Joan-Carles Mèlich

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El filòsof Joan-Carles Mèlich (Barcelona, 1961) diu a La sabiduría de lo incierto (Tusquets Editores) que la lectura dels textos clàssics, o els textos venerables, com li agrada més de dir, et pot canviar la vida. Són les lectures que et travessen i que en lloc de donar-te certeses et generen noves preguntes. Hem parlat amb ell de la dificultat que tenim per a suportar la incertesa i, per contra, la pressa per a trobar respostes definitives i seguretat. En més de quatre-centes pàgines, Mèlich repassa els secrets revelats dels seus llibres de capçalera; la pràctica de la lectura com a ritual i també el llibre com a objecte amb el qual establim una relació interpersonal. Enguany, que es commemoren setanta-cinc anys de l’alliberament d’Auschwitz, Mèlich també apunta a l’experiència lectora en aquest context de terror per trencar un dels mites més estesos a Occident: que la lectura ens fa millors persones. Ens trobem amb el filòsof, professor de la UAB i autor de nombrosos llibres (La prosa de la vida, L’experiència de la pèrdua, La condició vulnerable, Contra els absoluts, La religió de l’ateu…) precisament en una llibreria d’aquelles en què es pot recuperar la relació més íntima amb els llibres. La primera resposta sorgeix d’una pregunta que em fa ell a mi.

—No fas entrevistes de política?
M’interessa més la filosofia. Què us sembla el discurs polític com a filòsof?
—En general el discurs polític és força pobre, en el sentit que es van repetint tòpics. Un dels tòpics que ja abordava a La prosa de la vida és el concepte de ‘democràcia’. Els últims anys es va repetint molt la idea que ser demòcrata és complir la llei i punt. M’ha cridat l’atenció que això no s’abordés gaire des del punt de vista intel·lectual. Què vol dir ser demòcrata? Celebro que hi hagi alguns polítics que s’interessin per la filosofia per donar fonament al discurs polític. A mi, la qüestió política m’interessa menys. M’interessa més l’ètica o l’antropologia: què és l’ésser humà?

Però ara s’han recuperat qüestions antropològiques adaptades a la política, com per exemple, el concepte de desobediència.
—Ja fa temps que jo, a l’ésser humà, li dono una triple dimensió antropològica. L’ésser humà és polític, moral i ètic. És molt important separar els tres àmbits. Però també és decisiu que es mantinguin en tensió. La política és l’àmbit públic i de la llei explícita. Seria la llei de Creont a Antígona. La societat té lleis polítiques d’organització de les relacions humanes i el fet d’incomplir aquesta llei implica una penalització. Després, hi ha la moral, que serien els codis deontològics o les regles de decència i de la bona educació. I després, hi ha l’ètica, que és el més important, perquè des del meu punt de vista, l’ètica no fa referència a la llei. L’ètica fa referència a estar a l’altura. I això només ho podem dir amb una situació determinada. Amb la resposta que tu dónes ara i aquí a algú que et demana alguna cosa. És molt important situar l’ètica no pas en l’àmbit de la bona consciència, sinó en l’àmbit de la mala consciència. La meva batalla és situar-se contra l’absolut. Un sistema democràtic ha de tenir mala consciència de les pròpies lleis. Ha de ser permanentment qüestionat. Ser demòcrata és no ser mai prou demòcrata. La democràcia no pot ser mai un final de trajecte, un absolut. La democràcia és saber ser en la incertesa.

Joan-Carles Mèlich

Expliqueu això.
—Ser ètic no és actuar bé, ni tenir bona consciència. Ser ètic vol dir saber que mai no actuem prou bé. Que no estem mai del tot a l’altura. La moral i la política generen àmbits de bona consciència: he complert el meu deure, he complert la llei. Pensem: ara ja puc dormir tranquil. Per mi, l’ètica té el valor d’inquietar la moral i la política. Però no per a donar una resposta bona, sinó per a dir a la moral o la política: és important que tingueu vergonya de moltes de les coses que feu. La vergonya és una categoria que l’ètica hauria de recuperar. Perquè el contrari de la vergonya és la poca vergonya. L’ètica és tenir la consciència intranquil·la. Ara que recordem el setanta-cinquè aniversari del camp d’Auschwitz, recordo allò que deia Primo Levi a final de gener de 1945, quan l’exèrcit soviètic el va alliberar: sabeu què sent una persona que acaba de ser alliberada d’un camp de concentració? Sent vergonya d’haver sobreviscut.

Vergonya i culpa?
—Exacte. Per Primo Levi, vergonya i culpa és la mateixa cosa. La qüestió important és que hi ha paraules que l’ètica actual no fa servir i que les podem descobrir en els testimonis dels supervivents de l’horror. Primo Levi diu que si ell ha sobreviscut és perquè en algun moment s’ha menjat el pa del seu company. Té una frase terrible: les bones persones no han sobreviscut. Per mi, la paraula ètica té molt a veure amb això que tracto al llibre: la incertesa. El deure té un perill i és que genera bona consciència.

