Guerra d’Ucraïna, les veus del dolor i la supervivència

Les cartes dels soldats que van prendre part en la Primera Guerra Mundial van ser decisives per a conèixer a fons la veritat d’aquell conflicte. Són una documentació històrica molt reveladora d’aspectes que historiadors, cronistes i polítics havien menystingut. Quan van ser del domini públic, la petita història va esdevenir immensa. Els testimonis més íntims i crus dels soldats ens han ajudat a entendre com l’ús d’armes noves (iperita), la meteorologia i les penalitats de les trinxeres van afectar l’actitud, els sentiments i les emocions dels que van patir, matar i morir en la primera línia de front. Són uns documents d’un gran valor històric que van injectar una dosi imprescindible d’humanitat i veritat a les versions oficials del conflicte.

Dels tres anys de la guerra d’Ucraïna ja ens són familiars noms com Mariúpol, Donetsk, Odessa, Rostov, Kíiv, Kherson…, mapes, xifres de morts i ferits, moviments de tropes, llançament de míssils, atacs amb drons, declaracions de polítics que no la sofreixen en persona, i imatges d’edificis destruïts, amb persones ferides i mortes. O mutilades. Les fotos ens expliquen moltes coses, però mai no podem posar noms ni sentir la veu d’aquells encara vius atrapats entre la runa. O les dels familiars desesperats que els cerquen, per exemple. O les vides i penalitats de la gent que sobreviu fora del marc de les fotos.

Per completar la història ens falta saber la veritat més àmplia i profunda del conflicte. En realitat, l’essència mateixa. Com ha afectat la gent que han patit i pateixen per aquell infern. Què en resta viu, de la humanitat malgrat la tragèdia. Com es conviu diàriament amb la por, la injustícia, la mort, l’odi, l’amor i el sentiment de venjança. De fet, la capacitat humana per a resistir i sobreviure o per a sobreposar-se i conviure amb la tragèdia dels propis morts, ferits i desapareguts.

Emporta’t el meu dolor (Comanegra), de la periodista i documentalista russa Katerina Gordéieva, ha estat guardonat amb el premi internacional Anna Politkóvskaia i el premi Geschwister Scholl. Ens aporta les històries personals de desenes de víctimes de tres anys d’horror. Són molta gent amb experiències i punts de vista diversos, antagònics, de vegades, segons quins orígens familiars o geogràfics tinguin i segons el paper, actiu o passiu, que els hagi tocat de fer. Aquest relat coral és imprescindible per a saber més íntimament la veritable realitat de la guerra. L’única. És un gran llibre que podria tenir el mateix valor històric que en va tenir temps enrere la publicació de les cartes dels soldats de la Primera Guerra Mundial.

El mestratge de Svetlana Aleksiévitx

Està concebut i narrat seguint el patró i l’estil de la gran escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura (2015), per una obra que el jurat va qualificar de “monument al valor i al patiment del nostre temps”. És autora d’impressionants obres mestres de la literatura i la història com La pregària de Txernòbil. Crònica del futur, Temps de segona mà. La fi de l’home roig o Els nois de zinc, editats per Raig Verd. Tots són construïts a partir de relats personals, siguin els de les dones dels treballadors i bombers de Txornòbil, les mares dels soldats russos que van combatre a l’Afganistan o els de la generació que va viure l’esfondrament de l’URSS.

De fet, Svetlana Aleksiévitx és una de les grans admiradores d’Emporta’t el meu dolor. “Arribarà un  dia que la gent aprendrà història llegint els llibres de Katerina Gordéieva. No és la història de la guerra; més aviat la de les persones a la guerra: fins a quin punt l’humà és fràgil, vergonyosament i espantosament fràgil”, ha dit. “Heu de llegir aquest llibre, ara. És la millor defensa davant del mal.”

El Nobel de la pau Dmitri Muràtov ha afirmat: “Les històries de les persones d’aquest llibre són aclaparadores. Tragèdies, el pas dels ucraïnesos de la incomprensió a la fúria… Una ferida que ja els és permanent. El que Gordéieva enregistra pot fer canviar el món.”

A més, crec que cal remarcar una qüestió: per a totes dues autores les veus de les dones són fonamentals per a narrar aquestes realitats tan inhumanes. Elles, per regla general, no van a la guerra a combatre, però la sofreixen igual o més. Com a àvies, mares o filles, treballadores, infermeres o voluntàries, tenen una perspectiva molt profunda i clarivident del valor de la vida humana, de l’essència diabòlica del conflicte, del cruel i sanguinari absurd que engendren tanta mort i destrucció. A la vegada que són conscients que són les que aixequen l’acta de la desaparició de tot un món. El que fins ahir havia estat el seu i dels seus.

