 a qui se celebra com a heroi. Es recorda als soldats la seva obligació a la desobediència i resistència si els seus superiors o el govern atempten contra els drets humans. No em puc imaginar partits espanyols disposats a celebrar atemptats contra franquistes o, encara menys, l’èxit de l’atemptat contra Carrero Blanco.