Tornem al llibre, parleu de la lectura com a mitjà per a arribar a la incertesa.
—Aquest llibre és una mena de confluència de tots els meus temes i una obertura a una visió nova. Posa èmfasi en aspectes que no havia treballat prou bé. Entenc que la lectura no és tan sols lectura en el sentit de llegir un llibre, sinó que és una disposició antropològica.

Una disposició a deixar-se travessar, a deixar-se ferir.
—Ho heu entès perfectament. L’ésser humà és un ésser que existeix, això vol dir que és obert a l’exterioritat, que no pot quedar encapsulat en si mateix. Com més va, més m’interessa la relació amb els objectes. Perquè els objectes són més importants que no sembla. Hi ha una mena d’objecte que és perfectament substituïble. Vivim en un món tecnològic en què la major part d’objectes s’utilitzen i ja no es reparen, es llencen. Però amb els llibres, o millor dit amb els textos venerables, passa una altra cosa.

Què passa?
—Jo defujo de la idea del llibre clàssic perquè està massa subjecte al cànon. Els textos venerables són aquells que no ens acaben de dir mai què volen dir. Que sempre es poden reinterpretar. I que els hem incorporat al nostre llenguatge. Diem ‘això és dantesc’ o ‘kafkià’, però quanta gent ha llegit La divina comèdia de Dante o ha llegit Kafka? El llibre és fora però també és al nostre cos. La lectura d’aquests textos venerables és una lectura interpel·ladora, que et travessa. Com diu Proust, aquests llibres no ens donen respostes, sinó que ens generen grans preguntes. Preguntes que no es poden respondre d’una manera clara o definitiva, sinó que són preguntes que obren altres preguntes. Perquè si llegim aquests textos, aprenem que no sabrem mai prou com viure. Ningú no sap com viure. La lectura no és una competència, sinó una manera de viure; i no sabem mai com llegir perquè no acabem mai de saber com viure.

Creieu que al llarg de la vida heu après a llegir?
—He après a tenir determinats llibres de capçalera. A la tauleta de nit, com aquell qui diu. Avui dia es llegeix normalment amb alguna funció. Buscar informació, fer una tesi doctoral… Jo defenso una lectura per a res. Allò que Nuccio Ordine n’ha dit La utilitat de l’inútil. María Zambrano, a Claros de bosque, diu: la clariana del bosc no s’ha de buscar. No l’hem de buscar, perquè te la trobes. Amb la lectura d’un text venerable no saps mai què et pot passar, per això, la lectura et pot transformar. És com l’insecte de La metamorfosi de Kafka. Amb la lectura et pot passar el que li passa a Gregor Samsa. Un dia després d’haver llegit un llibre et converteixes en un insecte monstruós. De cop i volta, trobes la clariana del bosc i la teva vida canvia radicalment.

Us ve al cap algun moment en què us hagi passat això mateix.
—Sí. Ara s’ha tornat a reeditar Esperant Godot de Beckett i és probablement l’obra de teatre que he vist més vegades. I curiosament, no havia parat mai atenció en una frase que apareix gairebé al final de l’obra, quan el personatge de Vladimir diu: ‘L’aire és ple dels nostres crits, però el costum és una gran sordina’. Un dia et pares en aquesta frase i, de sobte, l’entens.

Creieu que aquestes frases o els llibres mateixos els trobem en el moment que hi estem preparats?
—Jo no puc dir que el llibre es troba en el moment que s’ha de trobar. Però és cert que l’has de trobar tu, no te’l poden recomanar. O hi ha vegades que el retrobes temps després. Jo vaig descobrir Primo Levi per atzar. Però algú em podria dir que el vaig descobrir per destí, i també podria ser. Vaig entrar en una llibreria a mitjan anys noranta i un llibre seu em va cridar l’atenció. A mi m’agraden els llibres com a objectes, llibres que es poden tocar. També vull reivindicar l’espai de les llibreries i les biblioteques com a temples. Són aquestes llibreries que no són magatzems. Llibreries on pots passejar i de sobte hi ha alguna cosa que et crida l’atenció. A mi m’agrada l’olor dels llibres, l’exemplar en concret. I això s’ha d’ensenyar en l’àmbit familiar. És curiós, perquè els nens ens continuen demanant contes. Per més que avanci internet, hi ha un moment màgic que és el moment d’explicar un conte. Proust parla del petó de bona nit en el primer volum de A la recerca del temps perdut. Una mare és algú que et fa un petó de bona nit, i jo hi afegiria: i algú que t’explica un conte.