Irina, una de les dones entrevistades per Gordéieva, fa aquesta reflexió: “Totes les mares ploren llàgrimes salades. Les nostres i les seves. I ningú porta un fill al món per dur-lo a l’escorxador.”

Una periodista considerada “agent estranger” per Putin

Katerina Gordéieva (Rostov del Don, 1977) és una de les periodistes russes actualment més valorades i influents. Va ser durant molts anys corresponsal de la televisió russa en conflictes a Txetxènia, l’Irac i l’Afganistan. Quan Rússia va annexionar Crimea (2014), les seves cròniques li van fer merèixer el qualificatiu de “agent estranger” per part de Vladímir Putin i es va haver d’exiliar professionalment a Letònia, amb la seva família.

De Riga estant, i viatjant incansablement per tots els països veïns –inclosos, sobretot, Rússia i Ucraïna–, ha continuat escrivint i fent documentaris en rus, amb totes les dificultats imaginables. Va crear un canal de YouTube que ja té més d’un milió de subscriptors i els vídeos que hi penja tenen desenes de milions de visualitzacions. Ha estat cinc vegades guanyadora del premi Redkollegia, que reconeix la tasca informativa dels periodistes independents que continuen treballant lliurement malgrat les traves i pressions del govern rus.

 “Vaig haver de deixar la televisió quan la propaganda va substituir la llibertat d’expressió i quan en lloc de professionalitat es va començar a exigir lleialtat al poder”, diu a la introducció del llibre. “Malgrat haver-me’n anat, he continuat filmant i parlant de Rússia: tant si ho vull com si no, no tinc ni tindré cap més pàtria.” El dia que va començar la invasió russa d’Ucraïna, el 24 de febrer de 2022, va tenir la sensació que tot havia deixat de tenir sentit.

A més de tenir la meitat de la família a Kíiv i constatar que “el seu estat” havia declarat la guerra a gent que estima, li queia al damunt la responsabilitat d’explicar als seus fills que aquella guerra l’havia començada el país que ells anomenen “pàtria”. Si la immensa majoria de guerres són incomprensibles per gran part de la humanitat, aquesta per a ella tenia malauradament uns factors encara més bèsties i absurds.

Potser per això, amb la voluntat ferma de tot bon periodista de provar d’entendre-ho per explicar-ho, des del febrer del 2022 gairebé no va parar a casa. Va viatjar per tot Europa (Polònia, Espanya, Estònia, Itàlia, Alemanya, Txèquia…), Rússia i Ucraïna entrevistant i enregistrant converses amb tots els testimonis que va poder localitzar i que van accedir a parlar amb ella. Pel fet de ser russa, n’hi va haver que van refusar de parlar-hi. Alguns altres l’acceptaren amb recel i, més d’una vegada, va ser l’objecte de les crítiques, l’odi i el desesper d’aquells qui anava coneixent.

Quan va penjar a internet el film acabat, es pensava que podria girar full, però no. Els personatges se li apareixien en somnis. No se’ls podia treure del cap. Especialment, perquè amb molts va establir-hi una relació continuada, en persona, per correu o videotrucada, que, més enllà de l’ofici, establí vincles d’amistat, solidaritat i ajuda. Per això va decidir d’escriure aquest llibre en què, a més dels entrevistats del film, n’apareixen de nous perquè la guerra no s’acaba i els contactes i les recomanacions es multipliquen.

El missatge d’una de les protagonistes del llibre li va donar l’empenta que necessitava: “Cadascun de  nosaltres ha viscut una història, terrible, tràgica, però només una. Tu les has viscudes totes.” I és així, exactament. Perquè Gordéieva s’hi implica personalment a fons. La lectura del llibre, a més d’informar-te de les vides i les morts de les víctimes reals, et transporta a una dimensió elevada, profunda.

No hi ha tan sols els relats de tota mena de gent, alguns dels quals els va trobar casualment en una estació de tren, en un parc o passejant pels carrers. Hi ha també la seva catarsi com a russa, com a periodista i com a persona de profundes arrels familiars en el “món rus” i la seva història, independentment dels països concrets. La dedicatòria en dóna fe: “A la meva àvia Rosa, que va néixer a Mikolaiv i va morir a Rostov del Don. A la meva àvia Kàtia, que va néixer a Moscou i va morir a Kíiv. A les persones que estimo en tots dos bàndols de la guerra.”

