Continuo sense saber què ha passat amb els 31.000 milions que van sortir dels dipòsits bancaris l’últim trimestre de l’any passat, com ja apuntava en el meu article del 22 de setembre. Avui només sé que n’han tornat 8.000 i que una quantitat important és a Alacant. Mentrestant, he llegit un reportatge molt elaborat en el qual els companys del diari Ara explicaven el cap de setmana passat que, després de l’1-O, el Govern de Madrid va fer retirar immediatament els diners d’empreses que ‘controla’ dipositats a CaixaBank i el Banc Sabadell per forçar la sortida de les seus de Catalunya. Una amenaça i un xantatge, vet aquí. Un cop traslladades, tal com podem llegir, sembla que els dipòsits d’aquestes corporacions van tornar a la col·locació inicial.

És en aquest punt on em vénen dubtes. Alguna cosa no m’acaba de quadrar. És cert que mediàticament han donat moltes xifres sobre el volum de retirades dels primers dies després del referèndum, però no es poden demostrar estatísticament. Que no hi ha proves, vaja! O, si ho voleu, que cal fer un acte de fe. I jo, que en tinc poca, he fet números només prenent les dades que el Banc d’Espanya ofereix trimestralment per províncies i comunitats autònomes i els balanços mensuals de les entitats publicats per l’Associació Espanyola de Banca (AEB) i la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvi (CECA). Per cert, el Banc d’Espanya acaba de fer públiques les dades de distribució geogràfica de dipòsits corresponents al juny del 2018. I fins i tot amb aquesta informació a la mà continuo sense entreveure quina ha estat la destinació final dels milions ‘perduts’.

Vegem. Diguem-ne que el segon trimestre d’enguany els dipòsits a Catalunya han tornat. Van créixer d’un volum de 8.000 milions, mentre que al primer trimestre no hi havia hagut cap canvi respecte del desembre. Això vol dir que, entre el setembre del 2017 i el juny del 2018, l’evolució dels dipòsits bancaris s’havia concretat en una disminució neta de 23.000 milions a Catalunya, contra un creixement de 3.000 milions  del volum total a l’estat espanyol. Com han evolucionat en cada comunitat durant aquests nou mesos que pugui donar cap pista d’on van anar a parar els ‘perduts’ de Catalunya?

Doncs la veritat és que el creixement de cada comunitat és molt dispars i, per això, ens centrarem només en aquelles on el creixement hagi superat el 4% entre el setembre i el juny per entendre que és molt superior a la mitjana i, d’alguna manera, irregular. Recordem que en aquest període el total de dipòsits bancaris a Espanya va créixer d’un 0,2%. En valor absolut, destaquen per sobre de tots els 8.300 milions de què han crescut al País Valencià, un 8,8%, una xifra certament espectacular i que indica un creixement ‘irregular’.

El segueixen els 4.800 milions de què han crescut els dipòsits d’Andalusia (4,4%), els 3.200 del País Basc (4,3%) i els 3.100 de Galícia (5,4%). En termes relatius sobresurten el creixement del 6,2% de les Canàries (1.500 milions) i del 5,4% d’Aragó (1.800 milions), també per sobre de la seva evolució ‘natural’. Per cert, a Madrid, una destinació final del diner català que no hauria estranyat a gaire gent, la diferència entre aquests nou mesos és pràcticament nul·la. Per tant, els diners no són en oficines bancàries de Madrid.

Bé, el reportatge citat dóna com a plausible una xifra de ‘uns 10.000 milions que va retirar el govern de Rajoy dels bancs catalans després de l’1-O’. Jo em pregunto com aquestes empreses deuen haver tornat els diners i a on. Geogràficament només hi ha una xifra que, pel seu volum, desperti interès: són concretament els més de 5.000 milions de què han crescut els dipòsits de la província d’Alacant, just on va establir la seu el Banc de Sabadell. Entesos. Però, i la resta? Ja ho veieu, ha acabat molt repartida per la geografia espanyola.

I què va passar amb els balanços de les entitats? Lamentablement, no disposem de xifres de dipòsits desagregades per comunitats de cada banc. Però tot i estar obligat a considerar només l’escala espanyola, és interessant de veure què va passar a l’octubre, el mes clau. Doncs bé, segons la CECA, CaixaBank hi va guanyar gairebé 500 milions. Aquesta dada contrasta amb la d’algunes altres entitats presents a Catalunya, car, segons l’AEB, el BBVA va perdre 6.000 milions en dipòsits aquell mes. El Sabadell en va perdre 1.900, el Santander 1.300 i el Popular també 1.300. En canvi, Bankia (segons la CECA) en va captar de 1.700 milions d’euros aquell mes. Val a dir que el juny del 2018, a l’estat espanyol, CaixaBank, Sabadell i Bankia presenten creixements de dipòsits respecte del setembre de l’any passat, mentre que el BBVA i Santander encara es mantenen per sota del nivell de llavors.

Després d’aquesta amanida de números i territoris, la pregunta encara no té resposta. Com es van tornar els diners de les empreses que els havien retirat? Resulta difícil de saber veient aquesta disseminació en el creixement de dipòsits a cada comunitat. Potser ho van fer en localitats de fora de Catalunya? Pot ser una explicació, però amb quin motiu? Potser hi ha alguna cosa més que no sabem? O potser els estalvis traslladats de les famílies hi va tenir més pes que no pensem? No ho sé pas. Certament, a les oficines bancàries et diuen que molts residents a Catalunya amb família a Andalusia, Galícia, l’Aragó… van obrir comptes ‘mirall’ (el banc en facilitava el trasllat del d’aquí a una altra localitat). Aquest mecanisme, per cert, va ser activitat per les entitats tan bon punt els clients els van començar a exposar el ‘problema’. Malgrat tot, evidentment, és impossible de quantificar-ne el volum.

En definitiva, la veritat és que aquests 23.000 milions en l’aire (o si voleu, 18.000, si consideren que s’han aclarit els 5.000 d’Alacant) em semblen molts milions i, hi insisteixo, alguna cosa no m’acaba de quadrar…

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb