Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

En temps d’epidèmies, els hipocondríacs es fan notar encara més que de costum, en el cas que abans ens haguessin passat desapercebuts. Ahir, de matí, una amiga ens deia que tenia un dolor lleuger a l’orella. Que es pensava que tenia alguna cosa al timpà, potser perquè estava una mica refredada i s’hi havia colat alguna mucositat. Al cap d’una estona ens va comunicar que aniria a urgències. Per si de cas. Que jo sempre malpenso, deia. Imagina’t que és una cosa més greu i de tan greu així de sobte es complica, i vés a saber després. Resulta que l’estona a urgències se li va fer llarga. Va passar una hora, en van passar dues… I mentre passaven els minuts, a poc a poc, va aparèixer l’ombra de la sospita que s’anava fent cada vegada més gran. Les possibilitats catastròfiques. El cervell rumiant és perillós, ja ho sabem. Allà, a la sala d’espera amb aquella polsereta identificativa al canell, li va anar venint a la memòria la llista de símptomes que havia tingut els darrers dies. Que si una mica de tos, una mica de mal de cap fa dues nits, dificultat per a respirar, les galtes calentes que potser sí que tenia una mica de febre. Ai! Els símptomes començaven a encaixar. De sobte, va començar a recordar-ho tot. Els carrers per on havia passat aquella setmana, les persones que havia saludat acostant-se al nas amb dos petons. Va pensar en el darrer vol que havia agafat a Brussel·les i en qui li havia tocat al seient del costat. Va caure que just la setmana passada havia entrat a comprar una cassola per a fer brou al basar xinès de la cantonada i que en aquells lavabos públics de Sants, abans d’anar a la feina, s’havia encreuat amb una mare i una filla orientals que sortien del vàter.

A veure, això no és res nou. Tots tenim un hipocondríac dins. Però hi ha graus. En tenim molts a la vora. Els més profunds són aquells que quan ens els trobem després d’uns quants dies, just abans de començar conversa fortuïta, connecten instintivament amb una cosa importantíssima que han d’explicar. Que els fa mal alguna cosa. O els va fer mal ahir o la setmana passada. Aquella piga del peu, el ritme cardíac que no sembla gaire constant, aquell cansament quan camines, o aquella berruga a l’ull.

Aquests dies, el pànic d’estar malalt ha crescut. Als alarmistes habituals, s’hi afegeixen aquells que en un grau menor tampoc no s’escapen de la por irracional d’una amenaça sobtada. Als hipocondríacs de capçalera que comenten les seves malalties pels carrers o a les oficines, s’hi afegeixen els alarmats per l’epidèmia multitudinària. Perquè en època de la comunicació de masses, les pors també són de masses, clar. Que si aquella dona de Galícia ja ha estat donada d’alta i resulta que no era res, però continua en quarantena. Que en un altre cas, no sé on, la prova ha sortit negativa. Que una veïna de la companya de feina que havia estat feia poc a la Xina i que pels símptomes podia ser sospitosa resulta que ha estat només una falsa alarma. L’alarma no és tan sols per la integritat física dels nostres cossos. La por va més enllà i, atenció!, ens ho amenaça tot. Perquè Sony ha decidit de no anar a la fira de mòbils i resulta que ja són cinc les marques de tecnologia que cauen del cartell. Sort que el govern japonès produeix màscares sanitàries, perquè potser s’acaben i llavors la situació sí que serà extrema, perquè no sabrem com protegir-nos. Només ens podrem quedar tancats a casa. I sort.

Que malament que suportem la incertesa, com deia Joan-Carles Mèlich. Quina por que tenim de morir-nos i de no poder fer res per a evitar-ho, per molt que el crit d’alerta sigui insignificant. Molts hipocondríacs tenen una llista fantasma de tots aquells diagnòstics que algun dia van anticipar. Potser també els consten en algun expedient. Molts ja han passat pel coronavirus, per quatre càncers, vuit hemorràgies i set diagnòstics fatals més. Quan el cos, aquest sistema desconegut d’alertes, ens avisa, no podem evitar d’engegar la maquinària mental per convèncer-nos que sí, que aquesta vegada l’amenaça és real.

En això del cos potser tenim raó, de sentir-nos inquiets per la magnitud de la seva alquímia. Perquè sabem que el cos sempre tindrà respostes a la nostra por, i finalment vindrà el desastre. Perquè tenim una veu que no calla i que després d’un esternut ens fa valorar la necessitat d’anar a urgències.

Molière ho va explicar bé a El malalt imaginari (Le malade imaginaire) una comèdia estrenada el 1673 on retratava amb humor la vida d’un hipocondríac obsessionat amb la seva salut, i com aquesta mateixa por irracional feia que tots els del voltant volguessin treure profit del seu catastrofisme. La dona, els metges i més familiars passen tota l’obra rient de la seva hipocondria i pensant com podran quedar-se-li l’herència. Tot això no ha canviat.

Només us diré que d’urgències la nostra amiga va fer cap al bar a fer el vermut de cada diumenge. I de l’abisme de la mort a la copa d’alcohol amb l’oliveta i el tall de llimona van passar només dues hores i una sala d’espera d’urgències farcida de malalts, la majoria malalts de veritat, és clar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.