La clarividència sòbria i crua de les dones

En tots els relats dels protagonistes hi ha una tragèdia diferent, entre totes es pot imaginar un mapa del dolor i la injustícia humana causada per tres anys de guerra. Com si tinguessin la ferma voluntat inconscient d’aprofitar el seu moment de parlar amb el món per emetre un missatge colpidor, sobri i contingut. Hi ha concisió, idees clares, pensaments afinats i durs. Lluny de tota superficialitat i anècdota, van directament al gra, disparen amb la precisió del qui sap molt bé què diu perquè ho ha sofert i hi ha pensat solitàriament dies, setmanes, mesos, anys. Cada frase t’impacta, et fa reflexionar per mirar de comprendre allò que és incomprensible.

Al mateix temps, es fa evident la capacitat d’escoltar i la voluntat de saber de la periodista, conscient de la importància de la seva tasca informativa i de la necessitat humana dels entrevistats de desfogar-se, d’alliberar-se de la injustícia, l’odi i el tràgic absurd de tanta matança i tant dolor. Molts ho han passat tots sols, mirant de dissimular davant els altres i de fer el cor fort per resistir i continuar vivint en un món desconegut. El que anirà apareixent de les runes d’allò que era el seu, el dia que s’acabi la guerra.

Es nota que per a tots l’oportunitat d’explicar-ho als quatre vents i buidar amb paraules el seu esperit turmentat és una necessitat vital. Com també és una necessitat dels lectors d’allà i d’arreu del món escoltar i pensar en les seves veus per poder imaginar què és aquesta guerra. De fet, una de les qüestions recurrents que molts es fan en veu alta és “per què?” “per què ens heu vingut a matar?”.

Una dona ucraïnesa que creu que el seu fill va anar a lluitar i morir a la guerra per defensar-la a ella, diu una veritat que fa pensar: “Penso que sé perfectament per què es va morir el meu fill. I per molt que em dolgui, estic orgullosa d’en Bòria i sé perfectament que és un heroi. Però, els vostres fills per què es moren? No te l’has feta aquesta pregunta? I a ells els l’heu feta? Tot això no es perdona, Kàtia. I no intenteu desentendre-us-en, vosaltres també en sou partícips.”

Les víctimes t’informen d’infinitat d’experiències, actituds i situacions. És la veu de molts dels que han estat ignorats i oblidats pels relats oficials i periodístics habituals. Són com nàufrags perduts en la immensitat de l’oceà. La que té paràlisi cerebral, o un càncer que els hospitals ucraïnesos ja no poden guarir, o un parent tancat en un psiquiàtric que ha restat en zona ocupada i aïllada. Les persones que pràcticament viuen als soterranis a les fosques, sense garanties d’higiene ni alimentació. Els nadons i els vells que es moren per manca d’aigua, menjar o medecines.

Gent que sobreviu amb fragments de metralla incrustats al cos. Familiars que no poden enterrar els seus cadàvers i els carreguen en un sac al portaequipatge dels vehicles. Mares a qui les autoritats civils i militars no informen sobre l’estat i la localització dels seus fills i els cerquen embogides. Fan milers de quilòmetres amunt i avall seguint qualsevol possible indici on agafar-se. No saben si són morts, empresonats o desapareguts. Famílies refugiades a Rússia, Europa o Ucraïna. Gent que pensa en el suïcidi o en la venjança, mares que no tenen cap mena de sentiment pels nadons que acaben de parir…

“També n’ets responsable”

L’actitud de Katerina Gordéieva, com a russa, no és fàcil. Resisteix tots els atacs de la gent que va coneixent, sense gairebé replicar ni defensar-se. Aguanta estoicament els moments de tempesta, no sense que, de tant en tant, digui alguna frase que revela el seu turment interior. De què s’hauria de defensar si ella també lluita contra aquesta guerra amb les seves armes? No obstant això, alguns li fan raonaments que, en tots els ordres de la vida i de la història en general, present i passada, són per a ella i per a tots els lectors un bon motiu de reflexió.

Una de les entrevistades li diu: “Tu o els vostres amics no sou uns xitxarel·los. I si en presència vostra, si sota la vostra mirada, i durant els anys de la vostra activitat professional, es va anar forjant el que va venir a matar-nos, aleshores significa que vas fer alguna cosa que va permetre que allò es forgés. Significa que també n’ets responsable.”

P.S.: Les fotografies que il·lustren l’article són de la web oficial d’Ucraïna.

· Joc de Miralls: En homenatge dels periodistes palestins, sobre el documental que ha guanyat l’Òscar.