Joan-Carles Mèlich

Perdre’s en una llibreria.
—Walter Benjamin té un llibret molt bonic que es diu Infància a Berlín cap al 1900 i comença d’una manera extraordinària: importa ben poc no poder orientar-se en una ciutat, perdre’s en una ciutat com aquell que es perd en un bosc requereix un aprenentatge. Avui dia estem massa orientats, ningú no es perd. I qui es perd és burro! (riu)

La incertesa, ens la prenem malament. Volem viure segurs.
—Sí. Per això, en el fons, ens agrada la moral. No suportem la nostra vulnerabilitat, la nostra fragilitat, la nostra debilitat. I per això, com diu Nietzsche, necessitem uns principis absoluts que ens diguin què està bé, què està malament, cap on hem d’anar. Però la vida és incertesa. I hem d’acceptar-la. Però no és gens fàcil. Començant per mi. La condició lectora, que és la segona part del llibre, és assumir que l’ésser humà, com que viu en un món, i es relaciona amb les persones i les coses, ha d’estar necessàriament obert a la incertesa. Perquè no saps què et dirà l’altre, no saps què passarà. Tu pots trobar-te un llibre que et protegeixi, t’acaroni o et tranquil·litzi, però també pots trobar un llibre que converteixi la teva vida en un viatge al cor de les tenebres, per utilitzar el títol de la novel·la de Joseph Conrad. La vida és això. No hi ha humanitat perquè siguem bons, la bondat és incertesa.

Creieu que hi ha persones que separen la lectura de la vida? Vull dir que llegeixen molt però no es transformen mai?
—Per saber llegir, crec molt en el paper del professor. Es llegeix molt per obligació. Llegeix això per fer-ne un resum, llegeix això perquè t’ho preguntaré a l’examen. Això fa més mal que bé a la lectura. No dic que no s’hagi de fer, eh? Jo tinc un gran record de quan un professor ens llegia en veu alta llibres que no servien per a res immediat. Simplement llegia. Es deia Eugenio i quan va arribar a classe ens va dir: aquest curs, cada dia llegirem una pàgina d’El vell i el mar, de Hemingway. Potser teníem onze o dotze anys.

Ho feu amb els vostres estudiants, això de llegir en veu alta?
—Sí. I s’han de tenir en compte una sèrie de factors, com per exemple la llum, la veu. És molt important llegir bé. Peter Handke, el premi Nobel de Literatura d’enguany, al llibre Versuch über die Müdigkeit (‘Assaig sobre la fatiga’) diu: per desgràcia, recordo els meus professors que llegien llibres com aquell que llegeix la llista de la compra. Us puc assegurar que quan llegeixo la Mort de Sòcrates a classe se’m trenca la veu i els estudiants ho noten. Sé que alguns no ho oblidaran mai i aquesta és l’empremta del professor mitjançant la lectura. Es nota quan les lectures llegides en veu alta passen pel cor abans que surti la veu.

Aquests dies s’ha celebrat l’alliberament dels camps de concentració nazis, una qüestió que també surt al llibre vinculada amb la lectura.
—Sí, Jorge Semprún, que tenia vint-i-pocs anys i era estudiant de filosofia quan va ser empresonat, en molts dels seus llibres explica que al camp de concentració de Buchenwald hi havia una biblioteca. Allà hi havia molts llibres i no eren de propaganda nazi. Hi havia Hegel, Goethe i els grans clàssics alemanys. Un dels llibres dels quals Semprún en parla més i que va llegir a la biblioteca d’aquest camp és Absalom, Absalom!, de William Faulkner. Jo voldria fugir d’aquesta idea que la lectura ens fa millors persones. La lectura ens fa incerts. Si ens fa bons o dolents, ja en parlarem. De fet, si la lectura fos realment lectura, hauria de mantenir oberta la incertesa. No crec en la idea que hem de llegir perquè ens fa cultes i serem millors persones. Aquesta idea ha travessat el pensament occidental durant segles, però justament l’experiència d’Auschwitz, per desgràcia, la nega.

Joan-Carles Mèlich

Creieu que hi ha gent culta que no s’ha deixat travessar per la lectura?
—Al començament, faig una distinció entre coneixement i saviesa. És important que la saviesa es converteixi en coneixement, però és important que hi hagi una part d’aquesta saviesa que continuï essent saviesa incerta. En el món actual, hi ha molt coneixement però poca saviesa. El savi no és aquell que sap moltes coses, sinó el qui sap que per moltes coses que sàpiga, en sap molt poques i que totes s’han de repensar sempre. El contrari de la lectura és el fanatisme. La lectura és provocar el dubte i la incertesa. Però a molta gent això la molesta, perquè la gent vol certeses i seguretats. La gent no està acostumada que li diguin: deixa’m que hi pensi.

Quan un alumne fa una pregunta i no en sabeu la resposta. Us passa, això, a classe?
—Sí… Em passa molt. La gent ho valora molt. Perquè representa que dónes espai a la seva pregunta. És el mateix que fan els llibres venerables. Vivim en un moment on la gent té massa certeses.

Volem respostes ràpides perquè tenim pressa?
—La pressa, crec que això ho tractaré en el futur, és una patologia social. És una de les patologies del nostre temps. El contrari de la pressa no és pas la lentitud, és el temps adequat. Els elements més importants de la vida humana necessiten aquest temps oportú. L’amistat, l’amor, la maternitat, la lectura… Són relacions humanes que necessiten el seu temps.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.